english


portada

ENQUESTA




portada de BMM
correu
arxiu
subscripció

La cultura al llindar
del nou mil·lenni

L'opinió de 22 artistes i professionals

Retrats: María Birulés






"Barcelona. Metròpolis Mediterrània" arriba al volum 50 en el primer número de l'any 2000. La coincidència de dos guarismes tan especials és una bona excusa per aixecar una talaia des de la qual observar quina és, avui, la situació de la cultura a Barcelona. Hem demanat a 22 personalitats de camps i pensaments molt diversos una visió retrospectiva sobre el món cultural en els últims deu anys, així com una prospectiva del que ens espera en un futur immediat.



Entre l'estancament
i l'autocomplaença


Es tractava de prendre el pols a la cultura barcelonina. I ens hem adreçat a dos arquitectes, un catedràtic de literatura catalana, una directora i un productor de cinema, dos gestors culturals de l'Administració, els directors del CCCB i del Museu de la Ciència, una coreògrafa, un editor, un filòsof, un director teatral, dos escriptors, dos crítics d'art, dos dissenyadors, un pintor, un músic contemporani i un actor.

El retrat resultant és força crític. Les respostes de les 22 persones consultades han de ser, però, motiu de reflexió i cal situar-les com el que són: les opinions d'alguns dels protagonistes actius de la cultura, homes i dones coneixedors de les virtuts i els defectes d'un món del qual formen part. Aquest vincle no té per què permetre una valoració millor o pitjor de la que faria qualsevol altre ciutadà. Senzillament, diferent.

En tot cas, sobta constatar la coincidència de parers en tres grans eixos. El primer és que la cultura viu, a Barcelona, un període d'estancament després de l'època de brillantor que es va viure des de la transició i fins al 1992. Són nombroses les veus que denuncien que s'ha produït un tancament a tota influència que vingui de fora, si bé, com apunta Rubert de Ventós, és normal que es produeixi a causa d'una lògica històrica pendular en la qual Barcelona, i per extensió Catalunya, necessitava retrobar-se a ella mateixa amb el recobrament de la democràcia. Sigui com sigui, la conseqüència és la tendència a l'endogàmia i la pèrdua de l'hegemonia cultural que Barcelona havia tingut sobre la resta d'Espanya, com afirma Joaquim Molas, tot i l'evident cofoisme que evidencia Vicenç Altaió, el "localisme gratificant" de què parla Daniel Giralt-Miracle, el conformisme al qual es refereix Joan Hernández Pijuan o l'autocontemplació que esmenta Rosa Vergés. En resum, segons alguns com Giralt-Miracle, "tanquem el segle amb una fatiga manifesta i amb pocs projectes entusiasmadors".


El Palau Nacional de Montjuïc,
seu del MNAC.


El segon gran tema més repetit és el paper de les institucions. Els noranta han estat la dècada dels grans equipaments -l'Audi-tori, el Macba, el CCCB, el TNC...-, però es denuncia l'absència d'un veritable projecte cultural que vagi més enllà "de la pedra". Joaquim Molas assenyala que la manca d'una "programació coherent i eficaç" ha portat a una situació on predomina la recerca dels "efectes polítics, publicitaris i comercials immediats, no els resultats a llarg termini" i que es tradueix en una oferta cultural que, per a la coreògrafa Àngels Margarit, no té "res al darrere". Félix de Azúa considera que aquesta oferta és la normal en una ciutat mitjana, però que "manca d'atractiu per a un públic internacional". I tot i que hi ha alguna excepció
-Miquel Milà opina que "els que dirigeixen la ciutat són molt més cultes, estan més sensibilitzats, i es nota"- el parer generalitzat és que "la iniciativa privada tira endavant molts projectes; és emprenedora. La que ha fallat és l'Administració", sintetitza Oriol Bohigas.

I en què ha fallat l'Administració? Josep Ramoneda ho resumeix en una sola crítica: "S'ha donat poc suport a la producció i a la creació". Els creadors i la indústria han estat els grans oblidats en tot aquest procés de modernització cultural, amb la conseqüència que avui "no hi ha suport intel.lectual ni material a la creació artística", apunta el compositor i músic Carles Santos. Per a Xavier Rubert de Ventós, és obvi que les iniciatives han de sorgir "de baix, que s'han d'afavorir i fomentar", però que, curiosament, "aquest, que hauria de ser el marc del nostre país, no l'hem practicat".

Hi ha una gran coincidència a denunciar un intervencionisme que es considera excessiu, i fins i tot n'hi ha que parlen de "dirigisme". La crítica prové, principalment, dels creadors, que reclamen l'esperit de llibertat que, per definició, implica el terme cultura, encara que cal fer notar que són ells mateixos els qui després demanen subvencions per a les seves exposicions i concerts. Però també prové de productors audiovisuals com Joan Antoni González, que reconeix sentir "temor" quan sent a dir que les administracions públiques han de liderar projectes culturals. "Barcelona funciona com una ciutat. No com una sèrie d'institucions", afirma Enric Miralles. Rosa Vergés, per la seva banda, creu que el cinema "s'ha polititzat d'una manera que ha escanyat per complet la indústria, amb el resultat que la major part de les empreses s'han desplaçat cap a Madrid". A la mateixa línia, Enric Satué assegura que "mentre a Catalunya es programen aquestes fires, firetes i mercats (...), hem d'anar a veure les manifestacions més importants de l'estètica contemporània a Madrid (al Reina Sofía), València (a l'IVAM) o Bilbao (al Guggenheim)".

Mentre Jordi Herralde demana "(òbviament) una política cultural amb més imaginació, recursos i trempera", d'altres, com Ricard Salvat, opinen que "falta programació cultural al marge dels partits polítics". Alguns entrevistats, entre ells Jorge Wagensberg, pensen que la funció de l'Administració seria la de crear una "atmosfera adequada" a la producció cultural. I que donés protagonisme als creadors. Sobretot als creadors joves. Però, on són, aquests creadors? Ramoneda recorda que "de vegades viuen aïllats, en espais tribals" i que no troben prou ressò als mitjans de comunicació, on s'estan imposant "els criteris dels directors de màrqueting", tal com explica Vladimir de Semir. Per a Joan Hernàndez Pijuan, "hi ha molts artistes joves que treballen bé però massa en silenci", també perquè Barcelona "és una ciutat dura per al creador, sobretot per al jove", que no troba suport a la seva activitat.

Enfront d'aquestes crítiques, Ferran Mascarell reconeix que "possiblement l'esforç en pedres (equipaments culturals) no sempre s'ha vist acompanyat d'un resultat òptim en la gestió artística o gerencial". El regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona demana canalitzar tots els esforços "públics i privats" cap a la configuració d'una ciutat "capaç de produir continguts culturals". I reclama una implicació més gran de les altres institucions públiques, la Generalitat i l'Estat, en aquest projecte.

La mercantilització de la cultura és el tercer i últim gran eix entorn del qual giren les respostes a la nostra enquesta. Els entrevistats afirmen que la cultura actual, no sols a Barcelona, sinó en tot el món occidental, està fortament condicionada per les lleis del mercat. Falten línies mestres en el pensament col.lectiu, explica Josep Corredor Matheos, de manera que "el mercat domina tot allò que és susceptible de ser venut a gran escala". I la cultura no és una excepció. Sols es produeix el que ven, i mana la llei de l'oferta i la demanda en un camp en el qual s'hauria d'imposar la creativitat de l'artista. En conseqüència, les creacions cada cop es preocupen més del com que del què, de les formes que dels continguts. I aquesta situació resulta paradoxal en una ciutat que, com diu Jordi Dauder, si per alguna cosa es caracteritza i s'ha caracteritzat sempre és per la seva creativitat.

Gabriel Pernau / Felicia Esquinas




El panorama català

El panorama cultural català no és gaire engrescador, segons un informe promogut per la Fundació Jaume Bofill. El treball, de 200 planes, s'inclou dins d'un informe molt més ampli que repassa l'evolució de la societat, l'economia i la política de Catalunya en els últims deu anys. Les conclusions són similars a les que s'extreuen de l'enquesta realitzada per B.MM en l'àmbit barceloní.

D'entrada, l'Informe per a la Catalunya del 2000 detecta la falta d'una política cultural concreta i d'unes relacions estretes entre política cultural, industrial, comunicativa i educativa. "Les instàncies públiques han estat incapaces de vertebrar una vertadera política nacional de cultura. Hi ha hagut èxits parcials, però sense objectius clars", assegura Joan Manuel Tresserras, professor de Ciències de la Comunicació a la UAB i coordinador dels autors del treball. Tresserras puntuaria la cultura catalana amb una nota de sis sobre deu.

A més de l'Administració, també el sector privat -tret de les editorials- i els intel.lectuals són blanc de les crítiques. L'informe constata "dificultats per tolerar la introducció d'elements nous" a la nostra societat, l'existència d'una cultura "banal" vehiculada pels principals mitjans de comunicació i el fet que la marca dels Jocs Olímpics ajuda a vendre Barcelona, però que és insuficient si no va acompanyada d'una política de fons. Malgrat tot, es detecta "una certa progressió cultural", assegura. Tresserras aposta per posar fi a l'enfrontament estèril entre els representants de la cultureta i de la culturilla, i creu que s'imposa aglutinar esforços i contribuir, tots plegats, a crear una cultura més plural i propera a la societat. D'una altra manera, s'accentua la pèrdua de pes de Barcelona respecte a Madrid.

En el pla positiu de la balança, el treball destaca les grans infraestructures que s'han erigit els últims anys, si bé constata la mancança de biblioteques. A la llarga, sentencia , l'única via de supervivència de la cultura de Catalunya passa per oferir, des d'aquí, propostes dirigides al mercat mundial.




1. Com creu que ha evolucionat la cultura a Barcelona els darrers deu anys? Podria esmentar algunes de les iniciatives més destables?

2. Com veu el moment actual i el futur cultural immediat de la ciutat?

 

VICENÇ ALTAIÓ
escriptor i director del KRTU

1. Tothora hem de discernir l'ideal de la memòria de la seva quimera. Si mirem enrere i posem la història a l'abast de la mediatesa quedarem parats d'on érem i on som des de la conquesta de la democràcia, però també de les coses que hem deixat de fer, de les coses que hem errat, del que hem de canviar i del que encara hem d'idear. Il.lusió escèptica, de bon principi, car mai no arribarem on volem ser, puix que la racionalitat crítica ens ha ensenyat que el demà no és l'anhel d'avui, que la saviesa tampoc no és estàtica ni permanent, que el poder en si no és una fita, ni un mitjà, sinó un medi. Una ficció que hem de construir.

Ara fa uns dies, per a tots aquells que vam ser autodidactes en el catalanisme polític, formats en una espiral assembleària des de les forces del treball i de la cultura, en una joventut universitària feta de revoltes i somnis sota la repressió del darrer franquisme, la cultura era un front comú de llibertat que s'oposava a la barbàrie i un espai de confrontació. I ens empeltàvem, així, per salt, a una memòria feta d'identitat, de diferència, d'igualtat, d'ideal i de canvi. Entre la norma i la subversió, a prop de la cultura de risc, d'agitació i de minories, vam construir unes iniciatives alternatives, fràgils i disperses en el valor estètic de les quals prevalia la norma de la ruptura, mentre en paral.lel reclamàvem la lliure capacitat d'autogovernar-nos des de les institucions pròpies... I van arribar els dies que ens vam arremolinar dins, a prop i fora del govern públic: el moment del diàleg entre la reconstrucció de la memòria, la pluralitat de les formes del present, les xarxes civils de l'instint democràtic, el pes correctiu i normalitzador de les infraestructures, el fet de parar esment a les mutacions, l'efímer i l'obertura sòlida cap a l'esdevenir.

Ara, per tots aquells que arribada l'hora de la democràcia hem tingut un peu a fora, dins les iniciatives civils, sovint volgudament minoritàries, i un peu dins el diàleg amb les nostres institucions, sense por d'eixarrancar-nos i n'hem sortit sense herniar-nos; que hem jugat fort per trencar els culs d'ampolla de la nostra cultura; que hem apostat per la modernització; que hem reclamat un diàleg entre científics i humanistes; que hem pretès de globalitzar la cultura com un tot multidisciplinari; que hem qüestionat la prepotència de la relació entre cultura i economia enfront de cultura i desenvolupament sostenible; que érem partícips de la cultura horitzontal, plural i disseminada enfront de la cultura de les infraestructures; que hem estat atents a les oscil.lacions del gust estètic i els recanvis generacionals; que hem reclamat més sobirania i més internacionalisme sense regionalisme; que volíem alimentar d'ètica l'estètica i d'estètica l'eficàcia, saludem l'efecte diàleg, quan s'ha donat, i lamentem tants resultats.

Res de nou i de profund en una cultura d'espectacle i de caixes mastodòntiques. La cultura humanística, científica i tecnològica té encara uns nivells d'analfabetisme i de subdesenvolupament massa greus, malgrat les correccions de la socialització cultural d'aquests darrers anys, enfront, encara sort, d'individualitats excepcionals. Les vicissituds de la nostra història política han fet que es produeixi una greu escissió entre educació, percepció i civilitat del col.lectiu i la raresa de les individualitats. Barcelona - va apuntar J.V. Foix- viu girada d'esquena a l'avantguarda. Sí, a l'avantguarda política, social i cultural. I així i tot, la vida, com la vida social i la vida cultural, és el regne de la multiplicitat de les estructures.

2. La nostra identitat està feta, i així ha sobreviscut, de dalt-i-baixos i daltabaixos, de persecucions i d'emergències, i malgrat tot no hem sofert el complex de l'esgotat o de l'inconclús. Des de l'estètica mateixa no hauríem de deixar de banda els grans marges, l'universal. El llenguatge dels funcionaris de duanes i alhora dels traductors, el llenguatge dels arcaics amb el pensament trepidant de les avantguardes, el llenguatge de la cultura popular i de la cultura racional. La nostra identitat cultural més moderna s'ha escrit en una pluralitat de preposicions per a unes proposicions avui.

La ciutat és un microcosmos, com les cultures d'àmbit restringit, de les grans cultures. Així, l'endogàmia de les avantguardes conviu amb la pervivència del pairalisme, l'humor filosòfic s'asseu davant de l'humor costumista i satíric, el disseny neofuncional darrere del disseny sortit del còmic underground. Una ciutat que defensi els valors humans, que exclogui la xenofòbia també estilística i el colonialisme també de gènere, és tan idèntica a allò modern com la seva no- integració a allò acabat. La ciutat, ja per si mateixa universal, ha de trobar en la cultura la profunditat de la interrogació sobre els drets dels grups més petits i febles i dels individus artistes a crear la seva expressió sense considerar com a pèrdua el seu just espai de diferència. La gran ciutat ha de donar rostre a l'anònim. No hi ha contradicció entre cosmopolitisme i voluntat d'identitat a l'abast. La ciutat, artífex de la modernitat, reclama avui una ètica a la tecnocultura que penetra a la llar i una nova comunicació entre el paisatge de l'artificial i la nova sensibilitat resistencial de l'individu.
La cultura ha de ser molt més que "un conjunt socioeconòmic de persones i empreses dedicades a la distribució de béns i serveis, i prestacions culturals", i una política cultural ha de ser més que el ridícul paper no intervencionista segons el qual "no es tracta ni d'orientar, ni de dirigir, ni tan sols de coordinar; es limitarà a garantir el lliure intercanvi de béns, l'ampliació del mercat, a vetllar per les condicions del treball i la conservació del patrimoni". No es pot confondre l'associació entre cultura i mercat liberal; tampoc no s'ha de confondre el kitsch turístic que degenera una ciutat amb el consum de masses i les seves exigències de desenvolupament tecnològic. Aiguabarrejats, tot ciutat, tan visible la lletjor i la lleugeresa, com visible també l'accent i la qualitat.

Hi ha qui fa visibles els uns i invisibles els altres. D'aquí l'escissió entre cultura alta i cultura de l'especulació, cultura d'avantguarda i cultura popular, cultura d'estil i cultura convencional, cultura moderna i cultura de maquillatge.

Barcelona ara es mostra cofoia d'ella mateixa, tan bruta, inculta i desendreçada com era, i tan neta, cultivada i ordenada com comença a comportar-se, a ensenyar-se. Amb apologistes i detractors, en conflicte permanent, malviscuda per dins i assumida cap a fora, Barcelona, amb tan desgavell i recel, però també amb projectes de futur i transformacions radicals, amb tantes puntes de cresta i tant per fer, és crèdula d'ella mateixa. Abans de produir-se una forta mutació, a causa de l'intercanvi comunicacional amb la tecnocultura que pot relegar la ciutat a poble, es posa en joc una convivència implosiva, inèdita, terminal. Aquí la cultura és poc coherent en el conjunt, inacabada, fràgil, provisional, inestable... que no es mati la vivor de l'actiu feta potser d'insuficiència en l'infinitesimal complex.

 

FÉLIX DE AZÚA
escriptor

1. No pel fet de ser un tòpic és menys cert que l'esforç més encomiable dels últims deu anys ha estat la creació de grans centres culturals imprescindibles i molt cars. No pretenc ara valorar si aquestes construccions són sensates o desenraonades com el Teatre Nacional. Però m'agradaria afegir que de tots ells el més notable, segons el meu parer, és l'Auditori. No solament pel seu valor arquitectònic, sinó també perquè és la primera vegada que els barcelonins poden escoltar música simfònica en condicions acceptables per a l'orquestra i per als aficionats. És de doldre, però, que alguns d'aquests centres manquin del transport públic mínim exigible. És una hipoteca que s'ha d'amortitzar al més aviat possible.

2. La segunda pregunta atañe a los contenidos. Yo diría que la oferta barcelonesa es la normal en una ciudad sureuropea de tamaño medio. Seguramente responde a lo que da de sí la clientela. Pero es evidente que carece de atractivo para un público internacional, cada vez más numeroso y móvil. Evidentemente Barcelona no es París. De manera que debe apostarse por una actividad que permita a la ciudad ser centro cultural europeo de algo. Creo que se podría recuperar la iniciativa en el terreno cinematográfico y musical, dos actividades para las que la ciudad está perfectamente preparada y cuenta con cierta experiencia en el pasado. El renacimiento del Festival de Cine (sólo San Sebastián y Valladolid compiten en este momento), o, mejor aún, la creación de un verdadero Festival de las Músicas, podría poner a Barcelona en un circuito internacional de capitales culturales.

 

ORIOL BOHIGAS
arquitecte

1. Culturalment, Catalunya ha fet un pas endavant molt important en democràcia. Ara bé, aquest és el pas que realment s'havia de fer? N'hi ha prou o ens hem quedat curts i en ple vol gallinaci? La meva opinió és que hem fet curt en diversos aspectes, sobretot en aquells que han de portar a terme els governs locals i nacionals. És difícil tenir clar el criteri sobre quina ha de ser la funció de les subvencions per a la millora de la cultura. Desgraciadament, no hi ha hagut discussió. Jo crec que les institucions haurien de crear els instruments culturals més que organitzar actes específics. Hi ha aspectes que s'organitzen directament des de la societat civil; els instruments per fer cultura, no. S'han de crear bons teatres perquè la producció teatral es desenvolupi, i en el cas de les arts plàstiques, bons museus. Cal oferir el marc físic i organitzatiu. A Barcelona s'han fet esforços importants, però han trigat massa i alguns no s'han fet. En general, portem un retard de deu o dotze anys. Era fonamental que es fes un auditori, però és escandalós que el MNAC no s'hagi acabat. Existeix un desequilibri en les inversions. És difícil desenvolupar les arts plàstiques amb dos terços del museu tancats. No entenc com la Generalitat no ha pres mesures radicals. Era la cosa més important que hi havia per fer. S'han endarrerit les biblioteques de districte i la provincial no s'ha fet, la qual cosa resulta vergonyosa. En aquest aspecte, som a anys llum de les necessitats reals de la ciutat.

Malgrat això, la iniciativa privada tira endavant molts projectes; és emprenedora. La que ha fallat és l'Administració. És difícil que la cultura funcioni per si mateixa. No s'han de subvencionar les activitats que ja funcionen per si mateixes. De vegades, s'ha aplicat el criteri de subvencionar segons si hi havia èxit de públic, i potser haurien de ser les altres obres, les no afectades pels criteris vulgaritzats del gran públic, les que rebessin els diners.

2. No es pot dir que la cultura estigui morta, de tota manera, sinó bastant viva. Sorprèn l'activitat dels museus fins i tot en comparació amb grans capitals europees. Però sovint són iniciatives que funcionen gràcies a la generositat dels artistes, no dels mecenes. El mecenatge del Macba, per exemple, penso que està mal enfocat.

La situació tendeix a millorar perquè les infraestructures s'estan acabant i comencen a posar en marxa les seves programacions. A poc a poc, han de trobar el lloc i els mitjans per funcionar.

Un altre element necessari perquè la cultura funcioni, i que no sempre es té en compte, és l'educació. És insuficient. I és incomprensible que no es resolgui el cas del nou conservatori de música. Com volem tenir públic per a l'Orquestra si abans no eduquem musicalment?

 

JOSEP CORREDOR MATHEOS
crític d'art

1. Barcelona, els darrers anys, ha guanyat en espais, en diferents àmbits. Tant les rehabilitacions del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Mercat de les Flors, com el Macba, el Teatre Nacional, l'Auditori, la reconstrucció del Liceu, la nova i recent ampliació del Museu Picasso i, naturalment, la transformació produïda amb les obres realitzades durant els Jocs Olímpics, són molt importants per a la ciutat i la seva àrea d'influència. Tot això ens ha de fer optimistes de cara al futur immediat. El més decisiu és que hi ha il.lusió. De vegades nosaltres som crítics, i ho hem de ser, però potser a molts els costa reconèixer els avenços. El fet, però, és que, quan surts a l'estranger, les reaccions quan dius que ets de Barcelona et fan veure que la nostra ciutat ha guanyat un gran crèdit i que s'ha convertit en referent i, en alguns aspectes, en un model.

2. La cultura catalana es troba en un bon moment. Hi ha escriptors i artistes en general que estan sobrevalorats, mentre que uns altres no reben l'atenció que mereixen, però això ha estat una realitat històrica des que va aparèixer l'artista individual. Hi ha inquietud; són bastants els creadors en plena producció i una sèrie d'obres constaten un nivell molt apreciable i que en certs casos és alt. Comprenc que molts no ho vegin així, de la mateixa manera que comprenc que uns altres, cofois, pensin el contrari: tot depèn del nivell d'exigència, del tarannà personal, sense oblidar que ens falta perspectiva -i tots ens podem equivocar.

Crec que algunes de les mancances fonamentals que podem apreciar són degudes a unes raons d'ordre internacional. Es dóna en general un grau alt de confusió. Les raons són diverses i profundes, des de la manca de grans idees-guia, de línies mestres en el pensament col.lectiu, fins que el mercat domina tot allò que és susceptible de ser venut a gran escala. I això afecta no només la pintura -la més afectada de les arts plàstiques-, sinó també tot allò que pot ésser producte d'una cultura -generalment subcultura- de masses així com la novel.la, contagiant-ho tot, encara que no hi hagi interessos econòmics pel mig. Hi ha, a més, camps en els quals les dificultats relacionades amb la llengua agreugen els problemes, com és el del cinema.

Tot això com a circumstàncies i problemes que podríem dir de fons. Hi ha molts altres, naturalment, a tenir en compte. Per referir-me ara a les arts plàstiques he de dir que és lamentable, entre altres coses, que el col.leccionisme de Barcelona no hagi mostrat, en general, interès per les obres realitzades fora, raó per la qual als nostres museus no hi ha una bona representació de l'art espanyol ni del d'altres països. Barcelona té, a més, grans carències d'espais expositius, mentre que s'està dotant la música i el teatre d'estructures d'una gran ambició i que no és segur que es puguin omplir. Les institucions públiques -tot i tenint en compte l'esforç que ha suposat el Macba- disposen d'uns espais que no arriben a ser els que necessita una ciutat com Barcelona. És clar que a la nostra ciutat no hi ha gaires grans palaus, però em pregunto per què no es tornen a utilitzar, per exemple, la capella de l'Hospital de la Santa Creu i el gran saló del Palau del Tinell. Jo comprenc que pot haver-hi algunes raons, però, en tot cas, és urgent donar-hi solució.

 

JORDI DAUDER
actor

1. A quina cultura ens referim? Si parlem d'allò que es diu espectacle i que es limita a distreure el personal, a mi, no m'interessa. Vaja, que no crec que sigui cultura. Quan es parla de pa i circ no parlem de cultura, sinó de voluntat d'entretenir per ocultar les injustícies i evitar tota presa de consciència. La cultura, la cultura de veritat, no és un consum sinó un element de coneixement per comprendre la realitat i, si cal -i tant si cal!-, transformar-la. I, a Catalunya, això no existeix, o molt poc. En l'àmbit teatral, per exemple, assistim a una certa madrilenyització, purament comercial, de teatre ben fet, és cert, però que no va més enllà. A més, existeix un centralisme barceloní preocupant i perillós. A la resta del país, la situació és bastant miserable. Ara tenim el Teatre Nacional de Catalunya, i s'ha d'utilitzar, però potser hauria estat més adient dedicar aquest abusiu pressupost a crear teatres per tot el país. A França és així, per què aquí no? No sé si a Barcelona cal un altre espai de l'envergadura de la Ciutat del Teatre. En tot cas, és un projecte -que s'ha de sotmetre a debat- apassionant: investigació, projectes a concurs, relació interdisciplinària, espais per als grups teatrals i d'altres disciplines... Curiosament, Convergència i Unió diu que potser no cal, i la indústria del teatre privat sembla que també s'hi oposa. Per a mi, potser és un dels projectes veritablement culturals més interessants.

No és més engrescador el panorama cinematogràfic. Hem passat de tretze o catorze produccions anuals a cinc o sis. No hi ha indústria, i ni la Generalitat ni TV3 han assumit la tasca. TV3 ha fet telefilms, no cinema. La gent que ho intenta es troba amb tot de traves. Per què funciona el cinema espanyol? Perquè una combinació de creació i de suport econòmic ha permès el sorgiment d'un fotimer de gent. No hi ha gent, aquí, capaç de fer una pel.lícula com Flores de otro mundo? Sí, però han d'emigrar a Madrid perquè aquí no s'ha assumit això com a fet cultural. El cinema és un mosaic complex que no es pot definir per la llengua. Saïd és una pel.lícula catalana tot i que estigui parlada també en altres idiomes. Per què passa tot això? Perquè la nostra cultura és petita... S'han de facilitar espais i ajuts als joves que tenen coses a dir. Hi ha problemes més profunds, és clar. Mana la televisió, que es regeix pel share. Solament es mira la rendibilitat. En societats desculturitzades com la catalana, l'espanyola o l'europea, s'ofereixen productes cada cop més demagògics i de baix nivell: entreteniment, concursets, la gent com a espectacle. És inimaginable que la nostra televisió es pugui vincular a un projecte com Arte. Sols es mira la rendibilitat, obviant que el rendible és crear éssers humans capaços de conèixer, d'aprendre i formar-se. Si no ho fas, si només fas espectacle, crees una societat amorfa i passiva. És el que interessa als de dalt, per manipular: "Vosaltres consumiu, que nosaltres farem les coses". I per això hi ha cada cop més abstenció, desculturització i despolitització. Es genera un caldo de cultiu idoni perquè sorgeixin parafeixismes o populismes. No s'assumeix la crítica com un fet positiu.

Qualsevol crítica pren de seguida una dimensió brutal, quan no hi ha cosa més sana per a un país que la crítica. No tenim tradició democràtica. Arrosseguem un retard cultural i tenim figures intocables com el rei o l'exèrcit.

Culturalment, la societat sembla morta. Acceptem que tot va bé i que a tot hem de dir "amén". Sorgeixen les ONG perquè la societat no deixa de pensar. Hi ha una necessitat de coneixement indeturable. Estem una mica tips que ens utilitzin aquells que ens representen sense deixar-nos participar. O anem cap a una revolta o bé cap a una societat passiva culturalment. A Catalunya, és acceptable un publicista com a conseller de Cultura? S'ha fet una televisió de partit. Amb Joan Rigol, es va fer un cert pacte cultural que va ser interessant per conjuntar les forces polítiques. Però es va acabar. Com és possible que els interessos culturals passin per sota dels interessos partidistes? Per què desapareix el Festival de Cinema de Barcelona? Que responguin ells.

2. Veig el panorama molt fosc. Vivim una situació endogàmica; Barcelona ha deixat de ser una ciutat oberta. La reacció a la dictadura i a l'espanyolisme no ha de ser l'endogàmia, que crea una societat tancada en ella mateixa. Es parla de puresa, i això, culturalment, és perillosíssim. Si la societat avança, és pel mestissatge.

Catalunya és una societat bilingüe i bicultural, i ho hem d'aprofitar. Ens tanquem a les influències i sorgeix la cultureta, que és el subproducte casolà de la caseta i l'hortet. És una visió petita del fenomen cultural. Hi ha una paraula perillosa, quan es parla de cultura, que és tradició. Algunes tradicions s'han de conservar, però altres són retrògrades. Als pobles, sembla que n'hi ha prou que funcioni la festa major, i els tres o quatre nanos que volen fer propostes diferents no poden. A Barcelona, BTV és una de les iniciatives més interessants que han sorgit i no té prou reconeixement.
En el camp teatral, la investigació és com si no existís. Els pocs que s'hi dediquen són franctiradors.

La cultura, o fa front al poder o hi està sotmesa. S'està arribant al fet literari del no-dir. La forma és cada cop més important que el contingut. Quan solament hi ha contingut, el contingut es converteix en la forma. "No sé què diuen, però ho diuen tan bé...".

En general, avancem, però poc. Si no hi ha veritables canvis estructurals i epistemològics, de concepte, del significat progressiu i corrosiu de la cultura, anem cap al desert. I això és una contradicció, perquè som una de les zones del país amb més capacitat creativa. Quan es relaciona cultura i mercat s'exigeix que els productes funcionin, però la cultura no té res a veure amb el comerç. El teatre hauria de ser com la Seguretat Social, assequible.

La cultura transgressora està en crisi. El que decideix és el mercat, i el mercat desenvolupa el consum individual, la individualització de la societat al màxim, cadascú tancat a casa seva. És a dir, que el mercat i els seus productes culturals creen una societat menys solidària. Sovint em plantejo què és culturalment més important: que la gent vagi als museus o que surti al carrer per canviar les coses. La cultura també existeix per despertar consciències.


DANIEL GIRALT- MIRACLE
crític d'art

1. Si la cultura va ser un dels factors més decisius durant la resistència contra el franquisme, també ha estat un dels elements més importants de la modernització de la ciutat. L'empenta que va viure Barcelona als anys vuitanta i primers noranta va sorprendre el món, fins i tots a nosaltres mateixos. Tots els àmbits de la cultura es van beneficiar d'aquest dinamisme que va assolir el màxim reconeixement internacional amb els esdeveniments del 1992. Els equipaments culturals que actualment té Barcelona (més museus, més espais d'exposicions, l'Auditori, més teatres, més escoles d'arquitectura i disseny...) posen de manifest que s'ha treballat fermament en les infraestructures i que s'han invertit milers de milions en una operació sense Precedents. Això no obstant, tanquem el segle amb una fatiga manifesta i amb pocs projectes entusiasmadors. I per què? És qüestió de creativitat o és qüestió de pressupostos? Al meu entendre ens trobem en un moment perillós, en el qual és fàcil contemplar amb massa afalac el que hem aconseguit i no mirar endavant, oblidant provocar experiències interactives i amb el risc de caure en un localisme gratificant. Els instruments (creadors, públic i escenaris) ja existeixen, per tant, cal fer el salt i evitar que els uns i els altres s'instal.lin en l'autocontemplació o es deixin portar per la peresa.

2. El panorama, quant a les polítiques culturals, és desencoratjador. En cada període electoral se'ns promet la lluna, és a dir, més atenció i més diners per a la cultura. L'endemà, però, tot queda en un record, perquè no hi ha un compromís real amb la cultura i la seva capacitat dinamitzadora. Desburocratitzar la cultura, obrir les portes a forces emergents, inventar, crear i vendre, i saber ser i estar en el món han de ser les divises d'un segle que, ja es veu venir, tindrà com a constants l'acceleració i la mutació. Un repte que, de fet, no solament tenim els barcelonins, sinó també tots aquells que vivim i treballem en la cultura arreu del món.

Només una diferència respecte a situacions anteriors: l'esforç fet per l'Ajuntament convocant els diferents professionalscentres i indústries de la cultura ens ha permès, per fi, de tenir des del 1999 un Pla Estratègic pel Sector Cultural. La tyeroria és realment bona, eOnada i posada al sdiua. Portar-lo a terme és e3l compromís del segle XXI.


JOAN ANTONI GONZÀLEZ I SERRET
productor audiovisual

1. Crec que la cultura en els darrers anys s'ha empobrit. Les administracions parlen d'agents culturals i a mi em sembla que parlen d'agents de la Guàrdia Urbana, com si calgués que algú canalitzés els trànsits creatius; d'aquí ve l'empobriment. "Les administracions públiques han de liderar, canalitzar...". A mi, això em produeix temor. Perquè la creativitat en tots els camps de la cultura flueixi, s'ha de tenir la més gran de les llibertats.

S'han fet les infraestructures -Macba, Teatre Nacional, Auditori, MNAC, CCCB-, arquitectura de qualitat no sempre acompanyada d'uns continguts d'interès. El Liceu és ben bé una qüestió a part. Crec que hauria d'haver servit per tenir un teatre d'òpera nou, i no un clònic embolcallat de noves tecnologies. Destacaré les activitats del CCCB, que és, de bon tros, el lloc en què em trobo més lliure.

Si la Ciutat del Teatre serveix per acostar, en part, una programació Odeon-Bobigny, benvinguda serà; si el que veiem és una rèplica del Nacional, tindrem una altra infraestructura de luxe i haurem perdut una altra oportunitat.


2. Avui es teoritza molt. "Pla Estratègic de la Cultura, la cultura com a motor de la ciutat del coneixement, el 22 @". He llegit les conclusions dels equips de treball, que tenen grans diferències, en bona mesura fruit de la seva composició: es parla d'implementar, ordenar, canalitzar, esperonar, reflexionar i elevar a les altes instàncies de representativitat ciutadanes. Penso que sóc més a prop de les reflexions teòriques del Grup de Treball, ja que les seves teoritzacions eren més ingènues i menys intervencionistes, en el sentit ordenador. Seria millor parlar més dels creadors i menys dels agents públics o privats, ja que cada cop sembla que tenim més superestructura i menys creativitat.


JOAN HERNÁNDEZ PIJUAN
pintor

1. El pacte cultural en l'àmbit polític va generar un entusiasme que es va frustrar de seguida. Pel que fa a les infraestructures, s'han fet moltes coses i d'un nivell acceptable: el Teatre Nacional de Catalunya, l'Auditori, el Macba... Ara bé, un cop construïda la casa, fet enormement positiu, cal omplir-la. Però no s'ha discutit en profunditat què ha de tenir l'interior i com s'han de fer les col.leccions. S'ha parlat del sexe dels àngels.
Al marge d'això, el fet cultural està molt pla, sobretot en arts plàstiques. Des del govern de la Generalitat, no és un tema que hagi estat tocat clarament. Institucionalment, no s'ha cultivat el col.leccionisme d'art per anar completant les col.leccions dels museus. La renovació del MNAC està pendent, les col.leccions del Macba o del Museu d'Art Modern no es continuen. Seria interessant trobar una connexió entre el Museu d'Art Modern i el Macba. On comença l'un i acaba l'altre? No queda clar. Un té el patrimoni del país i l'altre encara està per completar. Jo crec que el Macba hauria de començar als anys setanta, no abans.
Pel que fa a altres aspectes de la cultura com ara teatre o música, crec que s'ha fet una feina correcta. La llacuna és en arts plàstiques
.


2. La situació actual? L'Administració ha realitzat un paper important en la creació d'infraestructures. Però no crec gens en les cultures dirigides, perquè la cultura, per definició, és llibertat. Es pot ajudar, però dirigir, no. En arts plàstiques s'hauria de fer més del que es fa ara, però no tot pot quedar en mans de les institucions. Les galeries tenen un paper important a fer. Actualment, hi ha molta més activitat a Madrid que a Barcelona. Hi ha més galeries perquè hi deu haver més col.leccionisme, suposo que procedent de tot Espanya. Barcelona perd posicions, no tant en creativitat, perquè hi ha molts artistes joves que treballen bé, però massa en silenci. És una ciutat dura per al creador, sobretot per al jove. Es troba a faltar el suport de les galeries, de les institucions, en forma de beques o d'ajuts per obrir tallers. Fa vint anys, Barcelona anava al capdavant. Recuperar el terreny perdut? Les institucions no poden fer-hi gaire. És cosa de la mateixa societat barcelonina, que actualment està més tancada a diferents propostes d'art del que havia estat. Potser és degut al conformisme de la gent... L'Ajuntament està més obert que la Generalitat; en aquest sentit, en moments puntuals sembla que ho veuen més clar. Els ajuts institucionals han de servir per crear un ambient propici a la creació. I, a Catalunya, els consellers de cultura són els que han d'obrir el panorama, intentar que les col.leccions siguin completes, perquè això és el que atraurà la gent. Si no, tot queda com a iniciatives puntuals, individuals.


JORDI HERRALDE
editor

1. En els anys noranta, Barcelona s'ha distingit per l'imperi de la pedra (arquitectura, urbanisme) amb força encert i atzagaiades diverses. Segueix el marasme cinematogràfic, mentre que ha despuntat gloriosament el teatre.

En l'àmbit de la comunicació -diaris, revistes, televisions- hi ha hagut una progressiva i alarmant pèrdua de protagonisme respecte a Madrid.

Com a dada positiva, segueix amb força la indústria editorial, a causa únicament i exclusivament de les empreses privades, la famosa societat civil.


2. La resposta anterior és una possible radiografia de la situació. Respecte al futur, cal (òbviament) una política cultural amb més imaginació, recursos i trempera.


ÀNGELS MARGARIT
coreògrafa i ballarina

1. Barcelona ha experimentat un important canvi qualitatiu i quantitatiu amb la reforma urbanística i la construcció d'infraestructures. S'han creat uns espais de cultura i d'oci que faciliten el gaudi d'aquest tipus d'activitats. Un altre potencial de Barcelona és l'impuls dels seus habitants. Aquesta ciutat la crea la gent. Els barcelonins són dinàmics, tenen moltes iniciatives i s'apunten a les iniciatives institucionals. S'estimen la ciutat i han viscut a fons aquest canvi que s'ha produït. Però, malgrat tot això, Barcelona respira malament. Sembla que tingui una gran oferta cultural, però si l'analitzes una mica t'adones que es tracta més aviat d'un moment puntual, d'eufòria, i que no hi ha res al darrere. Com si fos un atac de singlot. I Barcelona necessita una respiració regular, assossegada, duradora. És a dir, una estratègia clara i a llarg termini per a les infraestructures i programacions. A hores d'ara, la música viu un moment excel.lent, però el teatre i la dansa estan en un punt mort, aturats, tot i l'empenta que també experimenta el teatre comercial. Hi ha el perill que tota aquesta transformació hagi estat només un rentat de cara. Les arts escèniques es troben immerses en una etapa de transició que es va iniciar abans dels Jocs Olímpics. Esperes que aquest procés es tradueixi en unes idees definides, però la veritat és que s'està fent molt llarg i no sabem a on anirem a parar.


2. A la Barcelona que necessitem li veig un futur possible però difícil. Barcelona s'autopromociona molt bé, parla contínuament de si mateixa i les persones que vénen de fora queden enlluernades davant la ciutat. Es plantegen idees, però les idees acaben sent només eslògans si no es porten a la pràctica. En el cas de la dansa, que té unes necessitats específiques, no veig cap institució pública amb ganes de posar-s'hi. Tota la cartografia de la producció i programació de teatre i dansa passa per una coordinació de les institucions. D'altra banda, la Barcelona que jo voldria per al futur és una ciutat amb una mica més d'ona expansiva. Una ciutat oberta a l'intercanvi, en direccions molt diferents, que es comuniqués no tan sols amb Catalunya i Espanya, sinó també amb Europa i Llatinoamèrica. Barcelona no pot quedar-se tancada, ha de crear ponts.


FERRAN MASCARELL
regidor de Cultura

1. La dècada dels noranta passarà a la història cultural de la ciutat com la més efectiva del segle. Sobretot en un punt molt concret: els equipaments culturals. Al llarg dels darrers deu anys Barcelona ha actualitzat una estructura de centres culturals que havia quedat obsoleta per raons essencialment polítiques. Els anys de dictadura van implicar un envelliment extraordinari de tota l'estructura cultural forjada en els anys de la Mancomunitat. El franquisme va imposar, doncs, un més gran allunyament dels països veïns en relació amb el conjunt de la seva estructura d'institucions culturals, que des del 1960 va viure una extraordinària renovació conceptual i física.

Al llarg d'aquesta última dècada s'han modernitzat o s'han creat de nou la major part dels espais culturals bàsics de la ciutat. És el cas de la Fundació Tàpies, la renovació del Museu Nacional d'Art de Catalunya, la remodelació del Palau de la Música, el Centre de Cultura Contemporània, el Museu d'Art Contemporani, el Teatre Nacional, el nou Auditori, el Liceu, diverses ampliacions del Museu Picasso, l'Institut del Teatre, la Ciutat del Teatre.
És cert que possiblement l'esforç en pedres no sempre s'ha vist acompanyat d'un resultat òptim en la gestió artística o gerencial. També és cert, paral.lelament, que la mateixa inversió econòmica en arquitectura ha condicionat més del compte la inversió en continguts, imprescindible per obtenir rendiments culturals òptims i immediats. Amb tot, el resultat és indiscutible: en deu anys la ciutat ha vist modificat substancialment el seu parc d'establiments culturals, la qual cosa ha permès tornar a posar Barcelona entre les ciutats significatives en la producció i l'intercanvi de béns culturals.

En un altre sentit, la dècada haurà tingut una significació molt ambivalent des del punt de vista de les empreses culturals de la ciutat. Per diverses raons, entre les quals no és menor la falta de polítiques públiques del Govern català, l'àmbit audiovisual i el discogràfic han seguit essent molt secundaris i cada cop més dependents de Madrid. Per sort, el sector del llibre ha mantingut el seu paper capdavanter en l'àmbit internacional.

Finalment, tres aspectes positius més. Cal assenyalar la capacitat dels creadors per mantenir-se en la primera línia de la innovació. Cal fer notar l'increment notable dels espectadors en la major part de les activitats culturals de la ciutat. I cal apreciar la importància de tota una generació de noves plataformes -com ara el Festival Sónar- que estan significant-se molt positivament.


2. En primer lloc, es tracta de posar tots els esforços públics i privats en la configuració d'una ciutat capaç de produir continguts culturals, molt especialment des de les grans institucions culturals obertes al llarg d'aquests darrers anys, però també des dels sectors empresarials de la cultura, creant un marc d'oportunitats favorables als nous emprenedors i a la creativitat. En segon lloc, l'Administració municipal i el conjunt d'operadors culturals i associatius de la ciutat han de treballar conjuntament, en la línia ja iniciada en el Pla Estratègic de la Cultura, per mantenir la ciutat entre les deu capitals culturals del planeta. En tercer lloc, s'ha d'aconseguir que, més enllà de mantenir viu i dinàmic el pacte de ciutat, el Govern de Catalunya i el Govern d'Espanya es comprometin a favor de Barcelona i de les seves empreses culturals -essencialment el llibre, el cinema i l'audiovisual, la discografia i el teatre de format gran-, i es comprometin, així mateix, en el màxim desenvolupament de les potencialitats que ofereixen els béns patrimonials de la ciutat, molt especialment en la tradició gòtica, modernista i picassiana. I en quart lloc, amb el Fòrum de les Cultures del 2004, Barcelona ha de ser capaç de situar la cultura constituent -valors, idees, maneres de viure, participació, aprofundiment democràtic...- en un primer pla de la nostra societat.


MIQUEL MILÀ
dissenyador

1.El món del disseny urbà, el mobiliari i l'arquitectura, que és el que jo toco de cultura, ha millorat moltíssim. Els que dirigeixen la ciutat són molt més cultes, estan més sensibilitzats, i això es nota. Als carrers, es percep una millora molt important quant a estètica. Les façanes han millorat tremendament, s'han endreçat els rètols de les botigues. El que s'ha fet els últims anys era una qüestió d'ordre per evitar el caos. Abans, les decisions no estaven en mans de gent sensible, sinó de l'especulació i del de sempre. L'Administració té una gran responsabilitat a posar fi a aquesta situació, i ho ha fet. En els últims dos o tres anys, de tota manera, s'ha abaixat un pèl el llistó, però crec que amb el nomenament d'Acebillo (nou arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona), amb qui personalment puc estar d'acord o no en qüestions concretes, s'hi guanyarà. És una persona sensible.

Sols hi ha una crítica, que faig sempre i de la qual no es fa cas. És la de la senyalització. En aquest aspecte, no hem avançat gens. Diuen que depèn del ministeri... No ho sé; la qüestió és que no es fa res per millorar aquest aspecte. Abans, quan arribaves a un poble era fàcil orientar-se pel campanar de l'església. Avui, és diferent, més complicat, perquè per anar al centre potser has d'anar a fer una gran volta, i les ciutats són un caos. Cal que et dirigeixin.


2. Ara mateix s'inicia una etapa que millora aquests dos últims anys, en què s'havien començat a fer algunes coses, algunes places, que no tenien el nivell de disseny desitjable. Eren lletjotes, estaven desendreçades. Desitjaria que els pròxims anys ens portessin una bona senyalització, si pot ser com la de França, que diuen que és la millor. Una bona senyalització ha d'estar feta per a burros per persones molt intel.ligents, i aquí passa al revés. Hi ha hagut alguns intents de millora a l'Eixample, però...

I sobre el món de la cultura en general, me'l miro una mica des de fora, com a espectador. El cert és que ha millorat una barbaritat. Hi ha tantes oportunitats, tantes coses per veure en teatre, cinema, música... L'oferta és esplèndida.


ENRIC MIRALLES
arquitecte

És difícil ésser objectiu.
Barcelona com a lloc de pas per a tants viatgers.
Ofereix aquesta cultura i informació molt lligada als viatges...
S'ofereix a si mateixa.
El mateix que jo mateix com a viatger trobo a altres llocs.
Sembla que producció cultural estigui molt lligada a viatjar...
En portar notícies d'un lloc a l'altre.
Barcelona es mou bé en aquest terreny.
Barcelona funciona com una ciutat.
No com una sèrie d'institucions...


JOAQUIM MOLAS
catedràtic de literatura catalana

1.Sense entrar en discussions sobre el terme cultura o sobre la pugna que sostenen les diverses administracions públiques, faria, d'entrada, tres constatacions. Pri-mera: la cultura, entesa en un sentit ampli, ha perdut la capacitat creadora i mobilitzadora que, malgrat tot, tenia el 1975 (Per comprovar-ho, només cal repassar l'atenció que hi dediquen els mitjans de comunicació. O, almenys, la idea de cultura amb la qual treballen). Segona: la cultura catalana ha perdut l'hegemonia natural que havia tingut fins en els moments més foscos del franquisme (i no em refereixo només a les qüestions estrictament lingüístiques). I tercera: s'han construït grans estructures culturals, algunes, necessàries, i a ple rendiment, d'altres, duplicades, i d'altres, en fi, sense contingut de moment. Per a mi, les causes de la pèrdua de tensió podrien ser, entre d'altres, les següents:
1) la dimissió, en principi, de la societat civil, que, per desconfiança o per falta d'incentius fiscals, ha traspassat les seves obligacions culturals a les institucions públiques, incloent-t'hi les Caixes; 2) les institucions públiques han posat la cultura en mans, segons els casos, de funcionaris o de buròcrates, no sempre dotats de prou imaginació, que només procuren d'omplir les "memòries" reglamentàries de finals d'any i, en el fons, de conservar el lloc de treball; així, els funcionaris o buròcrates 3) organitzen la investigació, aplicant els models científics al món de la cultura, en programes dissenyats per a les estadístiques i amb etiquetes brillants però sense continguts reals ("projectes", "xarxes"...); 4) creen grups, fundacions i associacions de tota mena, cada un, amb president i secretari, i convoquen premis, fòrums, simposis o seminaris, com més internacionals millor, destinats a inflar els reports anuals; altrament 5) les editorials, per raons òbvies i amb tota legitimitat, han entrat en el joc de la globalització, la massificació i la industrialització; però, per contra, no han buscat d'equilibrar la producció "dura", és a dir: creadora i investigadora i, doncs, identificadora, i la "tova", és a dir: la que divulga les troballes d'aquesta entre les diverses majories, de les més selectes a les més indiscriminades.

D'aquí que, avui, la cultura no obeeixi a una programació coherent i eficaç, amb totes les variants i contradiccions que calgui, i que, en general, consisteixi en 1) buscar els efectes "polítics", "publicitaris" i "comercials" immediats, no els resultats a llarg termini; 2) fer els currículums, més que amb obres de positiu alè, amb premis, medalles, presidències, subsecretariats...; 3) organitzar cicles de conferències per a sales buides o grans exposicions i concerts per a multituds passives i distretes... Conclusió: per a mi, en general, es fa una cultura sobre el "paper", no una cultura "real". Amb tot, vull creure que n'existeix una, de "dura", que, avui, es desenrotlla al marge dels mitjans "oficials" i que, per tant, és desconeguda. I que, algun dia, potser sortirà al carrer.


2. Propostes? Analitzar a fons la situació i intentar capgirar-la, vull dir: reforçar la cultura "dura" i fer coincidir la "realitat" amb el "paper". Qui ha de prendre la iniciativa, però? I com?.


JOSEP RAMONEDA
director del Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona (CCCB)

1. Durant els últims temps s'ha fet una tasca molt important -i que era necessària, imprescindible- per dotar la ciutat de les infraestructures que no tenia. Ara es tracta que aquestes infraestructures disposin dels recursos necessaris per poder tirar endavant i competir amb les institucions equivalents d'altres països que dediquen molts més diners a la cultura i tenen un públic més ampli. I, sobretot, s'ha d'iniciar una etapa d'estímul a la creació i la producció. El que s'ha fet en una primera fase és potenciar l'exhibició -cosa que no em sembla malament, perquè no deixa de ser també un factor d'estimulació-, però si alguna crítica es pot fer del desenvolupament de les polítiques culturals d'aquests últims anys és que s'ha donat poc suport a la producció i la creació, que és el que, finalment, acaba sent determinant. Per posar un exemple, encara moltes de les exposicions que es programen a Barcelona han estat comprades a altres països, quan s'hauria d'anar cap a una situació en què fossin produïdes aquí, o almenys coproduïdes.

Es evident que si l'única cosa que interessa és omplir les sales i que vingui gent, el més pràctic és comprar. Però un projecte cultural és més que això, també tenint en compte que una ciutat que vulgui ser ha de ser model i no còpia. I l'exemple de les exposicions és vàlid per a tots els àmbits. Com s'estimulen la creació i la producció? Doncs de moltes maneres. Els poders públics poden donar facilitats perquè determinades indústries de la cultura s'instal.lin aquí i no se'n vagin a fora, i perquè els joves creadors es consolidin. Aquesta és una de les missions dels centres culturals públics: possibilitar l'acció dels nous creadors, amb criteri de qualitat i amb un cert atreviment alhora. Un altre tema pendent és superar la ruptura que existeix entre els mitjans de comunicació i la realitat creativa quotidiana de Barcelona. S'ha d'afavorir la comunicació tant horitzontal com vertical entre els creadors culturals barcelonins -que de vegades viuen aïllats, en espais tribals- i els mitjans de comunicació, que són massa deutors dels criteris de l'star system cultural.


2. El futur cultural d'un país depèn del sistema educatiu. Si el sistema educatiu és potent, genera clients i creadors culturals; si no, crea una societat de la indiferència. I tothom sap que el sistema educatiu, en aquest país, no es troba en un moment extraordinari. El sector de públic cultural és molt, molt reduït. A Barcelona, són 200 o 300.000 persones les que consumeixen habitualment exposicions, espectacles teatrals i tot el que es fa a la ciutat. Quan celebrem que el museu més visitat de Barcelona, el Museu Picasso, ha aconseguit, per fi, l'any 1998, arribar al milió de visitants, es tracta d'una ridiculesa clamorosa en comparació amb els grans centres culturals europeus, però són les xifres en què ens movem. I el Picasso ha arribat al milió de visitants gràcies al fet que set o vuit de cada deu clients seus són turistes. El consumidor local de cultura és limitat. En bona part és culpa d'un sistema educatiu que no genera els estímuls necessaris, perquè en aquests moments, d'oferta, n'hi ha. Però també depèn del cultiu cultural, moral i social d'un país. És a dir, aquestes coses no s'inventen ni es fan dirigísticament des d'enlloc, ni des de les institucions públiques ni des de les privades. Hi ha un país que creix culturalment o no, cosa que és una suma de molts factors: d'ideologia, de mentalitat, d'educació fonamentalment... Penso que l'obsessió de la Generalitat de reduir la política cultural a política lingüística ha estat extraordinàriament negativa per a aquest país, perquè ha acabat creant la idea que fer cultura només consisteix a traduir les coses al català. I això és una cosa que es pagarà.


XAVIER RUBERT DE VENTÓS
filòsof

1. En un cert moment, la cultura, la gent, es deixava veure i hi havia uns certs llocs. Hi havia una imatge, tant a Madrid com aquí, que a Barcelona es vivia una època cosmopolita. Quan va venir la democratització, aquest paper, que havia estat una manera d'expressar-se quan no n'hi havia d'altra, va caure, i es va començar a dir allò de "vosaltres, els catalans, que éreu tan europeus, tan cosmopolites, tan oberts, i ara us heu tancat". Jo penso que era necessari, com havia estat necessari adoptar aquestes fórmules de vegades frívoles o europeistes; havia estat una diàstole, i calia fer una sístole estratègica de repensar i redefinir-se que des de fora va ser vista amb una visió molt crítica. Jo crec que aquell període va ser bo. Per altra banda, hi havia una certa nostàlgia del cosmopolitisme dels seixanta, que era una mica beneit, ingenu, avantguardista, atrevit, divertit.


2. En aquest moment, ja sabem que no som a Madrid, que som en un altre lloc, que som en un moment menys brillant, en un moment on l'important no és el que digui un filòsof de Frankfurt o el que passa a Txetxènia, sinó el que passi a la ciència. Són coses que tenen a veure amb la ideologia, amb les identitats irredemptes. El que sabem a Catalunya és que les coses van més de pressa que les paraules: ho hem anat aprenent... Tot això ha tingut uns costos, i és que no hem pensat en la infraestructura cultural, o es va pensar que es podria fer d'una manera molt automàtica, sense finor, i de vegades bascos, castellans i fins i tot gallecs ens han passat la mà per la cara en un nivell que el català hauria de saber, per seny, per tradició de la societat civil. Sabem que les coses han d'emergir de baix, que s'han d'afavorir i fomentar. Doncs, curiosament, aquest, que hauria de ser el marc del nostre país, no l'hem practicat. És estrany, en canvi, que s'hagi desenvolupat un sentit del matís, del que és evident; esperes la llebre per un costat i surt per un altre. Ens cal un discurs valent, no dogmàtic. Però hi ha hagut el fenomen de l'adquisició de poder polític, la capitalitat de Catalunya per a Convergència. I això ha donat un timbre sovint de mediocritat i una burocratització gran. Perquè aquí no és que hi hagués hagut un altre poder polític, és que no n'hi havia hagut mai cap. Llavors, el primer que hi ha hagut no ho ha fet bé. Suposo que és un aprenentatge per a nosaltres i per a ells.


RICARD SALVAT I FERRÉ
director de teatre

1. Podríem dir que, en general, la cultura a Barcelona ha evolucionat en positiu, donat que hi ha hagut un element fonamental, que és l'augment de les subvencions en relació amb l'època de la dictadura i, sobretot, la desaparició formal de la censura. La censura econòmica a través de les subvencions segueix omnipresent. Com és possible que persones amb gairebé cinquanta anys de servei al país rebin subvencions de 700.000 pessetes? Es nota que els dos partits dirigents no han volgut acabar de definir una veritable política cultural i han tendit a la pràctica desaparició de la societat civil i a l'anihilació del paper de l'intel.lectual com el van exercir en els temps de l'existencialisme Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Jean Genet...

Pensem que la iniciativa més destacable ha estat tot el que van comportar els Jocs Olímpics de 1992. En l'àmbit urbanístic i arquitectònic, van ser modèliques l'Anella Olímpica de Montjuïc i tota la teoria urbanística i arquitectònica duta a terme a la Vila Olímpica, encara que en alguns edificis s'ha estat gasiu a l'hora de crear espais interiors i jardins. El moment del 92 va ser un gran moment d'il.lusió i alegria col.lectives, un moment irrepetible. El ciutadà de Barcelona va sentir seva la ciutat. Després això ja no s'ha recuperat. Des del món de l'espectacle, per exemple, vàrem considerar admirables les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics i Paralímpics. Va ser una gran conquesta que malgrat totes les pressions terribles de determinats lobbies Alfredo Kraus pogués cantar.

Les iniciatives més negatives han estat l'alegre acceptació del bilingüisme que fa que es consideri com a literatura catalana a l'estranger, i sobretot a França, l'escrita per escriptors catalans en castellà. Una altra iniciativa negativa és, no volent crear un Teatre Municipal, la substitució d'aquest teatre per una empresa privada, el Teatre Lliure, i, sobretot, que s'hagi designat a dit el responsable de la Ciutat del Teatre i no per concurs públic, com sembla -pel que ens informen- que és obligatori de fer a la Unió Europea. També considerem una iniciativa totalment negativa la remodelació de la Rambla i la destrucció del barri xino i de tot el Districte V. Barcelona s'està quedant sense memòria i la part del centre perd totes les seves connotacions. Pràcticament no queden cafès, llocs cívics històrics, i les noves cases construïdes han eliminat els balcons i s'estan convertint en un seguit de búnquers, oblidant que Barcelona és una ciutat mediterrània, que els balcons són una invitació a sortir a veure la festa i que les façanes han estat i són sempre un joc de llums i d'ombres. És absurd pretendre arrencar el ventre i totes les zones humides del cos a una ciutat portuària com la nostra. Netejar no vol dir destruir. Si seguim així cap dels escriptors que es van enamorar de Barcelona -com Genet, Carco, Arnaud, Williams, Frisch, o els que avui corresponguin en importància- no se'n podran tornar a enamorar.

Estem totalment d'acord amb en Lluís Clotet quan va declarar el dia que li van concedir el Premi Nacional de Patrimoni Cultural: "Aquest país tan estimat i, al mateix temps, cada vegada més lleig. Però com diu Ferlosio: 'No podem menysprear el poder de lo lleig perquè és la porta de l'estupidesa i aquesta és, a la vegada, la porta de la crueltat'".


2. Creiem que aquesta fi de segle té una vitalitat similar a la que va tenir l'anterior final de segle. Però sembla que els partits polítics no volen fer el mateix paper que va tenir, amb tots els inconvenients, la burgesia catalana dominant de 1888 a 1920.

S'hauria d'acabar amb el joc de les famílies de poder, amb l'exasperada teoria de l'ostracisme -malgrat que un famós teòric d'un partit d'esquerres declari que la democràcia comporta ostracismes-, amb el provincianisme de la majoria dels periòdics, que pràcticament ja no en queden. Amb el superprovincianisme dels teatres subvencionats, on inviten directors sense cap nivell ni categoria en la majoria dels casos. Amb la por dels intel.lectuals, que ens estem convertint tots en servidors del poder. Falta programació cultural al marge dels partits polítics. No pot ser que sigui impossible fer un programa cultural i, fins i tot, cívic, d'aquí a cinc o deu anys perquè tothom està pendent dels vents del poder. Els càrrecs, els edificis públics no es poden donar més a dit, com si això fos una república bananera, sinó que s'ha de prendre el model del British Council i del Consell Suec per a les Arts, l'Arquitectura i l'Urbanisme. És molt preocupant que durant tots els anys de democràcia no hàgim aconseguit un Cinema Nacional i que el teatre sigui cada vegada més sinònim de teatre comercial, on, fins i tot, les sales alternatives programen obres, per exemple les de Harold Pinter, que fa vint-i-cinc o trenta anys es programaven en els grans teatres de la ciutat. És un fet que s'ha aconseguit imposar Barcelona en el món i tothom la coneix i l'admira en el pla turístic, però la seva oferta cultural no està a l'altura de les ciutats europees amb les quals turísticament ja està absolutament homologada.


CARLES SANTOS
músic i compositor

1. Vaig començar a venir a Barcelona els anys seixanta, i des de llavors he vist una transformació important. En aquell moment, a la ciutat hi havia una burgesia il.lustrada que es gastava diners a promocionar coses noves. Era un fenomen lligat a una certa avantguarda de l'època i a una ideologia, generalment d'esquerres. Hi havia més aventura, una dosi de risc important. El públic era reduït, però més sofisticat que l'actual i amb una profunda capacitat d'anàlisi. Després, les coses han evolucionat d'una altra manera. Ara, la burgesia sembla que s'interessa més pel Barça que no pas per la cultura. El públic és molt més ampli, afortunadament, i potser no fila tan prim, però és que la programació actual, pel que fa a novetats, tampoc no ho fa. Jo, que he viscut totes dues situacions, em vaig divertir més a la primera. La d'avui dia és més banal. S'han de fer números sempre, calcular quanta gent vindrà a l'espectacle, si val la pena fer-lo o no, si ens en sortirem, a veure si hi ha una subvenció... Entres en una espècie de comerç de l'art. D'altra banda, fa set o vuit anys Barcelona estava més en contacte amb la producció teatral i musical de l'estranger, es programaven més coses, sobretot al Mercat de les Flors. Ara hi ha un excés de producció autòctona. Nosaltres, que sortim bastant a festivals, veiem moltes obres interessants, però ni el Nacional ni el Mercat estan per aquesta tasca últimament. Pel que fa a la música en concret, i en el meu cas parlo de música contemporània, penso que a causa de la manca d'atenció, de comunicació i de projecció no s'ha avançat gaire des dels anys seixanta, que van ser el moment de la renovació, quan van venir creadors com els Boulez i els Stockhausen. Si no existeix una relació positiva entre públic-intèrprets-compositors , és molt difícil arribar a alguna cosa. Jo he anat a parar al món del teatre, estic amb un peu a la música i un peu al teatre, cosa que m'ha permès contactar amb un públic totalment diferent del que té la música contemporània.


2. El públic, com he dit abans, és ara més ampli, informat però no gaire, i això fa que no hi hagi grans exigències, però tampoc no hi ha un suport intel.lectual ni material a la creació artística. De manera que entrarem en aquest tipus de coses ben fetes si fa no fa com ha entrat el cinema: les pel.lícules han de tenir bona factura i la música que fas ha d'estar bé, ha de ser original, però que ningú s'estranyi massa, tampoc no ha de ser agressiva. De totes maneres, el que sí que es confirma és que l'avantguarda ja no està a l'art. Si per avantguarda s'entén la renovació d'una societat, aquesta transformació està en mans de la tecnologia, de la ciència, i els artistes ja no tenim aquesta missió que històricament ens corresponia. Alguns artistes encara creuen que amb la seva militància o el seu patiment poden canviar la societat. Però la situació és una altra i ho trobo bé, perquè em permet treballar amb tranquil.litat i no estar pendent de renovar res, ni tenir aquesta sensació d'avantguarda rabiosa... perque aguantar això tota la vida és horrorós. Les grans passions, dins i fora de casa, es van perdent. Com tenim unes garanties de supervivència, de continuïtat, ens apassionem per coses que no són gaire importants, I amb la globalització tots serem i menjarem igual, i encara serà més avorrit. Estic content de tenir l'edat que tinc, perquè als joves els espera un futur complicat: la competitivitat, l'exigència, la manca de solidaritat, la gent que es matarà per una feina, i el que no l'aprofiti, a la cuneta. A l'estil de la societat americana. És el que ens espera.


ENRIC SATUÉ
dissenyador i historiador

1. Ningú no sap què passarà d'aquí a vint anys. Com que no tinc instruments per endevinar el futur, ni cap pretensió d'intuir-lo, per respondre a aquesta pregunta, m'hauré de refiar dels entesos en la cultura del disseny, els quals asseguren, convençuts, que l'any que ve comença el Segle de les Marques.

Això vol dir, clar i català, que les marques comercials, financeres i institucionals ho envairan tot? Doncs sí, gairebé tot. És clar que a un dissenyador o dissenyadora aquesta troballa no li semblarà pas gaire original. Ja fa temps que els patrocinadors i patrocinadores descodifiquen els actes culturals, artístics i esportius amb la prepotència d'unes marques incompatibles amb tot plegat. O potser no tant? Per exemple, una marca de llet descremada a les samarretes dels jugadors d'un equip de futbol de primera divisió potser justifica que l'àrbitre els ajudi? Una marca de gas natural als programes d'un concert de música simfònica tal vegada convida a un suïcidi apoteòsic i col.lectiu? Una marca d'una entitat d'estalvi en un museu d'art, en fi, vol dir que es pot atemptar contra les obres exposades perquè tots els riscos hi són coberts?
Com ha passat des que el món és món, la realitat d'avui fa entreveure la de demà. Vista ara, aquesta dictadura imminent no dibuixa pas un panorama estimulant si pensem en el mil.lenni que s'esgota. Farcit d'innovacions, experiments i avantguardes, sorgides sovint de la ràbia que gastaven els creadors i creadores contra els avis i les àvies dels sponsors actuals (els representants del capital, l'exèrcit i el clero), l'economia es va cultivar per estar a l'alçada de la cultura. El segle que ve, en justa reciprocitat, la cultura s'haurà de fer competitiva per estar a l'alçada de l'economia triomfant.

Si ho volem veure pel costat menys dolent, el creixement de les marques formarà en primera línia de la cultura que ens espera. I em temo que cultura i marca seran al capdavall una sola cosa. Tots serem marques i tot serà una marca (qui sap si Catalunya es tornarà a dir Marca Hispànica!). Tots serem marcats, però no al foc i amb la mateixa marca com el bestiar, sinó amb marques individuals i policromades, si cal.

Però no cal que hi patim. Sempre hi haurà alguna persona abstreta amb la divina corba praxiteliana, probablement un arquitecte o arquitecta o bé un dissenyador o dissenyadora, que seran l'escultor o escultora i el pintor o pintora del segle que ve.

Potser entre els empresaris i empresàries també hi haurà excepcions: només que n'hi hagi un o una entre mil que no especulin, s'assegurarà la llibertat d'expressió de tots els creadors.
Sí, s'allargarà la vida i s'allargarà la pau, però si s'escurça la capacitat crítica, la reivindicació ferma i l'alternativa regeneradora, com tot sembla indicar, el món potser ja no rimarà amb res. I ja se sap que sense poesia no hi ha vida intel.lectual de debò
.


2. Crec que la cultura ha evolucionat a Barcelona tal com calia esperar, navegant cap a l'empresarialització i passant d'una relació vuitcentista entre cultura i societat a la del futur imminent entre cultura i empresa. Tot i així, la teoria del disseny diu que la funció fa la forma, i si apliquem l'axioma a la tradició barcelonina en l'organització de fires de mostres, trobem a la cultura catalana una metodologia devota de les inauguracions, la provisionalitat, les circumstàncies efímeres... Vegem, si no, el caire d'alguns fets recents:

1) El projecte del Fòrum 2004, no serà una gran Fira de Mostres Cultural i Universal (com la del 1888)? 2) Una manifestació de la cultura catalana actual ha estat la celebració del centenari del FC Barcelona, una fira nacional i internacional de primera. Per sort, l'estàtua amb el cèlebre gol de Koeman s'exhibirà al museu d'exvots de Can Barça i no pas a la Plaça de Catalunya, que no li vindria ampla, d'altra banda). 3) En la consolidació de la cultura com un afer mediàtic, també és digna d'una fira monogràfica i repetitiva la voluntat governamental de fer doblar al català les pel.lícules americanes. 4) Un afer cultural més a prop del mercat que de la fira ha estat la tesi, l'antítesi i la síntesi de la destitució de l'actor Flotats i la revenja bíblica de triomfar a Madrid (un plantejament de la més pura tradició escènica catalana que ni Àngel Guimerà ni Frederic Pitarra haurien imaginat). 5) Un fet cultural tenyit de fira comarcal és la metamorfosi formal de la Jove Orquestra Simfònica de Catalunya (que gestionava la Conselleria de Cultura i que ha passat a dir-se Jove Orquestra Nacional de Catalunya d'ençà que la gestió depèn de la Conselleria d'Ensenyament), en una cabriola transformista digna d'en Frègoli, que posa de relleu, d'una manera patètica, el divorci existent entre cultura i educació. 6) Una iniciativa de campionat és la incorporació del disseny gràfic, després de quinze anys, a la llista dels premis Ciutat de Barcelona (per a una ciutat que presumeix d'entesa en la cultura del disseny la indiferència era gairebé ofensiva, sobretot després dels deu anys de Premios Nacionales de Diseño que concedeixen a Madrid amb la col.laboració, això sí, d'una institució barcelonina: el BCD). 7) També resulta pintoresca com la Fira de Santa Llúcia la visió als telenotícies, als espais reservats a la cultura cívica -o industrial-, dels esforços entresuats dels castellers per carregar i descarregar les seves solidàries però també prometeiques torres humanes. 8) De les competitives telesèries de durada veneçolana (Poble Nou, Nissaga de poder i Laberint d'ombres) capitanejades pel bon dramaturg Benet i Jornet, cal destacar-ne uns interiors inefables que l'audiència a hores d'ara deu haver mimetitzat (ben segur que a Barberà del Vallès, Sant Fructuós de Bages, Castellfollit de la Roca i Arsèguel, per exemple, hi ha famílies que han incorporat l'estil TV3 a les seves llars, com si haguessin anat a una fira del moble postmodern). És, probablement, el pla de creació, producció i distribució de béns culturals més divulgat de la dècada i una prova del nivell de creativitat de la nostra indústria cultural. Punt.

Això sí, són totes manifestacions culturals que omplirien d'orgull ciutats més petites, més provincianes i més tronades que Barcelona. Que n'hi ha. L'inconvenient és que a casa nostra ha arrelat un concepte de l'estètica que dificulta molt la consideració crítica i reverencial que les formes culturals necessiten per tirar endavant. En diuen de pet i porró, termes escassament excitants i d'una carrincloneria genuïnament catalana. Malauradament.

Mentre a Catalunya es programen aquestes fires, firetes i mercats que aspiren a capitalitzar la globalització de la cultura catalana (la pela és la pela), hem d'anar a veure les manifestacions més importants de l'estètica contemporània a Madrid (al Reina Sofía), València (a l'IVAM) o Bilbao (al Guggenheim). Per què és així no ho sé, però estic segur que l'any que ve, el segle que ve, el mil.lenni que ve, tot això millorarà.


VLADIMIR DE SEMIR
regidor ponent de Ciutat
del Coneixement

1. Cal diferenciar entre la projecció exterior de la nostra cultura i la valoració interna que en podem fer. Sens dubte, Barcelona ha esdevingut una referència mundial per la seva oferta cultural i arquitectònica, que hem de continuar consolidant perquè cada vegada és més gran l'exigència dels nostres visitants i més forta la competència d'altres opcions i destins turístics. Barcelona ja no és solament una ciutat de pas, sinó que també té una oferta sòlida que fa que s'hagi convertit en un destí per ella mateixa; és difícil, però, valorar separadament aquests aspectes dels altres, que són molts -clima, gastronomia, platges properes, etc.- i que també influeixen en el fet que sigui un centre d'atracció mundial. Això no obstant, tenim alguna clara assignatura pendent: ens cal, per exemple, poder portar a Barcelona exposicions d'art que mouen milions de persones a ciutats com ara París, Londres o Nova York.

Internament, les noves infraestructures culturals que hem creat els últims anys juntament amb les de sempre ens ofereixen una correcta oferta cinematogràfica, musical i artística. Amb tot, encara ens queda un bon camí per recórrer. No vull particularitzar, però sens dubte el nostre Teatre Nacional de Catalunya s'ha ressentit de la guerra Pujals-Flotats, i esmento aquest fet perquè crec que patim un preocupant problema de fons. Els últims anys s'ha anat imposant a la nostra societat catalana un concepte de cultura que goso de catalogar rotundament de vol gallinaci i que està determinat per la forta influència de TV3, que independentment del seu rerefons d'indiscutible manipulació política, va penetrant amb conseqüències greus. El cercle viciós, aparentment cultural, de la seva programació amb el "tu m'entrevistes a mi i jo t'entrevisto a tu" que s'està practicant a la televisió i la ràdio públiques dependents de la Generalitat fa que arreli entre nosaltres més aviat una descultura, en lloc de fomentar de debò un debat de les idees i d'estimular la creativitat cultural. Si unim a això el fet que el Govern autònom aposta per agrupar en una conselleria la cultura i els esports i oferir la direcció al publicista precisament responsable del model TV3 -tot això després de la nefasta etapa Pujals- crec que el panorama no és gens falaguer.


2. Vivim en una societat cada vegada més determinada pels mitjans de comunicació. Lamentablement, és fàcil constatar que la formació cultural continuada dels ciutadans i ciutadanes d'aquest final de segle està molt condicionada pels mitjans de comunicació. Si parlem de la cultura majoritària -no de la cultura selectiva, que ja té els seus canals establerts, encara que òbviament minoritaris-, el fast thinking -com l'ha batejat el sociòleg francès Pierre Bourdieu- s'està imposant entre nosaltres. La influència dels mitjans audiovisuals és decisiva perquè es jugui amb les emocions i les sensacions i s'obviï l'intercanvi de les idees. Al mateix temps, és clar que els mitjans de comunicació no han sabut evolucionar amb la rapidesa que requereix la nostra societat per adaptar-se al paper que realment tenen, i encara pitjor: s'hi estan imposant els criteris dels directors de màrqueting per damunt fins i tot dels que corresponen als postulats informatius dels directors de les redaccions. Aquest aparent reduccionisme cultural que imposen avui dia els mitjans de comunicació privats i també els públics -pel contagi del model imperant- està també fortament determinat pels molts interessos -polítics, econòmics- que hi influeixen. Per tant, el panorama és més que pessimista, encara que hi hagi models que ens permetin de mantenir alguna esperança, com per exemple el de Le Monde, i que sens dubte hauríem d'importar.

Per tant, ja no es tracta de plantejar que hem de treballar per la unió de les tradicionalment separades dues cultures, sobretot quan la influència de les ciències i de les tecnologies es fa cada vegada més omnipresent en la nostra quotidianitat. Ni que hem d'insistir a saber gestionar la diversitat d'aquest món multicultural al qual per sort ens dirigim. Hem de lluitar perquè els principals vehicles de disseminació cultural, els mitjans de comunicació, no ens facin retrocedir desculturitzant la nostra societat. El perill és real, fa temps que el tenim entre nosaltres.


ROSA VERGÉS
directora de cinema

1. És evident que, des que es van celebrar els Jocs Olímpics, Barcelona ha esdevingut un punt d'interès fora del nostre país. La marca Barcelona hauria d'arrossegar tot un aspecte cultural, de difusió, també lligat a aquesta vessant de ciutat turística, amb una cultura de l'oci cada cop més gran. El moment és interessant, ja que estar en el punt de mira ofereix oportunitats a projectes que en altres èpoques no s'haguessin pogut fer. Però també implica riscos, com aquesta mena de moda universal de botigues de museus, de convertir la cultura en un consum d'objectes en comptes de divulgar les obres en si. És una actitud d'autosatisfacció immediata que constitueix un perill enorme. Des del punt de vista del cinema, Barcelona és actualment l'escenari de moltes pel.lícules, tot i que això no significa que hi hagi una producció pròpia important. El cinema, ja no a Barcelona sinó a tot Catalunya, ha estat un sector molt descuidat durant els últims vint anys. S'ha polititzat d'una manera que ha escanyat per complet la indústria, amb el resultat que la major part de les empreses s'han desplaçat a Madrid. En aquesta situació, cada pel.lícula del nostre cinema és com una illa que intenta muntar-se sola, quan crec que realment sí que es donen les condicions per augmentar la producció. En termes logístics, Barcelona i els seus voltants ofereixen moltes facilitats per canviar d'ambients i d'èpoques. I aquesta facilitat s'hauria de traduir en una infraestructura que permetés rodar sense grans costos. Se suposa que en un futur immediat es vindran a rodar a Barcelona molts projectes forans, i espero que també es donin les circumstàncies perquè la gent d'aquí que vol fer cinema ho pugui fer.


2. M'agrada saber que a la Universitat s'estudia cinema, que hi ha una escola de cinema com l'ESCAC, i crec en la gent jove. El fet de tenir una televisió pròpia, que no emet a l'àmbit estatal i sense condicionants polítics forts, pot derivar en una programació estable en el sentit de proposar novetats, perquè no està pressionada per la necessitat instant de l'audiència. Si s'aprofiten bé, són canals interessants. Com també ho és que aquest any s'hagi celebrat a Barcelona la cerimònia dels premis Goya. La gala pot funcionar com un aparell de difusió del que és la ciutat, ja que la gent del cinema que viu i treballa a Madrid ha vingut a Barcelona i probablement ha tingut ocasió de descobrir totes les coses de què he parlat abans. S'ha d'intentar que no tot siguin fugues de catalans cap a Madrid, sinó que els professionals de fora vinguin a Barcelona i hi tornin, i que descobreixin la ciutat de la mateixa manera en què va fer-ho l'Almodóvar. Que Todo sobre mi madre mostri Barcelona com la mostra i se la inventi com se la inventa no deixa de ser bo per a tots nosaltres. Sóc optimista, i treballo d'acord amb una visió positiva de les coses, però sense perdre el nord de com està la situació. Ja ho he dit, Barcelona viu immersa en una autocontemplació que la porta a invertir més en imatge que no pas en qüestions de base. Moltes vegades la cultura es manifesta d'allò petit a allò gran, no a l'inrevés. Aquesta ciutat té coses espectaculars, però n'hi ha de molt petites que no es donen a conèixer. Em consta i sé que hi ha molta gent amb iniciatives aparentment diminutes que mereixerien més atenció de la que reben, com aquestes xarxes que a través de les associacions de veïns intenten organitzar activitats de cinema o de teatre. No es tracta de tenir tres grans teatres estables i d'invertir en cinc Maremàgnum, sinó de potenciar la cultura a la vida diària dels ciutadans, barri per barri.


JORGE WAGENSBERG
director del Museu de la Ciència
de la Fundació "la Caixa"

1. És interessant el que ha succeït, geogràficament, dintre de la ciutat. Hi ha tres punts on, d'una manera espontània, s'han generat emergències culturals de caràcter especial. Al port ha sorgit l'oci, que és una forma de cultura també important. Al nord de la ciutat, a la zona on es troba el Museu de la Ciència, s'hi ha instal.lat el coneixement, amb l'obertura de noves universitats -la UOC, Blanquerna, la Pompeu...- i escoles. I l'art ho ha fet a l'àrea de Montjuïc. Crec que aquest procés no correspon a cap planificació, sinó que la ciutat es va reestructurant ella sola. També és notable el canvi que ha experimentat el Raval, amb el Macba, el CCCB... La ciutat, en fi, es troba en un moment que té una part positiva, d'emergència, de sorgiment de coses, però tenim problemes concrets a resoldre. Pel que fa al coneixement, i en particular al coneixement científic, persisteix una paradoxa característica de la societat actual. I és que si d'una banda és claríssim que la ciència és una forma de coneixement cada dia més important a la vida quotidiana, d'una altra augmenta la distància entre el ciutadà i la ciència. Hi ha pendent una tasca de normalització. La prova és a les llibreries. Costa de trobar-hi llibres de ciència: tenen -i això sí que és divertit- seccions de ciència-ficció, de pseudociència, de ciències econòmiques i socials, però no una secció científica. Són molt poques les llibreries que saben tractar i divulgar les obres científiques. Es tracta d'un problema general que no té cap indici de corregir-se, perquè la ciència continua sent una forma de cultura no popular. Hauria de ser al contrari, perquè Barcelona té moltes universitats i institucions de recerca. El que pretenem amb la futura ampliació del Museu de la Ciència és col.laborar a posar la ciència a l'abast del ciutadà i fer del museu un espai de discussió científica contínua, perquè a la ciutat no n'hi ha cap. Seguint amb la crítica, hi ha un altre problema pendent, força important, amb els museus municipals; centres com el Museu de Zoologia, de Geologia, l'Institut Botànic, etc. no tenen prou recursos i s'han deixat de banda. Així mateix, de cara al futur estaria molt bé que es pogués tirar endavant el projecte de fer un gran zoològic a l'àrea del Besòs, tot i que el parc actual s'ha millorat moltíssim últimament.


2. Tot això de què he parlat són reptes per al futur. Ara existeix un projecte que trobo interessant com a idea, el de la Ciutat del Coneixement. M'agrada que s'hagi agafat el coneixement com a símbol. El quid de la qüestió és com es posa en marxa per no ser només això, un símbol. Jo he assistit a algunes de les reunions, i l'opinió que he donat és que aquesta iniciativa es basi a crear espais on el coneixement sigui possible. És, sobretot, una qüestió d'estímuls. Estic convençut que Barcelona és una ciutat estimulant per als creadors i consumidors de cultura. Però s'ha d'obrir al món. No es tracta de subvencions, d'aprovar programes i després desenvolupar-los i emmagatzemar els resultats en un soterrani. No. Es tracta de fer estructures, organitzacions on es puguin trobar persones de diferents disciplines, en especial aquelles que normalment no tenen l'oportunitat de fer-ho -un físic i un músic, per exemple-. I han de ser llocs oberts a professionals de tot arreu, que facilitin el contacte entre els barcelonins i la gent de fora. Per a mi, l'èxit d'aquest projecte seria aconseguir això. És impossible dissenyar una política que pugui forçar aquestes coses, però sí que es pot crear una atmosfera adequada.