english


portada

ESCENARIS




portada de BMM
correu
arxiu
subscripciˇ

Atracciones
i ball a l'Apolo

TEXT: Felicia Esquinas
Fotos: Enrique Marco




 

Diuen que el cor del Paral.lel continua bategant a la cru´lla on l'avinguda es troba amb Nou de la Rambla. En aquest carrer, els neons tambÚ continuen anunciant el "Parque de atracciones y baile Apolo". Les atraccions van desaparŔixer, per˛ l'Apolo, amb mÚs de mig segle a l'esquena, ha deixat enrere els balls de salˇ per consolidar-se com a espai de m˙sica electr˛nica d'avantguarda.



1935: s'inauguren les Atracciones Apolo. 1946: obre la sala de ball Apolo. Finals dels setanta: tanquen les Atracciones Apolo. 1999: un plat volador s'aproxima a Barce-lona. A la ciutat solament destaquen les tres xemeneies de Fecsa i, al costat seu, enormes, les lletres vermelles de la paraula Apolo.

El parc d'atraccions Apolo és avui dia una sala de jocs amb decoració galàctica, segurament inspirada en els coets del programa espacial amb el qual comparteix nom. També va desaparèixer el Patín Club inaugurat en aquest mateix complex al costat del ball Apolo, que actualment és l'únic supervivent d'aquella època. De les atraccions no en queda ni rastre, tret dels rètols. No queda res del Río Misterioso, la Ciudad Encantada, els cavallets, l'Autogruta, la Casa de la Risa. Sota el sostre amb planetes pintats brunzen els videojocs d'última generació. Arriba mitjanit. El públic, escàs, està format en un cinquanta per cent per nois àrabs que es dediquen a xerrar en grup. L'altre cinquanta per cent són homes sols, joves o no tan joves, concentrats en simulacions de ral.lis, batalles d'arts marcials i assassinats de tota mena en qualsevol tipus de món virtual. Arriba un jove àrab amb gorra esportiva i bufanda de quadres model Burberrys. Entretant, els qui estan agafats als comandaments volen deixar les seves inicials en el joc. El brogit d'explosions, trets i crits emesos per les màquines es barreja amb les cançons de Luis Miguel que sonen de música de fons. Tot deixa una sensació d'estranyesa.

A la sala de jocs no hi arriba l'hàlit de la modernitat que després de mitjanit es dirigeix cap a Nou de la Rambla, cap a les sessions de tecno que el club Nitsa programa a l' Apolo els caps de setmana. L'entrada al ball els espera amb les seves columnes cobertes de bombetes, que s'encenen de manera intermitent creant un flux lluminós de color taronja. Del minúscul vestíbul arrenquen les escales que condueixen al primer pis, on el primer que rep el visitant és un taulell emmarcat per llums que li donen l'aspecte de camerino. Tres llums antics pengen sobre la pista, envoltada de bancs. Miralls, canelobres i una atmosfera amarada de vermell. El concert que precedeix la sessió de tecno encara no ha acabat. A l'escenari actuen Discípulos de Otilia, que aborden una versió ska de Rivers of Babylon, de Boney M. Un públic molt jove es mou amb energia sobre la pista de fusta on durant gairebé cinquanta anys, i fins fa només sis, solament es feien passos de ball de saló.

CABARET CÀLID
Alberto Guijarro es va enamorar de l'Apolo quan encara era promotor de Producciones Animadas. Li agradava aquesta sala gran, amb textura de vellut desgastat. Avui n'és el director. "Si sóc aquí és perquè m'agrada molt la sala -assegura-; no n'hi ha gaires així a Barcelona. Té un no sé què especial, és com un cabaret molt càlid, amb un aire decadent que la fa entranyable".

Va ser això el que el va empènyer a programar per primera vegada aquí un concert, el 1991. Era d'acid jazz, amb el James Taylor Quartet. "Les sales que funcionaven aleshores -Zeleste, KGB- eren molt fredes i no s'adeien gaire amb el tipus de música de la nostra promotora: funk, jazz, música de ball negra. Volíem oferir una cosa diferent. I, mira, va ser com redescobrir aquest espai". Des d'aleshores, l'Apolo s'ha consolidat com a espai de música electrònica d'avantguarda i sala de concerts, també obert a altres iniciatives, com la que entre 1992 i 1995 va desenvolupar el grup Vots en aquesta sala, en la qual van impulsar festes amb números de circ, teatre o performances. Aquesta línia ha atret propostes com Cineambigú, un cicle organitzat aquest any per 100.000 Retinas on s'exhibeixen produccions alemanyes i britàniques inèdites a la nostra cartellera. Es tracta de veure cinema, però d'una manera inusual: asseguts a tauletes sobre la pista, en la intimitat propiciada per les espelmes i amb l'opció de fumar, si ve de gust. La idea del cafè teatre també s'ha aplicat a concerts de música tranquil.la i en alguns sopars que s'han fet al local. Alberto Guijarro afirma que volen continuar potenciant les projeccions de cinema a l'Apolo, "perquè estan funcionant força bé, i la gent sempre es queda sense entrades".

Fora, les voreres del que va ser el carrer Conde del Asalto, el del "Barrio Chino de leyenda" de la cançó, s'han omplert de pantalons acampanats, faldilles sobre pantalons, looks d'aire mod i algunes cabelleres de colors impossibles, rosa xiclet o blau elèctric. El proper bar Atracciones Apolo, amb cortines no se sap ben bé si grogues o groguenques, no atrau aquest jovent. S'estimen més esperar en la Jazzband, la cafeteria que hi ha al costat, nova i cuidada. La seva carta inclou l'"Actual èxit europeu: salsitxes hongareses, las rojas", a més dels entrepans especials Apolo 1, 2, 3 i Apolo complet. A la cruïlla de Paral.lel amb Nou de la Rambla, l'avinguda es vesteix amb neons -els del nou teatre Apolo, els de l'Arnau-, potser per recordar èpoques més glorioses en les quals el bulliciós barri va ser considerat el Mont-martre de Barcelona.