english



 




portada de BMM
correu
arxiu
subscripciķ

 

El model Barcelona


27 arquitectes, 57 projectes

Relació de projectes


 
 

 

El model
Barcelona

 

La recent concessió de la Medalla d'Or del RIBA -Royal Institute of British Architects- a la ciutat de Barcelona va fer palesa la ressonància internacional que l'última transformació de la ciutat ha tingut en l'àmbit arquitectònic. Aquesta era la primera vegada en què el prestigiós guardó britànic es concedia a una ciutat, a una idea d'urbanisme, per damunt del reconeixement a la tasca arquitectònica d'un individu o un equip de professionals. El Royal Institute of British Architects premiava un urbanisme -realitzat des de l'Administració i, per tant, amb directrius polítiques- capaç de combinar la qualitat arquitectònica amb el respecte històric i, sobretot, amb les urgències socials. L'arquitectura és un art complex i tricèfal que, amb freqüència, descura l'altivesa d'algun dels seus caps -econòmic, cultural i social- o s'hi excedeix.

Que l'urbanisme realitzat a la ciutat de Barcelona -l'obertura al mar i la recuperació del front marítim, el sanejament i la conversió en zona de vianants del centre històric, la construcció d'innombrables espais públics, la cura i la coherència en el mobiliari urbà i les microarquitectures- constitueix ja un model exportable ho corrobora el fet que nombrosos arquitectes barcelonins -Manuel de Solà-Morales; Emili Donato; Joan Busquets; Martorell, Bohigas i Mackay (MBM) i Beth Galí- treballen en la reconversió d'àrees urbanes a Europa i en altres llocs del món. Aquesta incidència en l'urbanisme internacional arriba, sens dubte, immediatament després del reconeixement de l'anomenat model Barcelona, difós per exposicions i publicacions, a més de per la mateixa ciutat. El reconeixement arriba també en un moment en què molts artífexs de la millora urbanística han fet el crit d'alarma davant la tan necessària com perillosa intervenció recent dels inversors privats. Els últims esdeveniments, les últimes crítiques -sovint procedents dels arquitectes que van propiciar la transformació- serien, si fossin ateses, el colofó del model, la capacitat per generar autocrítica i, d'aquesta manera, assegurar-ne la vigència, el manteniment i la vitalitat.

Vista general de les galerias Rivadavia, de Antoni Bonet Correa, a Mar de Plata.

Arxiu Històrico del COAC  

Des de la gran escala de l'urbanisme de la ciutat fins a la menor de l'interiorisme o la minúscula d'alguns objectes de disseny, un factor innegable és la connexió que es llegeix internacionalment entre la ciutat de Barcelona i el disseny més acurat. Bars, restaurants i discoteques, locals comercials i espais per al lleure s'han beneficiat d'una imatge consensuada atenta al detall i a l'execució dels treballs resolts en diversos estils arquitectònics -fonamentalment més depurats o més dissenyats-. Més enllà del disseny, tan tímid com elegant, propagat des de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona -en habitatges que combinaven les directrius de l'estil internacional amb la tradició mediterrània i, posteriorment, la cura exquisida dels materials, fonamentalment combinacions de metalls i fustes-, el llenguatge que sí que va marcar una fita internacional associada a la ciutat de Barcelona va ser el que va quedar tancat en alguns bars, restaurants i locals per a noctàmbuls de la ciutat. El disseny acurat i festiu que va envair Barcelona a finals dels anys vuitanta va contribuir a llançar una imatge internacional de cura exquisida i vida hedonista. La repercussió d'aquesta imatge es va materialitzar en el nombre creixent d'encàrrecs que, procedents d'empreses estrangeres, van rebre els dissenyadors i projectistes barcelonins i, com la marca d'una època, en el projecte per a l'hotel-bar-restaurant i discoteca japonès que es va anomenar Barna Crossing. L'edifici de Fukuoka havia estat projectat per un arquitecte italià que va exportar idees a més d'edificis: Aldo Rossi. Dins d'aquest edifici, l'interiorisme d'Alfredo Arribas -un dels gurus dels bars barcelonins- convivia amb el grafisme de Xavier Mariscal i el disseny de Juli Capella i Quim Larrea.

Els dos extrems -l'urbanisme i el disseny, els espais públics i l'interiorisme- serien la principal moneda de canvi d'una ciutat que exporta arquitectura. No obstant això, seria ingenu pretendre convertir la denominació d'origen, la marca d'una ciutat, en l'únic generador d'aquesta exportació d'idees i projectes, ja que els artífexs d'aquest comerç, una vintena de professionals, són d'allò més variat. A més, tothom sap que gràcies a la unitat europea ha tingut lloc, entre altres coses, el moviment dels arquitectes i la internacionalització de molts concursos. Però sí que és veritat que molts encàrrecs rebuts -sobretot els d'urbanisme- estan avalats per l'experiència barcelonina. Tant els professionals que han rebut els encàrrecs de més envergadura o que han guanyat els concursos més importants (Solà-Morales, MBM) com alguns dels més joves projectistes (Octavio Mestre) van rebre en els seus encàrrecs la consigna del model Barcelona.


Antecedents

No és aquesta la primera vegada que la ciutat exporta la seva arquitectura, o la primera vegada que els professionals barcelonins treballen fora de Barcelona; però, de fet, aquest període -les últimes dues dècades- podria ser el primer moment en què un nombre creixent d'arquitectes barcelonins treballen a l'estranger -fins i tot alguns d'ells ho fan més fora de la península Ibèrica que en el seu lloc d'origen-. Amb anterioritat a aquestes dates, els professionals exportadors constituïen casos aïllats, pioners classificables fonamentalment en tres grups: els aventurers o comerciants, els exiliats i els relacionats internacionalment.
Un arquitecte pioner en aquest camp va ser Gaietà Buïgas (1851-1919). Conegut per ser l'autor del monument a Colom a Barcelona, Buïgas va emigrar a Amèrica després d'haver realitzat diversos edificis a Catalunya: el Pavelló Naval a l'Exposició de Barcelona (1888), el Balneari Vichy Catalán de Caldes (1898) o, aquell mateix any, el Palau Comella a Vic. L'arquitecte es va instal.lar el 1904 a Montevideo, on, potser influït pel nou context, els seus treballs van abandonar el segell, epidèrmic i quasi anecdòtic, del modernisme que havia deixat als edificis catalans per recobrir-se d'un estil neoclàssic contextualitzant que el duria a construir per tot Uruguai. Després d'aixecar edificis com el Banc Popular d'Uruguai (Montevideo, 1905) o l'edifici per a la Unió Catòlica (Minas, 1907), Buïgas es va traslladar a Buenos Aires. En aquell temps, els arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday havien presentat un disseny neogòtic per a la catedral de la capital argentina que a l'últim no es va realitzar.

Rafael Gustavino (1842-1908) va ser el segon arquitecte barceloní a la llista de pioners exportadors i la seva figura va coincidir més amb la d'un empresari emprenedor i, per descomptat, agosarat i aventurer que amb la d'un evangelista de la tradició catalana. Com a mestre d'obres, Gustavino havia construït diversos habitatges a Barcelona. A la fàbrica Batlló (1868), al carrer d'Urgell, hi havia assajat la volta catalana, que recuperava una tradició constructiva medieval. El ciment pòrtland era un factor fonamental en la nova resistència de les superfícies voltades -realitzades amb dues capes de pedra de maçoneria- i aquella nova perícia constructiva va ser, precisament, la que va dur fins a Filadèlfia per a la fira de 1876. Després de Filadèlfia, Gustavino va col.laborar amb els primers gabinets de consulta apareguts a Nova York i Boston. Així doncs, va assessorar en la construcció de més de mil edificis: des de la cripta de la catedral de St. John the Divine (1901) -el claustre de la qual enllesteix avui dia Santiago Calatrava- a Nova York, fins a la biblioteca de Boston (1895).

El 1887, Antoni Gaudí (1852-1926) viatja per Andalusia, Tetuan i Tànger acompanyat pel marquès de Comillas, i dibuixa un projecte per a l'edifici de les Missions Catòliques a Tànger que no s'arriba a construir. Vint anys més tard, un promotor nord-americà fascinat per les obres de la Sagrada Família encarregarà a Gaudí un hotel-gratacel a Nova York, que tampoc no passarà del paper. És un altre arquitecte barceloní, Ignasi Brugueras (1883-1963), que aleshores viu al Salvador, qui recupera alguns dels traços de Gaudí per al projecte d'un altre gratacel a Nova York i per a un monument commemoratiu de la Independència de Guatemala.

Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981) va esdevenir, possiblement, l'últim dels arquitectes viatgers, l'últim personatge aventurer. El 1931 va projectar un jardí dividit en terrasses, basat en els horts mediterranis, per a la duquessa de Gramont a Vigoleno (Itàlia). Al cap d'un temps va arribar la modernitat internacional del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), del qual destaca, després de l'empremta de Le Corbusier, la figura indiscutible de Josep Lluís Sert (1902-1983). Sert, que havia realitzat amb Luis Lacasa el Pavelló de la República d'Espanya a l'Exposició Internacional de París de 1937 durant la Guerra Civil, es va exiliar a Nova York després de la contesa. Allí va esdevenir president del Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (CIAM) i el 1943 es va associar amb Paul Schulz i Paul Lester, amb els quals va arribar a realitzar l'urbanisme de diverses ciutats sud-americanes: La Nueva Cidade dos Motores al Brasil (1945) competeix amb els plànols per a una nova Bogotà a Veneçuela (1951), un nou Medellín a Colòmbia (1949) o reformes a Chimbote (Perú, 1948) o l'Havana (Cuba, 1955-58). A l'Iraq va projectar uns quants anys més tard l'ambaixada dels Estats Units.
Com a degà de la Universitat de Harvard i associat a Jackson va projectar edificis d'oficines, escoles i centres de negocis. Va ser al final de la seva trajectòria al costat de la Mediterrània, al convent de Carmel de la Paix (Mazelle, 1972), a la casa per a Georges Braque a Sant Pau de Vença (1960) o a la Fundació Maeght de la mateixa localitat, quan va recuperar el gust per la volta catalana.

Un deixeble de Sert, Antoni Bonet Correa (1913-1989), va coincidir com a col.laborador en l'estudi de Le Corbusier amb dos arquitectes argentins, Turchan i Ferrari, els quals el van convèncer perquè es traslladés a Buenos Aires. Allí va construir l'edifici Paraguai-Suipacha (1938), les Casas Martínez (1940), Oks (1955), Olmos (1960) i, entre altres, l'edifici Rivadavia a Mar del Plata (1957). Juntament amb els seus socis argentins, Bonet va realitzar, a més, el disseny de la cadira Mariposa, representant indiscutible en la història de les cadires d'aquest segle.

Dels exiliats als mestres. Josep Antoni Coderch, un dels arquitectes que més influència han tingut en les últimes generacions barcelonines -i espanyoles- deu a la seva amistat amb Gio Ponti i Alberto Sartoris -nascuda el 1949 durant la V Assemblea Nacional d'Arquitectura celebrada a Barcelona- l'encàrrec del Pavelló Espanyol per a la IX Triennal de Milà el 1951. Ell és, probablement, l'últim arquitecte exportador d'entre els professionals del passat. La Casa Vittoria, construïda per Lluís Clotet i Òscar Tusquets el 1970 a l'illa de Pantel.leria (Itàlia), inaugura l'espai de l'exportació contemporània -i en molts casos postmoderna- que les pàgines que vénen a continuació completen, esperem que de manera exhaustiva i indiscriminada.