english


portada

REPORTATGE




portada de BMM
correu
arxiu
subscripciˇ

200 anys
de navegaciˇ a escala 

TEXT: Karles Torra
  
FOTOS: Enrique Marco

 

Sˇn vaixells i es diuen "Barcelona", per˛ mai no es faran a la mar. El World Trade Center inaugurarÓ aquest any, al mig del port, una sala amb 33 reproduccions a escala de tots els vaixells que durant els segles XIX i XX van ostentar el nom de la ciutat sobre el seu casc.



Fragates de vela, vaixells que portaven immigrants a Amèrica, petroliers, vapors, ferris fluvials, creuers turístics, vaixells de càrrega de cotxes o de fruites... L'exposició mostrarà tots els vaixells que es puguin localitzar que, en un moment o altre, han fet navegar el nom de Barcelona pels mars i oceans de tot el món. El projecte costa cent milions de pessetes, que aporten Fomento de Construccio-nes y Contratas, Dragados y Construcciones i Port de Barcelona, xifra que ja deixa veure que es tracta d'alguna cosa més que d'una mostra de barquets.

És la primera vegada que es porta a terme una tasca de documentació i localització d'aquestes característiques. I no ha estat fàcil. Eren conegudes les embarcacions construïdes a partir dels anys setanta. Se sabia, per exemple, que el 1973 a Puerto Real es va fer un petrolier gegantí, de 334 metres d'eslora, que si s'hagués tret de l'aigua i s'hagués portat fins a la Gran Via hauria ocupat l'espai comprès entre el Passeig de Gràcia i el carrer Aribau, i assolit l'alçada dels edificis. Va tenir una vida curta, però, aquest monstre de 120.000 tones. L'any 1988 va ser bombardejat per avions iraquians a l'estret d'Ormuz.

De la mateixa època són dos portacontenidors, una motonau holandesa i quatre portacotxes. En l'actualitat, hi ha cinc vaixells amb el nom de la ciutat, tots els quals es dediquen al transport de contenidors: el Med Barcelona, el Libra Barcelona, el Zim Barcelona, el Hanjin Barcelona i el P&O NedLloyd Barcelona.

Ha estat força complicat trobar plànols d'unitats més antigues. La feina ha correspost a Josep Maria Riera, que maleeix la desaparició, dels arxius de les companyies navilieres espanyoles, de tota una sèrie de documents que un dia es van considerar paperassa vella. Encara no han aparegut els plànols de sis vaixells, però Riera no es dóna per vençut. "El que em rebenta més és que tres d'aquestes unitats encara naveguen", s'exclama.

El primer vaixell conegut que va dur el nom de Barcelona va ser un veler de 55 metres del 1868 que, en el seu temps, va ser el més gran d'Espanya. A les singladures dels 33 Barcelona coneguts hi ha històries de sis naufragis, tres bombardejos, dos embarrancaments i un abordatge. La resta van acabar desballestats, és a dir, que van morir per mort natural. Onze d'aquestes naus duien bandera espanyola; set, anglesa; set més, alemanya; tres, japonesa, i a la resta onejava la d'Argentina, Grècia, Luxemburg, Israel i Corea.

"Ens hem pres el projecte amb molta cura. Els vaixells de fa cent anys eren més bonics que els actuals, que poden ser pràctics, però que són autèntics artefactes amb motors al darrere. La recerca de plànols o el fet de tornar a fer-los a partir de fotos i dibuixos ha resultat apassionant. A més, hem intentat fer les maquetes com abans; hauria estat lleig utilitzar tecnologia actual. A la direcció del Port els va estranyar, però ara, quan veuen el resultat, fins i tot els agrada", explica.

 

Algunes de les maquetes dels vaixells anomenats "Barcelona" mesuren fins a tres metres. Les mÚs cares costen cinc milions de pessetes i demanen fins a dos mesos de treball meticulˇs.


L'aspecte de les maquetes impressiona. Són a escala 1:100; però, vistes de lluny, podrien passar per reals. Per la quantitat de detalls i peces, pel perfecte acabat de la pintura, sembla que estiguin a punt de fer-se a la mar.

Les més grans mesuren fins a tres metres. Els dinou treballadors d'aquestes drassanes de miniatura triguen dos o tres mesos a tenir-ne una a punt. Poca cosa al costat dels dos o tres anys que necessiten unes drassanes de veritat abans de posar a l'aigua un mercant de 200 metres d'eslora. És per això, per poder mostrar als clients una embarcació que encara no existeix o que es troba navegant a milers de milles de distància, que constructors i companyies navilieres paguen encantats entre 1,5 i 5 milions de pessetes que costa cada una d'aquestes autèntiques peces de museu.

La fabricació demana uns vint dies per a l'elaboració dels plànols, quatre o cinc dies per fer el casc i més d'un mes per als acabats. Tradicionalment, la base del casc es feia amb una fusta de Malàisia que s'importava expressament. En l'actualitat, s'usen motlles de poliuretà, un procés més car i més lent, però que garanteix un acabat perfecte.
L'empresa Riera no té competència a Espanya ni gairebé al món. Sols a Alemanya i a Corea hi ha tallers, no artesanals com el seu, que s'hi dediquen. De Modelos Navales Riera han sortit, al llarg de quaranta anys, unes 10.000 embarcacions.

La societat va néixer de forma casual a finals dels cinquanta. Josep Maria Riera encara era un nen. Vivia al Passeig de Colom i tot sovint s'encantava contemplant els vaixells que entraven i sortien d'un port que era el seu "parc d'infantesa". Tenia cinc anys quan el seu pare, Francesc Riera, va decidir fer-li una maqueta com a regal pel dia del seu sant. No van passar gaires dies fins que el cònsol de Dinamarca, amic de la família, va veure la maqueta i va fer un encàrrec que tindria ocupat durant un any aquell fuster convertit en maquetista. Francesc Riera no ho sabia, però acabava de donar els primers passos per a la creació de la seva futura empresa. El que va començar com un entreteniment s'acabava de convertir en una feina.

Durant els primers anys, la producció era artesanal. Les maquetes, els llistons de fusta i els pots de pintura s'apilonaven en el pis de la família Riera al passeig Colom. La manca d'espai el va obligar a traslladar-se, primer a un taller de 300 metres quadrats, després als antics dipòsits generals de comerç i, finalment, abans dels Jocs Olímpics, a una nau de mil metres al Tinglado 3 del port.

Cinquanta maquetes de més d'un metre i 500 de petites dimensions, generalment per regalar, surten cada any de Modelos Navales Riera. Més del 60% d'aquests vaixells que mai no navegaran s'exporten a l'estranger, segons remarca Josep Maria Riera, que presumeix que a l'empresa fundada pel seu pare mai no s'ha fabricat cap maqueta de vaixell militar.


 

L'atzarosa hist˛ria del "Ciudad de Barcelona"

Hi ha històries tràgiques al voltant d'alguns dels vaixells batejats amb el nom de la ciutat. El Ciudad de Barcelona va ser construït a Itàlia l'any 1929 per encàrrec de la companyia Transmediterránea. Originàriament es va dir El Infante Don Jaime. Durant el seu viatge inaugural, el 8 de juny de 1929, va embarcar l'infant reial i el president del govern, Miguel Primo de Rivera, per fer el trajecte València-Palma.

Amb l'arribada de la República, el monàrquic nom del vaixell de passatgers es va esborrar de la carena i es va substituir per Ciudad de Barcelona. Els anys següents va cobrir la línia Barcelona-Canàries.

El Ciudad de Barcelona no va escapar al capgirament total que va significar, arreu del país, l'esclat de la Guerra Civil. El 18 de juliol de 1936 portava de Palma a Barcelona participants a l'Olimpíada Popular. Però en arribar a port no va poder varar a causa de l'intens tiroteig que hi havia a la ciutat i va emprendre el rumb de tornada a Mallorca. Tampoc allà no va rebre permís per atracar. Així que es va dirigir a Tarragona, on s'hi va estar dos dies.

Confiscat per les autoritats, l'estiu del 1936, el Ciudad de Barcelona va transportar tropes a Eivissa, País Valencià i Barcelona i a partir d'octubre va traslladar-se a ports russos de la mar Negra, Marsella i Alger per recollir voluntaris, la majoria d'ells aviadors, que es traslladaven a Espanya per defensar la República.

Eren els seus últims viatges. El maig del 1937, els torpedes del submarí nacional General Sanjurjo van esclatar a l'alçada de la tercera bodega quan navegava prop de Malgrat. El naufragi va ser rapidíssim. Sols va trigar tres minuts a enfonsar-se; 200 persones van perdre la vida.

Els intents de reflotar el Ciudad de Barcelona, abans i després de la guerra, van resultar inútils i encara van morir dos bussos que participaven en els treballs de recuperació. Ja als anys quaranta, es va dinamitar el casc i es van poder extreure algunes peces. Al fons del mar només hi va quedar, per sempre, la quilla, les quadernes i part de la popa.