english


portada

L'ENTREVISTA



portada de BMM
correu
arxiu

Joan Reventˇs,
la dignitat abans que la vanitat

TEXT:N˙ria Escur
FOTOS: Anna BoyÚ


Va haver-hi un temps, quan va quedar finalista d'alguns premis de poesia, en què signava Pere Oliva. Pere perquè era el seu nom de guerra i Oliva perquè l'arbre que més li agrada és l'olivera. Ara, Joan Reventós i Carner es dedica de ple a escriure les seves memòries, que després de molts precs d'amics i coneguts s'ha decidit de fer, disciplinadament, al ritme de tres matins cada setmana.
Aquest home adust amb cara de nen penedit és un polític de pinyó fix, fidel a l'amor per un país que li n'ha fet de totscolors: expulsar-lo, empresonar-lo, perseguir-lo, respectar-lo i aplaudir-lo; fins i tot gairebé el fa president de la Generalitat. Hi ha qui el veu més críptic que gràfic, més gris que purpuri, més sonso que enginyós. Però els seus 73 anys són plens de vivències que no canviaria per res, i encara menys pel fulgor de l'èxit. Ningú no podrà treure-li el que ja ha guanyat: provar, entre altres sensacions, el "glamour" de ser
ambaixador a París, la responsabilitat dedirigir el PSC i l'orgull de presidir el Parlament.

Quan un té per avi algú que va ser ministre republicà, quan el seu arbre genealògic barreja liberals d'ideologia pagesa -els Carner- amb comerciants un xic carques del Vendrell -els Galofre-, quan pel menjador de casa hi passen els amics del pare i aquests són de la talla de Gaziel, Xammar o Nicolau d'Olwer... En fi, quan un juga de petit sobre els genolls de Macià està predestinat a alguna cosa més que a la mera contemplació de la realitat. Està predestinat a analitzar les coses a fons.
Entro a la torre d'Anglí com si fos un temple. Sé del cert que el seu saló va ser el quarter general d'un grup de joves que somiaven de reconstruir un dia el seu país i la seva cultura. I penso que Joan Reventós continua allí com el mateix nen que des del balcó del primer pis va començar a llegir Jules Verne l'any en què va començar la guerra. Passo els geranis, passo els sòcols modernistes, passo el prestatge on descansen tres cascs de moto i mentre intento infructuosament buscar l'ametller i la magnòlia de què m'han parlat, m'obre la seva dona, sembla que enfeinada recollint llibres: "En Joan m'ha dit aquest matí -em confessa- que potser ja no li interessen tots els llibres que té de la Primera Guerra Mundial, de manera que ho aprofito per fer-los desaparèixer abans que se'n penedeixi..."

Aquestes memòries serviran per guanyar amics o enemics?
No crec que guanyi molts enemics, no n'he tingut gaires. Durant la vida sempre et trobes amb algú que et toca allí on et fa mal i que et trepitja si pot, però crec que tinc la sort de no recordar-me d'ells.

Quan va deixar el Parlament va anunciar la seva intenció de dedicar a la seva dona totes les hores robades que li devia des de feia molts anys.
Doncs sí, això és totalment cert. Una de les grans sorts de la meva vida va ser casar-me amb qui ho vaig fer. Hem començat per un viatge a l'Egipte, un viatge que no podia fer amb el meu ritme de treball habitual i que la jubilació m'ha permès de fer.

Els viatges l'han canviat?
Hi ha dues coses que m'han impressionat molt. L'una, el Partenó, la idea primera de l'home lliure. L'altra, Keops. Em vaig quedar davant de la paret d'aquesta piràmide pensant en la gent que va arribar a morir fent-la... No vaig poder evitar commoure'm. Potser perquè en els cromos de la xocolata que menjava de petit, de l'Ametller suposo, ja sortia aquesta imatge poderosa.

Vostè neix el 1927 a la Casa de les Punxes, al si d'una família que podríem dir-ne burgesa, encara que amb molts matisos. Com definiria l'educació que va rebre?
Donava moltíssima importància a la memòria. Jo podria recitar-li pàgines senceres de poesia. Encara sóc capaç de recitar coses absurdes.

Els reis gots?
I, en hendecasíl.labs, les poblacions de les províncies d'Espanya.

I engega una llista de vocables tan inintel.ligibles com la seva lletra de metge, a la velocitat del llebrer, una llista de la qual solament aconsegueixo de copsar "Navalcarnero". Reventós, que s'ha posat a estripar paperets (curiosament una targeta de propaganda del Partit dels Socialistes de Catalunya) mecànicament, pertany a aquest tipus de gent que va començar a aprendre en una escola republicana per després rebre carbasses en una escola autoritària. De manera que es va estimar més dedicar-se al futbol. Els seus companys el recorden com un jugador realment bo, "continuo sent culer i, és clar, en conseqüència, m'ho passo fatal, fatal".
Ara bé, vam fer set anys de llatí! Érem un autèntic magatzem de coneixements.

Doncs vostè no va durar pas gaire als Jesuïtes de Sarrià. Diuen que arrencava botons als altres companys per jugar al futbol amb fitxes. I que el van expulsar.
No ens vam entendre, no. Després, en canvi, hi he tingut molt bona relació, amb ells. En aquella època vam ser molts els qui vam xocar frontalment amb els jesuïtes. Podria esmentar-li persones rellevants: José Agustín Goytisolo, per exemple, a qui van expulsar el mateix dia que a mi, o Salvador Pániker. Després ells ho neguen, però va ser així. Ens van dir: "Aquí no torneu perquè no us hi volem veure més".

I a casa seva no hi va haver un cisma quan va declarar que no tenia fe i que deixava d'anar a missa?
Bé, a casa eren catòlics practicants, fins i tot de pràctica clandestina. Jo, durant cinc anys, vaig ser un noi de missa diària. Després vaig passar a la indiferència, i això va anar prenent posicions, les mateixes que ja fa molt de temps que mantinc. No sé què passa després de mort, sap?

O s'estima més no pensar-hi.
Sí que hi penso, sí, molt. Vaig escriure un llibre sencer de poesia sobre la mort des del punt de vista laic. No sóc creient, però si algú és feliç així... endavant, ho respecto.

Ara entenc per què l'última vegada que va combregar va ser a la seva boda amb Josepa Maria Rovira, que és la mare dels seus set fills i l'àvia dels seus cinc néts.
I moltes coses més.

Aleshores, per què ella no es va assabentar que vostè estava ficat en política fins al dia que el van detenir, anys després de la seva boda?
Perquè creia profundament que el meu compromís era meu i de ningú més. No volia posar-la en perill, que algú pogués dir com a represàlia: "Mira, aquesta és la seva dona".

Com es veu d'avi?
Tinc un problema: quatre nétes i un sol nét, i per això m'he tornat masclista. El tinc malavesat, però justament és ell el qui em fa menys cas.

Aquesta torre d'Anglí és molt més que una casa. Va ser nucli de moltes reunions clandestines i suposo que guarda un munt de secrets.
Sembla mentida que els meus pares la compressin, el 1934, per a penes 60.000 pessetes. Un bon preu, però no un regal. Aquesta casa ha estat la meva principal joguina de la infància i joventut i ho continua sent per als meus fills i néts.

Com si sabés que han parlat d'ell, al lluny se sent el lladruc d'aquest gos que no sembla un gos d'atura, tot i que asseguren que ho és, i que suposo que es diu Treu ("fidel" en alemany), com es diuen tots els gossos d'aquesta família des de fa dècades. Recordo a Reventós que també aquí possiblement van cosir la senyera que es va desplegar per la muntanya aprofitant que en el Congrés Eucarístic del 1952 venia Franco, i amb la intenció que ell la veiés. Una bandera que, segons que expliquen, ocupava tant com dues illes de l'Eixample.
Em veig cosint la bandera a màquina, amb dues noies, sense dir-nos res. La mare sabia que aquí dalt, a la seva pròpia terrassa, es tramava alguna cosa, però mai no va preguntar res. No sé què imaginaria que hi feia amb dues noies.

Vostè és socialista gràcies a la Facultat de Dret, o per culpa d'ella.
És veritat. A mi la universitat em va convertir en socialista. Tenia un company, família de miners, un noi de Mequinensa, que va ser qui em va fer ser plenament socialista, sens dubte, tot i que jo ja arrossegava una tradició familiar esquerranista.

Alguna vegada hauria donat la vida per raons polítiques?
Des de la inconsciència, suposo que sí.

Vostè té fama de ser molt poruc.
I ho sóc, però sé treure'm de sobre la por a l'hora de la veritat.

Insomni?
De tant en tant, encara avui dia, passo una nit desvetllat. Però mai no he sabut per què. La meva dona dorm, tots dormen, i jo baixo aquí, a aquest despatx, a llegir, escriure i pensar.

Aquest despatx sembla d'advocat de dretes, amb perdó. Fa olor de caoba abrillantada amb Netol. No s'ho prengui malament, té el seu encant, però xoca. De vegades vostè sembla un home amb el cervell, el fons, a l'esquerra i les formes a la dreta, cosa que, encara que desconcerta, té la seva gràcia. No en va quan el van detenir, uns quants falangistes de Sarrià van venir a visitar-lo i van prendre junts un cafè. Un enemic "mig amic", com diria Peret.

El dia que la Policia ve a detenir-lo la seva primera intenció és escapar-se per l'eucaliptus que afrontava amb la finca dels Lombard. Però després s'entrega.
Vaig tenir una de les sensacions més estranyes de la meva vida: que la presó Model no era enlloc, que no existia, que era un lloc imaginari. Perquè dels calabossos de prefectura a la presó ens hi van dur en una furgoneta per a presos (una tossinera) i des d'allí no pots veure res, res, res...

Després, a Carabanchel, va demanar que li posessin aigua calenta.
I m'ho van concedir. És que era desembre!

Què era la txeca del SEU?
Un grup de falangistes que es va prendre molt malament que un grupet d'estudiants, entre els quals figurava jo, despengéssim un retrat de Franco i escrivíssim pintades com ara "Visca Catalunya lliure" en una universitat catalana. Lletra, en aquell moment, que també va sortir del puny de Jordi Pujol. I van decidir prendre represàlies. Però no van pensar que fóssim nosaltres i es van dirigir a uns altres. Aleshores, on es reunia el SEU oficial, van començar a agafar gent. I sap qui presidia aquesta història? El senyor Pablo Porta.

El del futbol?
Ell mateix. A aquest tipus de persones que t'han fet la traveta després te les vas trobant al llarg de la vida. Quan vaig ser ambaixador a París vaig tenir una entrevista molt divertida amb Pablo Porta. Em va demanar un favor i li vaig dir: "Miri, vostè i jo ja fa molts anys que ens coneixem i crec que jo encara sé més coses de vostè que vostè de mi". Després d'aquest comentari, va entendre el missatge a la primera. Perquè fins aleshores tots dos havíem tingut la discreció de no parlar d'allò del SEU.

L'han amenaçat mai de mort?
Diverses vegades. Immediatament abans de la mort de Franco i durant les setmanes següents. Primer van ser cartes anònimes que atemptaven contra la meva vida, que deixaven a la bústia de casa, i després trucades telefòniques de matinada que van aconseguir de posar la meva dona molt nerviosa. S'ho va passar molt malament. Ho vaig comentar amb alguna altra persona a qui li havia passat el mateix. Els companys socialistes em van dir: "El millor que pots fer pel teu bé i el de tots és aïllar-te".

I se'n va anar.
El 20 de novembre, dia de la mort de Franco, jo era a París amb Tarradellas. L'endemà me'n vaig anar a Amèrica. Treballava aleshores a Ariel i vaig anar a una convenció que, lògicament, es va allargar... gairebé un mes.

I la seva intuïció qui li deia que era l'autor de les amenaces?
No ho sé, sincerament. Perquè fins i tot he tingut i tinc bona relació amb falangistes. Sempre es van portar bé amb aquest rojo separatista que tenien per Sarrià. Ells no van ser, segur.

Algun altre episodi de novel.la negra?
Una vegada em vaig trobar aquí, a la cantonada de casa, dos nois que es van quadrar davant meu, amb el braç alçat i cop de taló, mentre em tancaven el pas al crit de "vamos a acabar con esta purria".

Comparat amb això, la seva època d'ambaixador devia ser un oasi.
Allò va ser una bona beca. Per resumir li diré que vaig aprendre dues coses que no he oblidat. Primer, la importància de la litúrgia en política.

Cal cuidar les formes.
I això només ho tenen ben resolt els religiosos. Són els més savis en aquest aspecte. Al final, és allò que ens deia Tarradellas: "Duguin corbata, duguin corbata! No vagin descamisats!" Doncs sí, senyor.

I la segona cosa que va aprendre a París?
El valor de la puntualitat. Hi ha companys meus, com ara Narcís Serra o Pasqual Maragall, que per a qüestions puntuals són un desastre, desesperen.

Doncs ho podrien haver après, perquè tinc entès que, en la clandestinitat, la puntualitat té un valor enorme.
És clar. El fet de fer esperar algú en ple carrer, tan sols cinc minuts, significava posar-lo en perill.

I Reventós comença a explicar aquella anècdota segons la qual va aconseguir que un alt càrrec que amb prou feines li volia dedicar cinc minuts acabés deixant-li parlar tres quarts d'hora.
La cosa va anar així: després de la primera frase de Reventós, l'individu en qüestió el va dirigir a un altre ministeri. Reventós va replicar: "Fa poc temps que sóc ambaixador. Potser m'he equivocat de ministeri, però del que estic segur és que no m'he equivocat d'home". Touché, és clar. Gràcies a anècdotes d'aquesta mena, aquest home a la manera d'en Simpson va poder escriure un llibre com Missió a París, ple d'anècdotes suculentes.

Durant la seva estada a París vostè va tractar especialment temes de terrorisme. Com es perfila la solució d'ETA?
S'hauria d'haver aprofitat més, molt més, la treva. I qui tenia la responsabilitat de moure peons ja sabem qui és: qui té el poder en aquest país. S'hauria de posar sobre la taula diversos escenaris possibles i aprofitar més bé la treva. Aznar és un bon opositor, els temes que estudia els sap. Aprèn la lliçó. Però quan sorgeix alguna cosa de cop, alguna cosa que requereix reacció espontània, immediata, aleshores és un desastre.

Troba a faltar res en els polítics d'avui? I en els socialistes?
No. Crec que ara tenen una formació molt més sòlida. La nostra trajectòria, en canvi, no podia ser lineal. No vam poder començar des de baix, des d'un ajuntament, a fer política. Perquè el que va haver d'aprendre la meva generació va ser escapar de la persecució dels policies…

Per a la seva generació no existia l'arribisme?
No, en absolut. En els meus temps ningú no es ficava en política pensant "ho faig per prosperar". Era una cosa més interna, amor a l'art. A Jordi Pujol o a mi o al Guti no ens aportava cap benefici l'activitat política.

Per tant, eren més purs que els polítics d'avui dia?
L'únic que sé és que la nostra lluita per la democràcia la vam fer carregats de bona fe i d'actitud moral. Però hi ha nivells d'aquesta professió que mai no hem adquirit. I ara d'altres ho han fet.

Doncs permeti'm que li digui que no se'ls nota gaire, si s'ha de jutjar pel desencant general de la població. Vostè pot entendre el ciutadà que està fart dels polítics?
L'ambient és fred. Però és que la democràcia de baixa intensitat és un fet comú a tot Europa. I també recordo eleccions americanes en què només va votar el vint per cent de la població. Els nostres partits polítics són encara molt joves, inexperts. I com va dir Campalans, "política vol dir pedagogia". Ara que m'envien per aquests móns de Déu a predicar la bona nova… no deixo de recordar-ho.

Joan Reventós té set fills. I cap no ha volgut dedicar-se a la política. "Mai no els he preguntat què voten". Li consta que n'hi ha un que és més a l'esquerra que ell mateix. El primer és enginyer de camins; la segona, decoradora; el tercer, cuiner; el quart, geògraf; la cinquena "va voler fer comèdia, cosa que a mi no m'agradava gens ni mica, però per sort ara es dedica a la pedagogia de l'expressió corporal, feina que em satisfà molt més"; la sisena és periodista, i el petit va estudiar màrqueting. José Martí Gómez explica en una esplèndida biografia de Reventós que quan una de les filles, la Laia, tenia sis anys i a l'escola li demanaven que dibuixés la família sempre dibuixava un munt de gent, però mai no apareixia la figura del pare. És clar, "el papa no hi era mai".

Quin retret li han fet més sovint els seus fills?
Que havia de cuidar més la mare. Que li devia dedicació. I això és el que he començat a fer.

Diuen que vostè és una persona realista i sentimental a parts iguals, però que són ben pocs els qui arriben a accedir als seus veritables sentiments.
Procuro amagar la part sentimental. Mostrar-la seria una debilitat.

I?
Doncs que no vull ser ni vulnerable ni sensible! Reconec, però, que mantinc la mateixa capacitat d'emocionar-me que quan tenia disset anys.

Ha plorat mai amb alguna pel.lícula?
No, al cinema m'adormo.

I llegint poesia?
Sí. I fins i tot veient a casa una pel.lícula de la tele he plorat.

Hi ha temes, també, que el posen una mica nerviós. A la biografia de Fabián Estapé, últim premi Gaziel, aquest introdueix un debat polèmic: les bizantines discussions entre Joan Reventós i el líder Josep Pallach. "Entre l'un i l'altre -opina Estapé- sempre va haver-hi una falta de sintonia absoluta. Pallach era un líder amb capital humà destacat, atracció sense límit i enorme capacitat de diàleg. Reventós tenia un altre estil, més intel.lectual (…). Reventós opinava que si no hi havia un pacte amb el socialisme espanyol, el socialisme català no avançaria, i Pallach no compartia gens ni mica aquest punt de vista".

Com explicaria la personalitat de Pallach a algú que no en sabés res? Per què hi ha qui defensa que tenia més raó de la que li van donar en vida?
Això depèn molt de la persona a qui ho pregunti.

Ho pregunto a vostè.
Aleshores li diré que jo, amb en Josep, vaig compartir-hi molts més anys de coincidències que no pas de discrepàncies.

Discrepàncies que van ser molt serioses.
Però que estaven a punt de resoldre's abans de la seva mort. Tinc testimonis molt propers a ell que ho saben. Les converses finals buscaven la nostra reconciliació. En Josep era un cap polític molt ben organitzat que de vegades es deixava portar per l'instint de la polèmica. O defensava coses que sabia que, en realitat, no pensava. Però no era agressiu.

Què li posava més nerviós de Pallach?
Tenia unes deformacions molt clares: les adquirides durant tots els anys de l'exili i que al final excloïen els comunistes. Però s'oblidava que nosaltres, aquí, en l'època de Franco teníem al costat, a la mateixa presó, frec a frec, comunistes, gent del PSUC… homes que no ens feien cap cabronada. N'havien fet moltes durant la Guerra Civil, però no en aquell moment en què compartíem una cel.la. La idea que per enderrocar Franco havíem d'anar tots junts ens separava a ell i a mi.

I pel que fa al plantejament del que havia de ser a Catalunya un partit socialista?
Aquí és on ell tenia més raó que nosaltres. Quan hi penso, en perspectiva, crec que vam ser molt més radicals perquè estàvem molt influïts pel PSU francès de Rocard i el Partit Socialista italià, per gent que deia les coses pel seu nom. I vam creure que era l'única manera d'arrelar aquí, en un país on la tradició socialista era molt dèbil…

I ara?
Ara és una complicada barreja de coses. Una sopa de lletres.

Què resulta més difícil a l'hora de negociar amb un altre polític? Tinc entès que vostè guanya el contrincant per desgast, i que pot passar hores sense baixar del burro…
He baixat moltes vegades del burro, moltes! La negociació és una tècnica que es basa a fer reflexions sobre els arguments (no sobre els teus, sinó sobre els del contrincant) i mostrar-li on són els seus punts dèbils. La negociació, en política, és una de les coses més difícils. Li asseguro que negociar amb Tarradellas no era fàcil, ni amb Adolfo Suárez. I negociar amb Pujol, encara era molt més difícil.

Fabián Estapé en les seves memòries (De tots colors, Ed. 62) continua defensant Joan Reventós com un home que sempre ha estat honest, incapaç fins avui de gaudir de les oportunitats. I recorda que durant les eleccions de 1980 a la Generalitat, quan tothom creia que calia pactar, Reventós va considerar que no. I va deixar Pujol en el poder. Aquella nit, Josep Benet, tot esverat, li va clavar: "Però escolta, Joan… A l'oposició t'hi fiquen, no t'hi fiques tu sol!"

En les eleccions de 1980, quan tothom creia que vostè guanyaria, la…
No, tothom no. Jo no ho creia pas.

Per això van dir allò que "Pujol no dorm pensant que pot perdre i Reventós no dorm pensant que pot guanyar".
Jo, durant la campanya electoral, ja vaig veure que les coses no funcionaven. Després van dir que havia tingut una gran reacció de serenitat quan vaig perdre. No, home, no! És que ja havia tocat el fracàs, ja ho havia assumit...

Se m'acut que sembla impossible que l'expulsessin de tants llocs, amb la cara de bona persona que ostenta. I, això no obstant, el 1966 el van fer fora sense contemplacions de la universitat per haver signat un telegrama demanant la dimissió del rector Valdecasas. Reventós, mentre parla, es posa a jugar amb quatre bolígrafs, construeix petites formes geomètriques, els gira, els situa simètricament, els desordena; és com un nen amb joguines, el seu puzle personal a les mans i el seu cap tan ben moblat com ple.

No es va sentir mai responsable d'haver tingut poca ambició?
El cert és que estava convençut que jo era un home sense carisma. Després els altres m'han dit que no, però jo no ho tenia clar. No feia amb mi.

Aleshores, què va ser el que el va decidir a presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat?
Li ho diré. Recordo una reunió a casa, amb quatre amics. S'havia de determinar si jo acceptava o no. I un d'ells, a qui jo estimava molt i que ja és mort, em va dir: "Joan, pots prendre la decisió de no presentar-t'hi, però pensa que el següent pas és que et facis monjo de Montserrat". I li juro que va ser aquesta frase el que em va convèncer. Després de tants anys de lluita no podia arronsar-me, m'havia d'arriscar… Però no era conscient que donaria pas a vint anys de Pujol.

Com a president del Parlament, què va aprendre?
Que a les persones que sempre hem estat a l'oposició de vegades ens falta coneixement de les institucions, cosa que no passa als alcaldes. I això és el que vaig recuperar.

Li proposo entrar en un joc abstracte. S'han dit tantes coses d'aquest home, se li han adjudicat tantes fílies, fòbies, manies, tics, obsessions i virtuts, que li demano que m'ajudi a aclarir aquest desori. Com a bon operatiu, em contesta que endavant amb la recerca de la veritat.

Té vostè un esperit voltairià?
Vaig ser més voltairià del que sóc ara. Miri, quan era jove, una de les acusacions que ens van fer a mi i al meu grup és que érem voltairians. I li juro que no tenia ni idea del que volia dir allò, de manera que vaig començar a llegir Voltaire, i em va agradar, sí senyor.

Es diu que vostè és un gran mastegador de paper.
De petit ho vaig ser.

Que no es preocupa gens ni mica de la manera de vestir.
És el gran turment de la meva dona! Mai no m'he comprat tot sol una corbata. Bé… dic mentides; l'única vegada que em vaig veure obligat a fer-ho vaig ensenyar a la meva dona la que havia escollit. Em va dir que semblava un autèntic bacallà.

Que no té gaire facilitat de paraula però que és efectiu. Vaja, que les coses grosses les soluciona però que les petites li costen.
Un consell: he comprovat que moltes vegades quan es deixa passar el temps les coses se solucionen més bé.

Que vostè és nefast donant males notícies.
Fatal… Li ho ha dit la meva dona? Recordo una vegada que torno a casa del cinema i que sento que s'ha mort un oncle de la meva dona molt estimat per tots nosaltres. La meva dona està embarassada aleshores. I no sé com dir-li-ho perquè no l'afecti. De manera que començo a balbucejar: "Haig de dir-te una cosa… una mala notícia… és de la teva família..., però no t'amoïnis, però, és clar, no s'hi pot fer res". Sóc expert a provocar més angoixa.

També em diuen que vostè és dels qui es mouen per "no sortir en la foto". El disgusta el protagonisme?
Del tot. No tinc vanitat.

I la seducció del poder existeix?
Sí, això sí, li ho puc assegurar. A Josep Andreu Abelló, quan pujava en una tarima per a un míting, davant d'una massa de gent, i l'aplaudien, se li modificava la cara, es transformava. Era com si li tiressin aigua de roses. Haig de reconèixer que això també m'ha seduït a mi.

A hores d'ara, quan ja ho ha vist gairebé tot, què espera de la seva vida?
Jo el que voldria és envellir dignament. He viscut de prop processos vitals que no els voldria pas per a mi. De moment m'adono que perdo la memòria per a alguns noms, però espero que això no vagi a mal.

Acaba explicant-me que va ser el padrí de boda de Fabián Estapé. Que la seva dona era una "noia estupenda" ("la filla de la qual ha heretat la veu, tot i que viu a Madrid i és del PP"). S'alça, s'apropa a la biblioteca i m'ensenya el llom de pell d'uns llibres amb aparença antiga: "Ara vostè es quedarà sorpresa", m'adverteix. "Per què?" "Doncs perquè tots els he escrit jo, i no ho sap gairebé ningú". Li demano que esculli un dels seus versos per acabar l'entrevista. En tria un on explica que mai cap déu no ha posat en mans d'un mortal prou instruments que expliquin quin és el seu futur. El final: "Sovint, als homes, els passa el que menys clar veuen".

 

 

Un històric del socialisme català

Neix el 1927 a Barcelona, fill i nét de polítics. Estudia la carrera de Dret i milita en organitzacions estudiantils clandestines de caràcter nacionalista i antifranquista. El 1949 ingressa en el Moviment Socialista de Catalunya. Exerceix de professor universitari fins que el detenen el 1958 acusat de repartir propaganda clandestina i per associació il.legal. Passa tres mesos a la Modelo i a Carabanchel, i vuit mesos en règim de presó atenuada. Li retiren el passaport durant catorze anys.

El 1974 milita a Convergència Socialista de Catalunya. Ferm partidari de la unitat del socialisme català, obre camí fins a ser escollit primer secretari del PSC. Forma part del Govern de Tarradellas com a conseller polític. Diputat a les Corts espanyoles, és escollit candidat socialista a la presidència de la Generalitat el 1980. Perd contra tot pronòstic.
El 1983 Reventós és designat ambaixador a França i passa diversos anys a París. És reelegit senador el 1989. Autor de llibres com Dos infants i la guerra o El nostre combat, torna a ser escollit president del Partit dels Socialistes. Fins no fa gaire va presidir el Parlament, tasca que ha abandonat, segons diu, "per escriure les meves memòries i dedicar, per fi, més temps als meus".