english







portada de BMM
correu
arxiu

 

El 2001, el mercat del segle XXI

El projecte de reformas

Hist˛ria d'una plaša esdevinguda mercat

L'arquitectura del mercat de la Boqueria

El corn de l'abundÓncia

Guia prÓctica


 
 

TEXT: Gabriel Pernau  

Hist˛ria d'una plaša esdevinguda mercat

 

 

 

 

És el mercat de Barcelona, sense discussió. Ho va ser en el passat, quan era l'únic que hi havia a la ciutat, i ho continua sent actualment per als milers de turistes que el visiten i fotografien anualment, i per als barcelonins de tots els districtes que hi fan cap en dates assenyalades o diàriament per fer les seves compres domèstiques. És el mercat barceloní per antonomàsia. La Boqueria és el primer que va existir i és, encara avui, un referent per als turistes que passegen per la Rambla.
Hi va haver un temps en què no existien els supermercats ni les grans superfícies, ni tan sols les botigues de queviures. Els homes bescanviaven mercaderies i serveis a la via pública, en els pocs espais oberts que oferien les antigues ciutats romanes, àrabs o medievals. Les places van esdevenir punt d'encontre, van esdevenir mercats. Hi acudien cada matí o un cop a la setmana camperols i artesans a oferir les seves mercaderies més variades.

En sentit estricte, el mercat de la Boqueria té 164 anys d'història. Aquest és el temps transcorregut des que es va instal.lar al solar de l'antic convent de Sant Josep. Els antecedents, però, són més llunyans. La primera referència de què hi ha constància es remunta al 1217. Un document estipula "que un representant del rei ha concedit a un particular la propietat d'una taula per a trinxar la carn", segons documenta Josep Maria Carandell.

Imatge retrospectiva del Pla de la Boqueria afectat per una riuada l╣any 1862.

AHCB-AF  

Aquell petit espai d'intercanvi ubicat a la Rambla era el vertader mercat de la Barcelona del segle XIII. Allà, sota tendals, en la via més ampla de la ciutat, se situaven amb estretors els camperols i comerciants provinents de les viles properes per vendre els seus enciams i els seus pollastres.

Amb el pas dels segles, la ciutat es va densificar d'una manera accelerada. Es va descobrir Amèrica, i de l'altre costat de l'Atlàntic van començar a arribar noves viandes que s'incorporaven a les taules dels barcelonins. Però la ciutat seguia sense enderrocar les muralles. Si cap al 1700 la ciutat tenia uns 30.000 habitants, a principis del segle XIX superava ja els 130.000. La concentració d'activitats en la principal artèria urbana va esdevenir excessiva. Calia descongestionar la Rambla, i la manera més ràpida per fer-ho era recuperar per a ús públic els espais que ocupaven els nombrosos convents i esglésies.

L'any 1823 hi va haver una primera temptativa d'enderrocar el convent i l'església de Sant Josep, de l'orde dels carmelites descalços, i el mercat de la Boqueria s'hi va instal.lar temporalment. L'intent de recuperar un espai per a ús ciutadà no va reeixir a causa del triomf de la reacció absolutista, segons explica l'historiador Ramon Grau en una revista especial editada amb motiu del 150è aniversari del mercat. La segona vegada no va fallar. Dotze anys més tard, el dia de Sant Jaume del 1835, l'edifici del segle XVI va ser incendiat en un avalot, i posteriorment va ser desamortitzat i enderrocat definitivament.

Naixia d'aquesta manera el mercat de la Boqueria com el coneixem avui. L'origen etimològic del nom és incert. Segons Carandell, aquest nom deriva de la carn de boc que s'hi venia; un historiador del segle XVIII atribueix la denominació a la badoqueria dels passejants de la Rambla que es quedaven encantats contemplant les portes d'Almeria que el comte de Barcelona havia obtingut com a trofeu de guerra per la conquesta d'Almeria; una tercera versió, citada en el llibre Els mercats de Barcelona, es refereix al bou o boveral on abeuraven els bous que llauraven els camps que en aquell temps hi havia a la vora. I encara una quarta tesi, d'Andreu Pi i Arimon, i que Lluís Permanyer descarta, recorda que boeria vol dir devesa o prat per pasturar.

Les explicacions possibles podrien ser moltes: un boquer és una xarxa o filat per caçar conills; una boquera és un cap del solc per on entra l'aigua quan es reguen les taules de l'horta; les boqueres són formacions acolorides en el bec dels polls dels ocells; Caseria la Boquera pertany al municipi de la Romana de Tarafa i es troba, precisament, a la dreta de la rambla del poble...

Sigui com sigui, el 28 de març de 1836, amb l'enderroc del convent de Sant Josep finalitzat i el solar net, els venedors van començar a prendre possessió del solar. Al mateix temps que les parades omplien la nova plaça, l'Ajuntament de Barcelona concedia el permís per a l'arranjament del solar. "Vencidos los obstáculos que se opusieron a ella", Barcelona aconseguia "una plaza de mercado capaz para la venta de artículos de consumo y digna del buen gusto de los barceloneses", igual que altres ciutats catalanes de l'època.

A més d'aquest benefici directe, la Rambla es veia per fi alliberada de la brossa i el brogit que el mercat generava. El 7 de juny d'aquell any, els funcionaris municipals constataven: "Habilitada ya provisionalmente una plaza de mercado en una parte del local que componía la iglesia, convento y huerto de la ex-comunidad de Carmelitas Descalzos de esta ciudad, que actualmente permite la colocación de trescientos cuarenta puestos para vender toda clase de hortalizas, frutas, asaduras, volatería, carne y demás comestibles, puede lograrse desde luego el desocupo del largo espacio de paseo que media desde el paraje llamado el Llano de la Boquería, con inclusión de éste, hasta el cuartel de artillería, pudiendo servir dicho local para paseo de recreo, transformado en el día en estercolero".

Alliberada de les 340 parades i de l'estercolero que es creava al seu voltant, la fesomia de la Rambla va canviar notòriament. Per aquesta raó no ha d'estranyar l'alegria amb què, el 19 de març de l'any 1840, la ciutat va celebrar la col.locació de la primera pedra del nou recinte, "con la pompa y aparato debidos", en un acte que "formará eco en los anales de Barcelona" i que amb perspectiva històrica es pot considerar la inauguració que mai no es va fer. A l'acte hi van ser convidats els veïns del barri, batallons de la milícia nacional, d'artilleria i de llancers, així com totes les autoritats. Feia molt temps que la ciutat no vivia una festa com aquella, però la fita ho mereixia.

La comitiva municipal va sortir de la plaça de Sant Jaume passades les dotze del migdia, i es va encaminar, en processó, cap al nou mercat, on hi va haver discursos i l'enterrament d'un tub de plom que contenia monedes, un exemplar de la Constitució i un pergamí en el qual l'alcalde, Josep Maria de Gispert, manifestava la decisió de "llevar á efecto la construcción de una plaza de mercado (...) que fuese capaz para la venta de comestibles y otros artículos de consumo, al par que digna del buen gusto de los Barceloneses". Gran lloc de venda i referent ciutadà: tota una declaració d'intencions que ha perviscut com una realitat fins als nostres dies.

En el seu parlament, Gispert va destacar que "el sitio céntrico y hermoso que se ha escogido (...), su buena disposición arquitectónica, habían de corresponder á la cultura de esta capital" i del barceloní mitjà, "adelantado como va en la carrera de la civilización". L'alcalde no va deixar passar l'ocasió de posar-se alguna medalla en vaticinar que "la posteridad señalará al Ayuntamiento Constitucional de 1840 como el principio de ejecución de esta grandiosa empresa". En el mateix sentit s'havia expressat el Diario de Barcelona uns dies abans, en dir que el mercat "será apreciado [pels ciutadans] con el amor patrio y con los deseos de mejoras sociales que tanto les animan, y que miran como la más grata consecuencia de un buen sistema de gobierno".

La instal.lació de la Boqueria va ser provisional mentre van durar les obres. Va ser reubicada més d'una vegada. El trasllat, però, no va ser gaire complicat donada la volatilitat de les parades i els seus tendals de lona. L'interès de la ciutat pel nou mercat era gran, però hi havia certa confusió sobre la manera de portar-lo a terme.

Parades de venda de peix cap al 1910.

© Archivo Manuel Ortega  

Ramon Grau explica que el projecte inicial del mestre d'obres municipal Josep Mas i Vila preveia incloure botigues estables i un pis superior que podia servir d'habitatge del venedor. Però el projecte definitiu va ser signat per Josep Oriol Mestres, que a diferència de Mas sí que disposava del títol acadèmic preceptiu. En els anys següents, Mestres va fer-se un nom com a arquitecte de ciutat. Va guanyar un accèssit en el concurs per a la reforma de la Plaça Reial (1848), va dirigir la construcció del Gran Teatre del Liceu (1847) i va ser autor del primer edifici de l'Eixample (1861) i del monument a Antoni López (1883), entre d'altres.

El tret distintiu de la plaça era un porticat que delimitava el recinte. Però el 1850, tot just finalitzats tres dels quatre envans previstos, van sorgir les primeres crítiques. Venedors i compradors reclamaven un recinte cobert com el del mercat de Santa Caterina, inaugurat l'any 1842.
Segons un treball de l'Arxiu Històric del Raval, l'1 de juny del 1865 l'enginyer Miquel de Bergue va presentar a l'Ajuntament un projecte per a la construcció d'una coberta de ferro de cinc naus sobre columnes de ferro. La solució pretenia eliminar el desordre d'envelats que inundaven la plaça, alhora que imposava un criteri més representatiu dels aires industrials que bufaven en la societat de mitjan segle XIX.

El projecte de Bergue no es va arribar a realitzar, però sí que va inspirar el cobert definitiu bastit per la Maquinista Terrestre y Marítima el 1914 per substituir les teulades provisionals muntades cap al 1874. La nova construcció incorporava l'espai que ocupava el convent de Sant Joan de Jerusalem, del segle XIV, a l'actual plaça de la Gardunya.

Amb aquesta addició, el mercat assolia les seves dimensions actuals. Des del moment del seu naixement, el mercat no ha deixat mai de créixer, tot i que a un ritme més lent del que exigia la ciutat. Com podia, la Boqueria havia esgarrapat petits solars dels seus voltants. Però a finals del XIX el creixement va arribar al seu nivell màxim.
Tret de petites reformes puntuals, millores i obres d'actualització dels serveis, el mercat del 1914 és el mateix que ha arribat fins als nostres dies, amb totes les seves limitacions i mancances.