english







portada de BMM
correu
arxiu

 

El 2001, el mercat del segle XXI

El projecte de reformas

Hist˛ria d'una plaša esdevinguda mercat

L'arquitectura del mercat de la Boqueria

El corn de l'abundÓncia

Guia prÓctica


 
 

TEXT: Josep M. Rovira  
Arquitecte. Professor d'hist˛ria de l'arquitectura de l'ETSAB  

L'arquitectura del mercat de la Boqueria

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'any 1861 es publica a Barcelona una auca d'edificis notables. Es tracta d'un full que conté les imatges dels alçats o de perspectives, emmarcades en forma de quadrat, de 48 arquitectures de la ciutat, tant religioses com representatives de valors civils col.lectius, d'una marcada importància històrica. El número 28 correspon a la "Plaza de San José" i hi podem observar la meitat d'una plaça clàssica amb un ordre gegant a la part inferior rematat amb tres plantes d'habitatges. L'exquisit ordre geomètric i el sistema de columnes doten el conjunt d'una monumentalitat i una grandesa que segurament van ésser decisives per incloure l'esmentada plaça en aquest recull d'imatges, amb més raó si tenim en compte que la Plaça Reial es va acabar de construir l'any anterior i no hi apareix representada.

El 15 d'agost de l'any 1862, l'arquitecte Miquel Garriga i Roca publica el Plano geográfico-geométrico de la ciudad de Barcelona. Proyecto de reforma general. És en aquesta interpretació de la ciutat on podem observar, pujant des del mar, el procés de transformació que ha patit la Rambla després de la desamortització. Hi trobem el Teatre Principal, la Plaça Reial, el Teatre del Liceu i una plaça de considerables dimensions amb pòrtics sense acabar, amb el mateix nom que hem vist abans: "Plaza de San José".

Zona central de la Rambla segons el plÓnol de M. Garriga i Roca, de l╣any 1859.

   

Una mica més tard, i amb motiu de la celebració de l'Exposició Universal de 1888, la Fábrica de Cerillas Fosfóricas de Pascual Perpiñá edita un cartell amb un nom també aclaridor: "Recuerdo de la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Edificios públicos y monumentos notables". Ara es tracta de 42 dibuixos apaïsats en els quals podem observar la majoria dels palaus que es van edificar amb motiu de la mostra, a més de les usuals arquitectures representatives i religioses. Sorprèn, però, la presència de dues novetats, el significat de les quals no se'ns pot escapar: el Born, acabat de construir el 1876 segons el projecte de Josep Fontseré, i el Mercat de Sant Antoni, les obres del qual van finalitzar el 1882 de la mà directora de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias. En canvi, no trobem ni rastre de la plaça de Sant Josep. Ara ja no és considerada una arquitectura digna d'ésser mostrada als visitants de la ciutat i, cosa encara pitjor, tampoc no figura acompanyant una de les noves tipologies arquitectòniques barcelonines amb les quals la ciutat ha solucionat alguns aspectes sanitaris i distributius del seu funcionament modern: el mercat, estable i cobert.
Què pot haver passat? Per què la forma d'un espai que havia començat amb tanta potència urbana -n'hi ha prou de comparar, en el plànol de Garriga, la dimensió d'aquella plaça i la de la Plaça Reial- ha desaparegut de l'imaginari col.lectiu de la ciutat?

Fragment d╣una auca sobre edificis notables de l╣any 1861 (la Boqueria Ús la "Plaza de San JosÚ")
Plaza del Padró Casa de Caridad Plaza de San José


La història de les circumstàncies d'un projecte
Al lloc que hem anomenat plaça de Sant Josep hi havia, abans del 1823, el convent i l'església de Sant Josep. És després de l'enderroc iniciat aquest any que el mercat s'hi instal.la inicialment. Abans, davant del convent, i a les voravies de la Rambla de Sant Josep i el Pla de la Boqueria, les parades de queviures constituïen una mena de mercat, on ja el 1797 l'Ajuntament va autoritzar a vendre peix, activitat reservada al barri de la Ribera
.

Imatge hist˛rica del mercat de Galvany.

© Lluís Clotet  

Entre incendis, lleis i decrets de desamortització, del 1835 al 1843, desapareixen els convents i monestirs, i la ciutat es troba amb uns grans buits urbans que aprofita per canviar el significat de la Rambla, a través de la construcció d'espais públics i teatres els quals havien de convertir-la en la principal artèria de la ciutat. Aquesta operació es va confiar a l'arquitectura acadèmica, que, amb la seva monumentalitat, es va ocupar de bastir la nova façana del passeig més important de la ciutat. L'obertura del carrer Ferran el 1826 i la construcció de la nova façana de l'Ajuntament entre els anys 1831 i 1847 ja anunciaven el nou gust oficial i les ànsies de remonumentalització de la ciutat. La sospitosa simetria de l'edifici consistorial i el que avui anomenem Palau de la Generalitat buscava una continuïtat espacial urbana que, negant el passat gòtic, permetés lligar les noves arquitectures amb els nous interessos estètics de la burgesia industrial.

Imatge hist˛rica del mercat de la Concepciˇ.

AHCB-AF J. Fracés  

El responsable de la nova façana de l'Ajuntament, Josep Mas i Vila, va ésser també l'autor del projecte de la plaça de Sant Josep, la primera pedra de la qual es va col.locar el 19 de març de 1840 al solar que ocupava l'antic convent de carmelites descalços. El gust per aquest tipus de places porticades que miraven a la Rambla es pot seguir en les propostes que des d'Antoni Ricardos o J. Argelich, a finals del segle XVII i en l'any 1822 respectivament, eren presents en els cercles interessats a renovar la ciutat. El 1842, l'arquitecte Oriol Mestres fa una proposta de plaça porticada, també connectada amb la Rambla, aprofitant la participació en un concurs convocat per l'Ajuntament de la ciutat per a la construcció d'un edifici teatral. El mateix Mas i Vila proposa una altra plaça porticada en el terreny del convent dels caputxins, amb sortida a la Rambla, el carrer d'Escudellers i el del Vidre. I mentre això passava, la plaça de Sant Josep s'anava bastint, i també la Plaça Reial...
Però la plaça que ens interessa no va tenir gaire sort, possiblement perquè hi havia una greu discordança entre forma i ús tradicional de l'espai urbà ja des del seu inici. Una cosa és la monumentalitat representativa neoclàssica i una altra de ben diferent la necessitat, cada cop més gran a causa de l'espectacular creixement del barri del Raval, de la presència d'un mercat amb parades fixes.

Imatge hist˛rica del mercat del Born.

AHCB-AF Dominguez  

De manera que les crítiques dels afectats a la inutilitat del model triat ja les trobem l'any 1850, quan, en canvi, la Plaça Reial comença a funcionar sense entrebancs. És el 1865 que l'Ajuntament decideix actuar i s'encarrega de cobrir la plaça, una operació molt difícil arquitectònicament i que, segurament, s'hauria pogut resoldre millor. Miquel de Berge es limita a aixecar unes naus construïdes amb estructura metàl.lica, amb unes jàsseres en gelosia amb forma d'arc rebaixat, una imatge que els barcelonins ja havien vist en les estacions de tren del Nord i de França. L'actuació de 1865 es va fer sense cap delicadesa respecte de la seva il.lustre arquitectura preexistent. Sense cap contemplació es van tapiar els intercolumnis jònics i es van resoldre maldestrament els encontres entre les arquitectures que encara avui observem com veïnes enfadades.

Projecte per a la construcciˇ d╣una plaša sobre el solar de l╣antic convent dels Caputxins (finalment, el convent seria reconstru´t)

 

És en els anys que ens ocupen quan els mercats públics coberts comencen a edificar-se a les ciutats d'Europa, i és l'arquitecte Victor Baltard qui s'ocupa, entre 1844 i 1853, de redactar els projectes per als Halles Centrales de París. Es tractava d'un conjunt de pavellons aixecats amb estructura metàl.lica i dotats d'una jerarquia volumètrica manifestada en la cura amb què es resol la secció. No era res de nou, perquè ja al llibre de J. N. L. Durand Précis des leçons d'architecture, publicat el 1819, es poden observar sistemes compositius semblants. Però això no és el que ara ens interessa. Del que es tracta és d'entendre que la proposta de Baltard traspassava els esquemes compositius propis de l'arquitectura acadèmica Beaux Arts del segle dinou francès, destinada a bastir la grandeur francesa, a un nou programa urbà, el mercat, i, a més a més, ho feia amb materials nous. Paraules velles es destinaven a programes nous i es resolien en clau monumental.

Vista interior del mercat de Sant Antoni l╣any 1932.

AHCB-AF Dominguez  

El mercat, doncs, va passar a ésser un edifici de la nova monumentalitat de la ciutat industrial. I, aquí, a Barcelona, també ho vam aprendre. El mercat de Sant Antoni, el del Born, els de Sarrià i Hostafrancs, el de la Concepció i un llarg etcètera que tots coneixem se'ns han quedat en la memòria visual de la ciutat com a edificis públics amb imatge pròpia.
No ha passat el mateix amb el mercat de la Boqueria, que semblava cridat a un altre destí. Ni l'arquitectura del ferro sobresurt per cap aspecte important, ni la monumentalitat classicista té l'oportunitat de manifestar-se. És, malgrat tot, el més visitat i el més citat. La vida ha guanyat la partida a l'arquitectura. Potser per això els nostres dissenyadors urbans, tan interessats a recordar-nos que hem de viure en ordres imposats, sempre han intentat esborrar el mercat del mapa. Ho va intentar Cerdà i després Baixeres ho va dibuixar amb detall el 1888 amb la seva Gran Via. Hi va insistir Falqués el 1907, i, finalment, Vilaseca el 1930 va intentar recuperar la plaça monumental desplaçant el mercat.

Malgrat tot, la Boqueria resisteix. Les persones a qui ens agraden les arquitectures híbrides, on s'observa fàcilment el pas del temps i la presència de la vida, esperem que sigui per molts anys.