Comença preguntant ell. Em demana què vull saber.
I em despista d'una manera, amb tanta subtil habilitat, que em porta
al seu terreny amb una facilitat esbalaïdora. El seu aspecte, amb uns
quants quilos menys els últims temps, la barba nevada i un coll de camisa
rigorosament planxat, desafia el temps. Fa goig, aquest cavaller de
92 anys que s'acomiada de les dones besant-los la mà i els suggereix
contra qui estan casades.
Vejam… pregunti coses concretes.
Què és el que li agrada menys del periodisme d'avui
dia?
És que sordejo una mica.
Potser no li agrada contestar a aquesta pregunta…
Doncs potser sí.
A la nostra societat parlem molt per no dir res?
Quan veig per la televisió tantes reunions ministerials amb gent gran
penso que deu haver-hi algú que porti un d'aquests aparells infernals,
com el meu, per sentir-hi més bé. No cal dir que a mi i a la meva dona
no ens funcionen. Diuen que el llegendari és el del Rei. Però ja m'agradaria
parlar-hi i demanar-li, de tu a tu, la seva opinió, que ben segur que
tampoc no hi està content.
Sí, és clar. Bé, jo li preguntava què és el que
no li agrada dels diaris d'avui dia.
Li posaré un exemple: l'excessiva atenció que es presta al futbol. Tants
comentaris de jugadors, entrenadors i col.legues em carreguen profundament.
Tampoc no entenc per què, a la tele, s'han de repetir tantes vegades
les millors jugades: cap endavant, cap endarrere; no té sentit. No m'interessa
gens ni mica. L'únic que segueixo amb interès és el partit, estrictament.
Quan s'acaba, apago la tele. Ara li diria una cosa si no fos per aquest
trasto…
El magnetòfon? No s'amoïni.
Doncs que m'alegro que aquest any perdi el Barça. Per evitar-me tota
aquesta pallassada de la Mercè i la plaça Sant Jaume. És un espectacle
indigne.
Tanmateix, el futbol és un fenomen sociològic.
Sí, un espectacle que depèn exclusivament d'un sol senyor, l'àrbitre,
que treballa segons com hagi passat el dia o les discussions amb la
dona. És l'esport més boig.
Però dels periodistes d'ara encara no me n'ha dit
res. Creu que, en general, escriuen malament?
Li contesto. Passa que abans un es feia periodista per guanyar diners,
però tenia ànima d'escriptor, o de poeta, o del que fos… A la meva època
fèiem periodisme per guanyar alguns calés. Però tots teníem al calaix
de casa obres inèdites, llibres de poemes, una comèdia per estrenar,
una novel.la que havia de ser molt bona. Dubto que això passi amb els
professionals d'avui dia. Ara es queixen de cobrar pocs diners.
Vostè es considera ben pagat?
Ara no en tinc ni idea, no sé ni el que cobro. Però m'he guanyat la
vida. Ara bé, treballant en diversos llocs simultàniament. He estat
al Diario de Barcelona fent les meves coses, que són "les coses viscudes
i les coses preguntades". Mai no m'he preguntat quin era el tema que
preocupava el món per reflexionar a posteriori, això que ara en diuen
"anàlisi", "opinió". Això és molt lloable, però molt diferent del que
jo feia, que havia de buscar-me el tema tot sol, produir-lo, apropar-m'hi,
conèixer-lo i transmetre'l. Des d'unes obres en el Moll fins a una entrevista
a Elizabeth Taylor, que aterrava a Barcelona.
A Destino hi feia una secció setmanal.
I de passada feia altres col.laboracions i una mica de ràdio cada dia.
Quan creu que podia tornar a casa? Bé, la veritat és que era bastant
llest.
Vostè diu que va ser el primer a fer televisió catalana.
Tinc un record molt maco del primer magazín de televisió, Mare Nostrum.
Però el vaig deixar al cap de dos anys, cosa que els va sorprendre molt.
I sap per què el vaig deixar? Perquè no podia sofrir esperar tant. A
la tele la gent s'hi passava hores esperant, esperant… i a mi, a fora,
m'esperaven els temes, els reportatges, la vida, la puntualitat dels
que accedien a les meves entrevistes… No ho vaig poder suportar. Quina
pèrdua de temps! És clar, ells cobraven nòmina, i jo cobrava per peça.
I, a més… Carai! És que sobra aquest trasto, no puc parlar amb vostè
com m'agradaria amb això al davant.
D'acord. Si s'hi arrisca…
Apago el magnetòfon. Admeto que és la primera entrevista que faig sense
gravació i sense notes, a voluntat expressa de l'entrevistat. A partir
d'aquí a penes prenc nota d'un parell de noms amb bolígraf. Sempronio
ho aconsegueix: ens oblidem que estem treballant. Dono fe que, quan
l'entrevistat és interessant, l'enginy s'aguditza i basten quatre conceptes
en una llibreta d'anelles per transcriure de memòria el que t'han dit.
Per vostè!
Doncs li deia que si vol conèixer el meu truc en periodisme.
Sí? Fer el que he volgut. I acostumar els altres a la meva determinació.
La persona que se m'ha mostrat antipàtica o indiferent, l'he ignorada.
Miri, vaig fer una crònica diària durant deu anys seguits. I mai, mai,
el director, Enrique del Castillo, va haver d'indicar-me a qui havia
d'entrevistar o a qui no.
Es diu que en l'època en què Gaziel era el director
de La Vanguardia la primera pàgina estava ocupada per les esqueles.
Les llegien més que les notícies.
Hi ha coses que donen diners. I hi ha professions que s'exerceixen per
diners. A veure, abans un no era periodista, sinó que exercia de periodista
per mantenir una família. Però els seus interessos anaven més enllà
dels purs criteris noticiables, de la productivitat, o del comerç o
de la publicitat…; érem persones amb inquietuds intel.lectuals l'instrument
diari de les quals era el periodisme.
Quin dels personatges dels seus perfils l'han impressionat
més?
És curiós, perquè jo mai no he fet crítica musical, ni crec que hi entengui
gens ni mica, en aquest món. I, en canvi, els personatges que més m'han
impressionat han estat sempre músics. Són gent apassionada, sòlida,
nuclear. Una altra persona que m'ha impressionat és el filòsof Francesc
Pujols.
I això de ser cronista de la ciutat?
Això, res. Zero. Hi ha gent que encara creu que cobro per ser cronista
de la ciutat. I és un títol absolutament simbòlic. Com si m'haguessin
fet marquès, el mateix. A Madrid, des del que en dèiem Ministeri de
l'Interior, es van determinar certes regles que havia de complir el
cronista d'una ciutat. Reglament: per optar a aquest títol cal haver
escrit un article a l'any sobre la ciutat. Per Déu! Si jo n'escrivia
tres o quatre cada dia. A Madrid em sembla que tenen vuit o nou cronistes
i, una vegada l'any, l'alcalde els reuneix.
Li han sortit successors?
Hi ha qui s'ho ha pres fins i tot més seriosament que jo. Penso en Lluís
Permanyer, per exemple. Quan llegeixo alguna cosa seva l'admiro i penso:
"mare meva, les hores que ha passat per saber aquesta dada, aquesta
data, per trobar aquesta foto de Barcelona". Jo recollia el clima humà,
no tant la dada exacta.
Precisament Lluís Permanyer m'ha recordat alguna
vegada una frase que vostè utilitza per definir-se: "Sóc un home que
obre molts parèntesis però que no en tanca cap". La subscriu avui?
Sí. Permanyer és un gran professional. Una vegada el seu pare em va
dir: "Tinc un noi que crec que es decantarà per això del periodisme,
em sembla que serveix". I tenia raó, perquè el noi ha fet carrera.
Quina és la seva opinió de la Barcelona que s'ha
construït després de les Olimpíades?
D'aquesta Barcelona postolímpica no m'interessa gairebé res. La meva
Barcelona és la que queda ancorada en uns paisatges que ja no existeixen.
Sap des d'on fèiem periodisme, per exemple?
Des d'on?
Doncs ens reuníem en l'anomenat Quiosco de Gran Via. Érem pocs: Jaime
Arias, Sentís, jo, Permanyer pare… Compràvem Le Monde i d'allí ens sortien
totes les idees.
Algunes d'aquestes persones que m'ha esmentat encara
estan en actiu. Creu que són un privilegi per a la societat catalana?
Sens dubte. Penso en Jaime Arias, gran professional i amic, testimoni
d'anècdotes d'excepció, en Carles Sentís, que sap de tot i que pot opinar
sobre tot.
Sembla que en qualsevol esdeveniment "ell també
va ser-hi", a l'estil de Vilallonga.
És que, probablement, va ser-hi. Sentís és un home amb entitat, intel.ligència
i disciplina.
I Sempronio?
Mai no he pogut ser tan metòdic. Descrivia l'aire de les coses i les
descrivia al vol. Era l'instant el que importava.
Vostè es vanagloria, per exemple, d'haver inventat
els premis Nadal.
És clar. Un dia em van comentar que havien concedit uns premis literaris.
"Sense sopar? Sense premsa?", vaig demanar. "Que no sabeu que és el
que fan els francesos? Que no sabeu que hi ha una cosa que es diu els
Goncourt?". Va ser així com els vaig donar la idea. Va passar el mateix
amb el tema tan suat del Palau de Congressos, que no ha estat més que
la còpia d'altres països.
Vostè, a la vida, ha tingut més amics o enemics?
Jo diria que amics, però potser és vanitat meva.
Durant la seva vida ha entrevistat un munt de personatges.
És cert que els més interessants són els més senzills?
El més interessant sempre és el savi senzill. El de gustos sobris, simples;
el que s'expressa sense presumir, el que passa gairebé desapercebut.
I el personatge més impossible?
No vaig arribar mai a entrevistar ni Hitler ni Mussolini.
Políticament, com es definiria?
M'interessa molt la política. Però no hi confio. Durant
la meva vida m'han ofert diverses vegades la possibilitat de tenir un
càrrec polític i mai no l'he acceptat. És una cosa
que s'ha de fer a consciència i jo no era capaç d'assumir
aquestes obligacions. No els envejo gens ni mica; si m'haguessin fet
ministre, m'haurien donat un disgust.
A la seva època hi havia dones periodistes?
Hi havia dones que treballaven en diaris exercint de feministes actives,
com Carmen Karr, per exemple, o la senyora Bonemaison de Verdaguer,
que va deixar una biblioteca que encara es pot visitar. Però
periodista, periodista, tot terreny, com un home, en la meva generació
n'hi havia una a la divulgació de la qual he contribuït:
Irene Polo. Jo hi vaig treballar. Al final es va suïcidar.
Per culpa del periodisme?
No. Perquè era lesbiana.
Es va matar per un amor impossible?
Per Margarida Xirgu, de la qual es va enamorar a primera vista. Així
que la va veure s'hi va sentir captivada, va ser fulminant. Després
la Xirgu se'n va endur la Irene a Amèrica, com a secretària
personal. Una vegada la Irene em va enviar una carta, ara em sap greu
haver-la perdut, on m'anunciava: "avui em jugo la vida a cara o
creu". Aleshores no la vaig entendre. Després només
vaig saber que s'havia suïcidat. Va ser una gran periodista.
Amb qui vostè va estar un parell d'anys sense parlar.
És veritat. I me'n vaig penedir. Tot va passar perquè
enmig de la redacció, en aquelles taules rectangulars, comunes,
en què treballàvem, se'm va acudir dir-li, mostra imperdonable
de grolleria per part meva, que ella era lesbiana. Solament em va contestar:
"Mai no hagués imaginat d'un home com tu que em diguessis
això, i que ho diguessis com un insult". Tenia raó.
Sempronio es va enamorar moltes vegades?
De molt adolescent, als tretze o catorze anys. Després ja de
la meva dona.
Ni platònicament?
Ah! Sí, és clar; la ment és lliure.
La seva dona ha sabut trampejar la difícil situació
que suposa de vegades viure amb un periodista?
Ha estat una artista fent-t'ho. Perquè els periodistes, ja se
sap, tenim uns horaris infernals, desestructurats, capaços de
desfer qualsevol convivència. Però recordo, per exemple,
com la meva dona em passava a buscar a la sortida d'una entrevista.
Jo pujava al seu cotxe (sempre ha conduït ella, perquè jo
no en sé) i mentre conduïa jo treia la meva petita màquina
portàtil. Paràvem sota la llum d'algun fanal i allí,
dins del cotxe, acabava d'escriure el meu article o la meva entrevista.
Després m'acompanyava a entregar-lo al diari. Què li sembla?
Admirable.
En aquell temps Le Monde valia tres pessetes. No era fàcil guanyar-se
la vida com a periodista i havies de treballar de valent.
No s'ha guanyat mai la vida amb res que no fos el periodisme?
Bé, amb el pòquer. Ho reconec. Vaig guanyar molts diners
jugant-t'hi, però això no ho explicaré davant d'aquest
trasto.
El trasto en qüestió sembla que està una mica
alterat, ofès per aquesta definició, paraulota que Sempronio
ha utilitzat repetidament per referir-se a la memòria amb piles.
Una de les llegendes d'aquest home és que mai no va utilitzar
gravadora ni va prendre apunts en cap de les seves entrevistes. Memòria
prodigiosa.
I mai no li van posar un plet per resumir de memòria les
opinions d'un entrevistat?
Solament una vegada. Es tractava d'un autor teatral, personatge que
va al.legar en el judici: "Jo no podia saber que aquest senyor
periodista m'estava entrevistant, no duia ni llibreta ni bolígraf".
Després va afegir que tot el que havia dit ho havia fet sota
estat d'embriaguesa. Jo tenia molt clara la meva resposta: primer, que
un periodista ho és sempre, i mentre avisi de la seva condició
pot apuntar amb un boli o amb el cervell; no deixa de ser periodista
per això. I segon, que jo no feia mai la prova de l'alcoholèmia
al meu entrevistat abans de començar una conversa.
 |
També van suspendre alguna vegada la publicació dels
seus articles.
Van impedir que sortís la meva secció durant set o vuit
dies. Recordo que l'article que va provocar tant malestar era un que
vaig titular "La motxil.la de Mossèn Batlle". Temo
que sempre he ensopegat amb problemes derivats de l'Església
o els sacerdots. Perquè, ara que hi penso, Manuel Fraga va demanar
el meu cap a Tele/eXprés, i la va aconseguir, per culpa d'un
article titulat "Los pequeños santos oficios".
El van fer fora per pressions del bisbe de Lleida.
Del Pino, que era també, casualment, el confessor de Carmen Polo.
Va ser una decisió molt comentada.
Vostè devia ser un xic rebel.
Quan has hagut de canviar-te el sobrenom tres o quatre vegades perquè
et persegueixen acusant-te de "rojo separatista", quan ja
tens més de dues maneres de signar, aleshores és que has
fet alguna cosa que t'han tocat el punt feble. Però aquesta també
és la grandesa de la veritat.
Creu que la peripècia particular no serveix de res si no
s'inscriu en la peripècia col.lectiva?
En el meu cas és així, sens dubte.
Últimament, per què el va indignar tant el tema de
la desfilada militar a Barcelona?
Perquè em sembla improcedent que la gent es dediqui a mirar una
cosa com aquesta, com si per Montjuïc hi passés un dinosaure.
Bé, amb més interès que si fos un dinosaure! Aquesta
polèmica era absurda, perquè tampoc no calia reclamar-ne
la prohibició. N'hi havia prou amb no anar-hi.
Vostè es creu alguna cosa?
D'habitud, poc. Ho tinc per costum.
Per què li demanen les memòries si ja ha passat la
vida escrivint-les?
Perquè no ho entenen, no saben que la meva vida ha anat tan unida
a la meva professió que les meves entrevistes eren jo mateix
i jo mateix era aquells que em confiaven les seves coses. Creuen que
tinc alguna cosa més a explicar. Bé, ja s'ho faran, veuran
que al final el que queda és el que he escrit. Espero que es
cansin d'esperar i quan em vulguin recordar busquin en aquells racons
de Barcelona amb les paraules que els vaig donar.
Quasi tots els títols dels seus llibres tenen el nom de la
ciutat: Los secretos de Barcelona, Quan Barcelona portava barret, Barcelona
bitllo-bitllo, Barcelona es confessa a mitges...
Barcelona ha estat una passió. Però de la seva gent mai
no me'n va interessar la professió, categoria o posició
social. Em va interessar el que m'explicaven i com ho explicaven. Avui
mires la tele o llegeixes els diaris i gairebé no es discuteix
amb intel.ligència; solament es dóna voltes sobre el mateix
sense que ningú tingui una idea veritablement original. Ho miro
tot, sí, però ja sense sorpresa.
Andreu Avel.lí Artís Tomàs és el fill d'un
altre periodista, José Artís Balaguer. La tradició
familiar determina la vida de cadascú?
En el meu cas el periodisme ha estat l'única vocació possible,
capaç de traduir-se en feina remunerada.
No m'estranya, si tenim en compte algunes coses. Per exemple, que
als dotze anys ja va ser director d'un diari que es deia La República
de Vilamar, entitat infantil de la qual va ser president per elecció
democràtica.
És que sóc anarcoconservador.
La veritat és que a alguns ens despista. Va crear Tele/estel,
primera revista en català en l'època franquista, però
hi ha qui l'acusa de ser poc patriota. Alguna vegada ha dit que quan
estava prohibit parlar de Catalunya vostè va decidir de fer barcelonisme.
De fet, entenc el que és una pàtria. I sembla que si un
hi creu, fins i tot pot morir per ella. Si fa no fa, com passa en les
sectes, per convenciment absolut. Però em sembla que no és
el meu cas.
Però també pinta quadres.
Sóc pintor, i bo.
És veritat que quan pintava en el terra de les voreres una
vegada algú li va tirar unes monedes?
És cert, però va ser un amic meu. Jo m'aturava en qualsevol
lloc a fer esbossos, petites idees. Com aquest del Club Marítim.
Mai no em va agradar perfeccionar al màxim la pintura. Aquest
quadre que tinc aquí al davant el va pintar algú que realment
tenia talent. Quan va acabar de pintar el meu rostre li vaig dir: "No
es cansi més, home, per què ha de començar a pintar
la jaqueta? Me l'emporto tal qual". I aquí està,
sense acabar, fantàstic.
Aquest nen d'aquí és en Raimon Obiols?
Nu i tal com el pintava el seu pare, que sempre l'utilitzava de model,
com un angelet, com un efeb, com una dolça criatura. Una de les
meves satisfaccions personals és poder parlar amb algun nen i
dir-li: "Jo ja vaig conèixer el teu pare, i el teu avi,
i el teu besavi". He pogut seguir l'evolució de membres
de cinc generacions en una mateixa família.
Li fa por el futur?
M'ha fumut molt trencar-me el fèmur, saber que necessito un bastó
per sortir al carrer; notar que la vista no funciona com abans, que
l'oïda fa el que vol, que la memòria fa males passades...,
però he viscut plenament. De fet, què més podia
esperar? Vaig gaudir molt treballant i vaig treballar molt gaudint.
Per a què demanar més?
Fa molt poc que va morir el seu cosí, Tisner.
Era un home amb unes virtuts molt especials, dotat per al que feia.
Però era un fantasiaire.
Com?
Doncs això mateix, que podia explicar una cosa i la contrària.
I, a sobre, no se n'adonava. Tenia una mena de segona personalitat ingènua
que aconseguia que al final es cregués la mentida que estava
dient. A las seves memòries, si vostè s'hi fixa, em deixa
com un drap brut. Una vegada li ho vaig dir per telèfon i, realment,
em vaig adonar que totes aquelles inconcrecions per a ell eren passatges
reals. Li vaig dir: "Home, pregunta al teu voltant, pregunta a
tercers que ens coneixen, veuràs com no ho veuen així".
I ell continuava convençut que tenia raó.
Va arribar a escriure que jo havia muntat un despatx fastuós.
Fastuós? Si vostè l'hagués vist: a les parets només
hi penjava un quadre. En fi, era un personatge curiós, amb enginy
i domini de la llengua, dotat per a la literatura.
Vostè té fama d'haver encès molts llumins perquè
altres fumin la cigarreta. Digui'm alguna altra cosa que no havia fet
ningú abans que Sempronio.
Una passarel.la de moda només d'homes, sense senyoretes.
I va tenir èxit?
Més que si haguessin descobert un pergamí antic. Ritz,
postguerra, La Confianza, sastre d'honor... són vocables que
em transporten a una època en què tenir una idea per primera
vegada i regalar-la et satisfeia tant com ara vendre-la.
