english


portada

INFORME



portada de BMM
correu
arxiu

La dansa contemporània,
entre dos focs

Text: JOAQUIM NOGUERO


Tot i la falta d'una tradició anterior als anys setanta, Barcelona es troba excel.lentment representada al món pels seus coreògrafs i ballarins de dansa contemporània. Però la falta de tradició i, en conseqüència, de públic és l'origen d'una absència de suport polític que ha motivat bona part de les mancances actuals. La crisi és de creixement.
© Josep Aznar   

La dansa viu un bon moment creatiu a Barcelona. Sobretot, en la seva manifestació principal, la que des del final dels anys setanta hi ha fet arrelar una certa tradició de ballarins autòctons: la dansa contemporània, en tota la seva diversitat de manifestacions i estils. Hi caben tant les companyies més veteranes fins als coreògrafs joves que tot just comencen a nedar contra corrent. I és que, malgrat l'aval de molta feina feta i el reconeixement internacional que ha merescut aquesta faceta artística de la ciutat de Barcelona, la dansa contemporània en bloc continua sent tota alternativa: des dels més experimentats fins als renovadorament experimentals.

Podem parlar de petit, de mitjà i de gran format; podem recordar els anys que algunes companyies porten ballant i aguantant el xàfec, o el ressò obtingut als mitjans de comunicació a partir de l'amplitud temporal i el gruix artístic de les seves trajectòries, gràcies sobretot a l'aval obtingut als festivals internacionals. Però aquí no hi ha els equivalents comercials que presenta el panorama (molt més complet) del teatre, gràcies que aquest porta uns vint anys més de feina feta, amb la consegüent estabilització i selecció natural. Per posar un exemple, Gelabert-Azzopardi estrena al TNC, al Mercat o a Peralada, perquè el reconeixement obtingut li ho concedeix, però a diferència de les obres de Benet i Jornet, Bernhard o els muntatges de Shakespeare programats a la primera d'aquestes institucions, ell hi queda limitat: fins ara, el teatre Victòria, el Condal, el Tívoli i fins i tot el Liceu, estan quedant reservats als seus competidors europeus -més ben assortits per les seves respectives administracions i amb molt més públic a les platees- o a elencs estatals amb pressupostos incommensurablement superiors: de Nacho Duato a Antonio Canales (fins a vint vegades superior!). Només Ramon Oller, de Metros, ha estat programat amb diners del sector privat (Anexa) a Corre, corre diva el 1998-99, i hi influïa sens dubte el format de musical adoptat i la participació de la coneguda cantant Nina en el muntatge.

Imatge de "Tèrbola", una de les coreografies d'Àngels Margarit per a la seva companyia Mudances.

© Ros Ribas  

Malgrat tot, es viu un moment de crisi de creixement que evidencia les mancances del petit sector professional que hi porta anys de dedicació i que ocupa el capdamunt de la piràmide (sis-set companyies), empès cap on els tocaria estar -o cap a la jubilació prematura- per la gent que puja darrere seu tocant la botzina per reclamar, més o menys explícitament, el moment de relleu generacional. Resultat? Una de les companyies grans, Danat Dansa, ha desaparegut del mapa aquesta temporada. Però, alhora, i no pas contradictòriament, els punts de programació s'amplien.

Des del 1999, la intenció del Teatre Nacio-nal de Catalunya (TNC) és presentar entre dues i tres coproduccions per temporada, concentrades al final (maig-juny) com una manera de concentrar durant uns dies l'atenció del públic i els mitjans de comunicació: aquest any, hi han programat Gelabert-Azzopardi, Lanònima Imperial i Metros; l'any que ve, ja hi ha segures les companyies Mal Pelo i I.T. Dansa.

Al seu torn, el Mercat de les Flors vol recuperar el paper que havia representat en aquest sector dins la ciutat, tan aviat com li permeti la reobertura de la sala Ovidi Montllor, de petit i mitjà format. Aquesta temporada que ve hi estrenaran Senza Tempo, Nats Nus i Iliacán, amb un intent d'oferir bones possibilitats d'estrena a les companyies que generacionalment ocupen l'estadi següent a les que hauran accedit al TNC.

"Cuerpo de sombra y luz", de Lanònima Imperial, formació dirigida per Juan Carlos García.

© Ros Ribas  

I la resta ja són espais més reduïts: la Sala Beckett s'ha consolidat com un espai estable, després de fa més de quaranta sessions i sis anys i escaig d'existència de La Porta com a plataforma de programació i d'investigació. A L'Espai, la temporada regular del cicle Endansa procura estabilitzar alguns espectacles a la cartellera, mentre, alhora, obre les portes als creadors més joves i, malgrat aquest clar compromís artístic, la d'aquest any serà la temporada amb millors resultats de públic. Per la seva banda, el CCCB ha renunciat a la col.laboració que mantenia amb la companyia Danat Dansa, resident al centre durant quatre anys, però consolida la seva aposta per programar-ne a l'aire lliure, al Pati de les Dones, durant el festival Grec (aquest estiu, Mar Gómez, Marta Carrasco, Cesc Gelabert i I.T. Dansa, a més de la mena de petita marató de portes obertes que és Dies de dansa). També hi ha previst començar a col.laborar amb el col.lectiu de companyies i coreògrafs de La Caldera perquè hi programin activitats en la línia agitadora, agosarada i d'investigació que tenen al mateix CCCB els músics de l'Orquestra del Caos o el col.lectiu d'artistes visuals OVNI (Objecte Visual No Identificat). El teatre Lliure, ni que sigui circumstancialment, ha començat a programar-ne a part de les companyies històriques que fins ara n'havien estat l'única excepció (sobretot, Gelabert-Azzopardi), i al començament d'aquesta temporada s'hi va programar La Porta i el duet d'improvisadors constituït pel llenguatge de dansa del veterà Andreu Corchero i el piano d'Agustí Fernández.

Però la dansa a Barcelona no s'acaba pas aquí, perquè n'ha programat alguna altra sala alternativa com el Nou Tantarantana, Artenbrut, Metrònom o la Sala Muntaner, i des de fa un parell d'anys també n'hi ha temporades fixes en algunes barriades com Les Corts i Nou Barris, en aquest darrer cas fins i tot amb alguna interessant interrelació amb el circ.
A part, com passa amb els recitals poètics que ara s'han posat de moda, trobem la dansa refugiada més que no pas amagada en locals musicals com el JazzSí, seu permanent els dilluns del grup IBA (Improvisadors de Barcelona Associats), la programació del qual inclou dansa un cop al mes com a mínim. I aquest estiu, en el marc del festival del Grec, hem trobat fins i tot a La Paloma, on Tomàs Aragay de General Elèctrica d'Espectacles va presentar Paradise, un muntatge estrenat (26-27 de maig) al Théatre Equinoxe, de Chatearoux (França).

No cal dir que tot plegat no deixa de ser una bona notícia, perquè -com assenyala Domènec Reixach, director del TNC- "ens equivocaríem si penséssim que la dansa d'aquest país la salvarà el TNC o el Mercat de les Flors; això demana la implicació de molts més teatres, de les sales alternatives i dels teatres privats, dels teatres de Barcelona i dels teatres de fora de l'àrea metropolitana, que no haurien de limitar-se solament a programar els mínims de dansa que l'administració els exigeix per accedir als ajuts per a la temporada estable".

La companyia Metros i la cantant Nina a "Corre, corre, diva", de Ramon Oller..

© Ros Ribas  

De moment, gràcies sobretot a les iniciatives dels grups emergents, la ciutat continua atraient nous coreògrafs. Per la seva condició de llenguatge internacional i, complementàriament, per la seva capacitat de concreció en unes parles corporals de fondes arrels locals i personals, la dansa reuneix a Barcelona sensibilitats molt diverses, amb estils, tradicions coreogràfiques, trajectòries vitals i objectius radicalment diferents. De vegades, s'hi ha volgut veure el rerefons d'una mirada comuna, al voltant de la claredat o la capacitat de seducció d'una mediterraneïtat compartida per tots. Davant un grup alemany, potser. I, tot i això, no és el mateix la grisor metal.litzada de la Pina Bausch de Cafè Müller que el sensualisme meridional de Masurga Fogo, de la mateixa manera que és diferent Berlín de Lisboa. El fons afecta l'embolcall. I en el nostre cas, no és el mateix la mediterraneïtat solar, sensual, ordenada i suau d'Àngels Margarit que les línies fosques, de terra endins i visceralitat de què Pep Ramis i Maria Muñoz, de la companyia Mal Pelo, doten la seva visió del mateix món.

Així doncs, potser és possible destacar com a comú denominador dels coreògrafs i ballarins barcelonins "la seva creativitat, la seva energia, la seva frescor, uns espectacles en què es respira obertura i sempre hi ha com una esperança. Per això en dansa contemporània se'ns reconeix a tot Europa, perquè Barcelona és una ciutat molt viva, molt moderna i seductora, plena en aquests moments d'artistes plàstics audiovisuals que també poden aportar moltes coses als nostres muntatges", com diu Carles Salas, coreògraf de Búbulus.

Cesc Gelabert a "Nijinsky".

© Ros Ribas  

Però, fora d'aquestes característiques generals, molt més de tarannà que no de llenguatges i estils, no és possible parlar en bloc d'un llenguatge específic de la dansa contemporània barcelonina de la mateixa manera -compara el coreògraf Cesc Gelabert- com tampoc no és possible parlar homogèniament "de teatre contemporani: hem de canviar de xip, i parlar de formes de dansa, de la diversitat de llenguatges i estils que han fet un camí propi, fins al punt que avui dia podem trobar de costat propostes de tipus i característiques molt diferents. I això és bo. És com el cinema: hi ha les pel.lícules de Hollywood i hi ha les de Dogma; després, l'espectador tria el que vol anar a veure".
Cada companyia és un món. I per això a Sabine Dahrendorf, alemanya afincada des de fa anys a Barcelona, i Alfonso Ordóñez, tots dos coreògrafs i responsables de la recentment desapareguda companyia Danat Dansa, els sembla un problema el fet que sempre es compari entre companyies, quan el que caldria fer és valorar la coherència de cada trajectòria creativa considerada en ella mateixa i veure, per tant, quins han estat els seus propis processos creatius. "S'ha comparat massa i, per desgràcia, se'ns ha qualificat més que no pas s'ha intentat entendre'ns, quan, en canvi, hi hauria d'haver hagut una mica més de respecte per la inquietud creativa que fa que cada coreògraf busqui un possible camí personal". Fa anys que, a Barcelona, hi ha un munt de companyies que ho intenten.


Companyies i associacions

A part de les associacions i col.lectius d'alguns dels sectors, com a representant de la majoria de la professió va néixer fa uns deu anys l'avui anomenada Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya. De caràcter administratiu, sobretot actua com a interlocutora de la professió davant les institucions en qüestions com l'ensenyament, les subvencions o els espais dedicats a la dansa, s'interrelaciona amb la resta d'associacions del mateix tipus que formen part de la Federació Espanyola d'associacions de dansa, i informa de les diverses programacions de cursos, audicions, ofertes de treball, etc., que puguin interessar als seus associats, que no són pas tots els que realment constitueixen companyies, mentre que en formen part molts ballarins individualment.

Dit això, les principals companyies de la ciutat es podrien classificar en tres grups, segons el lloc que ocupen per antiguitat, consideració i intencions. I encara tenint sempre en compte que la classificació final mai no és del tot fixa, com prou que caldrà matisar en alguns casos.

Àngels Margarit balla "Corol.la".

© Ros Ribas  

En el primer grup, hi hauria les companyies històriques, amb molts muntatges darrere i bona consideració internacional i crítica. D'aquest sector, com les tres de format més gran (els seus coreògrafs també han treballat en encàrrecs per a importants grans ballets europeus) hi ha la companyia Gelabert-Azzopardi, dirigida per Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, des del 1995 coresident al Hebbel-Theater de Berlín. Gelabert ha rebut, entre altres reconeixements, el premi Nacional de Danza 1996 i el premi Max: i aquest maig passat acaba de presentar Useless. Informations Meets Boy, al TNC, un homenatge al cinema mut i al món virtual de la televisió i els ordinadors.

Hi ha també la companyia Metros, de Ramon Oller, el juny passat al TNC amb Frontera. Oller és premi Nacional de Danza 1994, i va ser el primer coreògraf de l'Estat espanyol, fora del mateix titular, que va fer una coreografia per al Ballet Nacional de Danza.
En tercer lloc, hi ha Lanònima Imperial, dirigida per Juan Carlos García. Premi Ciutat de Barcelona 1992, ha treballat al Tanz- theater der Komischen Oper Berlin i el seu últim treball, presentat la temporada passada al TNC, Litúrgia de somni i foc, ha estat coproduït entre el TNC i l'alemany Theater im Pfalzbau Ludwigshafen.

Per últim, es classificarien també en aquest primer grup la companyia Mudances, d'Àngels Margarit (premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya). I Mal Pelo, de Pep Ramis i Maria Muñoz (aquest any celebren el desè aniversari de la companyia i estan creant un centre d'investigació i assaig, al mig del camp, a prop de Girona).

A més a més, aquí també hi hauria el malaguanyat equip de Danat Dansa, Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez, que com a coreògrafs independents acaben de preparar una proposta dansística sobre la Novena Simfonia de Beethoven que s'estrenarà aquest estiu a Sardenya, acompanyats d'una orquestra dirigida per Lorin Maazel, com a inauguració de l'auditori de Cagliari (un anfiteatre romà de 5.000 localitats) i també han rebut l'encàrrec de crear un centre coreogràfic a Lleó.

En aquests moments, tenint en compte que el TNC l'ha programada per a la temporada vinent i el prestigi dels coreògrafs que hi han signat coreografies (Nacho Duato, Ramon Oller, Jirí Kylián, Jacopo Godani...), cal incloure també en aquest primer grup la companyia I.T. Dansa, dirigida per Catherine Allard i formada per postgraduats de l'Institut del Teatre de Barcelona (no tots: per mantenir el nivell, aquest curs es va haver de fer audicions a ballarins menors de vint-i-tres anys procedents d'altres centres): el seu llenguatge és clàssic, amb coreografies contemporànies, i la seva funció és facilitar l'entrada al mercat laboral de joves promeses (fins ara han agafat ballarins seus les companyies Lanònima Imperial, Metros, Nederlands Dans Theater, Ballet Víctor Ullate, l'holandesa Verpommer Theater, l'alemanya Statstheater am Gämeplatz, la suïssa Stadttheater Giessen i el portuguès Ballet Gulbenkian).

"Splitter", de Danat Dansa, creada per Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez. Aquesta companyia, una de les formacions històriques de la dansa contemporània catalana, s'ha dissolt aquest any.

© Ros Ribas  

Per defensar els interessos d'aquest sector, empesos avui pels qui vénen darrere i escanyats pels pressupostos que les administracions els concedeixen amb comptagotes, va néixer el TAC Dansa (Taula Activa de Companyies de Dansa de Catalunya), que agrupa Gelabert-Azzopardi, Àngels Mar-garit-Mudances, Lanònima Imperial i Mal Pelo. La qüestió és reivindicar, com explica Cesc Gelabert, que en aquests moments "des del punt de vista de les produccions el desenvolupament està estrangulat. Som a anys llum de les companyies estrangeres més o menys equivalents a les nostres. I el públic no és una excusa. Que vingui més gent a veure'ns és una qüestió d'imatge. Si s'inverteix en imatge i es presenten espectacles més ben vestits, el públic hi anirà com ara va a veure Nacho Duato. Però aquest canvi qualitatiu només es pot fer amb diners. I no demanem que ningú s'inventi una companyia nacional que costi 800 milions, sinó ajudar quatre o cinc companyies avalades per una trajectòria perquè amb cent milions cadascuna puguin desenvolupar els projectes creatius en què ja han estat treballant fins ara. Per fer això no n'hi ha prou a apujar lleugerament els pressupostos d'unes subvencions que porten sis anys congelades i ens fan anar escanyats, sinó que caldria quadriplicar-los. Després, si a més a més augmenten les possibilitats de coproducció (Liceu, TNC, Mercat, etc.) perquè es crea una xarxa àmplia de distribució, encara millor; i si hi hagués més gestors que programessin dansa, i els mitjans de comunicació responguessin i s'impulsés, tot això hi ajudaria. Però la responsabilitat bàsica és una clara aposta institucional, amb un projecte a mitjà termini".

De fet, ja en el moment de néixer (abril de 1998), una de les reivindicacions de l'associació era superar la primera etapa d'inversions en grans infraestructures culturals, i apostar decididament pels creadors que han d'actuar-hi. En aquesta línia, Gelabert comenta que a Useless, al fragment de les ombres xineses havia un vídeo en la idea inicial, però "com que per culpa dels diners no podia fer-lo com jo volia, en vaig prescindir. Amb més pressupost també hi hauria hagut més ballarins, i hi hauria afegit un muntatge informàtic... Però et limiten els diners de la producció, queda menys ben vestit, i la gent continuarà preferint veure Canales o Duato. Ara bé, jo no sé què costa el manteniment de les pedres d'aquell edifici immens, potser fent-lo la meitat de gran n'hi hauria hagut prou, hauria sortit més barat, també de manteniment, i tindríem el doble de diners per a les produccions... Això no ho sé, però el que sí sé és que jo no llenço els diners i miro d'aprofitar al màxim els recursos que em donen".

Ramón Oller a "Mentides de debò".

© Pau Ros  

El que podem considerar com a segon grup de companyies abraça la majoria de la professió. En general, està menys dotat que l'anterior per les subvencions (procedents del Ministeri, Generalitat i/o Ajuntament de Barcelona), i agrupa una gran diversitat de formats i propostes d'una gent que, primer que res, sembla voler passar-s'ho bé. Aquí, hi entren companyies com Nats Nus, del coreògraf Toni Mira, que pel format, la consideració i l'antiguitat podria formar part perfectament del grup anterior, però que per un determinat compromís i humilitat de la seva línia creativa i sobretot per l'adscripció al grup de La Caldera queda separat dels interessos i la problemàtica inherents al primer sector, més representat a l'associació TAC.

També en aquest espai fronterer se situaria Maria Rovira, de Trànsit (premi Nacional de Dansa 1998 de la Generalitat de Catalunya), més per la trajectòria de col.laboracions i encàrrecs personals de la coreògrafa que no pel ressò obtingut a través de la seva pròpia companyia, de resultats desiguals. A més a més, formen part d'aquest segon grup la companyia Senza Tempo, de Carles Mallol i Inés Boza; Búbulus, de Carles Salas; Iliacan, d'Álvaro de la Peña; Roseland Musical, de Marta Almirall, especialitzats sobretot en espectacles infantils; la companyia de la coreògrafa Sol Picó; Malqueridas, de Lipi Hernández; la companyia Pendiente, amb Ana Eulate i Mercedes Recacha; la companyia Mar Gómez, d'una enorme requesta entre el públic neòfit per la seva vis còmica; Lapsus, d'Alexis Eupierre; Emergències Coreogràfiques, de Montse Colomé; Color Cia de Dansa, de Rosa Maria Grau (aquest Grec va presentar Pa qué... pa ná!, al teatre Josep Maria de Sagarra, de Santa Coloma); Atalanta Fugiens; Cia. Roberto G. Alonso; i Cia. Julien Hamilton-Carme Renalies.

A més a més, s'hi inclourien també importants individualitats com Andrés Corchero i Rosa Muñoz, Marta Carrasco, Alexis Eupierre, Carmelo Salazar, Oscar Dasí, Francisco Lloberas, Empar Rosselló (més orientada, de tota manera, a un teatre visual que s'alimenta, entre altres fonts, de la dansa) i fins i tot hi podríem afegir la directora teatral Magda Puyo, que en dansa va signar Pessombra, però de qui la majoria de treballs teatrals també en té algun senyal o altre, perquè "el teatre que m'agrada, que no té res a veure ni amb el realisme ni amb l'hiperrealisme sinó amb el concepte i amb el símbol, ha d'aprendre moltes coses de la dansa: a partir d'una partitura de ritmes, el que m'importa és l'emoció de l'espectador".

Nats Nus a "Dinou-norantanou.

© Ros Ribas  

Per acabar, també formarien part d'aquest segon grup dues companyies històriques, pioneres de la dansa contemporània a Catalunya, però avui gairebé inactives. D'una banda, la companyia de la coreògrafa Avelina Argüelles, membre fundadora d'Heura, el prestigiós grup del qual també va formar part Àngels Margarit. I, finalment, el Ballet Contemporani de Barce-lona, que en principi, si no el ressuscita algun dia la coreògrafa Amèlia Boluda, podem considerar mort després de celebrar el seu vintè aniversari a L'Espai el 1996.
Finalment hi hauria el tercer grup, format per les companyies més recents, i que suma als exemples anteriors els noms de companyies equivalents com Projecte Gallina, d'Emili Gutiérrez; Erre que erre, format per ballarins que havien passat per Danat Dansa; Increpación Danza, de Montse Sánchez i Ramon Baeza; i els espectacles de Tomàs Aragay per a General Elèctrica d'Espectacles, un "centre de creació" que, a més d'englobar els muntatges teatrals de Roger Bernat (sempre amb esquitxs de dansa: el ballarí Joan Palau participava al recent Flors, al Mercat), a partir d'ara inclou també peces dirigides per Andrés Waksman i les creacions de Sònia Gómez (Americana, presentat dins el cicle Endansa de L'Espai dins el Festival Internacional de Teatre de Sitges).


Portes a la creació

És al segon grup on hem de situar tres de les principals plataformes creatives d'aquest anys, pel que fa a l'oferta de dansa: els col.lectius de creació La Porta (Associació de Dansa Independent de Barcelona), La Caldera (Associació Cultural pel Desenvolupament d'Activitats Coreogràfiques) i el grup IBA (Improvisadors de Barcelona Associats).

"Oracle", de la companyia Mal Pelo.

© Ros Ribas  

La Porta té el seu origen "en una llarga nit de peces curtes celebrada el 1992", en paraules d'Ana Eulate. Eulate és una de les fundadores, juntament amb Javier de Frutos i Carol Dilley, d'aquesta plataforma d'agitació creativa i gestora, un col.lectiu independent de professionals de la dansa que va néixer sota la inspiració del que havien estat experiències similars dels anys vuitanta-noranta com Barcelona Tallers, El Hangar o Visual. Aquella primera sessió del 1992 va ser un èxit de públic, un públic minoritari, jove i còmplice, però no endogàmic, que ha tingut tendència a créixer al llarg de les més de quaranta sessions programades (la majoria, a la Sala Beckett). I així van començar a buscar la regularitat de programació, una aposta compromesa i de risc, i a voler seguir la trajectòria d'alguns coreògrafs per veure'ls experimentar i evolucionar. De fet, amb treballs de petit format i el mateix compromís alternatiu, també han participat en els cicles alguns coreògrafs reconeguts. Actualment, formen el col.lectiu Ana Eulate, Oscar Dasí, Carme Vadell, Carmelo Salazar i Bàrbara Raubert. En el seu paper d'agitadors culturals, el març passat La Porta i La Caldera van organitzar a L'Espai l'intercanvi internacional de periodicitat biennal Dance Roads, organitzat per l'associació Bancs d'Essai International, de la qual La Porta forma part.

"Evening songs", de Jirí Kylián, portada a escena per I.T. Dansa-Jove Companyia de l'Institut del Teatre, en un moment de la seva representació al Centre Cultural de Sant Cugat.

© Ros Ribas  

Pel que fa a l'Associació Cultural pel Desen-volupament d'Activitats Coreogràfiques (La Caldera), el seu origen és similar al de moltes sales alternatives: buscar un local d'assaig per a una o diverses companyies que en senten necessitat, i després gestionar l'espai per treure'n més profit. Des de l'estiu de 1995, La Caldera reuneix nou companyies que, d'aquesta manera, cada dia poden disposar una estona o altra d'alguna de les sales de l'edifici, una immensa fàbrica a Gràcia. Són les companyies Nats Nus, Senza Tempo, Cia Sol Picó, Trànsit, Iliacán, Lapsus, Búbulus, Las Malqueridas i Emer-gències Coreogràfiques. L'associació, que es presenta com a centre de creació i producció d'espectacles i seu de treball de les companyies associades, també organitza cursos per a professionals i fins i tot classes per a espectadors (aquest any, a Nou Barris i a Sabadell), a més de tallers, intercanvis i jornades de reflexió com el seminari Conver-saciones sobre la danza: dramaturgia y coreografía (19, 20 i 21 de novembre de 1999). La valoració que el col.lectiu, passats cinc anys, fa de la seva convivència diària és positiva, ja que -com diu Carles Salas- "facilita l'intercanvi i un enriquiment creatiu constant de tots els coreògrafs associats, perquè veus i comentes el treball dels altres igual que ells comenten i veuen el teu. Amb el pas del temps s'han creat moltes complicitats i respecte: som una gran família, ara".

El tercer col.lectiu, l'IBA, ho és sobretot de músics. Respon a una idea inicial del pianista Agustí Fernández, el 1998 la proposa als també músics Joan Saura i Liba Villavecchia, i de seguida s'hi afegeix el ballarí Andrés Corchero. L'IBA ha organitzat a L'Espai el primer Festival Internacional de Música i Dansa Improvisades (19, 20 i 21 de maig del 2000), que va reunir al llarg de tres nits més de cinquanta artistes locals i estrangers per fer intercanvi d'experiències, assajos oberts, actuacions, activitats infantils i projecció de vídeos: un festival que -com explica Corchero- "organitzat pel Grec hauria costat quinze o vint quilos, perquè hi havia artistes de primera línia; i, en canvi, tothom hi era per la cara: és una programació absolutament contracultural. Per això no hem volgut entrar en el joc d'anar a plorar a les institucions, i no hem anat a buscar cap subvenció, com una manera de reaccionar davant d'una manera de fer que no ens agrada: la de la gent que sembla que pretengui que les subvencions siguin mig vitalícies; jo penso que m'ho he de guanyar cada dia. A l'IBA, fem el que ens agrada, i no cobra ningú perquè és impagable".

Celebració del vintè aniversari del Ballet Contemporani de Barcelona a L'Espai (1996). .

© Ros Ribas  

Des de fa dos anys, hi ha actuacions del grup IBA cada dilluns al local JazzSí, i són "actuacions absolutament lliures. Es tracta de crear la composició en aquell moment, d'immediat, fent un acte real, en què les reaccions del públic poden modificar el que passa. Per tant, et llances al buit en aquest sentit que tot és real i es decideix en el precís moment que passa". Ara bé, com continua explicant Corchero, no ho fan pas sense xarxa. "A vegades, ho comparo amb un futbolista: com més recursos tingui, com més ofici, millor pot anar el partit: no sap què passarà, però encara que no ho sàpiga no és el mateix plantejar-se les situacions que sorgeixin tenint tres recursos a mà que podent fer-ne servir cent". Com bona part dels treballs de La Porta, Corchero accepta que es tracta d'un tipus de proposta experimental, encara que la paraula no li agrada per les connotacions que té d'elitisme intel.lectual. Però "és veritat que en pot gaudir molt més un espectador acostumat a anar a concerts de música contemporània, a visitar les galeries d'art menys convencional i performances, o a veure dansa contemporània, que no la meva mare o un noi que va cada cap de setmana a la discoteca a ballar música màquina. Però que consti que no els en dono la culpa. Els que en tenen la responsabilitat són els gestors culturals, a ells els pertoca pensar com fer arribar al públic les propostes dels creadors: fent programacions estables, fent-la conèixer des de petits a les escoles, fent dansa a la televisió (aquí, l'única que ho fa de tant en tant és la BTV, mentre que a Amsterdam n'hi ha quatre programes setmanals)". Aquest és un peix que es mossega la cua. "I et trobes amb la paradoxa que després de l'actuació se t'acosti un programador que et felicita per obrir vies, fer un treball rigorós i tot això, però que no et programa perquè el públic no t'entendrà. Sempre et vénen ganes de dir-li el mateix: si tu ho has entès, per què no ho han d'entendre els altres? que potser et penses que són rucs? I, a més a més, aquí el públic no ha d'entendre res, n'hi ha prou que senti, és a dir, que l'espectacle li serveixi per tenir vivències i no l'avorreixi". De fet, com la música.

La companyia Senza Tempo a "Lazurd".

© Ros Ribas  

Potser per això els dos principals espais de què aquests col.lectius s'han beneficiat i es beneficiaran, en el futur més immediat, tenen una estreta vinculació amb la música. D'una banda, L'Espai, que a través del cicle Endansa, que dirigeix Marta Garcia, ha buscat estabilitzar, dues-tres setmanes a la cartellera, les propostes dels coreògrafs més consolidats del segon grup, i obrir les portes a la creació més jove del tercer, sense necessitat que coincideixin amb els ajuts concedits pel Departament de Cultura de la Generalitat, a més d'incloure intercanvis amb altres comunitats, i sempre sense forçar la màquina i respectant el ritme de creació de cada grup, perquè "si no ho fa un espai públic, malament rai", diu Marta Garcia, a qui tant Andrés Corchero com Tomàs Aragay valoren molt positivament el compromís que ha adoptat L'Espai amb la creació.

Pel que fa al CCCB, el seu sotsdirector-gerent, Jaume Badia, argumenta com la transversalitat de la programació del CCCB pot facilitar l'existència d'un públic obert a determinades formes artístiques no narratives, com la dansa. "Tenim un públic que pot patir menys el tall amb determinades manifestacions de l'art contemporani, potser també perquè, d'entrada, ja és un públic predisposat que se'l sorprengui i que se li presentin creacions que no siguin de comprensió o de percepció o d'assimilació immediata; un tipus d'espectador predisposat a creure que per gaudir veritablement d'una proposta artística a vegades no n'hi ha prou amb una primera percepció i cal una mica més d'esforç. No voldria que sonés elitista ni vanitós, però hi ha manifestacions artístiques que exigeixen un públic disposat a fer un esforç intel.lectual de concentració i d'instrospecció, a vegades fins i tot d'incomoditat inicial". En aquest sentit, "nosaltres sempre hem sostingut que hi ha un públic CCCB que és el comú denominador dels diversos públics que el centre té per a la música, per a la dansa, per a les exposicions, per als cicles de cinema o de vídeo; seria un públic amb una predisposició especial per a les propostes més pluridisciplinàries, que són les que han dominat el panorama creatiu els últims anys".


Dificultats

Certament, si la dansa contemporània viu un moment creatiu, és com a punt d'intersecció de disciplines, com a espai de trobada supraidiomàtic de ballarins de procedències molt distants, com a forma d'expressió i de comunicació en un llenguatge que encara experimenta amb el seu material físic, de vegades fidel absolutament a les lleis del cos, altres festejant el teatre o les arts plàstiques. De fet, la dansa s'estructura en ritmes, com la música o la poesia. Té lloc en un espai i un temps reals per ajudar a construir-ne de ficticis, com el teatre; crea volums i hi dialoga, com l'escultura; i traça formes i recorreguts, amb formes plàstiques de moviments i colors que tant poden partir d'obres pictòriques com inspirar-ne de videogràfiques, barreja d'abstracció conceptual i de con- crecions físiques. La dansa és més pluridisciplinària que interdisciplinària, doncs, perquè no és que se situï en un espai fronterer sinó que suma capacitats; no és perifèrica, sinó globalitzadora, fins i tot quan es despulla, essencial, perquè no hi ha espai més compartit que el silenci. I no és marginal, com tan sovint se l'ha volgut veure, sinó, si de cas, marginada, davant per davant del realisme d'altres arts narratives.

Imatge del primer Festival Internacional de Música i Dansa Improvisada, organitzat per l'IBA, que es va celebrar a L'Espai el passat mes de maig.

© Martí Escuder  

Un llenguatge complex necessita una tradició que l'avali. I a Catalunya, com recorda la crítica de La Vanguardia Marjolijn Van Der Meer no n'hi ha hagut tradició. "Al principi, als anys setanta, la dansa contemporània va tenir un cert èxit, perquè hi havia una actitud generalitzada d'obertura. Hi influïa el factor sorpresa i la gent tenia ganes de veure coses noves, fins i tot per un cert esnobisme. Això va fer que inicialment les institucions hi apostessin, i es creés una situació falsa, un petit miratge. Tot això va crear uns expectatives que després no s'han complert. Sempre es posa l'exemple de Jack Lang, però a França hi ha uns circuits i una cultura de ballet clàssic, de dansa contemporània, de dansa-jazz que justificava les seves accions. Aquí, amb els diners de tots, no podem imposar la dansa per nassos. I la demanda no sortirà només d'una programació estable, sinó d'una educació de dansa que ja hauria de començar a l'escola".

En aquesta mateixa línia, Rosli Ayuso, crítica del diari El Mundo, destaca que aquí sempre s'ha volgut començar la casa per la teulada. Tant ella com Joan Maria Gual, director del Mercat de les Flors, coincideixen amb Marjolijn Van Der Meer en la falta d'una tradició, però també en la possibilitat que la feina que s'està fent ara doni els seus rèdits d'aquí quinze o vint anys, que són els anys que el teatre ha necessitat perquè ara puguem parlar de boom. Per tant, no es tracta d'un fet "substancial, no sé si dir racial: al capdavall, la nostra principal coreografia ja en dóna exemple, fent dos passos endavant i un enrere, mentre dóna voltes sobre el mateix punt", com ironitza Rosli Ayuso, sinó -conclou ella mateixa- d'un fet cultural, avalat per una tradició que ha tendit més al seny que a la rauxa.
Mentrestant, el problema es deixa sentir sobretot per a les companyies històriques, que en un moment en què haurien de tenir una posició consolidada que els permetés treballar amb el rigor provat (i posat a prova) tots aquests anys, comproven com el país no dóna prou de si i no els ofereix cap garantia. I, és clar, com diu Alfonso Ordóñez, "arriba un moment que la gent necessita una certa estabilitat, i quan veus com el país està tractant els grups que vam sorgir al final dels vuitanta i que avui tenim una trajectòria, arriba un moment en què no vam poder aguantar més". I és que, com afegeix la seva companya professional, Sabine Dahrendorf, "una cosa molt comprensible és que no deixin que t'adormis, i una altra de molt diferent és fer-te la punyeta directament un any rere un altre, perquè has de funcionar com una empresa, amb tot les tibantors que el dia a dia de la gestió interposa en el procés creatiu", sobretot si les subvencions arriben quan volen, però les obligacions tributàries i els sous dels ballarins no esperen. Tot i aquestes dificultats, el nivell creatiu de Barcelona és bo.

"Paradise", espectacle de Tomàs Aragay i la General Elèctrica d'Espectacles presentat a La Paloma durant el Festival Grec 2000.

© Eva Farré  

Però les comparacions amb l'estranger són inevitables. Sabine Dahrendorf subratlla no solament que a França o a Alemanya una companyia d'aquestes característiques té moltes més possibilitats econòmiques, sales d'assaigs, una sèrie de serveis administratius, etc. ("imagina't, quines possibilitats i quins mitjans tenen per investigar i experimentar!"), sinó que fins i tot en el cas que "no se'ls renovi la confiança, se'ls compensa econòmicament perquè puguin continuar per la seva banda, fora del context que els havia acollit fins llavors. Aquí, si falles un cop, ho pots perdre tot: la teva trajectòria anterior queda enterrada, perquè, al capdavall, la valoració que en fan les institucions és com la política comercial del Prica: dos per un; fem Dies de dansa, costa menys diners, té més ressò, i ho veu molta més gent perquè l'entrada és gratuïta". Ja diu Juan Carlos García, de Lanòmina Imperial, que "estem molt endarrerits en el context europeu. Els meus col.legues portuguesos, alemanys, francesos, italians i anglesos tenen darrere seu uns polítics que els fan costat. Això fins i tot comença a passar així a la Comunidad de Madrid i a la de València. Però aquí no hi ha manera. Es concedeix cada any un Premi Nacional, i no representa res, no va enlloc, perquè es fa una promoció de la cultura molt casolana, molt petita. S'han creat unes infraestructures públiques meravelloses, perfectes, immenses, però es poden fer moltes crítiques sobre com s'hi programa. S'han invertit quantitats enormes en equipaments (TNC, Ciutat del Teatre, Liceu), i no s'ha estat capaç de fixar acords per establir algunes companyies residents. Hi ha grans equipaments culturals, fantàstics però infrautilitzats, repartits per tota la geografia catalana, a vegades amb grups de dansa regional més ben equipats que nosaltres que som els qui representem el país als millors teatres estrangers: a Berlín, París, Londres, Edimburg, Canadà, Israel..." Desil.lusionat però irònic, el coreògraf afegeix que "en el fons, crec que els responsables polítics deuen haver fet un curs intensiu de psicologia conductista i l'estan practicant amb nosaltres, convençuts que el creador necessita patir, funcionar sota pressió, per rendir i millorar la seva creativitat. Doncs, ho han aconseguit, de veritat que sí".

La crisi que evidencien les paraules dels uns i els altres explica molt probablement no sols la desaparició de Danat, sinó la creació del TAC, que hi ha qui més aviat veu com un TAP. Però, per a Cesc Gelabert, no podem oblidar que "vivim en un món piramidal, i el fet que uns pugem un graó deixarà lloc perquè els nous creadors ocupin el nostre espai. De moment, l'única sortida és tenir paciència i anar treballant, amb creativitat i il.lusió, optimitzant els recursos. Però el problema és que per fer les coses bé m'hi he de deixar la pell, perquè no puc llogar prou col.laboradors. I si al final resulta que els qui vam començar als anys setanta no ens podem jubilar en actiu i ho hem de deixar abans, es perdrà el pont amb els qui vénen darrere i el nostre esforç no haurà servit per a res, s'haurà de tornar a començar de zero". També la crítica d'El Periódico, Montse G. Otzet, insisteix que aquesta pressió té un límit. "Si comparem el que costa una producció de companyies com les de Cesc Gelabert o Ramon Oller amb els costos de les equivalents estrangeres, fem el ridícul. Amb els diners d'una sola producció d'aquestes grans companyies estrangeres, aquí es podria viure tot l'any. Arribar a participar als festival internacionals en les condicions en què ho fan diu molt a favor de la imaginació i les dosis de treball dels coreògrafs del país. Però la inventiva no fa miracles eternament, i això s'acabarà: el que ha passat amb Danat pot passar qualsevol dia amb molts altres. El problema és que els polítics busquen el rendiment immediat, i això necessita anys. Ha faltat voluntat política, i s'han equivocat perquè hi havia bon material i s'haurien pogut apuntar el mèrit".

Ara, les companyies grans es troben atrapades entre dos focs. A dalt, el tap de les institucions. A sota, els nous creadors, que busquen el seu lloc. Tomàs Aragay, de General Elèctrica, posa les cartes directament sobre la taula. "Tant en teatre com en dansa, a Barcelona hi va haver un esclat creatiu que va posar la ciutat en una primera línia europea. Ara, depèn dels poders públics que torni a ser-ho, aprofitant un moment clar de renovació. I alguna de les decisions hauria de ser radical, en la línia d'un teatre alemany insigne que va donar la direcció artística i molta pasta a quatre senyors de menys de trenta anys a veure què feien; decisions com, per exemple, donar la direcció artística d'un espai com el Mercat a col.lectius joves que ja han demostrat capacitat de gestió, com General Elèctrica o La Caldera. Em sembla que això seria enriquidor per a tots. Als senyors instal.lats, ja els anirà bé que els piquin el cul, perquè hauran de reaccionar. Però la situació d'ara és insostenible, perquè a ells fa anys que els tenen clavats al mateix lloc, sense deixar-los progressar. I aquesta situació de trànsit no és prou porosa per deixar passar ningú dels de darrere. S'ha de fer la prova de veure qui arrossega més gent: al final, el mercat manarà, això no fa falta inventar-ho, i a mi no em molesta que el productor intervingui i posi el nas allà on inverteix els seus diners: em dóna canya. Fixa't en el cinema".

De fet, algunes de les últimes obres dels històrics demostren les ganes d'acostar-se al públic. Gelabert confessa que el seu darrer muntatge, el més narratiu que ha fet mai, el que recorre a codis que l'espectador majoritari pot tenir a mà per identificar i sentir el que veu a partir de la seva pròpia educació sentimental, "no l'he fet per fer-me famós a Europa, sinó perquè em semblava que podia agradar al públic català i espanyol". Hi ha una mica la intenció de contrarestar l'acusació d'alguns gestors sobre el fet que fins ara els creadors tampoc no hi havien posat gaire de part seva per ajudar a guanyar públic nou per a la dansa i guanyar-se la confiança de les altes instàncies, en un moment que, d'altra banda, els va tot en contra. Fins i tot a la civilitzada Europa, l'Estat es treu competències a favor de l'empresa privada: el prestigiós coreògraf belga Vandekeybus, per exemple, acaba de perdre la seva coresidència institucional. Però, és clar, com que a Europa hi ha públic, no li faltaran nòvies, de la mateixa manera que aquí no falten focus a les estrelles teatrals. Però, en canvi, pregunta Marjolijn Van Der Meer, a Catalunya "com podem demanar que la gent entengui per què hem d'assegurar la feina als ballarins, quan hi ha tants llicenciats d'altres àrees, d'advocats a psicòlegs o científics, que no han trobat feina de la seva vocació?"

El pastís és petit. I el panorama del país no és menys dolç, però tampoc no dóna per gaire més. Per això els recels s'estenen també a la possibilitat de formar una gran companyia d'aparador que tragués el plat de taula als qui fins ara hi han posat hores de cuina. Sortosament, la directora d'I.T. Dansa, Catherine Allard, s'ha mostrat sempre molt respectuosa a l'hora de defensar els avantatges d'una companyia d'aquesta mena, i no oblida que si la Generalitat posés els mitjans per muntar-ne una (ara el pressupost d'I.T. Dansa, com a companyia per a postgraduats vinculada a l'Institut del Teatre, prové tot de la Diputació de Barcelona), no hauria de deixar abandonades les altres, on també han de poder trobar feina molts ballarins. I és que -segons Allard- "el que tampoc no podria ser és fer una companyia enorme i que això deixés sense recursos la gent que hi ha estat lluitant tots aquests anys".

Un moment de Dance Roads, la trobada internacional de dansa que La Porta i La Caldera van portar a L'Espai el març passat.

© Josep Aznar  

Ara com ara, tant Joan Maria Gual com Domènec Reixach, al capdavant de dos dels principals equipaments escènics de la ciutat i del país (el govern del segon obligadament amb moltes més responsabilitats cap als creadors), reconeixen que a l'Administració li costa molt fer plans a llarg termini. Per a Reixach, "el principal problema és els diners que el país dedica a la cultura. Perquè, si la cultura és la nostra identitat, llavors resulta que la nostra identitat és pobra. S'hi haurien de dedicar més diners, i fer-ne una mica de bandera, sigui en dansa, teatre, arts plàstiques, literatura o cinema... Però, és clar, sempre fan falta recursos, com també falten en àrees com la Sanitat".

"Una possible solució -continua- potser seria garantir una certa estabilitat a un petit nombre de ballarins, per tal que no haguessin d'estar sempre pendents de la producció. Ara, si no hi ha producció, no hi ha subvenció, perquè se subvencionen els espectacles i no les companyies. I aquest és un cercle viciós: els coreògrafs no tenen mitjans per estabilitzar ballarins ni, per tant, un aprenentatge i unes maneres de fer comuns, i tampoc no hi ha temps per reflexionar i alimentar-se entre un espectacle i el següent. Hauríem d'intentar que unes quantes companyies tinguessin una certa tranquil.litat estructural que els permetés tenir un mínim d'estabilitat que garantís l'exigència i el rigor dels seus treballs. Això demana temps, i si han de produir, fer gires, etc., no hi ha temps per parar-se a pensar".

Per a Joan Maria Gual, l'inconvenient d'aquesta cura és que "genera el problema d'una UVI que se't va omplint de gent i que, encara que sembli que fan bona cara, no pots donar d'alta perquè a fora saps que el pacient se't morirà. Però això genera un embús, i arriba un moment que ja no pots admetre pacients nous. Llavors, què fem? Els joves tenen tot el dret d'empènyer. Però els grans també tenen raó a queixar-se si els deixes abandonats. Falla el mateix de sempre: falten recursos i faria falta consolidar un públic que justifiqués la inversió social. A la societat se l'ha de sensibilitzar que ho necessita i estimular el consum cultural, però a la llarga la societat l'ha de reclamar, hi ha d'haver una demanda mínima". Per tant, "ens podem haver equivocat a importar models estrangers, quan el context i la tradició del país eren molt diferents. Hi havia menys anys d'experiència, i no es podien esperar resultats immediats. La conseqüència és que encara tenim mancances importants: cap pla de sensibilització del públic, pocs recursos per preparar bé els ballarins, pocs espais per distribuir bé els muntatges, i potser sí que hi ha molta creativitat, però segurament no ha estat ben conduïda. Els gestors som al mig de tot això, i no ho podem fer tot. La responsabilitat també és de l'escola i dels mitjans de comunicació escrits, la televisió, fins i tot els mateixos ballarins, que haurien de separar i modernitzar la seva part de producció".

Sens dubte, s'ha començat a establir una tradició. Equipaments culturals de banda, els buits continuen sent de consolidació de l'experiència. Ara, la pilota és al camp de les administracions. Sobretot d'aquella a qui pertoquen les competències culturals d'aquest país si de veritat és un país.

 

 

CRONOLOGIA

Final dels anys seixanta Anna Maleras entra en contacte amb la dansa jazz i contemporània i introdueix les noves tècniques a Barcelona.

1972 Creació del Grup Estudi Anna Maleras.
1972 Cesc Gelabert estrena Formes i L'home del braç d'or a l'Aliança del Poble Nou.
1973 Incorporació de José Laínez i Concha Laínez a l'Institut del Teatre de Barcelona, que el 1980 crea el Departament de Dansa Contemporània.
1973 Cesc Gelabert comença la seva col·laboració amb Frederic Amat i artistes d'altres àmbits. El 1986 s'ajunta amb Lydia Azzopardi com a companyia Gelabert-Azzopardi.
1976 Fundació del Ballet Contemporani de Barcelona, per Ramon Solé. De seguida és dirigit per Amèlia Boluda, que hi continuarà fins que la companyia celebri els seus vint anys a L'Espai.
1977 L'Institut del Teatre de Barcelona organitza la I Mostra de Dansa Independent.
1979 Creació de la companyia Heura, per la qual passen gent com Avelina Argüelles i Àngels Margarit.
1980 Avelina Argüelles, membre fundadora d'Heura, crea la seva pròpia companyia.
1981 Inauguració de La Fàbrica, que funcionarà com a espai clau dedicat a la dansa fins al final de la dècada.
1984 Ramon Oller guanya el premi Tórtola Valencia i crea la companyia Metros.
1985 Àngels Margarit, membre d'Heura, crea la companyia Mudances.
1985 Neix Danat Dansa, amb la unió dels coreògrafs Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez.
1985 Creació de Trànsit, de Maria Rovira.
1985 Andrés Corchero s'inicia en la dansa butoh japonesa i comença les seves activitats a Barcelona (Paisajes, 1985) i a d'altres ciutats. El 1991 i el 1993 col·labora amb Feliu Formosa en muntatges sobre poemes de Jaime Gil de Biedma i Goethe.
1986 El coreògraf Juan Carlos García i el músic Claudio Zulian creen Lanònima Imperial.
1986-1987 Breu existència de La Dux, dirigida per Maria Antònia Olivé i Maria Muñoz.
1987 El coreògraf i ballarí Toni Mira crea Nats Nus.
1989 Pep Ramis i Maria Muñoz creen Mal Pelo.
1989 L'obertura de la sala B del Mercat de les Flors converteix el teatre municipal en un focus important d'exhibició de la dansa catalana.
1989 Carles Salas obté el premi Ricard Moragas 1989 i crea la companyia Búbulus.
1991 Inés Boza i Carles Mallol creen Senza Tempo.
1991 Començament de les activitats de la companyia Mar Gómez, força coneguda pel públic al final dels noranta gràcies a la seva vis còmica.
1992 S'inaugura L'Espai de Dansa i Música de la Generalitat.
1992 Origen de les activitats de La Porta.
1994 Álvaro de la Peña, exballarí del Ballet Contemporani de Barcelona i d'Heura, funda la companyia Iliacán, membre fundador de La Caldera.
1995 S'inaugura La Caldera.
1995 El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) obre les portes a la dansa i durant el festival Grec programa Jinetes de peces sobre la ciudad, de Danat Dansa.
1996 El CCCB inicia la seva programació estable de dansa de cada estiu durant el Grec.
1996 Danat Dansa comença una nova etapa com a companyia resident al CCCB.
1998 Primer muntatge de dansa de la General Elèctrica d'Espectacles, dirigit per Tomàs Aragay.
1998 Començament de les sessions d'improvisació al JazzSí.
1999 El Teatre Nacional de Catalunya inicia la seva oferta estable de dansa.
2000 Dissolució de Danat Dansa.
2000 Celebració del festival Dance Roads a L'Espai, organitzat per La Porta i La Caldera.
2000 Celebració del I Festival Internacional de Música i Dansa Improvisades, a L'Espai.