LA PREGUNTA

 
Fotos: EVA GUILLAMET

Com dinamitzar una àrea cultural metropolitana?

 

La cultura és el principal repte de la Barcelona del segle XXI. La ciutat i la seva àrea metropolitana comencen a viure una nova realitat marcada per la diversificació dels orígens territorials, racials i culturals dels seus habitants i per l'aparició d'un nou policentrisme que demana un augment de la innovació cultural i la creació d'una nova xarxa cultural més identificada amb la realitat metropolitana de Barcelona. Una xarxa estesa en el territori que iguali en serveis culturals bàsics tots els ciutadans i que fomenti un consum cultural que no apunti només cap al centre, sinó també cap a les perifèries. Manuel de Forn, enginyer i director general de GFE Associats, i Jordi Font, comissionat d'estudis i relacions culturals de l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, analitzen un tema que demana una aposta decidida de totes les administracions implicades, i al qual, donada la seva importància, dediquem el Quadern Central del present número de B.MM.

La necessitat d'un espai cultural metropolità és sentida a Barcelona, tant pel centre com per la perifèria; és a dir, tant per Barce-lona-municipi com per la resta de municipis metropolitans.

La Barcelona-municipi té necessitat, a l'aparador internacional d'aparèixer referida a la ciutat real, a la conurbació dels quatre milions d'habitants. Això implica la dimensió cultural i simbòlica, la que permet llegir la ciutat com un sistema integrat, vendre-la com a plataforma potent, com a seu de fluxos europeus i universals. La resta de municipis metropolitans necessiten com l'aire alguna mena d'entesa cultural reguladora que els salvi del xuclador central i que alhora els permeti d'aprofitar-ne les possibilitats. Aquest és el sentit d'un enunciat que hem anat repetint sense acabar de trobar-ne la quadratura: "Mercat comú metropolità de la cultura".

	L'Escola Superior d'Arquitectura de Sant Cugat

Un espai cultural metropolità hauria de sorgir, en primera instància, de la concertació de les actuacions públiques locals que hi concorren (Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, altres ajuntaments metropolitans...). Tot seguit, s'ha de preveure la concertació indispensable amb el Govern, així com la concertació de l'esforç públic mancomunat amb els agents empresarials i associatius en joc. La concertació entre els estaments públics, segons el meu parer, hauria d'avançar en els paràmetres que especifiquem a continuació.

1. El policentrisme cultural metropolità és la condició bàsica. És a dir, la potenciació de l'horitzontalitat de la ciutat i dels seus serveis culturals, així com la realització de les virtualitats de projecció general de cada municipi, de cada part. La cohesió social, molt especialment a partir de la creixent multiculturalitat, reclama marcs propers de referències culturals, que siguin porosos, integradors, i alhora presents en el conjunt, competents, capaços de desenvolupar una funció identificadora i cohesionadora. La proximitat del marc és fonamental. En els grans municipis metropolitans, fins i tot, aquesta funció l'han tendit a fer més els barris que el mateix municipi (Bellvitge, la Florida, Fondo, Pomar, etc.).

2. Aquest policentrisme cultural ha de basar-se, en primer lloc, en una xarxa estesa en el territori metropolità que iguali en serveis culturals bàsics tots els ciutadans: biblioteca-centre d'informació, teatre auditori, centre de les arts amb docència i sala d'exposicions, museu-centre d'interpretació del patrimoni, casa de cultura-centre polivalent, etc. Catalunya no disposa de plans d'equipaments en el territori ni del sistema de mapes i estàndards que els haurien d'articular. Tampoc no disposa de previsions nacionals per al seu manteniment. Els equipaments culturals són avui, doncs, una realitat discontínua feta sobretot a partir de recursos locals. Amb una excepció que confirma la regla: les biblioteques (aquestes sí, competència local), que han comptat amb una Diputació disposada. La Barcelona metropolitana pateix especialment aquesta situació de dèficit en les infraestructures culturals. Caldria avançar cap a un Pla Metro- polità d'Infraestructures Culturals.

3. La concepció de policentrisme cultural va més enllà. Es basa sobretot en la capacitat de cada municipi per adquirir personalitat pròpia en el conjunt, per exercir de capital i de Meca en un ram o segment d'activitat cultural; en un o en més. Aquesta facultat, a part d'obrir-li noves possibilitats de desenvolupament econòmic local, esdevé un mecanisme valuós d'homologació cultural i actua com a generador de sinergies locals, com a desencadenant de dinàmiques i com a plataforma d'interrelació local-global. Que això pugui desenvolupar-se depèn de la capacitat imaginativa i emprenedora de cada municipi, però especialment de la disposició de la Barcelona-municipi per cedir capitalitat, per reconèixer i alimentar aquesta perspectiva de capitalitat cultural compartida entre els municipis metropolitans i, sobretot, de la disposició del Govern de Catalunya per invertir en aquesta direcció.

	L'Arxiu Nacional de Catalunya.

4. L'espai cultural metropolità ha de comportar també una Agenda Cultural Concer-tada entre els municipis i especialment amb Barcelona-minicipi. El "Grec Metropolità" ha iniciat ja aquest camí. Es tracta d'insistir en el concepte de "Mercat Comú Metropo-lità de la Cultura". És a dir, tendint a la complementarietat de l'oferta dels diversos municipis i propiciant la percepció del conjunt de l'oferta metropolitana pels ciutadans com un tot d'igual qualitat. Això ha de permetre avançar cap a una demanda metropolitana multidireccional; és a dir, cap a un consum cultural que no apunti només cap al centre, sinó en totes direccions. També ha d'induir que els operadors del turisme interior i exterior considerin el conjunt de l'oferta metropolitana a l'hora de configurar els seus circuits.

5. Els circuits estables de difusió cultural
-teatre, dansa, música i arts visuals- són avui un fet a la província, de la mà de l'Oficina de Difusió Artística (ODA) de la Diputació, concertadament amb els ajuntaments. Funciona a tot gas un circuit de teatres auditori municipals i, més embrionàriament, un circuit d'arts visuals. I, encara que mediàticament desconegut, també un importantíssim i creixent circuit escolar. Això comporta una quota de mercat molt considerable en la difusió cultural del nostre país i, en conseqüència, una capacitat creixent d'incidència en la producció. Aquesta és una realitat impulsada amb recursos locals, mentre que la difusió artística no figura entre les competències locals, sinó entre les autonòmiques. Caldria arribar a una concertació amb el Govern. Podria considerar-se també d'establir acords amb l'Ajuntament de Barcelona i amb el Govern per a la rendibilització de les produccions.

6. Els centres d'educació artística són una realitat. Impulsada per alguns ajuntaments, més enllà de les seves obligacions competencials, i pràcticament ignorada fins fa ben poc pel Govern. Les seves potencialitats de futur són importants i es configuren com a autèntics planters creatius, amb una gran implantació social, i més encara si les relacionem amb les previsions de la LOGSE sobre educació artística a l'ensenyament obligatori. Caldria promoure sobre aquest aspecte una xarxa metropolitana d'escoles de les arts.

7. En el camp del valor del patrimoni cultural com a factor de desenvolupament econòmic local, s'ha fet molt de camí en aquesta direcció, sempre també per iniciativa local. Els vells museus locals són en procés d'evolució cap al model de centre d'interpretació del patrimoni (Gavà n'és el pioner), que vincula en un relat suggestiu tot el patrimoni cultural de l'entorn i, de vegades, fins i tot el patrimoni natural, oferint una perspectiva important de turisme interior i exterior, amb la consegüent activitat econòmica. Caldria avançar cap a un compromís institucional més ampli i cap a una oferta conjunta metropolitana que destapés les grans possibilitats que aquest camp ofereix.

	Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa.

8. En el camp del patrimoni es fa necessària una logística metropolitana referida a la restauració i conservació que rendibilitzi els serveis existents i permeti fer-ne un ús sistemàtic. Això reclamaria un acord entre l'Ajuntament i la Diputació, amb vista a l'establiment d'una plataforma metropolitana de restauració i conservació, que, per la seva banda, hauria de concertar amb els serveis nacionals de què disposa el Govern.

9. L'espai cultural metropolità ha d'esdevenir una plataforma privilegiada de relació i de cooperació amb les empreses culturals i amb els creadors de cada sector, un marc d'iniciatives concertades potents que apuntin a la implantació i l'enfortiment de les indústries culturals i a unes condicions millors per a la creació. Ha de permetre, igualment, generar estratègies de conjunt, propiciant elements de capitalitat espanyola, europea i internacional i oferint l'àmbit metropolità com a seu ideal on implantar noves indústries i activitats.

10. Caldria establir, tal com ja preveu el Pla Estratègic de Cultura, un Observatori Metropolità de la Cultura, una plataforma d'anàlisi i prospectiva cultural, en contacte amb altres realitats. Amb la capacitat de fer seguiments i avaluacions sistemàtiques de les dinàmiques culturals de l'àmbit metropolità, tant territorials com sectorials. Amb la finalitat de posar en comú informacions i valoracions, d'impulsar reflexions, d'elaborar models i propostes, d'impulsar experiències pilot... En definitiva, un instrument bàsic i comú de referència i d'impuls en la construcció i el funcionament de l'espai cultural metropolità.

 

En temps de crisi, reflexió   Manuel de Forn Enginyer director general de GFE associats

Ha arribat la crisi, i ja era hora. Ja fa uns dos anys que s'han anat creant les condicions per iniciar un procés de reflexió i d'actuació decidida que passi per sobre dels interessos de les tradicionals capelletes del país. Quins són els fenòmens que permeten suportar aquesta afirmació? D'una banda, els ràpids canvis en l'àmbit de la paraula, la imatge i la informació i, sobretot, en la seva economia i funció en el sistema productiu. D'altra banda, experiències com Barcelona Accent de Cultura, que estableixen les bases per a una anàlisi i la col.laboració entre els sectors implicats.

La crisi té diverses expressions: la necessitat que la cultura esdevingui un sector productiu de gran abast, ja que donat el seu alt valor afegit substitueix amb escreix les pèrdues en el sector secundari i, a la vegada, crea un alt factor d'atracció de la ciutat per ser base d'activitats i de visita. Aquest discurs té l'expressió mediàtica de ciutat del coneixement, però, fins ara, es fa molt difícil trobar-hi un contingut operatiu (el més concret i probablement interessant és el 22@ del Poble Nou). Aquest fenomen es complementa amb el canvi d'escala de la ciutat i l'efectiva metropolització que comporta una diversificació d'ofertes i sensibilitats, la necessitat de noves centralitats i la formalització de xarxes sobre el territori.

Un segon aspecte de la crisi el trobem en el canvi generacional dels protagonistes. El franquisme i la corresponent necessitat de resposta cultural, la transició, la recomposició democràtica i la recuperació de les avantguardes i l'èxit de la ciutat posant l'urbanisme en primer pla han fet que durant quaranta anys una mateixa generació hagi dominat i controlat l'àmbit cultural i s'estiguin esgotant tant el seu món com el domini de la modernitat cultural, que ha passat a mans molt més joves, menys compromeses políticament però, a la vegada, més arrelades en el fenomen cultural com a objectiu per si mateix. Un tercer aspecte a tenir en compte és que la cultura ha deixat d'ésser l'element bàsic de la convivència: les relacions entre cultura i educació han deixat de ser estretes. La cultura no compleix la funció d'integració social que tenia.

Finalment, el més emergent és el que està en la base de tots els debats: la cultura deixa de ser territorial per passar a ser component del bagatge de les persones. Els mitjans de comunicació, les facilitats de transport i les tecnologies de la informació faciliten que cadascú visqui la cultura que desitja. Barcelona i el seu entorn, que fins ara havia estat una ciutat blanca, comencen a viure la diversificació dels orígens territorials, racials i culturals que s'incorporen a la ciutat i li donen nova vida. Aquesta situació planteja una discussió històrica: per què hem tardat tant a accedir a la diversificació? Quina és en realitat la capacitat d'acollida de la nostra societat? Però també planteja el gran debat entre integració cultural i multiculturalitat.

En l'entorn de canvis que hem citat, l'anàlisi de la cultura és complexa.
1. Creació. Cal desmitificar el cofoisme "som bons creadors de l'efímer i bons organitzadors d'actes, però no de les continuïtats".

2. El problema se centra en la manca de gestió de la innovació, creació de risc i demanda de risc com a pas previ. Aquesta gestió de la innovació és la que porta a tenir grans figures (la producció massiva és majoritària i, per tant, menys avantguardista) i la que fa que la ruptura generacional sigui més gran. Només en el teatre, en el qual el procés d'innovació és més fàcil, es disposa de sistema productiu. La debilitat del sector audiovisual i de continguts és el punt més crític a l'hora de plantejar-se la Barcelona capital mediterrània del coneixement i la cultura. Cal potenciar sistemes de capital-risc per a la innovació cultural i potenciar els sistemes de mecenatge i ajudes fiscals.

3. Tractar el tema productiu exigeix, en primer lloc, l'acord institucional pel que fa a ofertes de sòl, avantatges comparatius, etc. El cas de Retevisión podria ser-ne un exemple. Com ho és l'aprofitament de les batalles a Telefònica per atraure algunes de les seves bases d'actuació o el ja citat 22@. En segon lloc, el trencament d'una dinàmica que ens porta que el sector econòmic català no consideri encara, llevat d'honroses excepcions, la cultura com una indústria Tot i així, el cost per entrar en la indústria de continguts és molt alt i exigeix una decidida acció política per part de l'Administració.

4. Incorporar les noves tecnologies a tot el procés cultural -creació, innovació, producció i difusió- i no tractar-les com una cosa estranya. Cal que l'ús de les xarxes d'informació i telecomunicacions sigui creatiu. Aquí, encara, les administracions hi tenen molt a dir. El Pla Estratègic per a la Societat de la Informació està mancat de l'operativitat necessària. A Barcelona, l'experiència iniciada dels centres de difusió de tecnologies als barris és un pas endavant que s'ha de complementar amb polítiques específiques. Les opcions cap a l'atracció d'activitats basades en les tecnologies de la informació són generals als ajuntaments del voltant de Barcelona, però els resultats són bastant magres i difusos.

5. En la definició del que és cultura es produeixen contradiccions lligades a les dificultats de connexió de les cultures tradicionals amb el món prosaic de la realitat quotidiana. Recerca i desenvolupament és cultura, però després d'expressar-ho no es troba la manera d'incorporació. La connexió cultura-universitat amb el sector tradicional de la cultura ha de ser un dels objectius importants de tot projecte de revitalització cultural de la ciutat.

6. L'oferta cultural interna creix, però la demanda està més estancada malgrat el creixement d'universitaris i persones amb millor formació bàsica. Aquí cal intervenir en diversos nivells des del sector públic i privat: millorar i aclarir els sistemes de distribució, crear canals per a la comercialització i exportació de la cultura feta a la Barcelona real, i establir instruments de suport en temes jurídics, de gestió, de màrqueting, de recursos...

7. El paper de l'Administració hauria de ser, a més de coordinar-se i deixar d'utilitzar la cultura com a element de confrontació política, la generació de demanda i la gestió de la innovació. En general, no es funciona així. L'Administració es converteix en demanda encarint el mercat i ajudant a crear consagracions que poden obeir a criteris dels gestors, inclosos els ideològics, molt més que a criteris objectius. Les fórmules d'autofinançament en voga i admeses de manera seguidista comporten que l'Administració intenti gestionar el risc escàs i no la innovació, trencant-se el procés en el punt en què la societat barcelonina és més dèbil.

8. Gestionar la innovació exigeix, d'una banda, definir contractes-programa en els quals s'inclogui el risc dins dels objectius d'oferta; trobar l'equilibri entre finançament en el mercat i finançament públic necessari. Actuar, doncs, sobre l'oferta donant més oportunitats i oferint la gestió de l'experimentació o innovació. En segon lloc, actuar sobre la demanda, ampliant-la. Per això s'ha d'introduir un criteri fonamental en la gestió de les infraestructures i institucions generals que és la dimensió projecció. Hi ha coincidència que Barcelona ciutat està sobrada d'infraestructures i que, en canvi, està mancada de gestió activa i connexió amb la societat real.

9. L'equipament cultural del futur. És el paradigma que ha de marcar el pas de Barcelona per la cultura i la societat del coneixement. Els equipaments culturals tenen l'estructura de museu, espai centralitzador d'una àrea de coneixements o creativitat. Fins fa poc temps, eren caracteritzats pel seu contingut; avui, moltes vegades ho són pel seu continent i el caràcter estructurant urbà. Però el Guggenheim és del segle XX i no del XXI, i la Villette té 25 anys. En un moment en què el món s'articula en xarxes i aquestes responen millor a la dialèctica entre local i global, l'equipament del futur és crear el node principal de xarxa o nova universitat que permeti la centralitat i la cooperació internacional, al mateix temps que, per la seva estructura, s'adapti a la lògica metropolitana.

10. El Fòrum 2004 és una peça clau. La impressió des del pla és que s'aborda com a esdeveniment per crear màrqueting de ciutat i generar un nou impacte urbà d'envergadura. Des del punt de vista de l'estratègia cultural, l'important és el procés fins a 2004, que ha de permetre la comunicació entre joves basada en la multiculturalitat afavorint creació i universalitat, però al mateix temps ha de permetre industrialitzar tots els fenòmens lligats a la incardinació de les cultures locals en el món global: sistemes de traducció automàtica, intel.ligència artificial adaptada a la interpretació i contextualització de fets, simulació virtual d'entorns, etc. Aquest ha de ser l'esforç de connexió de la cultura amb el Fòrum i no tant el fet de preveure actes per entretenir el personal durant sis mesos.
Continuar el debat i trobar respostes i solucions a tots els punts és bàsic i fonamental. També requereix molt de temps. Jo proposaria començar avui creant el portal "Cultura Barcelona", que tingués com a objectiu ajudar el sector, fer conèixer les activitats culturals, crear una intranet d'intercanvis professionals i una extranet per connectar el sector cultural amb l'exterior, proporcionar notícies, comparar polítiques culturals, etc. Si de les barraquetes i les capelletes n'ha de sortir un sector cultural, potent i motor de la Barcelona del futur, el primer que s'ha de fer és trencar els com- partiments estancs i obrir i difondre la informació. Amb bona informació ens estalviarem debats estèrils i genèrics.