english







portada de BMM
correu
arxiu

 

La política cultural en la construcció de l'espai metropolita

Els equipaments culturals

La regió metropolitana en l'economia del coneixement

Cultura i educació: les tendències que s'apunten

Heteròpolis. Diversitat urbana i polítiques culturals

Com afectarà Internet els mercats culturals?


 
 

Text: ESTEVE LEÓN
Coordinador de l'Ārea de Cultura
de la Diputaciķ de Barcelona

La política cultural
en la construcciķ
de l'espai metropolitā

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'any 1998 l'Ajuntament de Barcelona presentava el Pla Estratègic del Sector Cultural de Barcelona. En les consideracions generals reconeixia de manera explícita: "Té vocació metropolitana, atès que les necessitats de planificació de la cultura superen els límits administratius del municipi. En conseqüència, gran part de les estratègies culturals han de definir-se des d'una concepció metropolitana". En realitat, aquest reconeixement -que, vist des de fora, pot semblar una tautologia- va significar una novetat en la literatura sobre polítiques i gestió cultural, si més no en un document de la transcendència de l'esmentat pla estratègic. Malgrat algunes veus que havien reclamat anteriorment una major concreció d'aquesta dimensió territorial necessària, la relació entre les polítiques culturals i l'espai metropolità no havia trobat una plasmació d'aquest calibre. Per altra banda, aquesta situació s'explica a partir de dos factors fonamentals que determinaven a l'inici dels vuitanta les prioritats culturals dels nous ajuntaments: el poc pes relatiu de la cultura en el conjunt de les polítiques públiques, pel que fa a la seva centralitat i als recursos assignats, i la necessitat de l'acció cultural pública de donar resposta a les demandes ciutadanes disperses fruit en bona part de casuístiques locals i les re(construccions) de les identitats locals.

Entrada a la Biblioteca Central de Terrassa.

   

En la seqüència que, des de la transició, impulsa els ajuntaments primer a recuperar la dignitat democràtica i el carrer com a espai de convivència a través de les festes, a reforçar els signes materials i immaterials de la identitat local i a donar resposta immediata a les demandes cíviques d'equipaments de proximitat; en un segon moment, al disseny i desplegament de la xarxa bàsica d'equipaments culturals públics: del centre cívic al teatre, el museu o la biblioteca, i en un tercer moment, a l'assaig d'imbricació de la dimensió cultural en el conjunt de polítiques públiques des d'una perspectiva més estratègica, la dimensió metropolitana només havia aparegut d'una manera puntual en alguna proposta o en documents d'abast molt restringit. Podem recordar a la segona meitat dels vuitanta els primers passos de la Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat que es presentava sota el subtítol de Centre Cultural Metropolità o algun document a principis dels noranta que reclamava la necessitat de creació d'un consell o organisme de coordinació del conjunt de municipis de l'àrea metropolitana en matèria de cultura, específicament pel que fa a la producció i la difusió artística
És clarament simptomàtic que la política i els serveis culturals no apareguin ni d'una manera explícita ni com a element estructural en les actuacions que es deriven del Pla General Metropolità de 1976 o en les accions, en aquests moments, de la suprimida i aleshores molt activa Corporació Metropolitana.

Un altre factor incideix directament en la desconsideració de l'espai cultural metropolità com un àmbit susceptible de prescripcions generals o planificació: la política cultural del Govern de la Generalitat. La seva perspectiva territorial passa per dues fases: en un primer període (anys 1980 a 1984) sota la direcció del conseller Max Canher es formula, si més no sobre el paper, un país de matriu jacobina sobre la base de la divisió comarcal republicana. Segons aquesta proposta, cada comarca disposaria, si més no, d'un arxiu i un museu comarcal, i hi hauria un teatre en cada capital comarcal. Òbviament, si el propòsit era absolutament inviable per al conjunt del país (com, per altra banda, la realitat no ha fet res més que evidenciar), encara ho era més per a la conurbació de Barcelona, respecte a la qual no s'oferia cap mena d'alternativa o solució. En un segon període, que, des d'aquesta perspectiva, s'estén fins a l'actualitat, la dimensió territorial s'ha limitat a la instal.lació de dos equipaments considerats nacionals en sengles municipis de l'àrea metropolitana: l'Arxiu Nacional a Sant Cugat del Vallès i el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica a Terrassa, i a l'elaboració morosa del Mapa de Lectura Pública de Catalunya encara no publicat.

 

La Tecla, Sala de l'Hospitalet.

© Eva Guillamet  

Davant les necessitats prioritàries internes de cadascun dels municipis (en termes generals i també en el camp de la cultura), davant la inexistència d'un mecanisme organitzatiu i institucional adient i davant l'abdicació per part del Govern de la Generalitat respecte a l'ordenació i la creació de sistemes generals o sectorials, la construcció de l'espai cultural metropolità al llarg dels darrers vint anys ha estat sobretot el resultat de les contingències generals, de la lògica de funcionament del mercat cultural i de les interrelacions de projectes i equipaments. Les sutures urbanes progressives, l'increment de la mobilitat a partir de la millora substancial de la xarxa de comunicacions, la cada vegada més intensa deslocalització de les indústries i serveis, l'impacte d'alguns models culturals principalment implantats per la ciutat de Barcelona i seguits per diversos municipis, entre d'altres, han estat els factors que més han contribuït a palesar la necessitat de disposar de mecanismes sòlids de planificació, prospectiva, anàlisi i coordinació de les polítiques culturals metropolitanes.

Aquesta constatació esdevé més urgent encara quan totes les previsions apunten que la producció de continguts susceptibles de sobreviure en un mercat cada cop més global i estandarditzat i la necessitat de cercar i, si escau, reforçar les singularitats culturals, reclamaran tota la potència, la capacitat i el sentit general que sigui possible en el conjunt del territori metropolità.

La metròpolis i la cultura: factors definitoris
És evident que el fenomen de les ciutats metropolitanes, tot i mostrar un conjunt de característiques comunes fàcilment identificables (conurbació progressivament extensiva, alta mobilitat de la població, certes especialitzacions zonals, complexitat creixent dels sistemes logístics i de transport, etc.), no respon a un sol patró. Concretament, la Barcelona metropolitana, com assenyala Juli Esteban, no prové unívocament ni de l'extensió radial de la ciutat, ni com a resultat de la pressió demogràfica i urbanística sobre el seu hinterland o per contigüitat de diversos nuclis respecte el nucli principal. És clar que alguns d'aquests factors (amb més o menys mesura/grau*) han estat presents al llarg d'un procés que s'estén més enllà d'un segle; la característica principal, però, és que al marge de l'agregació dels antics municipis del Pla de Barcelona, la metròpolis barcelonina és la suma de territoris i poblacions diverses, també de trajectòries culturals en alguns casos ben definides i consolidades. I en d'altres, clarament condicionades pel desenvolupament brutal dels seixanta.

Teatre Zorrilla de Badalona.

 

Sembla més oportú considerar el conjunt metropolità com un sistema complex amb geometria variable on la integració, la interdependència i la distància operen simultàniament i dibuixen escenaris diversificats en funció dels factors específics de cada àmbit d'activitat. Aquesta tendència és més notòria encara si considerem que el fenomen metropolità barceloní està en una fase de construcció molt dinàmica. N'és una prova el fet de l'adaptació continuada de l'àmbit territorial d'exploració de l'Enquesta Metropolitana de Barcelona, que si l'any 1985 es referia estrictament als 27 municipis que aleshores formaven la Corporació Metropolitana, l'any 1990 comprenia ja els municipis del Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental (la històrica Regió I) i en l'última, de l'any 1995, s'incloïen a més els municipis de l'Alt Penedès i el Garraf, és a dir, el que formalment considerem en l'actualitat la Regió Metropolitana, 162 municipis i més de 4,2 milions de ciutadans.

No es tracta només d'un anivellament en termes de serveis o dels indicadors bàsics socioeconòmics o de comportament dels ciutadans, sinó també d'un creixement important de la multidireccionalitat de fluxos i relacions que conformen xarxes complexes de relacions entre municipis. És a dir, la tendència natural de provisió de serveis o d'ús del temps d'oci en una relació unidireccional respecte a la capital o bidireccional, si considerem un subsistema de centres de segon nivell, està sent substituïda, d'una manera incipient, per relacions múltiples a cavall de l'especialització o de l'oferta singular. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Metropolitans sobre l'evolució de la mobilitat obligada a la província de Barcelona entre 1986 i 1996, dirigit per Oriol Nel.lo, és contundent en relació als desplaçaments per motiu de treball. Si bé en el món de la cultura el pes de Barcelona ciutat, i més concretament el dels eixos d'equipaments culturals de la ciutat (Ciutat Vella, Eixample, Paral.lel...), continua tenint una important capacitat d'atracció sobre els municipis de la primera i segona corona, són observables altres relacions, en especial el petit creixement del nombre de ciutadans de Barcelona que es desplacen a altres municipis metropolitans o l'emergència de subsistemes locals on la tria ve determinada per la qualitat de l'oferta estructural (el millor equipament) o l'activitat programada (la millor opció en un moment determinat).


La realitat cultural metropolitana
Com que és excessivament generalista per poder definir amb precisió els indicadors bàsics tendencials de la realitat cultural metropolitana, la citada Enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona. Condicions de vida i hàbits de la població ens ofereix una seqüència relativament comparable al llarg de quinze anys de la qual hom pot extreure algunes conclusions útils, especialment si la complementem amb altres dades sectorials o específiques que ens ajudin a una comprensió global.
De les dades generals de l'enquesta és observable que el conjunt del territori metropolità, al marge d'excepcions puntuals i molt detectades en la franja alta (dinàmiques de selecció de municipis en què augmenta la població de categoria mitjana i alta) o en la baixa (municipis amb dificultats estructurals de seguiment del desenvolupament conjunt o amb bosses d'alta marginalitat), tendeix a apropar-se a la mitjana pel que fa a l'àrea o la regió metropolitana, i, en la majoria dels casos, per damunt de la mitjana catalana. Si triem alguns indicadors especialment sensibles, com ara la taxa d'atur, el nombre de persones menors de catorze anys, la renda familiar o la taxa d'universitaris, aquesta aproximació és palpable.

Tanmateix, les dades (poques) relatives al consum cultural ens revelen una situació preocupant pel que fa a la incorporació de nous públics. En el conjunt de la regió metropolitana, el 48,8 % de la població no va mai al cinema (el 43,7 % a Barcelona ciutat), el 70,9 % no assisteix a cap funció teatral (el 62,6 % a Barcelona ciutat) i el 59,9 % no és usuari dels museus o d'exposicions (el 48,8 % a Barcelona ciutat). Aquesta situació és congruent amb alguna de les conclusions de l'enquesta:
o el major nivell educatiu no sempre es tradueix en un consum cultural quantitativament i qualitativament superior; o l'increment global del temps d'oci i de lleure disponible és desequilibrat per sexes i segments de població, de tal manera que qui teòricament estaria més disposat al consum o la pràctica cultural és qui menys en disposa i viceversa;
o l'associacionisme es manté, si bé l'estrictament cultural ho fa amb moltes dificultats, si és que no disminueix.

De les dades que conec i, al marge del creixement del públic teatral entre 1995 i 1999, actualment en fase d'estancament, només els indicadors del sistema bibliotecari experimenten encara increments molt significatius en el nombre d'usuaris dels serveis o del préstec. Molt probablement hi té a veure l'efecte de l'extensió i millora continuada de la xarxa en unes proporcions no comparables amb la resta d'equipaments culturals.

Amb totes les excepcions que hom pot adduir en cada cas, alguns elements incideixen de manera negativa per al progrés de les dinàmiques culturals en la regió metropolitana: entre d'altres, l'estat del parc d'equipaments disponibles, la dificultat d'extensió territorial del sector privat i de les indústries culturals, la limitació de les diverses especialitzacions, la manca d'encaix entre algunes estratègies locals i el sentit global, etc.

La xarxa de les infraestructures culturals metropolitanes necessàries encara està en fase de desplegament. Aquesta constatació òbvia és aplicable tant pel que fa al que podríem anomenar equipaments de cobertura (les dotacions que podem prescriure per a un nombre determinat de població o una distància raonable d'accessibilitat) com pel que fa als equipaments o espais identificats de singularitat. Els municipis, amb graus de sensibilitats i possibilitats diversos, estan assumint la seva execució sense comptar amb el marc financer i competencial adequat i amb instruments de planificació molt limitats.
Hi ha una gran dificultat per estendre el sector privat de la cultura al conjunt de l'àrea i la regió metropolitana en qualsevol dels àmbits materials i dels segments: industrials, de distribució o de serveis. Mentre que la disseminació és efectiva en els aspectes subsidiaris (treballs mecànics, emmagatzematge), no s'albira l'emergència de pols productius d'alta densitat ubicats estratègicament.

Els elements de singularitat de primera generació desplegats pels municipis de l'àrea i la regió metropolitana (en la majoria dels casos festivals temàtics) no acaben d'assolir la centralitat suficient per decantar nous processos endògens respecte a les dinàmiques locals i exògens respecte al conjunt d'operadors culturals.

En un nombre considerable de casos es produeixen veritables topades entre la multiplicitat d'estratègies locals, perfectament lícites per altra banda, i les lògiques globals (sovint poc explicitades, o fins i tot inexistents), de les quals es deriven competències improductives o absències injustificades.

Si considerem que el paper de la cultura en la societat metropolitana ha de donar resposta d'una manera harmònica a tres objectius amb graus diversos de compatibilitat (la millora equilibrada de la qualitat de vida de tots els ciutadans, l'increment de la capacitat creativa diferenciada en el mercat de les idees i la contribució significativa de la indústria i serveis culturals al desenvolupament econòmic i social), necessitem un nou marc per a una política cultural metropolitana i regional.

Ens consta que, en aquest moments, la Universitat de Barcelona, sota la direcció dels professors Salvador Giner i Arturo Rodríguez Morató, està desenvolupant un estudi de detall de les dinàmiques culturals metropolitanes que haurà d'oferir elements precisos d'anàlisi i debat per tal de formular afinadament noves polítiques compartides.


Un pas endavant
La formulació i abordatge de tres aspectes clau haurien de configurar aquesta nova etapa: una visió definida dels territoris, una plataforma organitzativa emanada de les autoritats locals i una agenda de treball avaluable.

1.- La determinació d'una estratègia cultural territorial
Cal tenir en compte algunes premisses inicials contingents. L'espai cultural metropolità es prefigura a partir de territoris (reals i simbòlics) diferents que caldrà abordar de manera diversificada. Els eixos de desenvolupament urbanístic molt decantats han de ser considerats un punt de partida, i els sistemes i subsistemes urbans de la primera i segona corona, també. Tanmateix, al costat de prescripcions generals orientadores reclamen tractaments no homogenis, respectuosos amb la pluralitat d'estratègies locals i amb les acumulacions de potencialitats preexistents.

Centre Cultural de "la Caixa" a Granollers.

 

Sense detenir-nos en el detall de cada cas, tres territoris es dibuixen amb força: la definitiva articulació del continu urbà de la ciutat real equivalent grosso modo al conjunt de municipis de l'àrea metropolitana, la xarxa de noves urbanitats concèntriques en el gros dels municipis de la primera corona i els sistemes urbans regionals que, a la vegada que enforteixen els diversos subsistemes locals, incrementen la seva relació i la seva interdependència amb el conjunt del territori metropolità i donen consistència a la totalitat de la regió.

Cadascun d'aquests territoris reclama, alhora, estratègies compatibles i diferenciades que siguin capaces de compartir polítiques amb un sentit general.

El procés per a l'establiment d'una estratègia global compartida requereix, sota el principi actualment tan polivalent però tan escassament practicat de la subsidiarietat, assumir la pluralitat en una doble direcció: el coneixement i respecte de les capacitats endògenes de cadascun dels territoris i municipis, i la concertació amb el conjunt dels agents en tots els sectors i segments de l'activitat cultural.
L'opció simplificadora de la integració mecànica per a una descentralització posterior de les decisions i recursos, una opinió que ha tornat a emergir en algunes opinions potser amb poca convicció, és una via no només ja experimentada, sinó que també ja ha demostrat la limitació de la seva trajectòria.

2.- El desplegament de plataformes organitzatives
Sota les premisses ja enunciades, i per tal d'obtenir resultats viables en el disseny i implantació de polítiques culturals metropolitanes, és imprescindible comptar amb instruments organitzatius idonis. Aquests instruments han de reflectir tant les necessitats i prescripcions dels sectors culturals com la realitat dels diversos desenvolupaments territorials que estan configurant, en aquests moments, la ciutat i la regió metropolitana.

Si ens detenim en l'anàlisi territorial, podrem observar que els espais constitutius són bàsicament tres: la sutura de la conurbació urbana que equival pràcticament a l'actual àrea metropolitana, la consolidació de les centralitats nodals de les ciutats mitjanes de la segona corona i els nous fenòmens d'alta condensació urbana (residencial, industrial, logística i de serveis) en el territori intermedi.

El Pla Estratègic del Sector Cultural de Barcelona de l'any 1998, ja citat, considera la dimensió metropolitana un dels eixos bàsics del seu desplegament. Formula una proposta precisa: la creació del Consell Metropolità de les Arts i la Cultura. Aquest organisme futur, perfilat com l'espai de coordinació, debat, disseny i seguiment de les polítiques culturals locals dels municipis metropolitans, és un fòrum idoni per al primer dels territoris definits: l'àrea metropolitana.

Un pas més enllà dels mecanismes de cooperació cultural, d'economies d'escala en la gestió dels serveis culturals locals i d'anàlisi i planificació indicativa, desplegats en l'actualitat per la Diputació de Barcelona per al conjunt de la realitat metropolitana, hauria de permetre l'extensió progressiva de la proposta i l'articulació de la resta de territoris.
En paral.lel, i amb ritmes variables en funció de la morfologia i les capacitats dels diversos sectors culturals, caldrà imaginar una plataforma de diàleg, elaboració i construcció de consens amb les organitzacions professionals i empresarials de cadascun dels sectors culturals. Aquest instrument ha de ser capaç de donar resposta a les demandes i necessitats parcials i compartir objectius generals. Sense la seva implicació, qualsevol acció esdevindrà considerablement limitada.

3.- La construcció d'una agenda de treball
Sense cap voluntat d'exploració exhaustiva o ordenació sistemàtica, algunes qüestions haurien de suscitar l'atenció prioritària i el compromís dels operadors culturals locals. Enumerem les que considerem més significatives.

Multisales de cinema en un centre comercial als afores de Terrassa.

© Eva Guillamet  

Avançar en la major centralitat de la dimensió cultural en l'establiment de les estratègies generals de desenvolupament territorial.
Estendre la tècnica de la planificació estratègica del sector cultural a la totalitat de municipis i territoris i establir mecanismes de reelaboració* i encaix de segon nivell de tal manera que les opcions locals s'enforteixen amb les orientacions globals.

Disposar de mecanismes d'anàlisi i indicadors de la realitat cultural en temps real per tal d'avaluar permanentment l'impacte de les polítiques i les accions i establir els mecanismes correctors pertinents. Aquest observatori és també una de les previsions principals del Pla Estratègic del Sector Cultural de Barcelona.

Determinar el nombre i tipologia dels equipaments culturals bàsics, en particular d'aquells als quals podem aplicar criteris de grau de cobertura per tal d'orientar els corresponents plans d'inversió i l'establiment dels estàndards de qualitat en la prestació dels serveis.

Determinar els àmbits i recursos culturals susceptibles de gestió en xarxa per tal de reforçar la coordinació operativa dels serveis i els projectes culturals metropolitans.

Detectar les potencialitats culturals de cadascun dels territoris i sectors per tal d'establir els lideratges i el grau de competència productiva.
Establir un pla d'implantació sistemàtica de la tecnologia infotelemàtica i la producció multimèdia en la totalitat de territoris, sectors, sistemes i equipaments.

Prestar una atenció preferent al desplegament de la formació artística i els programes de sensibilització que permetin, simultàniament, elevar el nivell general de la creació, les pràctiques i el consum cultural i evitar els processos d'anòmia i exclusió.

Afrontar els conflictes i les disfuncions que acompanyen l'emergència de la societat multicultural l'impacte dels quals és especialment significatiu en les àrees d'alta densitat urbana.

Construir la ciutat real des de la cultura, estructurar un sistema regional just i equilibrat cap endins i potent i competitiu cap enfora, no és només una oportunitat d'optimització de recursos o l'establiment d'un mecanisme tècnic de planificació coordinada, sinó que també és una opció per a un model de desenvolupament cultural constitutiu que prefereix operar des de la complexitat de la realitat per damunt d'esquematismes raquítics i d'omissions clamoroses.