english







portada de BMM
correu
arxiu

 

La política cultural en la construcció de l'espai metropolita

Els equipaments culturals

La regió metropolitana en l'economia del coneixement

Cultura i educació: les tendències que s'apunten

Heteròpolis. Diversitat urbana i polítiques culturals

Com afectarà Internet els mercats culturals?


 
 

Text: MARINA SUBIRATS
Regidora presidenta de la Comissiķ d'Educaciķ i Cultura.
Presidenta de l'Institut Municipal d'Educaciķ

Cultura i educaciķ:
les tendčncies que s'apunten


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En l'àmbit de la cultura, com en tants altres, la democratització ha produït, en els últims anys, canvis molt interessants que plantegen nous reptes a la ciutat de Barcelona i al seu entorn metropolità, si bé cal dir que, en general, no es tracta de canvis específics de la ciutat, sinó que formen part d'una evolució més global, marcada per la gran difusió de l'educació formal i no formal, per la multiplicació de la informació en tots els terrenys i per l'accés massiu de la població a l'educació. Encara que molt breument, voldria apuntar aquí alguns d'aquests canvis que, al meu entendre, ens han d'orientar a l'hora de dibuixar les polítiques educatives i culturals, per tal que la població barcelonina pugui comptar amb el tipus d'utillatge cultural indispensable per a les formes de vida del nostre moment.

Exāmens d'anglčs de la Universitat de Cambridge a La Farga de L'Hospitalet.

© Eva Guillamet  


En parlar de cultura, però, cal distingir diversos aspectes. En aquestes notes em referiré a tres tipus de cultura, tres àmbits de construcció i difusió dels coneixements que són indispensables per a la vida de qualsevol societat. En primer lloc, la cultura com a sistema de representacions simbòliques, legitimadora del conjunt de creences d'una comunitat i, alhora, dispensadora de prestigi per als col.lectius que institueixen aquest paper legitimador. En segon lloc, la cultura com a conjunt de sabers necessaris per a la reproducció de la vida quotidiana. I, finalment, la cultura com a conjunt de coneixements i qualificacions requerits per al treball professional. Es tracta, evidentment, de conjunts de sabers que són valorats d'una manera diferent, i que també reben un tractament diferenciat pel que fa a les formes de transmissió, atès que tenen una presència molt diversa en els sistemes educatius formals.
Quins són els canvis més notables que podem detectar pel que fa al primer àmbit, el de la cultura com a element simbòlic i dispensador d'excel.lència? Jo diria que ens trobem aquí amb una transformació molt profunda: la figura de la persona culta, entesa com aquella persona que s'esforça a conèixer la veritat, allò que va més enllà de les aparences, i a acumular uns coneixements sistemàtics relatius a diversos àmbits del saber, va quedant obsoleta. És força interessant constatar, com hem pogut fer repetidament a través de l'Enquesta Metropolitana de Barcelona, que l'augment del nombre de titulacions universitàries entre la població jove, per exemple, no repercuteix sobre els índexs de lectura de diaris o llibres, quan, si alguna cosa simbolitzava la cultura, durant molts anys, era precisament l'afany de lectura. Aquest no és sinó un indicador, òbviament, però la confluència d'una sèrie d'observacions m'empenyen a una conclusió: la figura de l'intel.lectual -no forçosament l'escriptor, sinó la persona que té una competència professional notòria, basada en el coneixement-, entès com a consciència crítica de la societat, va perdent pes com a model de la persona culta. Si bé d'una banda es generalitza la figura del professional amb estudis universitaris com a model d'excel.lència social, és el saber tècnic i especialitzat allò que el distingeix, no el saber universal, que té cada vegada menys adeptes entre nosaltres.

Una immigrant i la seva filla al costat del Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

© Eva Guillamet  


Pel que fa al segon aspecte, el de la transmissió de coneixements fonamentals per a la reproducció de la vida quotidiana, els canvis que s'estan produint són encara més notoris, malgrat que se'n parli poc. El lloc de transmissió per excel.lència d'aquests sabers ha estat tradicionalment la família. Però avui la família està deixant de fer aquest paper, per diverses raons. En alguns casos, per la manca de temps dels pares i sobretot de les mares, en comparació amb el passat; però no únicament. Altres vegades, les tècniques tradicionals han quedat obsoletes -per exemple, pel que fa a molts aspectes de la cuina, o al tractament de les malalties, etc.- i els sabers de la família ja no són adequats. En altres casos, el canvi en els costums fa que les famílies mateixes deixin de tenir criteri respecte que cal fer, o quines són les normes de comportament que cal transmetre. És el que succeeix, per exemple, en termes de comportaments morals, pel que fa als hàbits com els que regeixen la disciplina, l'alternança de treball i lleure, les relacions sexuals, les formes adequades de consum i relació amb els diners o l'assumpció de responsabilitats envers els altres, per citar només algunes de les qüestions que sovint són mencionades per les famílies com a àmbits d'acció preocupants, en els quals no hi ha normes clares, suficientment acceptades i legitimades pel conjunt de la societat, per poder ser transmeses a les generacions joves amb certa garantia d'acceptació. La creixent manifestació de violència entre la gent jove, la incorporació de conductes agressives per part d'alguns grups de noies, fins i tot la detecció de formes cada vegada més violentes en els comportaments de nens i nenes afectats de deficiències mentals, tendeix a mostrar que es van trencant els mecanismes tradicionals de transmissió de les actituds de convivència i de capteniment, i que l'esforç d'alliberament de les energies i iniciatives individuals, que tan important ha demostrat ser per a la millora de la creativitat i de la productivitat, té algunes conseqüències negatives per a la vida social, especialment si no som capaços de trobar altres mecanismes de contenció de les agressions i les conductes destructives.

El Mercat de les Flors, un dels centres que integraran la Ciutat del Teatre de Montjuīc.

© Eva Guillamet  


El tercer aspecte que val la pena considerar, pel que fa a les formes de la cultura que necessita la societat barcelonina i que ha de transmetre a les noves generacions, fa referència als coneixements de tipus professional. També en aquest àmbit les coses estan canviant, i necessiten intervencions i reajustaments. Malgrat el gran augment de l'escolarització de què han gaudit les generacions joves, la preparació professional no acaba de ser satisfactòria; la formació professional va ser concebuda ja des dels seus inicis, l'any 1970, com una via secundària al coneixement, i, malgrat els esforços de la reforma educativa per fer-ne un tipus d'ensenyament més substantiu, no acaba d'eliminar el seu caràcter de recurs per als que no aconsegueixen fer estudis universitaris. Però, sobretot, el canvi en els procediments productius és tan ràpid que moltes de les tècniques apreses en les escoles esdevenen molt ràpidament obsoletes. Alhora, la planificació de les necessitats del mercat de treball pel que fa a qualificacions específiques es fa cada vegada més difícil, si tenim en compte els ritmes de canvi de localització de les diverses operacions productives, els ritmes de canvi dels procediments, els ritmes de canvi dels mercats. És a dir, aquest és un dels àmbits culturals més directament influïts per les novetats tècniques i tecnològiques, i que, per tant, més necessita una creixent vigilància i flexibilitat a
l'hora de programar continguts concrets i formes de transmissió del coneixement.
No pretenc pas, amb aquestes notes, esgotar la problemàtica de l'actual panorama cultural i educatiu i de les variacions que s'hi manifesten com a conseqüència dels canvis tecnològics, econòmics, polítics i socials que es produeixen en aquest moment, sinó únicament apuntar alguns dels aspectes habitualment poc esmentats i que, en canvi, en l'Institut Municipal d'Educació ens semblen prou importants per fer-ne eixos orientatius de la política cultural i educativa de la ciutat. En aquest sentit pensem, sobretot, en el segon i tercer aspectes culturals esmentats: caldrà trobar una nova manera d'assegurar la socialització primària de les generacions joves, per tal de no trobar-nos amb una població que té uns alts nivells de titulacions acadèmiques però que en canvi no ha rebut els coneixements bàsics que poden garantir la convivència urbana, la qual cosa implica, en aquests moments, treballar en la construcció d'una ètica col.lectiva i d'un sentit de la responsabilitat per transmetre a les noves generacions que posin èmfasi en els drets, però també en els deures de la ciutadania. Una vegada liquidades les antigues bases de convivència, basades en l'autoritarisme, la repressió i el control social, hem aconseguit un alt nivell de desenvolupament de les iniciatives individuals; però aquesta situació comporta, alhora, i junt amb molts avantatges, el perill d'un elevat grau d'anomia i de comportaments destructius tant per als individus com per a la col.lectivitat. Cal, per tant, al nostre entendre, refer les bases reguladores dels comportaments cívics, així com una certa planificació de les capacitats productives. Cal, per dir-ho així, començar a pensar les característiques de la ciutat, entesa com a conjunt de persones que comparteixen un mateix territori, amb la mateixa cura amb què s'ha pensat la ciutat com a conjunt arquitectònic; és a dir, construint les normes col.lectives que permeten que les iniciatives individuals s'expressin encaixant de manera harmònica les unes amb les altres tot constituint una forma de comunitat. La població de Barcelona disposa de prou elements, i de prou ganes de participar en una empresa d'aquest tipus, per poder pensar a ser capdavantera en una forma de disseny social, que -no en tinc cap dubte- molt aviat començaran a plantejar-se totes aquelles ciutats que vulguin disposar de les claus que els poden permetre ser mestresses del seu futur.