english







portada de BMM
correu
arxiu

 

La política cultural en la construcció de l'espai metropolita

Els equipaments culturals

La regió metropolitana en l'economia del coneixement

Cultura i educació: les tendències que s'apunten

Heteròpolis. Diversitat urbana i polítiques culturals

Com afectarà Internet els mercats culturals?


 
 

Text: MANUEL DELGADO
Professsor d'Antropologia
de la Universitat de Barcelona

Heter˛polis.
Diversitat urbana i
polÝtiques culturals


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A l'hora de dissenyar polítiques, habilitar equipaments i planificar infraestructures, els nostres tècnics i especialistes culturals es plantegen una qüestió, sovint envoltada d'un cert neguit: què fer davant l'augment imparable de la complexitat cultural als grans conglomerats metropolitans, com ara el de l'àrea de Barcelona? A aquesta pregunta caldria respondre-hi amb una altra: és que cal fer alguna cosa? Plantejat d'una altra manera: què hi ha de particular en el fet que les ciutats modernes vegin augmentar els seus nivells de diversitat, comptant que aquesta diversitat ha estat sempre la matèria primera de la qual s'ha alimentat -fins i tot en un sentit literal, com a clau de la seva supervivència demogràfica-, al mateix temps que constitueix la garantia principal de la seva prosperitat? Els serveis i les indústries culturals no haurien de limitar-se a transformar en ofertes i catalitzar en iniciatives la pròpia complexitat de la societat per a la qual treballen? Als municipis que configuren l'àrea metropolitana de Barcelona hom hi pot trobar el que es pot trobar a qualsevol conurbació dinàmica i creativa del món industrial: diferències, diferències que es multipliquen i que es divideixen, diferències que no fan sinó generar més diferències, diferències que no porten implícita -com alguns pensen- la desigualtat, per més que la desigualtat pugui eventualment usar-les per justificar-se. Les ciutats contemporànies són, per definició, heteròclites, és a dir, resultat de processos d'atracció i autoproducció de pluralitat humana, de tal manera que la cooperació creativa i el progrés de les metròpolis no són possibles malgrat l'heterogeneïtat que aixopluguen i que creix al seu si, sinó gràcies a ella.

Inmigrants a la plaša Sant AgustÝ Vell de Ciutat Vella .

© Eva Guillamet  


Formular-se la necessitat de polítiques culturals que facin front al que hauria de ser considerat com un fet i prou, pressuposa considerar la diversitat com un obstacle per a la convivència i no justament com el que és: el seu requisit. Què han de fer les institucions i les indústries culturals davant l'augment massiu de persones provinents de societats sovint exòtiques, o davant la proliferació de modalitats autòctones d'exotisme, proveïdes per les culturals juvenils, esportives o religioses "de producció pròpia"? La resposta és: no res, tret de posar al seu abast escenaris i recursos perquè despleguin les seves formes de dir, de pensar i de fer. I prou. Qualsevol altra cosa acabaria donant la raó a aquells que conceben la presència d'estranys -en un món urbà tot ell fet d'estranys, per cert- com a justificació per a tota mena d'estats d'excepció que, passant per "culturals", acaben sent en realitat judicials i policials.
Això és una cosa -entorn de la diversitat no hi ha res més sinó gaudir-la-, i una altra que les iniciatives culturals se sumin a una certa didàctica de la coexistència democràtica. En aquest sentit és obvi que la via més sensata i pertinent no és la de contribuir a les mascarades interculturals, consistents gairebé sempre en una caricaturització folklòrica de la suposada etnicitat dels immigrants i els grups socialment marginats. Caldria preguntar-se, en aquest ordre de coses, fins a quin punt s'està fent el que cal en la pedagogia dels valors civils, sobretot pel que fa a prevenir actituds excloents envers aquells que han estat presentats com a culturalment diferents, una manera sovint eufemística de dir socialment problemàtics. Conceptes com multiculturalitat o interculturalitat, així com una no menys confusa defensa del dret a la diferència, no sols no estan contribuint a augmentar els nivells de predisposició a la convivència amb els que no són com la majoria, sinó que fins i tot es podria considerar que subtilment estan al servei d'ideologies i pràctiques estigmatitzadores. Més radicalment encara, es podria afirmar que el multiculturalisme i l'interculturalisme que s'han incorporat als discursos i les polítiques oficials són, ara per ara, les ideologies racistes per excel.lència, aquelles que més estan fent per substituir el vell i desacreditat racisme biològic per un altre basat en el determinisme cultural, molt més eficaç que el primer a mostrar com naturals i irrevocables les diferències humanes.
Aquesta òptica no deixaria de subratllar que la polèmica encetada pels teòrics del reconeixement, en favor d'una major consideració dels trets singulars de certes comunitats, és, per principi, perversa i distorsionadora. Ho és en la mesura que imagina la societat en què vivim dividida en compartiments comunitaris exempts i tancats, organitzats a partir d'estructures cognitives i costumistes pròpies i més aviat impermeables. Dins de cadascun d'aquests suposats caus culturals cada persona viuria submergida en un univers de significacions del qual, per definició -i seguint tots els tòpics associats a la imaginària autonomia dels fenòmens culturals-, no voldria escapar, ni en el fons podria fer-ho. Aquest discurs emfatitza sobretot la necessitat de no perdre mai de vista qui són aquells a qui pretén incorporar, és a dir, quina és i en què consisteix llur identitat.
Enfront de la perspectiva diferencialista, una cultura de la ciutadania hauria de fer seus els vells principis del republicanisme polític, segons els quals no és pertinent una consideració substantiva de les diferències humanes, definides totes elles a partir d'una condició absolutament contingent i processual. Totes les persones són diferents, però la seva diferència ha de resultar indiferent a una societat i a un Estat que són, per principi, neutrals, laics no sols en el pla confessional, sinó també en el cultural, i que, per tant, no tenen res a dir sobre el sentit últim de l'existència humana ni sobre altres valors generals que no siguin aquells dels quals depenen el benestar i la convivència del conjunt dels seus membres o administrats.
No és que s'entengui que la societat és uniforme, sinó precisament al contrari: el que es constata és que la vida social és massa plural i complexa per sotmetre-la a una única cosmovisió. La convivència, s'entén, sols és viable limitant els efectes dissolvents d'una heterogeneïtat que augmenta constantment i que no pot ni ha de ser totalment vençuda, sinó transformada en combustible per al progrés social. Amb aquesta finalitat, uns mínims de consens asseguren que la copresència entre distints, i fins i tot entre incompatibles, serà possible i podrà brindar els seus efectes benèfics en forma de tota mena de simbiosis. En aquest context, cadascú -per descomptat- té dret a concebre l'univers com cregui pertinent, en funció de les seves pròpies conviccions o de la visió que es desprengui del grup humà del qual se sent part, però les seves opcions culturals constitueixen un afer estrictament privat que sols ha de ser tingut en consideració si eventualment arriba a afectar aquells dominis on es realitza la vida col.lectiva i, no cal dir-ho, si vulnera una llei democràtica.

De la identitat a la ciutadania
Aquesta perspectiva no té present mai qui és cada persona, sinó només que fa o -també és evident- què li passa. Així doncs, es produeixen dues instàncies d'integració de la persona: l'una privada o fins i tot íntima, en què l'individu assumeix -es pressuposa que voluntàriament- uns determinats sistemes de món substantius, i una altra pública, marcada en principi pel lliure acord a l'hora de posar entre parèntesis els sentiments, idees i motivacions singulars en nom de la conformació ètica d'una societat civil i d'una societat política igualitàries, de les quals el protagonisme absolut recau en un ésser sense atributs, perfil indeterminat al qual la simple presència física hauria d'atorgar drets i obligacions, personatge anònim que mai no pot ser obligat a donar explicacions sobre les seves adhesions morals particulars. Aquesta figura no és altra que la del ciutadà.
La defensa dels ideals moderns que orienten una esfera pública en la qual els concurrents gaudeixen d'un tracte igual, simètric i solidari passa, com a alternativa al discurs multicultural en voga, per l'acceptació que a la nostra societat el conflicte esdevé norma, per no dir requisit, per una troca d'interaccions cada cop més atapeïda a càrrec d'individus i corporacions immersos en dinàmiques de diferenciació i especialització. Tant l'organització social com l'Estat mateix han de disposar d'instruments normatius que limitin i regulin l'exercici de les diferències i facilitin la cooperació entre segments socials sovint incompatibles, però, malgrat això, indispensables els uns per als altres. Entre aquests instruments ocupa un lloc estratègic l'esmentada categoria abstracta de ciutadà, l'escenari natural del qual és un àmbit públic permanentment vacant i disponible per a l'acció social, no definit institucionalment i indiferent davant l'autèntica identitat dels que en ell interactuen.

Centre religiˇs Abraham, a la Vila OlÝmpica.

© Eva Guillamet  


En aquest espai públic que la modernitat inaugura com el lloc de l'epifania dels valors democràtics, les expressions de pluralitat es donen per descomptades. L'igualitarisme democràtic no nega que hi ha singularitats, ans al contrari, s'adapta normativament a un univers en què les particularitats proliferen infinitament, on les composicions comunitàries muten constantment i no tenen fronteres estables i on ni tan sols l'individu pot ser reduït a la seva pròpia unitat, perquè també ell és una multiplicitat inorgànica i incongruent de trets. El que es proclama des de l'igualitarisme és que les diferències existents, incalculables ja, són irrellevants. La diferenciació generalitzada és un fet i prou, i fins i tot el que pugui tenir de conflictiu el seu desplegament es considera un fenomen gairebé natural i no per força negatiu. En aquest marc s'interpreta que els principis d'integració civil i política són prou làbils per permetre que cada univers simbòlic concurrent a la vida quotidiana pugui assumir-los en els seus propis termes. Per damunt de les idiosincràsies específiques, són els principis de la interacció i l'intercanvi comunicacional constant els que determinen una construcció i una autogestió discursiva de la realitat social, en què els trets culturals i els elements de diferenciació no són, com es pensa, la font que determina els encontres, les deliberacions, les negociacions i les lluites constants, sinó el seu resultat. No són diferències substantives les que provoquen la diferenciació, sinó les lògiques i dinàmiques de classificació diferenciadora les que donen com a fruit les diferències que classifiquen. No ens diferenciem perquè som diferents: som diferents perquè ens hem o ens han diferenciat prèviament.
Tota aquesta orientació teòrica, basada en una certa indiferència davant la diferència generalitzada, que es limita a constatar-la i posar els recursos culturals disponibles al servei de les seves expressivitats, no és una utopia ni està mancada de realitzacions concretes. Pensem, pel que fa al sector cultural de l'àrea metropolitana barcelonina, en el cas del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Les ofertes del CCCB són del tot plurals, projecten una versatilitat gairebé inesgotable i no han hagut de recórrer mai a cap dels tòpics del multiculturalisme vulgaritzat en voga. Allà passa literalment de tot, en el sentit que la mateixa diversificació de les seves propostes s'inspira en un marc ambiental -el del Raval, el barri al bell mig del qual s'aixeca- ja de per si mateix calidoscòpic, i s'hi fa ressò. Vet aquí la clau d'una presència que és cada cop més reconeguda com a centre en gran mesura vertebrador de l'activitat cultural a la capital catalana i a la seva zona d'influència.
En resum. És veritat que l'arribada ininterrompuda d'una multitud d'estranys està alterant de manera intensa la vida de les ciutats. Però, és que no hauríem de trobar en aquesta evidència un motiu de satisfacció i d'esperança? És que no és tota ciutat un organisme secretament savi, que es nodreix justament d'allò que l'altera?