english


portada

ÚLTIMA PÀGINA



portada de BMM
correu
arxiu

Els motors
de la Fundaciķ Joan Mirķ

TEXT: PILAR PARCERISAS


La Fundació Joan Miró va néixer com a conseqüència d'una creixent estima i reconeixement de la ciutat de Barcelona per la figura de Joan Miró. Aquesta iniciativa venia precedida d'uns homenatges: l'exposició d'obres de Miró a les col.leccions catalanes, organitzada pel Club 49 a les galeries Laietanes el mateix any 1949 i, sobretot, de l'antològica a la Capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu (1968) i de l'exposició Miró, otro, celebrada al Col.legi d'Arquitectes el 1969. Però els lligams entre Miró i Barcelona es van anar eixamplant i els antics amics de Miró, procedents de les files de l'ADLAN (Amics de l'Art Nou) dels anys 30 i que continuaren aplegant les seves inquietuds entorn del Club 49 (Joan Prats, Joaquim Gomis, Eudald Serra, els arquitectes del GATCPAC, etc.), als quals s'afegí una nova generació més vinculada a Dau al Set (Tàpies, Brossa, Cirici), aconseguiren la força suficient per obtenir la col.laboració de Lluís Sert i del mateix Miró per deixar un doble llegat a Barcelona, un edifici i una obra, que es van reunir en la Fundació Joan Miró.

Quan s'obrí la Fundació Joan Miró a Barcelona l'any 1975 era, com a institució, la gran esperança de retrobament amb una normalitat de l'avantguarda internacional i, un cop fallit el projecte de Museu d'Art Contemporani que Alexandre Cirici havia mogut a la Cúpula del Coliseum, la nova entitat va haver de suplir les funcions que no feia cap centre o museu a Barcelona. La referència de compromís amb la contemporaneïtat artística en el naixement del postfranquisme a Barcelona es deia Fundació Joan Miró. Així, algunes exposicions van marcar aquells inicis de fal.lera per mostres internacionals d'avantguarda, com Amèrica/Amèrica d'art abstracte nord-americà, una antologia de Francis Bacon o una memorable mostra sobre la Bauhaus. En l'àmbit local, la Fundació va acollir les grans exposicions de l'art conceptual català i de l'art dels 70, amb Art amb nous mitjans, 1966-1976 (1976) o Pintura-1 (1976), obrint les portes a l'art jove i experimental amb l'Espai 10, programació que ha continuat des d'aleshores amb l'Espai 13, si bé potser hagi estat durant els anys 80 quan aquest espai va obtenir més ressò.

Amb els anys, la Fundació Joan Miró ha exercit poc els continguts del seu subtítol (CEAC. Centre d'Estudis d'Art Contemporani) i s'ha anat aproximant al que seria un museu Miró, ampliant el seu patrimoni amb la col.lecció d'obres d'amics en homenatge a Miró, adquirint obres del mateix Miró o obtenint dipòsits de col.leccions privades, contribuint sens dubte a una investigació i un aprofundiment i divulgació de l'obra de Joan Miró a partir d'un seguit d'exposicions de gran nivell que van ajudar a preparar el brillant centenari de 1993, començant per Miró, anys 20. Mutació de la realitat (1983), a la qual seguiren Miró, escultor (1987), Joan Miró, 1893-1993 (1993) o Miró en escena (1994).

Tot i exercir cada cop més de museu Miró, l'entitat ha dedicat una especial atenció als amics de Miró en la seva programació (Prats, Brossa, Català-Roca), va acollir els debats de les Jornades Fotogràfiques de 1981, mantenint un interès obert vers la fotografia, i si bé ha deixat el seu espai a moltes exposicions d'artistes internacionals, poques han estat de producció pròpia. Una memorable excepció, avui ja irrepetible, va ser l'antològica de Marcel Duchamp l'any 1983. La Fundació ha tingut cura per obrir-se pluridisciplinàriament per mitjà de les activitats musicals, cinematogràfiques i els espectacles infantils, que han mantingut el seu lligam amb la ciutat i amb la filosofia dels seus orígens.

L'ambient turístic que la Barcelona postolímpica ha generat ha propiciat una allau de visitants a la Fundació. Però amb la "turistada" ha perdut intimitat i relació amb la ciutat i el seu sector artístic, el qual respon unitàriament només a grans convocatòries, com la d'aquest 25è aniversari, punt de trobada, de records i d'homenatge. Ha esdevingut més "Fundació-souvenir" de la seva pròpia història, i el debat artístic passa ja per altres recorreguts, un cop s'ha multiplicat l'oferta d'espais, museus i centres d'art.

Pel camí, s'ha perdut el Premi de Dibuix que duia el nom de Joan Miró -potser no se l'hi ha sabut donar una dimensió actualitzada- i, per contra, s'ha guanyat una beca per a l'estudi de la seva obra, que és un fet positiu. La Fundació Joan Miró segueix sent una institució vital per a l'emplaçament de Barcelona en la comunitat artística internacional, i l'opció presa de reforçar la col?lecció, l'obra i el nom de Joan Miró comença ara a prendre cos i a donar resultats amb l'aportació de la col·lecció japonesa de Kazumasa Katsuta, prestador de rellevants obres a la mostra del centenari.