english


portada

INFORME



portada de BMM
correu
arxiu

L'Espai 13, el laboratori
d'investigació artística

Text: VICENÇ ALTAIÓ


Al llarg dels seus 25 anys de trajectòria, la Fundació Miró ha estat el centre d'art contemporani més important de Barcelona. I l'Espai 13, la iniciativa més innovadora que ha sorgit dins d'aquest equipament
privilegiat de Montjuïc. Per aquest àmbit reservat als nous creadors han desfilat, al llarg de més de dues dècades, gairebé 300 artistes. Segons Vicenç Altaió, durant molts anys responsable de l'Espai, es tracta del laboratori d'art més significatiu de Barcelona. Coincidint amb la publicació del balanç sobre el més rellevant que s'ha produït en els diferents sectors de la cultura, hem triat l'Espai 13 com la iniciativa més destacada en arts plàstiques.
 Š Pere Pratdesalba  

Damunt la porta d'entrada a la Fundació Joan Miró es poden veure unes cal.ligrafies àmplies, vives i acolorides. Estan dibuixades a mà per Miró, són tan espacials que conviuen agermanades amb l'arquitectura racionalista mediterrània de Sert i, foses, amb els signes nocturns i diürns de l'Univers. No tothom hi para esment en passar-hi per sota; uns quants ho llegeixen, i ben pocs, encara menys, coneixen el sentit de la paraula "CEAC". Aquesta era la proclama de Miró i el nom amb el qual volia que es projectés la seva fundació patronímica: Centre d'Estudis d'Art Contemporani. La Fundació compliria, en conseqüència, una doble activitat: la de conservar un fons de Miró, estudiar-lo i escampar-lo, i la de ser un centre obert a l'art més nou, on tinguessin presència la poesia, la música, la dansa i altres activitats de l'esperit.

Que no s'oblidi que Miró va formar part, de jove, del grup surrealista segons el qual la renovació i investigació plàstica era equivalent a renovació espiritual, política i social. El Miró plàcid va ser sempre un infatigable treballador individualista que combatia amb el seu art, però també una persona solidària amb la resistència civil catalanista. Ja de gran, adinerat i amb un immens reconeixement internacional, va deixar a Barcelona un repte per al futur, en contra de l'esperit endormiscat i ancorat en el passat, a favor de l'avantguarda alliberadora i de la creació com a llenguatge. També més a favor, no caldria dir-ho, de la força poètica nascuda de l'inconscient, de l'anònim i de la cultura popular que de la civilització industrial-racional occidental.

Sota la direcció, en un primer moment i al llarg dels cinc primers anys, de Francesc Vicens i, ben aviat i amb gran rellevància, de Rosa Maria Malet, les dues funcions s'han fusionat en una i s'ha reeixit en gran manera. En el moment de celebrar-se els vint-i-cinc anys de la seva obertura, el balanç fet per la crítica especialitzada i els mitjans de comunicació és immillorable, i cal destacar-ne sobretot l'alta estima que en tenen els barcelonins i el turisme cultural. No hi ha cap altre centre d'art de la ciutat que tingui, entre nosaltres, tant prestigi cultural, civil i republicà, imaginatiu i festiu com la Fundació Miró. També és el museu més reconegut internacionalment.

INVESTIGACIÓ
Tanmateix voldria cridar l'atenció sobre una de les seves activitats que no pas per menuda és menys rellevant en la seva programació, l'Espai 10 (1977-1987), posteriorment anomenat Espai 13 (des de 1988 fins ara). Aquesta petita sala, ubicada primer amb el nom d'Espai 10 en primer pla, a l'entrada, al costat del pati de l'olivera, i, més tard, quan s'hi va instal.lar la botiga de subproductes de qualitat derivats del mercat popular made in Miró, desplaçada al soterrani amb el nom d'Espai 13, s'ha erigit en l'autèntic laboratori dedicat als joves creadors i a l'art més nou.

RECERCA+DIFUSIÓ
Les xifres de resultats són espectaculars: més d'una vintena de temporades amb una mitjana de vuit exposicions anuals, més instal.lacions fora dels límits de l'Espai,
més accions i altres exposicions col.lectives que fan un total d'unes 150 exposicions. Això vol dir que s'hi han mostrat obres d'uns 300 artistes, sense gairebé cap repetició i amb una regeneració d'edat i tendència estètica permanent. Per la trajectòria temporal i de continuïtat, podríem assegurar que ha estat el laboratori d'art més significatiu de Barcelona. Més endavant m'ocuparé d'assenyalar aspectes de qualitat estètica i de renovació ideològica.

De fet, per la dimensió de l'espai i els pressupostos dedicats, podríem trobar un paral.lelisme, poc habitual en les polítiques culturals en el món de les lletres i les arts, amb el tant per cent que en ciència i tecnologia es dedica a recerca més desenvolupament. Aquesta voluntat ha estat constant, sense fallida al llarg dels anys i sense reducció, malgrat els canvis experimentats en els museus amb vista a buscar resultats de consum per damunt de la independència intel.lectual. A més, el fet que la primera exposició de l'Espai 10 es realitzés el gener de 1977 vol dir que tenim un conjunt precís que ens permet d'avaluar de manera compacta l'evolució de l'art en la democràcia que va venir després de la dictadura fins avui.

Vicenç Altaió i el fotògraf Francesc Català-Roca escoltant música de Badouin Oosterlynck en una instal.lació musical-performance

   

PARTICULARITATS
Si establíssim una cronologia i la marquéssim amb talls conceptuals, podríem assenyalar diversos períodes diferenciats i a la vegada diverses característiques comunes. Aquestes darreres ajuden com a constants a entendre la dinàmica de selecció:

1. Artistes joves i sovint inèdits, no reconeguts i al marge del circuit museogràfic i comercial. Molts dels noms, sobretot dels primers anys, són per edat artistes que avui ja han assolit un ampli reconeixement i que sovint figuren a l'escena nacional i internacional amb exposicions individuals i retrospectives en museus i centres d'art contemporani. La seva obra, a més, té un elevat valor en el mercat de l'art. D'altra banda, els de pràctiques més agosarades i immaterials són artistes que treballen per encàrrec i que sovint participen en exposicions de tesi. Al grup dels primers hi pertanyen artistes catalans com ara Susana Solano, Frederic Amat, Perejaume, Jaume Plensa, Duran Esteva, Riera i Aragó, Jordi Colomer, Antoni Abad, Aureli Ruiz, Joan Rom i Jesús Galdón; artistes de la resta de l'Estat de la talla de Miquel Navarro, Ángel Bados i Eva Lootz; o artistes procedents d'altres cultures i d'arreu com Panamarenko, Jacques Vieille, Bill Viola, Ange Leccia, David Mach, General Idea i Chéri Samba. I del segon grup, d'ordre més conceptual, en citem uns quants de ben significatius: Pere Noguera, Jordi Benito, Carles Pujol, Francesc Torres i Àngel Jové; i, de pràctiques tecnològiques, destaquen Roc i Narcís Parés de Galeria Virtual. En ambdós casos, tots figuren amb nom propi en la història de l'art.

2. Pràctiques artístiques obertes i pluridisciplinàries. De l'experimentació en les arts dites tradicionals com el teixit (Codina, Ximénez), el vestuari (Duran Esteva) i la ceràmica (Noguera, Benet Ferrer) a l'experimentació amb nous materials per a l'escultura (Carr, Solano, Plensa, Gabriel); de la performance (Benito) a les primeres temptatives tecnològiques (Pujol); de la il.lustració (Rossell) a la fotografia (Colita, Esclusa, Sentís); de la dansa (Petit Comitè) al teatre visual (el col.lectiu +++); de la música electroacústica (Polonio) a l'art sonor (Oosterlynck); de l'art del menjar (Selz) a l'arquitectura (Viaplana i Piñón); dels límits de la pintura de gènere (Borrell) i l'escultura (Navarro) a instal.lacions efímeres o assemblatges objectuals (n'és ple!).

3. Un paper de debat i de formació de comissariat per a la crítica d'art. A excepció dels inicis, les cinc primeres temporades, des de l'any 1982, d'ençà que Rosa Maria Malet va ser nomenada directora en funcions, la programació que fins aleshores realitzava el mateix col.lectiu d'artistes va passar a ser proposada per la crítica d'art, fos de manera col.lectiva, a títol individual o confrontant entre ells i elles diverses opcions en un mateix cicle. Aquests sovint van presentar el cicle amb un títol comú, i si bé van repetir com a comissaris, molt poques vegades van ser més de dues temporades.

Els membres del grup General Idea, dins del túnel de la sida de l'exposició "A.I.D.S"

Š Martín García  

La llista de crítics és breu, però el sentit que li van donar descriu orientacions i oscil.lacions i converteix el que allà passava en el termòmetre de l'estat de la creativitat, alhora que ens serveix per observar les diverses mutacions que l'art ha sofert en aquests anys. El poeta i amic d'artistes Altaió i les crítiques d'art Glòria Picazo i Rosa Queralt, seguidores puntuals de tot el que es tramava en els tallers, van ser els primers als quals s'encarregà aquesta tasca. El viatge era el nexe d'unió sota el qual es van plantejar, a més de les exposicions individuals, altres de col.lectives, a més de presentar environaments a l'exterior i interior de l'edifici i diversos esdeveniments, accions i festes. L'Espai es va obrir a artistes estrangers. L'any següent el poeta Hac Mor i les crítiques Pilar Parcerisas i M. Josep Balsach van optar per confrontar opcions diferents, la pervivència d'artistes conceptuals, l'estructura del laberint o el maquinisme. Pere Salabert, Maria José Coromines i Lena Balaguer van optar per un plantejament més eclèctic, en plena crisi de l'avantguarda i l'aparició de la transavantguarda. De nou, Altaió i Picazo van presentar dos cicles seguits: El gust i les diferències, no tant com a discerniment del bell i del lleig com en tant que forma de concretar alternatives radicals sota el denominador comú del gust, i De la causa i de l'objecte, on es van presentar treballs singulars d'un nou imaginari conceptual i narratiu a la vegada. Margit Rowell va ser durant els anys 1988 i 1999 una excepció; estava avalada per un notable prestigi com a crítica d'art, comissària en grans exposicions i conservadora en grans museus institucions. Les seves propostes van ser més formals que experimentals i molt individualitzades. Miquel Molins, durant el primer any, el 1990, va donar una certa continuïtat a aquest esperit amb artistes d'aquí sota el títol ben representatiu de Figuracions a l'espai, però en el seu segon comissariat va girar cap a problemàtiques més polítiques: la natura contaminada per l'art, la sida, el tercer món, el genocidi a Formes de la dissensió. La dècada dels noranta va venir guiada per crítics d'art d'una nova generació que s'havien preparat acadèmicament i experiencialment com a tals havent rebut una formació a l'estranger. És el cas de Frederic Montornès, que venia del Magasin de Grenoble; de Mònica Regàs, que vivia a París, i de Ferran Barenblit, que havia treballat als EUA. Les dues darreres temporades han estat marcades per la proposta de la tecnologia crítica, experimental i creativa, a càrrec de Jorge Luís Marzo, Teresa Badia i Rosa Sánchez, o bé, enguany, per un cicle preparat per Michy Marxuach on es presenta art de joves artistes del Carib que plantegen la problemàtica d'identitat i frontera.

Si marquéssim els períodes de manera cronològica i històrica diríem que l'Espai 10 es va iniciar amb una confrontació doble, entre artistes pintors que furgaven en els límits de la pintura i aquells altres que s'obrien a experiments més objectuals i conceptuals. I que l'Espai 13, avui, després d'una progressiva disseminació i desmaterialització de l'art, ha traslladat aquella problemàtica artística a l'àmbit social. Tanmateix, si aleshores la tensió pròpia de l'àmbit social afectava l'art com a nucli exploratori, ara diria que passa a l'inrevés. De la duresa i experimentació de l'art a un art menys innovador que vol expressar les noves problemàtiques de la globalització i la tecnologia.

Els períodes són relativament clars:

1977-1982: La seva característica primera va ser l'autoprogramació d'un col.lectiu d'artistes i crítics, Àmbit de recerca, que es van arremolinar al voltant del que era pràcticament l'únic espai artístic que es va consolidar a Barcelona des del primer moment. La seva primera proposta va ser Art amb nous mitjans, a la qual van seguir mostres tan significatives com Objecte i Pintura, on es referma una ruptura històrica entre els conceptuals, els uns per la pintura-pintura i els altres per pràctiques amb altres mitjans. Aquí neix l'Espai 10 segons els criteris de selecció d'un comitè d'activitats. Hi exposaven únicament -símptoma de l'aïllament de la dictadura- artistes catalans residents a Barcelona o a l'estranger i artistes estrangers residents a Barcelona. Cal constatar-hi la presència d'artistes de la Catalunya Nord. Es nota l'atzucac del conceptual, tot i que no es diferencia l'obra de l'actitud ni del discurs crític. El que és pur i natural, abstracte i mental, preval. Des d'una pretesa reinvenció de la pintura (Franquesa) fins al dany en terres i suports, fins a la seva relació amb la natura (Miralles, Girós) i les provatures de volums i materials (Palomer, Foulon). Els treballs més anticonvencionals i subjectius, alhora que tocats per una deriva del conceptual, són, en perspectiva, els més determinants: Ribé, Miralles, Pujol i Torres.

1982-1987: És un moment d'esclat de noves actituds i d'una nova generació, que mantenia una estreta relació pluridisciplinària amb la teoria i l'esdeveniment. Oasi i punta de llança. Agombolats per crítics d'art, es tematitzen els cicles d'una manera oberta i contrastada. La desmobilització política va rebre el nom de desencís; per contra, el prestigi de l'art d'avantguarda va arribar al gran públic i es va difondre a través dels mitjans de comunicació. La progressiva socialització de la cultura va anar acompanyada de la internacionalització, i amb el suport de les cultures europees a l'art més innovador els artistes rebien ajuts amb diners públics. Es va assolir una presència internacional continuada, d'acord amb els canvis estètics i els nous valors punta. La cruïlla va escurçar distàncies generacionals, de llenguatges i de maneres. Les tendències dominants neoexpressionistes i la transavantguarda van quedar al marge, mentre que un cert neodadaisme i l'alliberament de l'adhesió política o formal portaven a un art de mitjans múltiples i ficcions subversives: obres obertes i moltes instal.lacions. Que la primera obertura d'aquest cicle fos una acció de Perejaume, on uns decorats paisatgístics i passatistes recolzessin damunt la fisonomia de l'avantguarda racional i higiènica, accentuava unes noves relacions, acostava móns autoexcloents. S'iniciava, ben aviat entre nosaltres, la postmodernitat. Brossa i Mestres Quadreny hi eren presents, com a referència i com a primers espectadors que hi feien costat.

Obra il.luminada, inaugural, de Viaplana-Piñón, la parella d'arquitectes més apreciada pels artistes en els anys vuitanta

Š Martín García  

1988-1991: Van ser uns anys de parèntesi. L'art innovador fet per gent jove era present pertot. A Barcelona, nous espais com Metrònom o la sala Montcada, espais institucionals com Santa Mònica, o d'altres disseminats per tot el territori, com Espais a Girona i el Tinglado 2 a Tarragona, s'ocupaven igual que exposicions punteres, molt publicitades, o en la dinàmica de noves galeries, d'allò més agosarat. El laboratori s'havia escampat pertot arreu. Paradoxalment, el que s'havia escampat aquí, recularia. L'amuntegament de les formes lúdiques d'utopia, la seducció desperta, es paralitzaria a favor de l'ortodòxia formal. Sense títol va ser el programa de Margit Rowell que presentava experiències qualificades d'artistes avalats per una trajectòria internacional en puixança. L'absència d'interrelació amb el context i la seva violència crítica va fer fracassar la seva puresa. El primer programa de Miquel Molins va accentuar les variables amb l'esforç de contextualitzar variades propostes únicament catalanes de qualitat. La qualitat de les propostes (Jové, Esclusa, Mauri, Valverde i Rom), però, actuava per selecció damunt un entramat més viu i potencialment arriscat. El desplaçament físic de l'espai, que va anar a parar a les catacumbes, feia perdre el seu sentit d'aposta o pròleg per esdevenir epíleg. Una intel.ligent correcció, políticament compromesa, faria que el cicle amb el qual es tancaria el parèntesi irrompés amb força en el debat sobre política i art.

1992-1998: A càrrec de comissaris cíclicament joves, l'Espai 13 va recuperar vells anhels. Amb una programació estable, interna, sense ruptures però amb curiositat desperta, aquest període està marcat per la normalitat. "Un art -en paraules de Mònica Regàs- de vegades brut, suat, embriac; d'altres ingenu o matusser, humil o corrosiu, segons els dies, però sempre en contacte, sempre amic de les coses properes, de les coses fràgils, de totes les coses". Imatges i objectes en un procés de deconstrucció i de citació, de subjectivació i d'atenció a les noves emergències. El cicle Bloc de fragments, a cura de Montornès, per exemple, destaca perquè gairebé tots els artistes són dones. En aquest procés de desmaterialització, Ferran Barenblit va proposar dos cicles antagònics que giren al voltant de la identitat i la condició humana: a Anatomies de l'ànima pren la descripció del cos com a objectiu de l'essència de l'esperit i a Cercles invisibles analitza l'entorn que ens separa del món exterior. Ell mateix observa que l'artista de la fi de segle, l'artista-intèrpret, analitza el context propi per damunt de la introspecció del jo, com era propi de l'art de principis de segle.

1998-2000: La irrupció de les noves tecnologies en el món de la comunicació i la globalització de l'economia ha desencadenat una problemàtica que l'art com a il.lusió ja havia anat prefigurant. El cicle Singular Electrics, com van apuntar els seus comissaris, s'interessava més per la singularitat que no pas per la generalitat, i va oferir propostes experimentals, interactives i virtuals. Més enllà del món físic, les noves tecnologies canvien de representació i desborden els límits del coneixement. Com a contrapunt, el darrer cicle Un oasi en el desert blau, comissariat per una crítica porto-riquenya, presenta artistes d'un país i d'una cultura llunyans que s'han format en la gran metròpoli, el símil d'una ciutat ascendent cap a on l'art i la societat sencera emigren.


Propostes per a la temporada 2000-2001

Ens han demanat a tres excomissaris de l'Espai 13 de tornar-hi, ara que el centre ja s'ha fet grandet: 25 anys, una generació, ni més ni menys. El triumvirat catalitzarà, això esperem, les energies i les oposicions de tots tres per tal d'obrir l'Espai a la maduresa, tot inscrivint-lo dins d'un circuit internacional.

Volem obrir l'Espai 13 a propostes d'artistes difícilment visibles en altres llocs d'aquesta ciutat; resituant-lo degudament a l'altura de les necessitats artisticoculturals que, segons el nostre parer, haurien d'estar cobertes a Barcelona; replantejant la seva funció sobre la base del temps que vivim.

El cicle 2000-2001 ha quedat prou sòlid, amb una sàvia barreja d'apostes joves (Carles Congost, Santiago Mayo), en continuïtat respecte de les programacions anteriors; una sèrie de propostes d'artistes més grans, amb trajectòries molt independents (Michel François, Erwin Wurm, Joseph Grigely), i algunes estrelles internacionals (Claude Lévêque, per exemple) que no s'han vist encara a Barcelona.

Per a tots els públics és el resultat de la pròpia història d'aquest programa. La nostra proposta per al 2000-2001 comparteix alguns dels trets que han distingit la programació de l'Espai 13 des de la seva concepció -l'aposta per uns artistes i uns llenguatges compromesos amb les tendències contemporànies-, a la vegada que en proposa alguns de nous, com ara una diversitat encara més gran dels creadors que hi participen i l'extensió del programa a altres sales de la Fundació.

L'obra de Nicola Costantino (Rosario, Argentina, 1964) és una bona mostra d'aquesta voluntat. En aquesta exposició tindrem l'oportunitat de veure el seu impressionant fris, una llarga banda de baixos relleus obtinguts a partir de calcar cossos d'animals nonats, una reflexió sobre la morbositat i sobre els límits que separen la bellesa del sinistre. L'artista també presentarà la seva Pelleteria amb pell humana, una vestimenta que hom podrà emprovar-se a la mateixa sala.

L'exposició dedicada a Joseph Grigely (Springfield, Massachusetts, 1956) ens permetrà conèixer l'obra d'aquest artista, basada quasi exclusivament en textos d'altres persones. Sord des dels onze anys, Grigely col.lecciona les converses apuntades sobre paper que genera a diari, creant una obra que reflexiona sobre els actes comunicatius, portant els espectadors a enfrontar-se amb les complexitats de la paraula escrita i la seva condició de llenguatge paral.lel al que habitualment trobem.

Cal veure el cicle globalment per intuir un futur possible de l'Espai 13: aposta, radicalitat, diversitat, violència fins i tot; però també vitalitat, tendresa, alegria i el que és més important: simpatia! Un cicle apte per a tots els públics.
Que tinguis una vida llarga i feliç, estimat Espai 13!

Ferran Barenblit,
Frederic Montornés i Monica Regàs
Comissaris de l'Espai 13

Fidels a l'esperit de la lletra

1977-1978
Artistes
: Maria Teresa Codina,
Josep Ponsatí, Carme Serra Viaplana,
Pilar Palomer, Xavier Franquesa,
Pere Noguera, Àngels Ribé i Antoni Egea.

Àngels Ribé no separava l'art de l'artista. Amb actitud introspectiva es defensava de l'objectiu de buscar la bellesa a fora. Hac Mor veia en el seu gest "una estètica de la no-gratuïtat, del no-perfeccionisme i la no-complaença en els elements formals". Feia sis anys que Ribé residia a Nova York.


1978-1979
Artistes
: Alfons Borrell, Josefina Miralles, Jordi Cerdà, Carles Pujol,
Ernesto Fontecilla, Miquel Buades, Colita
i Xavier Olivé, Bernadette Foulon,
Font Díaz, Francesc Torres i Jordi Benito.

Jordi Benito, banyat en sang en plena acció de Barcelona Toro Performance. TRASA V = B.P.L.W.B.78.79. A través del ritual, el sacrifici, el misteri i el dolor l'artista es fonia en una consciència col.lectiva adormida i provocava la participació anímica. Teatre real igual que art en temps real.


1979-1980
Artistes
: Joan Mora, Duran Esteva,
Joan Hernàndez i Casellas, Rosa Valverde, Merche Hoyos Serra, Rosa Vives, Benet, Susana Solano, Hannes van Es,
Enric Pladevall, Rufino Mesa, Jaume Plensa.

Cartell de l'exposició Museu de Primavera. Enric Pladevall va aplegar i va recrear armes per jugar a guerra, com ara sarbatanes (tubs de bolígraf Bic), pistoles fetes amb agulles d'estendre la roba, arcs i altres jocs de carrer fabricats amb els materials característics: caixes velles, trossos d'argelaga i de sanguinyol, canyes, etc.


1980-1981
Artistes
: Tom Carr, Antoni Forcada,
Michel Goday, Guillemot-Navares,
Salvador Juanpere, Ernest Puig, Lluís Doñate.

La parella Guillemot-Navares es va retratar al costat d'un expert que verifica l'autenticitat d'un Leger, d'un Picasso i d'un Mondrian amb un Miró al fons. Sota un lema de Satie, "Malgrat que les nostres informacions siguin falses, nosaltres no les podem desmentir", van presentar un centenar de pastitxos d'art amb mentida i iconoclàstia.

Imatge de "Country Girls", la història fictícia de tres adolescents, explicada per Carles Congost com si fos un conte transportable i adaptable a qualsevol espai

Š Eva Guillamet  

1981-1982
Artistes
: Gerard Joncà, Seve Flores, Shichiro Enjoi, Albert Girós, Maria Helguera, Josep M. Sans, Laura Lamiel,
Eduardo Polonio i Rafael Santamaria.


1982-1983
Cicle
: "El viatge".
Comissaris: Vicenç Altaió, Rosa Queralt
i Glòria Picazo.
Artistes: Perejaume, Noël Cuin,
Deidi von Schaewen, Carles Pujol,
Miquel Navarro, Lisa Rehsteiner,
Vollrad Kutscher, col.lectiva "El vestit", Gabriel, col.lectiva "Quaderns de viatge", Marta Sentís, Andreu Terrades,
Claude Caillol, Antoine Laval
i Jordi Valverde.

Miquel Navarro va presentar un immens complex escultòric que prenia forma de ciutat. En el fragment es pot observar l'autonomia de les peces i la independència dels materials que acabaven creant una totalitat global amb vestigis d'arquitectura antiga i moderna, popular i industrial.


1983-1984
Comissaris
: Carles Hac Mor,
Pilar Parcerisas i Maria Josep Balsach.
Artistes: Eugènia Balcells,
Carmen de la Calzada, Dorothée Selz,
Jordi Colomer, Àngels Ribé, Marga Ximènez, Pep Domènech, Lluís Vilà, Elena Tondi, col.lectiva "Els laberints", Tom Pupkievicz, Robert Bofarull, Carles Martínez, Francesc Vidal, Ricard Baquié, Lluís Cortés, Riera i Aragó, Panamarenko, Benet Rossell,
col.lectiva "La ruïna" i Àngel Bados.

Panamarenko va presentar un insòlit aeroplà de format considerable, ple d'enginy i fragilitat. Com un artista renaixentista fascinat per la trepidant eròtica de la modernitat, inventava màquines de vol la utilitat de les quals és la bellesa onírica de la utopia.


1984-1985
Comissaris
: Pere Salabert, María José Corominas i Lena Balaguer.
Artistes: Xavier Canals, Esther Ferrer,
Roger Esteve, Grup Positura, Eric Snell, Geles Viladomiu, Jean-Luc Fournier,
Pep Kamps, Leonard Beard,
Isaac Víctor Kerlow, Alejandro Dhers,
Jorge Sarraute, Alfio Bonnano,
Gunner Moller Pedersen, Jean Clareboudt, Eberhard Bosslet.


1986-1987
Cicle
: "El gust i les diferències".
Comissaris: Vicenç Altaió i Glòria Picazo.
Artistes: Pep Duran Esteva, Luigi Stoissa, Noëlle Tissier, Jacques Vieille, Gabriel, Baudouin Oosterlynck, Eva Lootz, Miquel Egaña, col.lectiva "Aigua i aigua", Pere Noguera, Chérif & Silvie Defraoui.

Jacques Vieille constrenyia, amb una monumental piràmide de cavallets de fusta, l'espai, de sostre a terra. L'objecte escultòric deixa de construir-se en si per reformular amb la repetició de l'objecte ja fet una massa en tensió amb l'espai de l'art i construir, així, una ficció d'arquitectures fràgils.

Eva Lootz a Arenes unia i diferenciava dos elements, el buit i el ple. Embassament i transvasament de terres líquides en un circuit de comunicació creuada. Aquesta construcció d'art pobre, lligada a l'art de la terra, explorava més enllà de les reminiscències arquitectòniques el sentit d'arquetip universal i la diferència de gèneres.

Chérif & Silvie Defraoui, a la instal.lació "I si la terra perdés el seu poder d'atracció", posaven en desequilibri oposicions fonamentals com la geometria i la figura, el quotidià i la memòria. Interessats pel sentit de la catàstrofe en la història, inventaven ficcions històriques banals i creaven una ecologia de la percepció.


1987-1988
Cicle
: "De la causa i de l'objecte".
Comissaris: Vicenç Altaió i Glòria Picazo.
Artistes: Petit Comitè, Jordi Colomer, Antoni Abad, Ange Leccia, Aureli Ruiz, col.lectiva "Actituds", Natividad Bermejo, Francisco Felipe, Juan Hernández Loeck, Luc Deleu, Erna Verlinden, David Mach, col.lectiva "So i llum", Joan Duran,
Pere Noguera, Riera i Aragó.

Jordi Colomer, nascut el 1962, representa la tercera generació dels artistes de l'Espai 10, després del dogma conceptual i els darrers avantguardistes. A Prototips ideals recrea un ideal amb humor i absurd. Estructures i arquitectures fortes i objectes domèstics provisionals amb tocs de lírica aleatòria. El reciclatge dels materials accentua la sostenibilitat del progrés.

Ange Leccia era considerat un dels escultors més significatius de l'objectualisme deconstructiu francès. Arranja, posa en escena i transforma objectes de fort contingut. En aquesta situació, va encarar al mig de l'espai dues porteries de futbol. Lliga virtualment el que suggereix el desplaçament, l'encontre i el frec en la zona de contacte.

David Mach era un dels artistes més singulars de l'escultura anglesa que van promoure la recuperació de l'objecte quotidià. En el cicle De la causa i de l'objecte va proposar una gran ficció d'encant: una infinitud de petits óssets de feltre entraven un arbre de grans dimensions tallat a trossos per damunt d'un mobiliari antic de somni. L'art del possible entre l'impossible.

1988-1989
Comissària
: Margit Rowell.
Artistes: Pello Irazu, Marie Ponchelet,
Bruno Bolze, Federico Guzmán, Erik Levine.

Erik Levine va presentar tres escultures molt formals i acurades dins la tradició culta nord-americana, que, procedint de l'art minimal, s'amarava d'una espiritualitat diferent. Amb el contraplacat propi del mobiliari introduïa una subtil ironia en una geometria impregnada de lirisme i sensualitat.


1989-1990
Cicle
: "Figuracions de l'espai".
Comissari: Miquel Molins.
Artistes: Àngel Jové, Manel Esclusa,
Anna Mauri, Lorenzo Valverde, Joan Rom, Albert Viaplana i Helio Piñón.

Viaplana-Piñón eren la parella d'arquitectes més apreciada pels artistes en els anys vuitanta. Obres il.luminades, inaugurals, plenes de silenci i invenció. Per l'espai experimental de la Fundació Miró hi havien passat tota mena d'artistes però pocs arquitectes, malgrat que el pes de l'arquitectura havia estat cabdal en el pensament artístic, com més tard ho seria la ciència. L'arquitectura és anterior a l'arquitectura, inhabitada com una taula parada a la contemplació.


1991
Cicle: "Formes de la dissensió".
Comissari: Miquel Molins.
Artistes: Perejaume, General Idea,
Chéri Samba, Roberto Sánchez
i Guillermo Gómez Peña.

Perejaume, en la festa d'obertura de l'Espai 10 de l'any 1982, havia instal.lat telons de teatre amb paisatges passatistes dins l'arquitectura racionalista higiènica. Acostant dos canons distants inaugurava una època sense fronteres, de llibertat en els gèneres, les escoles i les maneres. En aquests munts de figuració estable, la pintura és natura, i la natura, grumolls de pintura seca. Així, l'estètica no s'allunyava de la política, ni el paisatgisme de l'ecologia.


1991-1992
Cicle
: "Comunicacions. El vigor de
l'efímer".
Comissari: Frederic Montornés.
Artistes: Jarg Geismar, Esther Rovira, Manuel Saiz, Paco Vacas, Idroj Sanicne, André Jasinski.
Manuel Saiz ens feia travessar el llindar, una paret efímera de totxo construïda dins l'espai, a fi de devorar l'obra o la informació de l'altra banda de l'envà. L'artista saludava la nostra impotència, la visibilitat de la dificultat. Res no és accessible, la comunicació es basa en un malentès, l'art dura mentre nega.

1992-1993
Cicle
: "Bloc de fragments".
Comissari: Frederic Montornès.
Artistes: Montserrat Soto, Ana Laura Aláez i Alberto Peral, ster Baulida, Mitja Tusek.

Ana Laura Aláez ens va mostrar un món personal on la seducció i l'angoixa s'exaltaven amb la mateixa intensitat. En un moment de diletantismes i d'actituds subjectives, l'artista es replega en el seu món i s'identifica amb recreacions banals. L'art perdia utopia, independència i subjectivitat. L'objecte extern comú ja no pertany al subjecte, ni al llenguatge, més que a l'època.


1993-1994
Cicle
: "Sense títol".
Comissari: Frederic Montornès.
Artistes: Serafín Rodríguez, Susy Gómez, Jesús Martínez Oliva, Tere Recarens, col.lectiva "Corpus delicti".

Susy Gómez afirmava que un sense títol era "un no voler posar límits a una cosa a fi de no definir-la". Cascú s'ha anat transformat en un "s.t.". Ja no és aquell sentit col.lectiu de "quan dic jo, vull dir nosaltres". Amb l'avantguarda es va matar l'obra com a unitat; amb el postmodernisme es va matar l'autor. L'obra ja és anònima, inquietant, fragmentada, oberta i, alhora, tancada. L'autor, la ranera de la lírica.


1994-1995
Cicle
: "Balcons".
Comissària: Mònica Regàs.
Artistes: Veit Stratmann, Rosa Vázquez, Santiago Serra, Manuel Ludeña i Juan Manuel Forte, Raimond Chaves, Neus Buira, C-72r.

Veit Stratmann va realitzar un espai anònim dins l'espai d'art. Uns calaixos de ferro, similars als que serveixen de sortida als cavalls de cursa, creaven un sistema d'ordre. No provocaven altra cosa que espai lacònic i fred, com l'ordre d'un espai públic, d'un hipermercat, d'un aeroport o d'un centre d'art. L'adult viu en l'estructura i crea estructura. I l'artista?


1995-1996
Cicle
: "Pandemònium".
Comissària: Mònica Regàs.
Artistes: Fundació Joan Tabique, Fernando Prats, Ariane Epars,
Benjamín Álvarez, Anne-Marie Schneider i David Renaud, Ramon Roig, José Aja de los Ríos, Ignacio Hernando, Yves Bélorgey i Mireille Kassar.

Fundació Joan Tabique era el nom d'un personatge de ficció sota el qual es presentaven uns artistes amb pràctiques poètiques. Com si presentessin llibres, van omplir l'espai de baguls de viatge dins els quals diversos mecanismes disparaven una emoció més enllà de la raó. Els seus lemes: supremacia de la poesia; experiència sensible contra elucubració; picaresca contra ironia intel.lectual; creació contra cultura; petitesa contra grandesa. Fantasia per accedir al real.


1996-1997
Cicle
: "Anatomies de l'ànima".
Comissari: Ferran Barenblit.
Artistes: Jesús Galdón, el col.lectiu ***, LoCurto/Outcault, Paco Cao, col.lectiva "Espai Obert", Stephen Taylor Woodrow, Jackie Brookner.

Jesús Galdón buscava la nostra geografia particular en la representació humana primera com si aquesta fos representació del món. Això és una pintura possible, culta i poètica que no defuig el punt trobat del retrat de pintor ni la reproductibilitat de la imatge multiplicada. A l'altra banda del mirall, signes i codis; en aquesta, noves recerques i combinatòries obren la representació sense evitar la tradició.

1997-1998
Cicle: "Cercles invisibles".
Comissari: Ferran Barenblit.
Artistes: Leopoldo Ferran i Agustina Otero, Anna Marín, Liza Lou, Yaya Tur, col.lectiva "Espai Obert", Heidi Kumao.

Anna Marín ens preparava el trànsit cap a un art que vindria ja no immaterial, sinó tecnològic. Abans de tancar el cicle d'un cercle invisible, vam transitar damunt la crisi i la transformació. Com l'emigració social, l'èxode i l'exili quan travessen un mar fet amb claus d'acer. Les petges de l'espectador són les pinzellades damunt una superfície de risc.


1998-1999
Cicle
: "Singular Electrics".
Comissaris: Jorge Luis Marzo,
Teresa Badia i Rosa Sánchez.
Artistes: Perry Hoberman & Galeria Virtual, Xavier Hurtado, Seiko Mikami, David Hoffos.

Perry Hoberman & Galeria Virtual van presentar conjuntament Lightpools o el Ball del Fanalet, la primera manifestació d'art interactiu i virtual que es va presentar a l'Espai 13. En una pista de ball a les fosques, quan el fanalet d'un espectador entrava en contacte amb la llum de l'altre, esclatava a la pantalla que trepitjàvem una cèl.lula inèdita. Així es multiplicaven. L'autor real era el programador del sistema, però l'actor esdevenia l'autèntic autor.

1999-2000
Cicle: "Un oasi en el desert blau".
Comissària: Michy Marxuach.
Artistes: Charles Juhasz Alvarado, Adam de Croix, Ignacio Lang, Chemi Rosado Seijo, Dhara Rivera, col.lectiva "Espai Obert".

Dhara Rivera clou el cicle d'enguany dedicat a presentar artistes de l'àrea centreamericana, en concret de la caribenya. La globalització comporta el tema dels límits, de fronteres geogràfiques i mentals i identitat, de tensió entre el tot visible i la privacitat. L'artista ha sofert tothora la mateixa crisi entre real i imaginari, entre espai exterior i interior.