english


portada

VIA PÚBLICA



portada de BMM
correu
arxiu

El progrés
del verd urbà

Text: ANTONI FALCÓN I VERNIS


Els nous jardins, els nous parcs i els nous carrers arbrats s'han incorporat a la vida quotidiana amb una normalitat tan gran que quasi han passat desapercebuts per al comú dels ciutadans. Però el cert és que el verd urbà de Barcelona s'ha duplicat en els últims vint anys. Antoni Falcón, director-gerent de Parcs i Jardins, repassa el camí que ens ha conduït fins a aquesta realitat tan poc valorada a pesar de la importància que té.
© Rafael Escudé    

L'any 1981, Parcs i Jardins de Barcelona, aleshores un departament municipal, va iniciar la confecció d'un cens dels espais verds de la ciutat, que culminaria a l'any següent. Que aquest instrument tan bàsic no hi fos en aquell moment respon a dos factors: per una banda, el manteniment de les zones verdes es feia amb poc control sobre aquests espais i, per l'altra, la llista dels parcs urbans -i també de places i arbres- era més aviat exigua. No és cap secret que la ciutat va créixer sense tenir en compte el verd. I, en efecte, durant el boom desarrollista, Barcelona va duplicar la població i la superfície construïda (per no parlar de la densitat), però només va crear sis parcs urbans, tres dels quals són jardins situats a Montjuïc!

La democràcia, doncs, va haver de plantejar-se seriosament el tema del reequilibri entre ciment i verd. Entre altres coses perquè els ciutadans estaven reivindicant, amb la pancarta a la mà, qualsevol espai lliure o per alliberar, per tal de guanyar en molts casos la primera zona verda del barri. Però també és cert que la llista de prioritats, en aquella ciutat desballestada pel franquisme, incloïa tota mena d'equipaments i de dignificacions pendents: la perifèria, perifèria real, era tot el que no fos centre, tot el que no eren els barris residencials assentats. Els espais verds no eren, doncs, un element singularitzat dins de la vasta operació de dignificar la perifèria -d'urbanitzar-la-, sinó un factor més al costat del transport, el mercat, l'escola, la biblioteca, el centre cívic, les voreres... Així doncs, els nous parcs urbans van ser inclosos en la planificació global emanada des dels serveis d'urbanisme de l'Ajuntament.

Cal dir que la valoració de la importància dels parcs urbans en la qualitat de vida i en la capacitat de relació dels ciutadans s'havia incrementat en aquells anys. No és que el concepte fos nou -una de les primeres manifestacions barcelonines d'aquesta idea apareix en la memòria que Josep Fontserè va fer per al projecte del Parc de la Ciutadella, el 1872-; és que comença a fer-se popular la idea que el lleure urbà és una cosa quotidiana i que està directament relacionada amb uns espais adequats per exercir-lo. No és casual que l'any 1983 se celebri a Barcelona el congrés anual de la IFPRA -entitat internacional que agrupa els responsables dels espais verds públics- i que el tema triat per als debats sigui precisament "El lleure actiu en els parcs i jardins urbans". Aquell mateix any es va inaugurar a la ciutat el primer parc creat del no-res per l'Ajuntament democràtic, el de Joan Miró, sobre els terrenys de l'antic Escorxador desnonat.

El nus viari de la Trinitat té adossat un parc "esplèndid i contradictori", segons l'autor de l'article

© Arxiu Parcs i Jardins  

Aquest parc és paradigmàtic de la dècada dels vuitanta per moltes raons: perquè reaprofita un solar vacant i perquè els veïns van estar protegint, exigents i vigilants, la promesa d'un parc que no s'acabaven de creure. Perquè és un parc dissenyat per un equip d'arquitectes, el disseny del qual va ser de seguida criticat per la seva fredor i duresa, abans que amb el pas dels anys la vegetació s'imposés amb més presència i flonjor. Perquè és un parc dissenyat amb la llista d'equipaments i floritures que inclou: una biblioteca, pistes de tota mena d'esports, una plaça-àgora per a activitats dels veïns, jocs infantils per a edats diverses, escultura, peça d'aigua, pèrgola..., deixant la natura en un pla secundari, de complement. I perquè el seu nivell d'activitat -el nombre d'usuaris- s'ha anat multiplicant amb el temps: aquests parcs concebuts per ser focus d'una nova centralitat veïnal no sempre són prou cèntrics per fer aquesta funció sense una etapa prèvia d'acostumament, de formalització de noves rutines per part dels veïns (és a dir, la gent ha d'incorporar el nou parc als hàbits quotidians o setmanals, que vol dir canviar els hàbits preexistents, que no és pas una cosa automàtica).

Al Parc de Joan Miró van seguir, ràpidament, el de Can Sabaté, dins d'una enorme illa de pisos a la Zona Franca, i el de l'Espanya Industrial, potser el que millor representa el concepte d'espectacle arquitectònic per damunt de la natura, o sigui, de la vegetació, que acaba sent alhora funcional i convencional.

Això ens dóna el parc de la Pegaso, o el del Clot -un altre cop relativament pròxims-, sobre estructures industrials obsoletes. I és que no es tractava tant de planificar com d'inflar un cens de verd que era escandalosament deficitari. I fer-ho amb vocació de reequilibri, dintre del que la realitat permetia. Un reequilibri que anava més enllà del clàssic verd-ciment, perquè aquests parcs nounats tenien (tenen) alhora la funció d'assentar una identitat de barri i de plasmar la memòria col.lectiva: tenen una funció simbòlica. I per això la Pegaso ret homenatge a la fàbrica de les lluites mítiques i el Clot conserva i subratlla el testimoni dels arcs dels antics tallers de la Renfe. Són parcs creats per servir d'escenari múltiple i polifacètic: de lleure, de trobada, de socialització, de participació, d'esport, de joc, de festeig... El contacte pur amb la natura és un element secundari. Són per definició parcs urbans: a vegades massa urbans.

A partir de la inauguració fundacional del Parc de Joan Miró, i fins al 1992, es produeixen les estrenes de nous parcs amb una seqüència admirable: dos o tres per any, en tots els districtes, fins a sumar-ne vint en un període de vuit anys. És obvi que en la gran operació de regeneració de Barcelona, el verd té un protagonisme important, fins al punt que cada una de les grans infraestructures olímpiques té adossat el seu parc, el seu espai públic verd, fins i tot en obres tan asèptiques i monumentals com els nusos viaris de la Trinitat (amb un parc esplèndid i contradictori) o de les Glòries. I cal no oblidar el bellíssim espai de l'Estació del Nord, un dels més reeixits d'aquesta etapa, que recuperava alhora per a ús olímpic la depauperada instal.lació, adossant-li una planura verda sembrada amb les magnífiques escultures de Beverly Peppers, potser una mica mancat d'arbres en el projecte inicial. No és gens casual que la Vila Olímpica reservi, ja des de la seva concepció, una franja verda -una seqüència lineal de parcs i espais enjardinats- fent de frontera amb el mar. La descoberta de la platja corre paral.lela a la descoberta del verd. Tractant-se de Barcelona, és una revolució conceptual.

REFLEXIO CAP A LA SOSTENIBILITAT
Després dels Jocs Olímpics, amb 828 noves hectàrees de verd -es diu aviat- ja ben païdes, era el moment de seure i reflexionar. De les 364 hectàrees afegides des del 1983, no totes pertanyen a parcs urbans: de fet, tota la ciutat s'ha anat esquitxant de verd, en els racons, en els intersticis viaris, en els espais residuals. Antics aparcaments improvisats pels veïns en solars erms ja són jardins pròxims i simpàtics. Millor encara: estimats pels seus usuaris. La gent ha evolucionat al mateix ritme que la ciutat i, si anys enrere preferien l'espai pelat on deixar el cotxe, a partir del reverdiment de la ciutat, l'orgull de cada barri és, en la majoria dels casos, tenir el seu jardinet d'estrena, el seu parc de disseny, els seus arbres al carrer (perquè paral.lelament i incessantment s'han plantat 56.393 arbres viaris).

L'any 1993 va ser l'inici d'un dens procés de reflexió. Més enllà de les necessitats urbanístiques, socials o estètiques, Barcelona va començar a plantejar-se aleshores el que es va definir internacionalment com a "jardineria diferenciada", una expressió tècnica que vol dir jardineria urbana sostenible, ecològica o simplement racional. Aquest és un procés paral.lel en altres ciutats europees: com adequar la natura a la vida urbana, en tants aspectes artificial i agressiva per a la vegetació? En el cas de Barcelona, es tractava de partir d'una realitat ambiental (el clima mediterrani, molt exigent) i una realitat sociològica (els nostres parcs són petits, urbans i hiperutilitzats), per establir un disseny global de verd que s'adeqüés a aquesta doble realitat i que alhora aconseguís d'extreure de la natura el màxim del seu potencial com a regulador ambiental. En unes altres paraules: aconseguir d'incidir ambientalment a través d'un verd més adaptat a les característiques pròpies de Barcelona.

Un altre cop es va haver de partir de zero, des de la mera catalogació de tots els espais verds, grans i petits, en quatre categories segons el tipus de manteniment que els correspon: parcs i jardins històrics, parcs urbans i places, parcs i espais forestals i arbrat viari. I a partir d'aquí, establir una nova rutina de treball, basada en un manteniment més suau -per permetre que la natura s'assembli més a la natura- i en altres elements, que també es van haver de construir: un catàleg exhaustiu de plantes mediterrànies, o de característiques semblants, per tal de potenciar-ne la utilització. Calia una estratègia correcta d'estalvi d'aigua, a partir de la utilització de les aigües freàtiques i d'un millor aprofitament de l'aigua de reg gràcies a la innovació tecnològica i l'automatització. I, sobretot, l'adaptació progressiva del nostre patrimoni verd a les noves regles de la jardineria ecològica: un disseny d'espais verds amb més presència arbustiva, amb més arbres, amb plantes entapissants en el lloc de la gespa omnipresent... En definitiva, espais verds més mediterranis, però també més rústics i gratificants.

Tot i que aquesta transformació és tan subtil, i tan gradual, que el ciutadà corrent no l'adverteix, sí que representa una ruptura conceptual i estètica amb la jardineria tradicional. I és en aquest sentit que cal explicar-la. Els anys noranta posen l'èmfasi en la comunicació amb els ciutadans, amb un esforç continuat de pedagogia simple: la natura és un element viu, que cal no violentar excessivament, entre altres coses perquè com més ens allunyem del que la natura necessita, més car ens surt el manteniment.

El fet de reflexionar sobre el valor ecològic de la natura a ciutat porta dues conseqüències directes. L'una, Barcelona comença a ser escoltada en els àmbits internacionals; dit en poques paraules, també hi ha un model Barcelona exportable per al verd. L'altra conseqüència és que el verd cobra un protagonisme central, que en l'època de la gran transformació urbanística no tenia: que no tenia conceptualment. Entre el 1993 i el 1995 es posa clarament l'èmfasi en les restauracions d'espais de diferent gènere, com el parc forestal de l'Oreneta (afectat en part per les obres de la Ronda de Dalt), el valuosíssim Parc del Laberint d'Horta o, ja com a recuperació d'un jardí privat pràcticament devastat, l'obertura de La Tamarita com a espai públic.

La restauració del Laberint va ser finançada en part per la Unió Europea dins de l'any dedicat a la recuperació i conservació dels jardins històrics. I el Laberint va tornar a obrir les portes el 1994, minuciosament reconstruït, amb el cobrament simbòlic d'una entrada. Es tractava de posar-lo a l'alçada d'altres jardins de vàlua semblant que hi ha arreu, protegits també amb unes normes d'ús estrictes i amb el recordatori -el tiquet d'entrada- que l'espai no és un parc més, convencional, sinó un itinerari de coneixement i contemplació i plaer estètic. El 1994 va ser l'any de l'inici del Catàleg d'Arbres d'Interès Local, que protegeix aquells exemplars més destacats. Pedagogia un altre cop: la natura és un bé que cal conservar, part del patrimoni de la ciutat, com ho són els monuments i els edificis singulars.

ELS PARCS MEDITERRANIS,
EL PAISATGE RURAL

Un cop establert el procés conceptual de la jardineria ecològica, comencen a néixer jardins urbans dissenyats ja dins del marc dels nous criteris. El 1995 s'inaugura el Bosquet dels Encants, un espai exterior a l'anella viària de les Glòries. Un triangle buit, urbanísticament desendreçat, veu néixer un espai de desnivells, solcat per camins rústics i placetes ombrejades, tot vestit amb una densa vegetació autòctona.

La concepció mediterrània dels nous espais verds, com a retalls ruralitzats en el paisatge ciutadà, es va obrir pas en la sensibilitat dels barcelonins, que van descobrir la inesgotable riquesa de la vegetació autòctona. El Mirador del Poble Sec, en l'extrem de les carenes de Montjuïc, va formalitzar un espai forestal on abans hi havia un descampat erm, amb el qual es va recuperar la façana projectada (però no acabada) per Forestier. Hi ha, en aquests dissenys específics del clima mediterrani, la voluntat de connectar amb la memòria rural de la ciutat, amb el paisatge primigeni que generacions anteriors trobaven en les seves sortides al camp, a les fontades populars. El verd barceloní és mediterrani per adscripció geogràfica, però ho és també per aquesta presència íntima en la memòria dels ciutadans: perquè és a les arrels de la ciutat.

La reflexió sobre la jardineria sostenible, que a partir del 1994 va començar a evidenciar-se en les dades estadístiques de la minva del consum d'aigua o del cost menor de manteniment per hectàrea, va culminar amb la redacció del Pla Estratègic dels Espais Verds de Barcelona, un compendi exhaustiu de les estratègies de conservació, protecció, planificació i realització del verd de la ciutat per a un període de deu anys. Es va elaborar un pla experimental per aprofitar les aigües freàtiques que s'infiltren als túnels del metro -Barcelona està solcada per rieres subterrànies, interceptades per les línies del metro- i que eren bombejades i tornades al clavegueram. Amb una inversió mínima en infraestructures, aquesta aigua s'utilitza ara per regar una gran extensió del verd de la Vila Olímpica.

Parc de l'Estació del Nord

© Maria Birulés  

La ciutat es va endolcir amb l'aparició de nombrosos jardins de butxaca, espais verds de proximitat, ben equipats, dissenyats amb cura, escampats en la trama urbana i que proporcionen als veïns un racó d'esbarjo a pocs minuts de casa. Els jardins de barri van portar el verd a tot arreu, canviant la fesomia del paisatge ciutadà i ensenyant als barcelonins de gaudir de la natura i a cuidar-la. Aquesta intrusió del verd en la vida quotidiana es va veure reforçada per les polítiques anuals de plantació d'arbres, que van portar aquesta presència amiga a gran quantitat de carrers i racons i illetes viàries que no en tenien. Les plantacions buscaven, i busquen, equilibrar amb una selecció imaginativa d'espècies la fins aleshores aclapadora majoria de plàtans, una espècie tradicional que no és apta per viure en carrers on no pot desenvolupar-se plenament. Una línia d'investigació va permetre establir la idoneïtat d'altres espècies, que aporten alhora la sorpresa de la floració, de colors o textures, i que són en definitiva una nova riquesa en el paisatge vegetal de la ciutat. Així doncs, al cap dels anys, Barcelona ha arribat a la xifra de 150.000 arbres viaris, un índex que ens situa entre les ciutats més arbrades d'Europa.

EL DIÀLEG AMB ELS CIUTADANS
Tot aquest esforç va assolir la seva maduresa el 1996, quan es va iniciar un procés per acostar encara més el verd als ciutadans a través del desplegament territorial del personal de Parcs i Jardins, per tal que la gestió dels espais verds es fes de manera més directa i més en contacte amb els usuaris. Una profunda reforma interior, duta a terme en un període de tres anys, va permetre situar els conservadors i els responsables territorials a peu de carrer. La gestió sobre el terreny es va provar com una font privilegiada per conèixer les expectatives dels usuaris, per contrastar opinions, per solucionar petits problemes i trobar-hi solucions.

Iniciatives com ara la celebració de concerts de música clàssica en els parcs els vespres d'estiu han arribat a ser una cita obligada, al mateix temps que fan palès que un parc urbà és un espai prenyat de possibilitats de gaudi, fins i tot culturals. Parcs i Jardins ha multiplicat en els últims anys l'obtenció de recursos propis, que pot reinvertir en la millora del verd sense que les aportacions de l'Ajuntament creixin de manera proporcional a l'increment real de les hectàrees verdes que s'han de mantenir. Gran part d'aquests recursos provenen de serveis oferts a tercers -cursos de capacitació per a professionals, tasques de manteniment contractades, disseny d'espais verds, assessorament.

NOUS REPTES DE FUTUR
El verd de Barcelona arriba al segle XXI integrat al repte global de la ciutat per a la sostenibilitat. Així va aparèixer el concepte de corredors verds, línies contínues de verd que relliguen entre si els diferents espais verds i aquests amb la massa forestal periurbana de Collserola i, en el futur, amb les lleres revigoritzades dels dos rius. Els corredors fan possible la continuïtat del verd i ajuden a permeabilitzar una ciutat de construcció densa. Alguns ja existeixen prefigurats -sobretot en els límits de la ciutat- i d'altres estan en fase de planificació o fins i tot de realització, sumant retalls, espessint la vegetació dels carrers arbrats, condicionant nous racons. Els corredors tenen una importància fonamental per a la petita fauna, que, malgrat totes les dificultats, perviu a Barcelona, en especial la gran varietat d'ocells que els converteixen en hàbitat. Alhora, molts d'aquests ocells contribueixen a eliminar els insectes que propaguen plagues i malures, i es converteixen així en un factor de protecció dels arbres que els acullen -i limiten al mateix temps l'ús de plaguicides químics, que ja han estat reemplaçats per productes no lesius per a la natura.

Però els espais verds són sobretot una oferta de qualitat de vida. Esquitxada la ciutat amb seixanta parcs urbans, amb una multitud de jardins de barri -alguns plenament consistents com els de Rosa Luxem-burg, Can Miralletes o els jardins de la Costa- i unes places arbrades amb més vegetació arbustiva i millor oferta d'equipament, és el moment de plantejar-se l'objectiu de tenir, tots els ciutadans de Barcelona, un espai verd a cinc minuts de casa. El que fa vint anys podia semblar una utopia, avui és una meta realitzable en un període curt, aplicant-hi imaginació, amb el dinamisme, la iniciativa i la col.laboració dels districtes i el reaprofitament d'espais residuals. Les illes interiors de l'Eixample, per exemple, han de tornar a brindar un servei als veïns.

Barcelona ha descobert la seva identitat verda. Els ciutadans ja no poden recordar la ciutat tancada i grisa de l'any vuitanta, mancada de parcs, on segons com es podia caminar llarga estona sense percebre ni un bri de verd, ni un arbre, ni un espai on nens, adolescents i avis juguen i es relaxen al sol. En certa manera, Barcelona ha recuperat a través del verd la seva identitat mediterrània. El patrimoni natural de la ciutat s'ha enriquit qualitativament i quantitativament. Avui la ciutat pot presumir del seu sistema verd: un verd mediterrani, sostenible, útil per a les persones, estèticament innovador, urbanísticament equilibrat, resistent a un ús molt intens i de fàcil manteniment. I amb l'arbre com un dels seus protagonistes essencials.


 

CRONOLOGIA

1981

  • El Servei Municipal de Parcs i Jardins assumeix la conservació de les zones verdes, que fins aleshores es feia externament mitjançant contractes. Es comença a elaborar un cens dels espais verds existents.
  • Es fa un pla de quatre anys de durada per plantar 10.000 arbres per any, incorporant-hi totes les voreres de més de 2,40 m d'amplada.
  • Es realitza la Plaça Gaudí, davant la Sagrada Família, segons el projecte pòstum de Nicolau M. Rubió i Tudurí.

1982

  • Es restauren els Jardins de Costa i Llobera.
  • Té lloc la remodelació dels Jardins de les Infantes.
  • Es completa el cens de zones verdes i s'inicia el de l'arbrat viari.

1983

  • Se celebra a Barcelona el Congrés Internacional de la IFPRA, amb el tema El ocio activo en los parques y jardines urbanos.
  • Parc de Joan Miró.
  • S'edita l'àlbum de cromos Arbres de Barcelona.

1984

  • Parc de Can Sabaté.
  • El Parc Güell és consagrat com a Patrimoni de la Humanitat, junt amb altres obres de Gaudí, per la Unesco.

1985

  • S'edita la Guia del Parc de la Ciutadella.
  • Té lloc el reconeixement oficial del títol de FP de 2on grau de l'Escola de Jardineria Rubió i Tudurí.
  • Parc de l'Espanya Industrial.
  • Comença la primera fase del Parc de Sant Martí (s'acabarà el 1992).
  • Es realitza l'ampliació del Viver Municipal de Tres Pins (s'obrirà al públic, per a visites, a partir del 1993).

1986

  • Surt la Guia del Parc Güell.
  • Jardins de Vil.la Cecília.
  • Parc de la Pegaso.
  • Parc del Clot.
  • Se celebra la primera Festa de la Primavera.

1987

  • Parc de la Creueta del Coll.
  • Surt publicada la Guia del Parc del Laberint d'Horta.
  • S'instal.la el primer pessebre amb plantes vives a la plaça de Sant Jaume.

1988

  • S'instal.len els primers pipí-cans.
  • Parc de les Corts.
  • Parc de l'Estació del Nord.

1989

  • Es publica la Guia dels Jardins del Palau de Pedralbes.
  • Jardins de Can Castelló.

1990

  • S'inicien les activitats lúdiques a les platges de Barcelona.

1991

  • Jardins de ca n'Altimira.
  • Parc del Pla de Fornells.

1992

  • S'adopta la Norma Granada, sistema que permet valorar el cost econòmic de la destrucció o vulneració de qualsevol arbre a la ciutat.
  • Parcs i Jardins realitza l'ornamentació olímpica i paralímpica de totes les seus i subseus esportives.
  • Se celebra a Barcelona el XIX Congrés Nacional de Parcs i Jardins Públics, on s'analitza la funció urbana i social dels parcs i espais verds.
  • S'edita la Guia de Parcs i Jardins de Barcelona.
  • Surt el número 0 de la revista Barcelona Verda.
  • Parc de Sant Pau del Camp.
  • Parc de les Glòries.
  • Parc de la Vall d'Hebron.
  • S'inaugura el cinturó de parcs a la Vila Olímpica: Parc de Carles I, Parc de les Cascades, Parc del Port Olímpic, Parc de la Nova Icària i Parc del Poblenou.
  • Parc del Migdia.
  • Es posa en marxa el programa educatiu "Jove jardiner".
  • Té lloc la primera edició de la campanya de Nadal amb arbres alternatius.

1993

  • Comencen a implantar-se les estratègies per aconseguir una jardineria urbana sostenible: classificació dels espais verds en quatre categories de manteniment, adequació de la vegetació al clima mediterrani, increment de la biomassa i la biodiversitat i estalvi dels recursos naturals.
  • Parc Esportiu de Can Dragó.
  • Parc de la Trinitat.
  • Es cataloguen els primers cinquanta exemplars d'arbres d'interès local per tal d'assegurar-ne la pervivència.
  • S'incorporen les platges olímpiques -Nova Icària, Bogatell, Mar Bella i Nova Mar Bella- a les platges de la ciutat.

1994

  • Es restauren els Jardins del Laberint d'Horta i es reobren sota la categoria de jardí-museu amb ajut econòmic de la Unió Europea.
  • Es restauren i s'obren al públic els Jardins de la Tamarita.
  • La revista Barcelona Verda apareix amb un nou disseny i amb més pàgines.
  • Parc de Josep Ma. Serra Martí, a Canyelles.
  • Té lloc l'exposició itinerant Parcs i Jardins als districtes.
  • Es posa en marxa el programa "Informadors als parcs".
  • S'inicia el programa d'activitats "Viu la platja tot l'any".

1995

  • El Parc del Bosquet dels Encants és el primer parc dissenyat íntegrament amb criteris de sostenibilitat.
  • Queda inaugurat el Centre Experimental de Can Cadena, dedicat a la jardineria ecològica i l'agricultura biològica, amb tasques pedagògiques i didàctiques.
  • S'aprova un projecte per aprofitar les aigües freàtiques bombejades dels túnels de metro, que entrarà en funcionament el 1998 amb el reg de les zones verdes de la Vila Olímpica.
  • Mirador del Poble Sec.
  • Primera fase del Parc de Font Florida.
  • S'enllesteix la restauració del Parc de l'Oreneta.
  • Jardins Príncep de Girona.
  • Es reconstrueixen els Jardins de Can Sentmenat i s'obren al públic.
  • S'obren al públic els Jardins de la Universitat.
  • Es restaura l'Hivernacle de la Ciutadella i entra en funcionament com a centre d'exposicions i aula d'ecologia.
  • Es publica La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona, obra de Patrícia Gabancho i Ferran Freixa.
  • S'elabora el Pla Estratègic dels Espais Verds de Barcelona, amb la planificació dels objectius a deu anys vista, amb especial èmfasi en la sostenibilitat.
  • S'inicia el cicle de concerts estivals "Clàssica als parcs", complementat amb concerts de jazz.
  • Barcelona Verda es converteix en una publicació bimestral.

1996

  • Es despleguen els conservadors als parcs de la ciutat, per tal d'establir una gestió sobre el terreny dels principals espais verds.
  • Se signa la Carta de Barcelona en defensa dels drets de l'arbre a ciutat.
  • S'obren al públic els Jardins de la Maternitat.

1997

  • Es completa el desplegament dels conservadors, als quals se sumen responsables territorials per a les zones verdes que no són parcs urbans, i, per tant, es dóna cobertura a tots els espais de Barcelona.
  • Jardí de les Tres Xemeneies.

1998

  • S'elabora el Pla de Gestió de l'Arbrat Viari de l'Eixample, amb l'estudi de cada exemplar, el seu estat de salut i la proposta global de manteniment en el futur.
  • Es posa en funcionament la masia experimental Can Mestres.
  • Es cataloguen dotze jardins particulars, inaugurant el Catàleg d'Espais Verds Singulars, amb vistes a la seva conservació.
  • Surt publicada la nova Guia del Parc Güell.
  • Jardins de Can Miralletes.

1999

  • Surt publicada la nova Guia del Parc del Laberint d'Horta.
  • Jardins de Rosa Luxemburg i Jardins de la Costa.
  • Es restauren i s'obren al públic els Jardins de les Heures.
  • S'inicia la campanya anual divulgativa "Fem compost al parc" per fomentar el reciclatge de les matèries orgàniques.
  • Es rega tot l'arbrat viari de Barcelona amb aigües del subsòl.
  • S'edita el llibre divulgatiu Arbres de Barcelona.
  • Té lloc la primera experiència d'"Horts Urbans", amb la participació de jubilats que tenen cura de parcel.les cedides a Can Mestres.