english


portada

OPINIÓ



portada de BMM
correu
arxiu

Les altres cares
del civisme

Text: JOSEP RAMONEDA
Il.lustració: SILVIA ALCOBA


L'autor de l'article reflexiona sobre una de les reivindicacions més quotidianes d'alguns mitjans de comunicació i de certs sectors socials: la demanda de civisme. Ramoneda afirma que les normes d'urbanitat són una forma de cobrir amb les aparences les discrepàncies de fons, en un món en què "a la doctrina del consens correspon el catecisme del civisme". En lloc d'aquest succedani de democràcia, proposa invitar el ciutadà a reconèixer la conflictivitat social i a comprometre's.

Aquests temps postmoderns i postpolítics tenen molta tirada als déus menors. En nom de la tolerància, es parla de multiculturalisme com a forma de consagrar el relativisme cultural, però al mateix temps se'ns inunda de codis ètics i de manuals d'urbanitat. Com quedem? És a dir, es renuncia a la veritat, però no al clericalisme; es nega pretensió d'universalitat als propis judicis, però no es renuncia a establir els prejudicis compartits. El pensament és feble, però la voluntat ordenadora segueix ferma. A la doctrina del consens correspon el catecisme del civisme. Com que sobre les coses grosses tot està dat i beneït, ocupem-nos de les coses petites, que diria Escrivá de Balaguer. D'ajudar la gent gran a travessar el carrer, de no fer soroll per no molestar el veí, de no tirar brossa a terra. I d'això en fem una poètica, perquè d'alguna manera s'ha d'anar tirant. Quan érem petits en dèiem urbanitat. A l'escola hi havia manuals segons els quals Déu i Franco tenien molt a veure amb les coses de cada dia. I a casa els pares ens estaven tot el dia a sobre: nen menja bé, nen neteja el que has embrutat, nen no parlis malament. Ara es veu que d'això n'hem de fer notícia. El civisme deu ser la primera conseqüència del fracàs dels pares com a educadors.

Però el civisme és virtut. I amb les virtuts no s'hi juga. El civisme, diuen, és respecte als altres i respecte a les coses que tenim en comú. És a dir, a la cosa pública. La relació amb els altres és sempre molt complicada perquè es mou entre la necessitat de reconeixement -mutu- i el dret a la indiferència. Tots volem que l'altre s'inclini davant nostre, ens reconegui com a ciutadans, portadors d'una dignitat i, com es diu actualment, d'una identitat. Però, al mateix temps, tots voldríem passar desapercebuts, quan el fet de ser reconeguts és causa de les nostres desgràcies. Quan totes les mirades es posen sobre un per fer-li notar que és diferent. El civisme formalitza la relació amb els altres, despullant-la de tota tensió, de tota intensitat. Les normes d'urbanitat són sempre una manera de cobrir amb les aparences les discrepàncies de fons. En definitiva, la civilització és el control de les passions. D'ací el malestar que fa de música de fons de la cultura. Com més comprensiu sigui l'espai de civilització més lliures ens sentim. El civisme, amplia o redueix l'espai del que és possible?

El civisme formalitza la relació amb els altres, despullant-la de tota tensió, de tota intensitat. Les normes d'urbanitat són sempre una manera de cobrir amb les aparences les discrepàncies de fons. En definitiva, la civilització és el control de les passions".

Hem de conservar i protegir entre tots allò públic. En temps en què es juga a confondre públic i privat, en què el públic envaeix constantment el terreny del privat, en què en nom de la seguretat l'ull del poder envaeix l'espai públic i vigila a través de l'ull del pany electrònic l'espai privat, què ens demana el civisme? Que protegim el mobiliari públic, que vetllem pel bon manteniment de les coses, perquè, en definitiva, les hem pagat entre tots. Que les haguem pagat no vol dir que siguin realment de tots: està garantit un accés igual a tot allò que és públic? No és una qüestió menor. Només sobre ella té sentit parlar de civisme. Perquè el civisme no és compatible amb discriminació. I, per què només l'espai públic? El civisme no ha d'encalçar també l'univers del privat? L'únic límit a les conductes és la llei, diuen. Per tant, qui no viola la llei no està obligat a donar cap explicació. El civisme, doncs, és una virtut pública, perquè les virtuts privades són irrellevants. És civisme deixar els treballadors d'una empresa sense feina? No gaire. Però, com que forma part de l'àmbit considerat privat, el civisme queda suspès. No és exigible. Ni tan sols recomanable. La qual cosa ens obliga a preguntar: on comença i on acaba el civisme? La ideologia del civisme confirma que d'un temps ençà tots els discursos socials estan destinats a les capes mitjanes de la societat, als seus hàbits i els seus costums. Per sobre hi ha impunitat -qui té el poder està exempt- i per sota, si anem tirant avall, trobem la marginació i la immigració: l'altre, i per a l'altre el civisme no compta, perquè l'altre és l'estrany. El civisme és, en el fons, l'autocomplaença en les virtuts del sentit comú.
Al costat d'aquest civisme passiu n'hi cabria un altre d'actiu: civisme de participació, de compromís, d'acció. Fer de la cosa pública alguna cosa que realment ens concerneixi a tots. Però això té un nom: democràcia. I és curiós que els que proclamen el civisme com a virtut són sovint els que més han fet perquè la democràcia s'anés esvaint i la participació ciutadana s'anés reduint a pagar impostos i anar una vegada cada quatre anys a votar. El civisme és la doctrina adequada a l'apoteosi del ciutadà Nif, l'home de les tres "c", perquè l'únic que se li exigeix -i se li reconeix- és competir, consumir, contribuir.

Tanmateix, tot d'una apareix el fenomen de la immigració. I la cultura de les "c" -del civisme- rep una sacsejada. Els estranys comencen a habitar entre nosaltres. El ciutadà cívicament exemplar sent les pessigolles del racisme. I encara que procura treure's del cap els mals pensaments, se li escapa sovint: no tinc res contra els immigrants, però tenen costums que no són compatibles amb els nostres, o són gent necessitada i només poden portar problemes o si ve una crisi trauran feina a la gent d'ací. Tot dit amb la correcció màxima, evidentment. Fins que hi ha un aldarull, un problema: l'equilibri cívic es trenca.

Per què necessitem parlar de civisme si les virtuts cíviques ja estan compreses en la virtut republicana que assenyala l'ideal de comportament democràtic? Perquè el civisme és un vi de poca graduació. I, en canvi, la virtut republicana compromet enormement. Vivim temps de succedanis. El civisme ho és. No podem convertir les obligacions elementals -tenir els carrers nets o no fer soroll- en ideal social, encara que, malgrat els maldecaps que a vegades porten les escombraries, sigui més còmode que reconèixer la conflictivitat social i invitar el ciutadà a comprometre's quan calgui, que és el que escau a una democràcia activa. Però com que res no esvera més governats i governants que tot allò que és acció, busquem les virtuts narcòtiques del cristianisme de les coses petites. I ens dediquem al civisme i als codis ètics; la societat de la indiferència també vol proclamar els seus camins de santedat.