english







portada de BMM
correu
arxiu

 

Més enllà del bricolatge

La metròpoli del cable: to dig or not to dig

Ciutat, innovació i economia del coneixement


La re-informació de la ciutat


L'Ajuntament en la ciutat digital


Participació ciutadana i Internet


 
 
Més enllà del bricolatge

TEXT Vicent Partal
Periodista i director de VilaWeb
  ŠAnna Portnoy

 

 

 

Cada vegada que es parla d'Internet i les noves xarxes de comunicació hi ha una tendència a la fantasia, que comence a pensar que deu ser irrefrenable. És molt comú fer grans frases, grandiloqüents. Proclamar grans canvis i revolucions. Extrapolar el seu valor i situar-les al bell mig del debat social. Convertir-les en el referent quasi únic del nostre futur. No n'hi ha per a tant.
Evidentment que les noves formes de comunicació que representem, com una icona, en la paraula Internet són extraordinàriament importants. I evidentment que comporten alteracions molt substancials de la nostra manera de viure. Però la tecnologia només és això: tecnologia. I si el debat el centrem en aquests aspectes més relatius al bricolatge, si em permeten l'expressió, potser ens estem perdent la part fonamental del debat. Que no és cap altra sinó les implicacions socials. Perquè no cal extrapolar el seu valor, però tampoc no s'ha de disminuir.
Internet no canviarà el món. Ni tan sols l'Internet espectacular que ens promet el cable. Però el món ja no és el mateix, perquè hi ha Internet. Alguns pensen que el canvi s'està produint molt lentament. Jo crec el contrari. Que la velocitat és sideral. Així, si observem el que ha passat aquests anys, és extraordinari. Els Jocs Olímpics de Barcelona no van posar res de res a Internet. Ni una ratlla. Simplement era una tecnologia inexistent a efectes pràctics. Només cal comparar-ho amb el desplegament fet a Sidney per a adonar-nos que vivim com dues èpoques diferents, i això que no han passat encara ni deu anys.
La web de l'Ajuntament de Barcelona, com tantes altres, va començar a funcionar abans de l'estiu del 1995. Però avui no hi ha cap departament, o no crec que n'hi haja, indiferent a Internet. Les administracions, les empreses, els col.lectius, els grups i les associacions han anat replicant en el ciberespai el que som en el món presencial d'una manera torbadora. Quan VilaWeb va néixer el maig del 1995 hi vàrem catalogar les webs catalanes que hi havia aleshores. No arribaven al centenar. Avui hi ha unes quantes desenes de milers. En només sis anys. És extraordinari. Però ho és més si tenim en compte que aquest canvi s'ha fet en condicions molt desfavorables. Amb xarxes de connexió rudimentàries. Amb preus desorbitats. Amb velocitats de connexió precàries. Sense les infraestructures que haurien de fer aquest canvi no només útil, sinó també senzill i, per què no, divertit.
I si això ha estat així, tenim motius per pensar que el canvi del canvi pot ser encara més potent. Ara se'ns anuncia i comencem a tocar amb els dits un Internet molt més poderós. Bàsicament, un Internet (i ja sé que és molt més que d'Internet del que estem parlant) ràpid, barat, amb gran capacitat de banda, elegant, atractiu. Les possibilitats d'aquesta nova xarxa són espectaculars si arriba a desplegar-se. Les conseqüències, per tant, seran també espectaculars.
A mi em sembla que hi ha un gran canvi que s'acosta a tota velocitat, i aquest serà el de la connexió permanent. Tinc la impressió que en una dècada -i estic tirant molt llarg- la idea de "connectar-se a" resultarà càndidament antiga. No és que ens connectarem: és que estarem permanentment connectats. Ja hi ha massa insinuacions que això passarà perquè no ens les prenguem seriosament.
Per exemple, cada dia apareix un estri nou que es connecta a la xarxa. Primer, Internet era una xarxa a la qual només era possible entrar mitjançant un ordinador. Ara ja hi ha els famosos telèfons WAP, que permeten també aquest accés. I en uns anys no hi haurà cap telèfon que servisca només per a parlar.
El WAP és una tecnologia que realment ha decebut molt per les seues limitacions i per la poca generositat tarifària que les operadores telefòniques han posat al seu pas. Però és molt significatiu. I obre una via, la de l'Internet mòbil, extraordinàriament interessant. És més recent l'entrada d'Internet pel televisor, però ja hi ha empreses que ofereixen aquest servei. I amb èxit.

El cable és avui dia una alternativa sense parangó. Un aspecte de les obres d'instal.lació de la xarxa de fibra òptica al subsòl de Barcelona.
ŠAnna Portnoy
 


I queda després tota l'espectacular faramalla d'accessos a Internet des de la cuina, des de la nevera, des del cotxe, des dels ascensors! Ja és veritat que, de moment, és una mica xou. Però no ho serà ben aviat. Perquè ben aviat, especialment si les telefòniques ho poden entendre i actuar en conseqüència, ens passarem el dia connectats.
Que ningú no s'espante: no vol dir això que ens passarem el dia fent coses connectats. Possiblement, durant hores no usarem la connexió per a res. Però estarem connectats. És a dir, que la podrem usar instantàniament en el punt en què la necessitem i que podrem ser accedits a través seu quan algú ens necessite.
En aquest panorama que se'ns obre al davant hi haurà dues grans classes de connexió: la mòbil i la fixa. I segurament farem coses diferents amb cadascuna d'elles i les usarem en funció del lloc on estiguem i la necessitat que tinguem. La mòbil requerirà encara, si volem parlar d'un accés universal o gairebé, grans avenços tecnològics. La fixa, la que tindrem a casa i a la feina, ja té solucionat el problema del transport: el cable.
La telefonia tradicional, el parell de coure, no dóna per més en principi. Astúcies hàbils com és l'ADSL o equipaments més robustos com l'XDSI estan molt bé, però són limitats. En un cas per la imprevisibilitat. En un altre, pel cost constant. I, en definitiva, en les millors condicions encara estem parlant de 256 Kbits/segon i entre 64 i 128 Kbits/segon, respectivament.
Ja ho he dit diverses vegades: potser inventaran alguna cosa nova. Però, ara per ara, és indiscutible que el cable, sobretot si és un bon cable, és una alternativa sense parangó. Perquè pot donar més velocitat de connexió. Perquè és interactiu. Perquè circula amb la mateixa qualitat en les dues direccions. Perquè pot tenir un preu raonable. Perquè pot permetre la tarifa plana.
Aquest és el motiu bàsic pel qual el cable és el cavall guanyador ara mateix. Però n'hi ha dos més. O un, segons com ho miren. El cable pot alimentar no només l'ordinador, sinó al mateix temps, i de manera simultània, tots els estris de la casa: el telèfon, l'ordinador i el televisor; però també, si cal, la nevera. I pot convertir-los en màquines complementàries. Pot fer del televisor un ordinador i viceversa. Per exemple. I, per tant, pot ser un punt unificat d'entrada de dades a la casa. Simplificant la complexitat dels accessos i esdevenint el nus gordià de la comunicació familiar.

EL CABLE I LA DEMOCRÀCIA
En aquestes condicions, el cable -per dir-ho més exactament, allò que circula i circularà per dins del cable- serà una de les peces essencials del nostre sistema de govern. En primer lloc, perquè serà el conducte per on la informació circularà d'una manera més massiva. En l'actual esquema, una part de la informació circula pels papers dels diaris i té uns conductes de producció i distribució separats dels de la televisió, que és un altre dels grans circuits informatius i va bàsicament per ones. I hi ha la informació i la comunicació que rebem per via telefònica, que té tota una altra estructura al seu servei, siga per parlar amb un amic o per connectar-se a Internet.
Totes aquestes funcions, tots aquests canals de distribució, podrien quedar unificats o gairebé a través del conducte del cable. Tot ens arribaria empaquetat i distribuït per un sol conducte. I això aporta comoditat i racionalitat, però també significa que requereix un control per evitar abusos. Més i tot si ja sabem que, en segon lloc, el cable delimitarà espais geopolítics. Avui en dia ja passa que una nació és definida més pels seus mitjans de comunicació, per la seua comunitat de notícies i consum, que no pas per l'ordre constitucional. D'ara endavant això encara passarà més. El control de la xarxa de cable serà substancial a qualsevol projecte comunitari. I quan dic "el control" vull dir bàsicament la capacitat de discutir quins continguts hi viatjaran i fins on arribaran els serveis que les institucions i el mercat vulguen oferir als ciutadans.
Des de la Revolució Francesa cap ací hi ha hagut unes institucions que han servit com a referents per a construir grans espais polítics. Un país el delimitaven les seues escoles, la lleva de l'exèrcit, el servei de correus en cada poblet i tot un arsenal d'entitats cohesionadores. Avui en dia, ja no és tant així. I tot indica que caminem cap a un futur encara més marcat per la informació i el consum. Qualsevol àmbit col.lectiu (una ciutat, un país, un estat, el que vulguen) vindrà delimitat per l'àmbit informatiu que alimentarà els seus ciutadans i per un àmbit de consum que m'imagine que tindrà molt a veure amb el primer.
No estic parlant necessàriament del Gran Germà ni d'aquella ciutat de Blade Runner. No tenim per què imaginar un futur llòbrec. Que les nostres institucions de referència social queden destruïdes o molt alterades per tot aquest fenomen pot ser dolent en alguns casos, però pot ser alliberador en altres. En qualsevol cas, està passant.
Avui, el que som està deixant de ser marcat pels documents oficials i és cada vegada més en les mans del que coneixem, del que sabem. Som allò que sabem i el que sabem nosaltres que no saben els altres és el que ens diferencia i cohesiona.

"El que som està deixant de ser marcat pels documents oficials i és cada vegada més en les mans del que coneixem. El que sabem nosaltres que no saben els altres és el que ens diferencia i ens cohesiona".
Terminals públiques d'una agència de viatges per a la contractació de serveis a través d'Internet.
Š Eva Guillamet
   

UN DESPLEGAMENT EN CONDICIONS
Bona part del que sabem, i sobretot del que sabrem, passa o passarà pels múltiples usos del cable. Crec que aquest hauria de ser un argument suficient per prendre'ns amb molta atenció qualsevol detall del seu desplegament. No és incidental que arribe a tothom. No és incidental que els seus continguts siguen equilibrats. No és incidental aconseguir que servisca per relligar espais comunitaris. És bàsic. És bàsic que es desplegue en condicions i és bàsic que hi haja alguna forma de control col.lectiu sobre allò que transporta.
Sempre una xarxa capil.lar que intenta i vol arribar fins a la darrera casa comporta canvis profunds. Aquesta xarxa, però, és més important perquè alimenta el cervell, el coneixement. També altres coses. Però, sobretot, el cervell, la informació. Que és la base de la democràcia. Per això, perquè estem alterant les regles de circulació de la informació que hem tingut els darrers dos segles i amb les quals ens hem acostumat a treballar, per això és tan important saber bé què estem fent amb el cable.
La ciutat, en el nostre cas Barcelona, canviarà al ritme que li marcarà la xarxa de comunicacions. Com va canviar al ritme que li marcava el clavegueram o com va canviar gràcies al disseny urbanístic del Pla Cerdà. Tots sabem ara que refer aquelles coses que no es van fer com calia en el seu moment és molt i molt complicat. Hem tingut sort que Barcelona haja estat pensada i dissenyada en cada època amb la participació de gent que tenia un notable sentit de l'anticipació i que sabia preparar-la per al futur. Ara hi tornem a ser.
Hi tornem a ser, però sabent que hi haurà trasbalsaments que reclamen molta racionalitat per encarar-nos-hi. Les indústries, a les quals vàrem fer fora, tornaran a ser part del paisatge urbà -una situació ben entesa pel pla 22@-. La diversitat cultural i nacional dels nostres veïns serà extraordinària i imprevisible. I la comunicació, amb l'ensenyament!, és l'eina privilegiada que ens permetrà inventar-nos una nova identitat col.lectiva basada en el que som i oberta al mestissatge. I encara: Barcelona haurà de tenir la vista posada no ja fora de l'àmbit nacional o estatal, sinó fins i tot més enllà de l'àmbit europeu. Perquè haurem de ser competitius en l'àmbit mundial. I atractius. No ho podrem ser si no som capaços de desplegar aquesta nova xarxa de comunicacions i convertir-la en el teixit bàsic del nostre dia a dia.
La ciutat, el país, ha entès això amb rapidesa. Els nostres polítics, les empreses, les associacions, ho han entès suficientment bé. Les institucions saben i reconeixen públicament la importància del que està passant. És una base més que notable. Per a pressionar a favor d'un desplegament en condicions i molt més ràpid del que tenim. I per començar a pensar més enllà del bricolatge, més enllà dels tubs i les caixes de connexió.
Que es desplegue el cable ràpidament. I alerta, que no anem bé en això. El cable s'està desplegant amb una lentitud exasperant i hi ha indicis que no arribarà a tot arreu on hauria d'arribar. Però mentre pressionem perquè això es solucione, pensem tot el que provoca aquest desplegament en la nostra societat i atrevim-nos a discutir les seues implicacions amb la vista posada no en la tecnologia, sinó en les conseqüències de la tecnologia. En les conseqüències de la seua bona aplicació i, sobretot, en les conseqüències que no voldríem patir si s'aplica malament.