english







portada de BMM
correu
arxiu

 

Més enllà del bricolatge

La metròpoli del cable: to dig or not to dig

Ciutat, innovació i economia del coneixement


La re-informació de la ciutat


L'Ajuntament en la ciutat digital


Participació ciutadana i Internet


 
 
La metròpoli del cable: to dig or not to dig


TEXT David Esteban
Conseller delegat
Fura Consultores
GRÀFICS Transcreativa

ŠAnna Portnoy

 

 

 

To dig or not to dig? (fer rasa o no fer-ne?) Fer rasa i soterrar fibra òptica com l'estratègia per disposar d'una infraestructura de telecomunicacions avançades? O bé replantejar les apostes en execució per tal d'acceptar que hi ha alternatives que no ho requereixen?
La persistent discussió sobre la situació del desplegament del cable a les demarcacions catalanes s'ha vist ampliada en els darrers temps per l'obertura d'una aferrissada polèmica sobre la vigència tecnològica d'aquest tipus d'infraestructures. En aquestes discussions han participat no tan sols els actors més directament afectats (operadors, Administració pública), sinó també el conjunt de la societat des de diferents àmbits, sigui tècnic, empresarial, universitari, o els mitjans de comunicació mateixos.
Quin és el problema? Quina és la raó que justifica l'aparició d'aquestes discussions? No es tracta simplement d'una qüestió referent a incompliments de les obligacions derivades de les concessions atorgades (que també), sinó que el debat s'ha estès fins al nucli mateix de l'aposta tecnològica original, incorporant en el discurs la disponibilitat actual de tecnologies alternatives que aporten dimensions addicionals al problema.
La situació s'agreuja quan el qüestionament de la vigència tecnològica del cable (de fibra òptica, s'entén) és utilitzat sistemàticament des de l'operador incumbent (una nova forma més tècnica de referir-se a l'operador dominant, és a dir, Telefónica d'Espanya) com la base estratègica per atacar les capacitats dels seus competidors (en aquest cas, les ofertes plantejades pels operadors de cable, particularment a Catalunya).
Ens trobem realment davant d'una situació d'obsolescència prematura? Se'ns ha mort la tecnologia del cable fins i tot abans d'haver aconseguit desplegar-la operativament a Catalunya? Hem de creure les veus que ens diuen que l'oferta d'ADSL és "la resposta" i una solució de present i de futur que substitueix amb tots els avantatges el cable? Hauríem de considerar, malgrat tot, el cable com una aposta tecnològica irrenunciable?

L'objectiu d'aquest article és explorar d'una manera metòdica la situació actual, tot revisant les bases reals de la polèmica generada, explorant les alternatives existents, valorant la conjuntura sota la perspectiva dels condicionants que l'han creada i, alhora, aportant elements de reflexió i anàlisi que contribueixin a aclarir l'evolució de futur de les infraestructures avançades de telecomunicacions a Catalunya.
En aquest sentit, efectuarem un recorregut a través de la regulació que afecta el sector de les telecomunicacions, especialment el cable; introduirem les posicions des de les quals s'estan fent les valoracions que han generat la polèmica, tot identificant els actors; descriurem les tecnologies emergents que estan propiciant l'existència de noves ofertes que competeixen (o competiran) amb el cable, i, finalment, situarem en el temps l'evolució més immediata de les diferents ofertes.
El primer element a introduir per tal de conduir conceptualment la polèmica que ens ocupa és mencionar la tradicional separació que s'ha aplicat sistemàticament als règims reguladors del sector audiovisual i del sector de les telecomunicacions.

CARÀCTER SOCIAL DEL SECTOR AUDIOVISUAL

Hi ha una raó fonamental que justifica aquesta separació: el caràcter social del sector audiovisual, en particular quan se'l considera com a generador de serveis de difusió d'informació a la població. Com a conseqüència immediata, l'Estat actua segons el principi de garantir la pluralitat de la societat i de les llengües de l'àmbit territorial estatal. La Constitució Espanyola considera els serveis audiovisuals com a mitjans de comunicació socials, justificant la presència de l'Estat en el sector mitjançant empreses públiques. Es tracta d'una regulació orientada al missatge i independent del canal.
Aquesta posició dels governs està totalment avalada per la Unió Europea, que dóna suport a aquest règim específic i ben diferenciat del sector audiovisual en els seus tractats constitutius, tot argumentant les mateixes raons de pluralitat ideològica i de salvaguarda de les llengües i cultures europees, i justificant les subvencions dels Estats a les empreses audiovisuals públiques.
Les telecomunicacions, al contrari, són considerades com a mecanismes de comunicació purament instrumental. En aquest sentit, no justifiquen la necessitat de cap intervenció estatal, donat que tenen una component bàsicament de servei als ciutadans i a les empreses i organismes de la societat. Entren dins del concepte genèric d'utilities (en el sentit anglosaxó del terme) i, conseqüentment, s'enfronten a un entorn de liberalització en principi totalment exempt d'intervencionisme per part de l'Estat, almenys en teoria. Sempre que no ens plantegem fer en aquest moment una lectura entre línies dels esdeveniments dels últims temps, tot considerant les connotacions polítiques derivades dels nomenaments dels màxims responsables de les empreses més significades del sector de les telecomunicacions (però això seria objecte d'un altre article).
La separació reguladora entre ambdós sectors es desdibuixa quan ens enfrontem al transport físic del missatge mitjançant les infraestructures de difusió. Aquestes xarxes i infraestructures són considerades com a xarxes de telecomunicacions i resten, consegüentment, sota el règim jurídic aplicable al sector de les telecomunicacions.
En síntesi, les diferències fonamentals són les següents:
o En el sector de les telecomunicacions només es regula la prestació de xarxes i serveis de transport d'informació. Hi ha un marc únic regulador, representat per la Llei general de telecomunicacions (LGTel) i anteriorment la Llei d'ordenació de les telecomunicacions (LOT).
o El sector audiovisual es regula, per una part, mitjançant la concessió per difondre el missatge i, per una altra, mitjançant el servei de transport de la informació. Cada un d'ells es regula mitjançant un marc regulador completament separat (l'audiovisual mitjançant l'Estatuto Básico de la Radio y Televisión i el transport mitjançant la LGTel i anteriorment la LOT).
Arribats a aquest punt, ens trobem amb una de les primeres raons que afavoreixen la polèmica, donat que en un cas com el de les xarxes de cable ens situem en un escenari completament nou i que qüestiona aquest model de separació de règims reguladors. Les noves xarxes de telecomunicacions per cable integren serveis audiovisuals i de telecomunicacions, fent més complexa la tasca d'harmonitzar els interessos derivats d'aquest nou mercat. I fent més atractiu un mercat que integra ofertes que arriben al mateix temps al ciutadà i també al món empresarial. En efecte, una bona quantitat dels primers clients de Menta són les empreses que utilitzen els seus serveis de telefonia i d'Internet d'alta velocitat.
Si ens situem en el nucli de la discussió plantejada, podem veure que a hores d'ara hem d'identificar tres elements que formen part dels atributs que delimiten l'oferta dels actors que competeixen per dominar aquest mercat: telefonia, Internet i TV. No tots ofereixen el mateix. No tots s'adrecen als mateixos mercats, encara que de vegades ho sembli. I, sobretot, no tots estan subjectes a la mateixa regulació i als mateixos compromisos.
Per una altra part, en l'actualitat el Ministeri de Ciència i Tecnologia i el Ministeri de Foment estan tramitant la transformació de les concessions del cable en llicències de tipus B1 (per a comunicacions en xarxa). Amb aquest motiu s'està produint una pressió per replantejar els compromisos adquirits en relació amb les concessions originals, tant per part dels operadors de cable com de Telefónica d'Espanya.
Quins van ser els compromisos adquirits en el seu moment respecte al cable? Vegem-los amb més detall.

EL CONCURS DEL CABLE

La imminent liberalització del sector de les telecomunicacions per cable feia improrrogable l'aprovació d'una normativa reguladora del sector. El Govern va presentar el projecte de llei de les telecomunicacions per cable el mes de gener de 1995. Amb aquest projecte es trencava el monopoli de Telefónica en l'àmbit de la prestació del servei de telecomunicacions per cable i s'establien els àmbits territorials de prestació del servei.
Després d'un llarg procés de negociacions, esmenes i debats, es va aprovar la Llei 42/1995, de 22 de desembre, de les telecomunicacions per cable, marc normatiu que estableix les condicions per a la implantació d'una xarxa diferent de la de Telefónica, que determina la grandària poblacional en la qual s'han de prestar els serveis de telecomunicacions per cable, el procés d'aprovació de les demarcacions (1) i les concessions administratives per a la prestació dels serveis, entre altres qüestions.
En aquestes demarcacions, hi operarà, a més a més de Telefónica d'Espanya -en qualitat d'operador dominant-, un segon operador, que havia de presentar-se a un concurs i que podria actuar mitjançant el sistema de gestió de la concessió administrativa.
Però, quin significat tenia el fet que la figura jurídica emprada fos la de la concessió administrativa? Aquesta és una forma de gestió indirecta, per part d'un privat, d'un servei de titularitat pública -en aquest cas, el servei de telecomunicacions per cable-. El concepte es troba normalment lligat als règims de monopoli o duopoli o, en tot cas, es relaciona poc amb una situació de lliure concurrència. Així doncs, malgrat que la Llei 42/95 permet l'existència d'una segona xarxa de cable diferent de la de Telefònica, no obria, encara, el mercat de les telecomunicacions a la lliure competència plena. I aquest fet explica, en certa manera, la previsió de l'existència de les demarcacions del cable: per mitjà d'aquestes s'estructurarà administrativament l'entrada d'una segona empresa prestadora dels serveis de telecomunicacions.
El 13 de setembre de 1996 es va aprovar el Reglament Tècnic i de Prestació del Servei de Telecomunicacions per Cable. Tot seguit, es va iniciar el procés de redacció dels plecs de condicions que havien de regir els concursos. Així, el 2 de febrer de 1997 es van aprovar les tres ordres del Ministeri de Foment per les quals es definien els Plecs de Bases Administratives i de Condicions Tècniques i quedaven convocats els concursos públics per a l'adjudicació, mitjançant procediment obert, de les concessions per a la prestació del servei públic de telecomunicacions per cable a cada una de les demarcacions catalanes.
El mes de juliol de 1997 s'adjudica la prestació dels serveis de telecomunicacions per cable a Catalunya a l'única empresa concurrent: Cable i Televisió de Catalunya (actualment coneguda amb el nom comercial de Menta).

CTC I ELS COMPROMISOS DE DESPLEGAMENT

Cable i Televisió de Catalunya (d'ara endavant CTC) va ser l'empresa constituïda per presentar-se al concurs que li permetria desenvolupar una prova pilot per a la instal·lació i explotació d'una xarxa de telecomunicacions per cable a la ciutat de Barcelona i que va resultar l'adjudicatària d'aquesta prova.
D'acord amb el que s'ha dit, CTC va ser, l'any 1997, l'adjudicatària dels concursos a les tres demarcacions catalanes. És en aquest punt on rau la seva importància per a la implantació de les infraestructures de banda ampla al territori català: Telefónica, com a empresa dominant, i sense la necessitat de presentar-se a cap concurs, té l'obligació, establerta per llei, de prestar el servei de telecomunicacions per cable a totes les demarcacions constituïdes a l'Estat espanyol. Però CTC, com a empresa concessionària del servei de telecomunicacions per cable a les demarcacions catalanes, té, també, l'obligació d'estendre la seva xarxa a tot aquest territori.
Els Plecs de Bases Administratives i de Condicions Tècniques estableixen les obligacions que el titular de la concessió ha d'acomplir per a la prestació del servei. En concret, CTC té uns compromisos adquirits respecte a la cobertura territorial i al calendari d'implantació en les tres demarcacions catalanes. D'aquesta manera, la cobertura de la demarcació de Barcelona ha de completar-se en un termini màxim de quatre anys i sis mesos (que finalitzarà el 27 d'abril del 2002). Pel que fa a les altres dues demarcacions, nord-est i oest, els calendaris de cobertura són els que es mostren al quadre següent:

"Les noves xarxes de cable integren serveis audiovisuals i de telecomunicacions, fent més complexa la tasca d'harmonitzar els interessos derivats d'aquest nou mercat i alhora fent més atractiu un mercat que integra ofertes adreçades al ciutadà i al món empresarial".

En cas d'incompliment, per part de CTC, dels terminis compromesos per a l'establiment de la xarxa de cable necessària per a la prestació del servei, l'Administració podrà optar per resoldre el contracte o per la imposició d'una penalització per dia de retard.
Un altre actor fonamental en aquest escenari ha estat el Centre de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya. El centre es va configurar com un organisme autònom l'objectiu del qual era prestar diversos serveis en matèria de telecomunicacions, tal com s'establia en la Llei 15/1993, de 28 de desembre. Detenia la titularitat d'una xarxa d'infraestructures de telecomunicació que servia per donar senyal televisiu als ciutadans a través dels repetidors de Televisió de Catalunya, juntament amb serveis de telefonia mòbil relacionats amb la seguretat ciutadana (cossos dels Mossos d'Esquadra i dels Bombers) i serveis de veu a través de la seva pròpia xarxa per a autoconsum corporatiu.
En virtut de l'Acord de Govern de 17 de novembre de 1998, es va autoritzar el centre a promoure la privatització de Catalana de Telecomunicacions, Societat Operadora de Xarxes, SA, amb la finalitat d'impulsar i desenvolupar projectes de telecomunicacions que afavorissin l'extensió de les xarxes de telecomunicacions i facilitar d'aquesta manera l'arribada dels serveis de telecomunicacions avançats a tot Catalunya i contribuir a l'equilibri territorial del país.

VENDA A UNI2

Mitjançant concurs, el Centre de Telecomunicacions va vendre a Uni2 la xarxa relativa als serveis de veu. La Generalitat manté un 25% de participació en la societat constituïda amb aquesta finalitat (Catalana de Telecomunicacions Operadora de Xarxes, SA, que actua amb el nom comercial d'Al-pi).
La venda a Uni2 incorporava dos tipus de condicions. D'una banda, el compromís de Catalana de Telecomunicacions d'arribar a les capitals de comarca en un termini de dos anys i, de l'altra, arribar a equipaments públics de la Generalitat (fonamentalment, centres d'ensenyament secundari i hospitals).
Amb aquest objectiu, Localret i el Centre de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya van signar un conveni pel qual en el termini de dos anys, des de la data de signatura del conveni, és a dir el març del 2001, totes les capitals de comarca haurien d'estar connectades mitjançant enllaços fixos de fibra òptica a les xarxes de banda ampla i de serveis avançats de telecomunicacions que existeixin a Catalunya.
Recentment, el Centre de Telecomunicacions ha creat la societat Difusió Digital, SA (actualment, Tradia), que es configura com un ens amb vocació de ser un operador d'infraestructures dirigit al mercat dels suports i de les antenes de telefonia mòbil i del qual ha privatitzat una part important donant entrada a ACESA, també vinculada accionarialment a Xfera (UMTS).

LES ALTERNATIVES TECNOLÒGIQUES

L'aparició d'alternatives tecnològiques a les xarxes de cable com a infraestructures fixes de telecomunicació ha introduït un nou àmbit de reflexió i d'apostes empresarials que ha generat una enorme controvèrsia en el mercat. A grans trets, podem plantejar tres dimensions en les quals aquestes alternatives es fan paleses:

  • Tecnologies digitals en el bucle analògic: ADSL.
  • Accés sense fils al client: LMDS.
  • L'alternativa del satèl.lit.

Com és lògic, cada una d'aquestes noves línies d'actuació en la disponibilitat de nous serveis de telecomunicacions ha generat un agrupament d'oferta empresarial. Cal dir que, arribats a aquest punt, és necessari definir amb claredat els tipus de serveis que poden ser suportats i a quin tipus de mercat s'adrecen aquestes ofertes. Fem una breu revisió de la situació de cada una de les alternatives plantejades.


"L'aparició d'alternatives tecnològiques a les xarxes de cable com a infraestructures fixes de telecomunicació ha introduït un nou àmbit de reflexió i d'apostes empresarials que ha generat una enorme controvèrsia".

L'aposta pel cable s'ha vist qüestionada justament per aquells actors que en el seu moment van fer una aposta més decidida pel desplegament d'aquest mitjà de transmissió, en particular per Telefónica.
La xarxa ADSL (Asymmetrical Digital Subscriber Line) es basa en una tecnologia que transforma una línia telefònica convencional en una línia d'alta velocitat establerta permanentment. Com a oferta comercial, permet en aquests moments la telefonia, la connexió a Internet i la transmissió de dades. Tècnicament no hi ha cap obstacle perquè també pugui oferir canals de televisió, fins i tot de televisió interactiva. En definitiva, obté un rendiment més efectiu dels cables de coure que arriben fins a casa de l'usuari, utilitzant una tècnica de codificació digital que permet ampliar el rendiment del cablejat telefònic actual.
La tecnologia ADSL afegeix dos canals digitals de dades d'alta velocitat a la línia de telèfon convencional. El canal de dades és asimètric, de manera que la velocitat màxima en el sentit de la xarxa a l'usuari és més gran que no pas el de l'usuari a la xarxa.
El fet que els canals de veu i de dades estiguin separats permet rebre o fer trucades i tenir l'ordinador connectat alhora, de manera que s'evita que el telèfon comuniqui quan es navega per Internet. Els aparells existents, com telèfon, contestador automàtic, etc., es poden continuar fent servir com fins ara.
Amb l'ADSL la connexió de dades és permanent i es cobra un import fix per la línia al mes, quantitat independent de les hores de connexió de l'usuari i la informació que es transmet.
Cal instal.lar un aparell anomenat splitter tant al domicili de l'usuari com a la central de l'operador. La seva funció és diferenciar entre una trucada de veu i una de dades. Té dues connexions: l'una va connectada a l'aparell de telèfon, que segueix funcionant com fins ara, i l'altra es connecta a un mòdem especial ADSL, que anirà connectat també a l'ordinador. El mòdem ADSL es connecta a l'ordinador, normalment a una targeta d'àrea local, per qüestions de velocitat.
Les xarxes de comunicació LMDS (Local Multipoint Distribution Sys-tem) utilitzen l'accés ràdio per l'últim tram de la xarxa (el que s'anomena "bucle d'abonat" en telefonia fixa). Utilitzen un sistema de distribució de senyals mitjançant microones capaç de distribuir vídeo, àudio i dades.
Les xarxes LMDS utilitzen l'espai radioelèctric per interconnectar punts fixos. Aquesta tecnologia permet treballar amb una gran capacitat de transmissió, cosa que la fa capaç d'oferir múltiples serveis, tant a usuaris residencials com a empreses. No obstant això, es tracta d'una oferta fonamentalment adreçada al sector empresarial, en particular en l'àmbit de les empreses mitjanes i petites.




El desplegament d'una xarxa LMDS s'aconsegueix mitjançant la instal.lació d'estacions base a zones d'alta cobertura -de tres a set quilòmetres de radi- per tal de cobrir el màxim nombre de llars de clients potencials. El client rep el senyal des de l'estació base mitjançant una antena receptora de dimensions reduïdes, que es pot instal.lar en finestres, terrats o façanes.
Els operadors habilitats per utilitzar la banda de freqüències més baixa (3,5 GHz) podran oferir una menor capacitat de transmissió que els operadors que utilitzin les bandes superiors (26 GHz), encara que els equips necessaris per al desplegament tenen un cost inferior i estan més provats comercialment.
Amb els equips de 3,5 GHz, s'espera que es puguin proporcionar serveis similars als de les línies telefòniques convencionals (transmissió de veu i dades). La banda de 26 GHz, per contra, permet una alta capacitat de transmissió i la prestació de serveis de veu, dades, Internet a alta velocitat, videoconferència en temps real i altres serveis, incloent-hi els serveis audiovisuals.

EL SATÈL.LIT I EL MÓN MÒBIL
Les actuals tecnologies de satèl.lit permeten la construcció de xarxes de telecomunicacions per a la distribució de servei de TV i de distribució d'informació d'Internet a través de l'espai donant cobertura a grans extensions del territori.
La utilització d'aquesta alternativa per a la distribució de serveis és una realitat que s'està comercialitzant arreu del mon i també a Catalunya. En aquest apartat es fa referència únicament al servei d'accés a Internet, tot i que, òbviament, ja estem acostumats a disposar de l'accés als serveis de televisió per satèl.lit (del tipus Canal Satélite Digital i Vía Digital).

Pel que fa a la telefonia mòbil, els grans canvis experimentats en aquest àmbit es poden constatar en dos grans entorns: en primer lloc la impressionant penetració d'aquests serveis, que ha dut a l'existència de 25 milions de telèfons mòbils actius, i de manera complementària el dinàmic ritme de renovació de les tecnologies utilitzades, passant d'entorns analògics a alternatives de segona, tercera i quarta generació totalment digitals en un curt espai de temps.
En aquests moments cal considerar les xarxes mòbils com una opció més per disposar de banda ampla interactiva, particularment en el cas de la tercera generació (UMTS) i posteriors. Es tracta de veritables alternatives per cobrir serveis multimèdia amb qualitat audiovisual professional, i per això és necessari ubicar aquestes noves opcions en l'entorn que els correspon.
Les noves xarxes GPRS (inicials de General Packet Radio Service) aporten com a noves capacitats la transmissió eficient de dades utilitzant en l'entorn mòbil (i, per tant, ràdio) tecnologies digitals ja operatives en les xarxes fixes, és a dir, les tècniques anomenades de transmissió de paquets. Es tracta d'unes xarxes de telefonia mòbil digital que utilitzen una tecnologia intermèdia entre la segona i la tercera generació, l'anomenada Generació 2 i 1/2. Utilitza les mateixes xarxes físiques que l'actual GSM (Global System for Mobile) degudament adaptades. No necessiten, per tant, desplegar noves xarxes, sinó adaptar les existents tot incorporant la nova tecnologia per tal de disposar de les noves capacitats.

Les actuals tecnologies de satèl.lit permeten la construcció de xarxes de telecomunicacions que donen cobertura a grans extensions del territori per a la distribució de televisió i d'informació d'Internet. En la fotografia, un satèl.lit de comunicacions en òrbita al voltant de la Terra.


La transmissió de dades en GPRS no genera un flux continu d'informació mitjançant una connexió permanent, ja que la tècnica de commutació connexió per paquets només usa la xarxa si hi ha informació per enviar. El sistema multiplica per dotze la velocitat de transmissió del GSM i manté el telèfon permanentment connectat per dades. Està especialment indicat per a aplicacions com el correu electrònic, l'accés a Internet o l'accés remot d'ordinadors portàtils o agendes electròniques (PDA). Són necessaris nous terminals que suportin GPRS, ja que no serveixen els telèfons de les actuals xarxes GSM.

"Les manifestacions de Telefónica en referència a la suposada obsolescència de la tecnologia de cable són vigorosament contestades des de diferents estaments, siguin tècnics, universitaris o fins i tot polítics".

La tarifació ja no és per durada i destí de la trucada, sinó pel volum d'informació intercanviada, la qualitat del servei i el tipus de servei. La xarxa GPRS es pot comunicar amb xarxes Internet externes (tant públiques com privades) o internes del mateix operador.
Pel que fa a l'UMTS, aquest és el sistema que serà utilitzat en la tercera generació de telefonia mòbil digital. Permetrà més capacitat (telefonia, Internet, multimèdia, enviament d'imatges, àudio, vídeo, realització de transaccions bancàries, etc.) i cobertura a tot el món.
Des d'un mateix terminal es podran mantenir múltiples connexions simultànies. UMTS són les sigles d'Universal Mobile Telecommu-nication System (Sistema Universal de Telecomunicacions Mòbils), un canal de comunicació en el qual tot és nou: noves freqüències, nous proveïdors, noves infraestructures bàsiques, nous telèfons, etc. És un sistema que revolucionarà el món de la telefonia mòbil.
Bàsicament, els serveis de tercera generació combinen l'accés mòbil d'alta velocitat amb els serveis basats en el Protocol Internet (IP). Però això no implica només una connexió ràpida amb Internet, sinó també realitzar transaccions bancàries a través del telèfon, fer les compres o consultar tot tipus d'informació.
Mentre que el sistema actual GSM i els terminals mòbils estan preparats per a la transmissió ràpida de dades de veu i text, la xarxa de tercera generació UMTS permetrà el traspàs d'informació multimèdia a una velocitat de dos megabits per segon.
Actualment, transmetre 2 Mb de vídeo mitjançant la xarxa GSM triga fins a mitja hora, mentre que amb el sistema UMTS seran necessaris només vuit segons. Permetrà estar connectat a la xarxa de dades de manera permanent pagant tan sols quan s'utilitzi el terminal per realitzar una operació.

ELS CANVIS ALS OPERADORS

L'obertura del mercat a nous entrants (operadors de cable, operadors LMDS, operadors de mòbils, operadors especialitzats) ha generat nous espais per a la competència.
En aquest context, i sota una forta pressió en compromisos d'inversió i desplegament, s'han anat introduint noves dimensions en el mercat, com ara una creixent demanda de generar nous ingressos en concepte d'impostos sobre la base d'una fiscalitat revisada (a tots els nivells de l'Administració pública, des de l'estatal fins a la local), i al mateix tamps la necessitat d'assegurar les tecnologies de base per als diferents desplegaments.
Quins han estat els resultats de tot això? Telefónica d'Espanya anuncia que abandona l'opció del cable, argumentant que "el cable coaxial és una tecnologia superada pels nous desenvolupaments del bucle local sense fils (LMDS) i del bucle digital de les tecnologies ADSL".
Una lectura alternativa d'aquests plantejaments la podem extreure de les declaracions fetes des del Consorci Localret, que agrupa 767 ajuntaments de Catalunya.
Segons ha manifestat el director general del consorci, Xavier Marcet, "Telefónica no està apostant decididament per l'extensió de la fibra òptica fins a l'usuari per por que la hi parasitin, és a dir, que l'obliguin a compartir-la amb els altres operadors, com ha passat amb el bucle local."

En tot cas, i pràcticament al mateix temps, Telefónica va signar el passat 27 d'octubre un conveni amb la Generalitat de Catalunya i Localret que garanteix un compromís d'inversió de 50.000 milions de pessetes per a l'any 2001, amb l'objectiu d'assegurar que la xarxa ADSL arribi al 92% de la població catalana.
Colt Telecom, operador especialitzat a oferir telecomunicacions professionals al sector empresarial sobre la base d'una xarxa pròpia de fibra òptica desplegada en entorns urbans, anuncia la seva intenció immediata de comercialitzar accés ADSL.
Les manifestacions de Telefónica en referència a la suposada obsolescència de la tecnologia de cable són vigorosament contestades des de diferents estaments, siguin tècnics, universitaris o fins i tot polítics. Es continua defensant el caràcter irrenunciable de l'alternativa del cable com a opció de futur, en detriment de qualsevol altra proposta que plantegi redefinir els compromisos adquirits.
I els operadors de cable? Menta prepara al.legacions per justificar la seva actuació en el cas -previsible- que no arribi a algunes poblacions en els terminis marcats. Al mateix temps, i emparant-se en el procés de transformació de la concessió en llicència, comença a obrir espais de maniobra per impugnar els compromisos de desplegament associats a la concessió original, sota l'atenta vigilància i el seguiment del Consorci Localret, que defensa la necessitat d'assegurar l'estricte compliment dels compromisos adquirits.
Al mateix temps apareix un nou actor, Flash10, un operador que planteja cablejar amb fibra òptica un total de 32 poblacions catalanes de menys de 50.000 habitants. I comença a activar les inversions necessàries, població a població.
Mentrestant, els operadors habilitats per desplegar les noves xarxes LMDS (Uni2, Retevisión, Banda 26, Skypoint i Broadnet en la banda de 26 GHz, i Retevisión, Aló 2000, Firstmark i Abranet en la banda de 3,5 GHz) continuen el seu procés, sense que l'obertura posterior a la competència del bucle local propietat de Telefónica sembli haver afectat el seu espai natural.
Els operadors Firstmark i Skypoint ja han anunciat els seus projectes respectius de desplegament a Catalunya, sense esperar que arribi la data a la qual s'han compromès en les seves llicències.
Quant als operadors de mòbils, ja s'ha obert la competència en el nou mercat de les xarxes GPRS amb el recent anunci de l'obertura comercial del servei per part de Telefónica Móviles de España, cosa que fa previsible que ben aviat es presentin les corresponents per part dels altres operadors, Airtel i Amena.
Una situació ben diferent és la que es produeix en l'àmbit de la tercera generació, les xarxes UMTS, en què tant els operadors com els fabricants d'equipament ja han començat a anunciar la impossibilitat de disposar dels sistemes necessaris per complir amb les dates compromeses, és a dir, el mes d'agost de 2001. El nou operador de mòbils Xfera anuncia, al mateix temps, la seva intenció d'entrar en el mercat amb una tecnologia alternativa, GPRS, per tal de superar les dificultats per desplegar en els terminis establerts la xarxa UMTS.
Una lectura prudent de la situació actual fa pensar que la disponibilitat real d'UMTS, en una escala comercial suficient, no tindrà lloc abans dels anys 2003-2004. Mentrestant, els ministeris competents continuen amb la discussió sobre l'habilitació de dues noves llicències de mòbils (potser pels ingressos en concepte de nous impostos?).

CONCLUSIONS

Les discussions generades al voltant de la vigència de les xarxes de cable estan en tots els casos impregnades d'un fort component de competència. El cert és que l'atractiu generat originalment pel cable, des de la perspectiva dels operadors, s'ha vist erosionat per l'aparició d'ofertes alternatives de televisió (un component important del negoci) en forma de televisió per satèl.lit o bé televisió digital.
Les capacitats de les diverses xarxes examinades no sempre són directament comparables. En particular, si introduïm en el discurs la separació imprescindible entre les necessitats del segment residencial i les necessitats del segment professional i el de negocis.
Parlem, en realitat, d'ofertes comercials que pretenen cobrir un mercat generant les barreres més significatives a la competència i, per tant, tancant tant com es pugui l'accés dels competidors a les infraestructures desplegades amb inversions pròpies.
Quan Telefónica descriu la tecnologia del cable com a superada pels nous desenvolupaments, ho fa tot seguit d'haver estat desplegant un important projecte de cable (Imagenio), que ha desaparegut miraculosament de l'escena.
Un problema real associat al desplegament de les xarxes de telecomunicació és la cobertura del territori a Catalunya. Els desplegaments de totes les xarxes que s'anuncien com a alternatives al cable coincideixen amb els territoris ja coberts per l'oferta del cable.

SOLUCIÓ PRAGMÀTICA

Des del consorci dels ajuntaments catalans representats per Localret, es proposa una solució pragmàtica: s'entén que el cable és la tecnologia que ofereix més possibilitats de futur, però tot i així s'aposta per aprofitar qualsevol altra tecnologia que redueixi el cost d'oportunitat que significaria per a molts territoris que el cable arribés tard o no arribés en absolut.
En aquest sentit es planteja no defensar el cable d'una manera dogmàtica, i en comptes d'això s'aconsella estar alerta de la innovació tecnològica i de la capacitat de servei de les diferents tecnologies que van apareixent, especialment d'aquelles que ja tenen llicències per operar en un futur pròxim.
Mai com ara s'ha manifestat el caràcter d'infraestructura de les telecomunicacions, que es despleguen en el territori i que, en conseqüència, només es troben allí on els operadors han trobat justificacions de caràcter empresarial que les suportin, és a dir, rendibilitat. Compensar i equilibrar els efectes derivats d'un mercat que segueix la dinàmica d'un sector liberalitzat és la responsabilitat de les administracions públiques, i la imaginació per generar mecanismes de correcció operatius, el repte a superar.
La resta són discussions que, molt probablement, s'han d'entendre des del context que les han generat i dins del marc d'una intensa lluita pels mercats i els territoris en un sector recentment obert a la competència, com és el cas de les telecomunicacions.

1 S'entén per demarcació territorial l'àmbit de prestació del servei de telecomunicacions per cable que, de manera general, no excedirà 2.000.000 d'habitants.