english







portada de BMM
correu
arxiu

 

Més enllà del bricolatge

La metròpoli del cable: to dig or not to dig

Ciutat, innovació i economia del coneixement

La re-informació de la ciutat


L'Ajuntament en la ciutat digital


Participació ciutadana i Internet


 
 
Ciutat, innovació i economia del coneixement



TEXT Francesc Solé Parellada
Catedràtic de la UPC

©Anna Portnoy

 

 

 

El primer que cal afirmar, en un article del qual s'espera que s'anunciï un canvi substantiu en la manera en què els humans es reuneixen i es relacionen en l'espai a conseqüència de les noves tecnologies i de la societat del coneixement, és que la naturalesa de la ciutat i els seus problemes no són les tecnologies, ni les noves ni les velles, sinó el sistema que els humans mateixos ens hem donat per resoldre les nostres suposades necessitats econòmiques. La singular manera com enfoquem la utilització de la tecnologia n'és el fruit i no la causa.
La ciència econòmica, que s'encarrega d'aquestes coses, s'ha pogut formalitzar gràcies al fet que els diferents actors, i en particular les persones, es comporten racionalment, és a dir, que responen lògicament als estímuls d'allò que desitgen. Per tant, el seu comportament és modelitzable. El que no es diu, però, té una importància cabdal en el tema que ens ocupa, i és que una cosa és comportar-se racionalment, és a dir, en concordança amb allò que un desitja, i una altra de molt diferent que el que un desitja sigui raonable. Qualsevol observador imparcial, i fins i tot una mica parcial, s'adona que el que els humans desitgem, i sovint obtenim, no té gaire seny.
De fet, ja no té gaire seny la manera de resoldre les relacions que la ciutat, tal com l'anem vivint des de fa bastants anys, ens proposa. El fet de viure apilat, circumscrit a uns metres quadrats; les mateixes escales, complementades pels ascensors; la separació entre consum i producció i, per tant, la necessitat del transport; la retribució allunyada de la comprensió del servei que es dóna; els serveis públics com a desideràtum de la cultura; l'adquisició com a substitut paranoic de la vivència, etc., són mals endèmics en el nostre món. Mals amb els quals estem acostumats a viure, i que fins i tot ens agraden.
Per tant, el fet que ara es produeixi un canvi en què es torna a posar en qüestió el paper de l'espai en la vida, treball i lleure de les persones, no canvia substancialment la realitat principal, que és que "el sistema potser és racional, però no té ni cap ni peus".

L'apilament propi de les ciutats, tret que destaca la fotografia de Barcelona situada dalt de la pàgina, és un dels mals endèmics del món actual.
© José Luis Dorado - Godó Foto
 

De tota manera, en aquest article no se'ns demana que fem d'esgarriacries, ni que passem del discurs professoral a l'acratisme rupturista. Per tant, per complir responsablement, tornarem endreçadament a la carretera del discurs convencional. El títol del nostre article és Ciutat, innovació i economia del coneixement i, per tant, començarem per treballar els conceptes de ciutat, innovació i economia del coneixement, intentant d'establir els lligams pertinents.
El concepte de ciutat no és ni de bon tros senzill. De fet, experts de renom s'han distingit per tenir problemes seriosos a l'hora de definir la ciutat. La majoria de les definicions disponibles, o bé són una obvietat poc precisa, o bé són tan elaborades que al lector li costa identificar-les amb la ciutat de què gaudeix i que pateix. Per exemple, segons C. S. Bertuglia., G. Bianchi i A. Mela. (1998), "la ciutat és un agent altament complex que es caracteritza per un creixent nombre d'interaccions no lineals entre nombrosos actors urbans que generen dinàmiques espai-temps sempre irreversibles, sovint discontínues i sempre caòtiques", és a dir, "no sabem molt bé què és".
Els noms que serveixen per descriure els espais més o menys identificables i/o aïllables on es produeix l'activitat humana així ho reflecteixen. En el vocabulari comú i tècnic per batejar el fet urbà trobem els noms següents: ciutat, poble, veïnat, aglomeració, ciutat administrativa, conurbació, regions urbanes, aglomeracions urbanes, regions metropolitanes, àrees metropolitanes, àrees urbanes, regions urbanes funcionals (FUR), àrees urbanes funcionals, municipalitats, ciutats nuclears o centrals (core cities), etc.
L'abundància de vocables no fa sinó confirmar la dificultat de la definició. La tasca d'identificació d'aquest àmbit de relació dels humans no és senzilla. C. S. Bertuglia, G. Bianchi i A. Mela ho reflecteixen amb aquestes altres paraules: "En la societat contemporània la ciutat sembla haver perdut, almenys parcialment, aquelles característiques que la feien aparèixer amb una entitat fàcilment identificable en referència amb d'altres sistemes espacials i que, per tant, era un terme de referència utilitzat de manera natural", i ara sí que el que volen dir els tres autors s'entén perfectament.
Per què aquesta pluralitat i aquest desconcert? En la vida dels humans les ciutats són més recents del que pugui semblar. L'aparició de les ciutats és inseparable de l'especialització horitzontal-complexa que els humans no adopten fins a superar nomadismes i primitives localitzacions agrícoles estables. La ciutat comerç, la ciutat domini, la ciutat castell-protecció, la ciutat artesana, la ciutat industrial, etc., són formes que la ciutat ofereix a l'organització de la societat en cada moment i que transformen la seva pròpia naturalesa… I ara, el que l'organització de la societat demana és múltiple i força embolicat i, per tant, és raonable que la ciutat s'hi correspongui.
A més a més, la naturalesa de la ciutat és diferent segons la renda mitjana dels seus ciutadans. Creixement urbà i creixement econòmic no estan relacionats linealment. Una ciutat gran no és necessàriament expressió de riquesa. Una ciutat rica és expressió de complexitat, i, tot i així, depèn de l'àmbit físic que li assignem. De fet, el rol de les ciutats és diferent en funció de la renda mitjana dels seus ciutadans i de com es resolen i com es distribueix la seva base econòmica.
No és fàcil, per tant, fer una predicció sobre la influència d'una variable sobre la ciutat, no és senzill fer una prospectiva sobre la influència dels canvis de la nova economia sobre la realitat urbana, encara que restringim l'anàlisi als països rics de l'OCDE. Tanmateix, en la recerca d'un enfocament que ens permeti treballar la relació ciutat-innovació-coneixement, observem que la ciutat és l'espai on es manifesten els problemes que s'han de resoldre en relació amb gairebé totes les persones. Per tant, potser per aquesta via podem enfocar l'anàlisi. Si ens falla l'aproximació per la dimensió física i convencional, potser ens servirà l'aproximació "dimensió problemes-solucions".

Fotograma de la pel.lícula Blade Runner, on es presenta un retrat imaginari d'un dels possibles models de ciutat del futur.

© Godó Foto

LLOC D'INTERCANVI
Un altre enfocament possible es dedueix del que ens diu Manuel Castells: "Les ciutats són l'espai dels fluxos". La ciutat seria, doncs, el lloc on es produeixen els intercanvis. Sobre aquesta dimensió, sí que podríem treballar les conseqüències de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, però no estic massa segur que aquest punt de vista sigui prou concret per treure'n conclusions. Per a aquells que no estan en el món de la ciència regional i urbana, s'ha d'advertir que durant els darrers vint anys hi ha hagut un corrent molt estès d'estudiosos que ens hem dedicat a considerar l'espai urbà com un continent del capital humà i de les seves relacions. La relació entre capital humà s'interpreta com informació que passa d'un cervell a un altre. Si el capital humà viu a les ciutats i aquestes són el seu lloc de relació, la còpia dels uns als altres, entesa com l'externalitat econòmica més substancial, es produeix en el si de les ciutats.
Una ciutat que organitzi correctament els seus intercanvis d'informació és una ciutat predestinada a la prosperitat. Com més informació concretable, més capacitat d'innovació. El paradigma d'aquest fenomen és la cèlebre Silicon Valley, per a molts… realitat palpable i comprovable del que serà la ciutat del futur. Aquesta regla de tres ha estat la base per crear la teoria del medi innovador, la qual, en aquest moment històric, és posada en qüestió per la xarxa, en deslocalitzar la interrelació entre el capital humà. Per tant, en el segon enfocament hauríem d'estudiar com la societat del coneixement i les NTIC (noves tecnologies de la informació i les comunicacions) canviaran la localització de la relació capital humà-informació utilitzable i, per tant, la naturalesa de les decisions de localització.
Finalment, el tercer enfocament possible és el de la reducció del que és immaterial al que és material. Passi el que passi amb l'aterratge de l'immaterial, del virtual i de les diferents expressions del coneixement, la ciutat com a lloc d'intercanvi, de residència i d'activitat humana, és per definició l'expressió genuïna d'allò humà, és a dir, del que és netament local. En resum, en un món global les organitzacions i les persones es produeixen a partir del fet local. No tots els factors es troben localitzats; tanmateix, és una obvietat que la localització imposa restriccions notables a l'activitat econòmica, i que és substancial per a l'activitat social. El que és local és, doncs, on s'ha de reforçar el salt al que és global i des d'on aquest es produeix.
Aquesta és una visió restrictiva de la relació entre la matèria i la informació, encara que, malgrat que sigui miop, és bastant realista. Aquesta visió afirma que per molt discurs que fem, les coses s'acaben concretant en algun lloc, i a aquest s'acaba anomenant ciutat. Per tant, assegurar-se el que és real és més important que assegurar-se el que és immaterial o, més ben dit, també "cal assegurar-se l'immaterial per no perdre el material", perquè, finalment, aquest segueix essent important.
Dels tres enfocaments, el primer, el de la influència de la nova economia en els problemes actuals de la ciutat, és el mes urbà/humà, i els altres dos, el de la ciutat com a lloc de relació entre el capital humà i el de la ciutat com a lloc de materialització del fet econòmic (i, per tant, de la creació de la riquesa) són més economicistes, en la línia d'assegurar la prosperitat i/o continuïtat en el territori del tàndem urbà/humà.
Però tot plegat no impedeix que la pregunta continuï sent la següent: és veritat que en el segle XXI l'aparició de la societat del coneixement, de la tecnologia i de la innovació planteja a la ciutat nous reptes en forma de canvis notables en les seves funcions i estructura?

"La pregunta continua sent la següent: és veritat que en el segle XXI l'aparició de la societat del coneixement, de la tecnologia i de la innovació planteja a la ciutat nous reptes en forma de canvis notables en les seves funcions i estructura?"


Una ciutat que organitzi correctament els seus intercanvis d'informació
està predestinada a la prosperitat. El paradigma d'aquest fenomen és Silicon Valley -en la fotografia-, considerada per molts com l'exemple del que serà
la ciutat del futur.
© Alfa Omega  

QUÈ ÉS LA INNOVACIÓ?
Sorprendrà a algun lector, poc avesat a la ciència econòmica, descobrir que els economistes parlen només d'innovació quan hi ha un canvi que és acceptat pel mercat. Per exemple, es parla d'innovació tecnològica quan hi ha un canvi en un producte o en un procés que es transforma en vendes solvents. Per tant, per a un economista, un canvi o una novetat que no arriben al mercat no són una innovació, sinó un error. Potser més endavant el canvi serà una innovació; però, de moment, és un fracàs. Les paraules, descobriments i invencions es reserven per qualificar altres productes de la imaginació i l'esforç dels humans previs a la innovació.
Per noves tecnologies entendrem les que són fruit de l'aplicació de nous descobriments teòrics, que formen branques compactes de la ciència o de l'estoc tecnològic. Per tant, entendrem per innovació tecnològica, en les noves tecnologies, tots els canvis en el procés de producció o en els productes, fruit de l'aplicació de les noves tecnologies. Aquesta disquisició és útil per distingir entre allò que el sistema incorpora i allò altre que el sistema està rumiant si val la pena incorporar o val més deixar-ho córrer. En aquest moment hi ha dues noves tecnologies per les quals el sistema està apostant i les quals va incorporant perquè hi veu possibilitats: les NTIC i la biotecnologia.
Aquestes noves tecnologies són tecnologies transversals, que afecten tots els sectors i que tenen una influència molt notable en el canvi de relació entre les empreses en les cadenes de valors sectorials. Les NTIC, per exemple, no són solament l'expressió d'un nou sector econòmic, sinó que la seva influència en la naturalesa de les relacions econòmiques interempresa i intraempresa justifica àmpliament el qualificatiu d'agent d'una autèntica revolució tecnològico-econòmica. A més a més, les NTIC estan començant a canviar la naturalesa de la relació entre els humans i, potser, la seva disposició en les ciutats. En aquest punt ens podem preguntar si el que tractem de trobar és un paral.lelisme entre, per exemple, la innovació del ferrocarril, telèfon, electricitat, motor d'explosió i els canvis en la disposició i la relació entre les persones, i les NTIC i les seves eventuals conseqüències. Aquest és un altre enfocament possible. Per posar un exemple elemental i fent servir les possibilitats que les NTIC obren al teletreball, ens podem preguntar: El teletreball pot reequilibrar el territori a Catalunya? El teletreball pot fer desaparèixer els llocs de treball al nostre país i importar la feina de l'Índia? El teletreball pot canviar el trànsit de Barcelona en sedentaritzar la població?
Tanmateix, sembla que tots els interrogants d'origen tecnològic o tècnic van més enllà de la resposta a aquestes qüestions. El neoprogressisme, cada cop més viu, no es conforma a advertir-nos sobre les conseqüències de les innovacions relacionades amb els eventuals canvis en la disposició física de les coses o en els canvis en la naturalesa de les relacions entre persones o agents diversos. La protesta té més consistència. No és precisament la disposició física el que preocupa. En tot cas, és cert que les NTIC poden canviar la disposició de les persones sobre el terreny globalment, la disposició de les persones sobre el terreny en l'àmbit ciutadà i, fins i tot, la relació entre les persones.
La relació innovació tecnològica-ciutat permet un quart enfocament. Aquest quart enfocament és una mica primitiu en la línia de la ciència-ficció de primer nivell; tanmateix, no es pot menystenir. Es tracta de fer-se una imatge de la transformació de la ciutat fruit dels invents i després, si s'escau, buscar-li les conseqüències sociològiques i en el comportament per arribar a un Blade Runner arregladet.



© Eva Guillamet
      © Dani Codina
La implantació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació obre interrogants sobre l'evolució de les relacions entre les persones i la seva disposició física a les ciutats. Al damunt d'aquestes línies, imatge característica del trànsit en una hora punta i un cafè Internet..

LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT
La societat del coneixement és una expressió que ens ha servit per descriure una situació nova: que el coneixement ha passat a ser el més important per a una empresa. Dit d'una altra manera: els humans ens hem trobat sobtadament amb una economia basada en el coneixement. L'economia basada en el coneixement és resultat d'una inversió constant en formació, en recerca i en coordinació econòmica i de l'aparició de les noves tecnologies de la informació i la comunicació.
El conjunt d'aquests factors ha produït un fenomen interessant i que no s'havia previst: els costos de comprar, trametre i vendre els coneixements s'han abaixat de manera importantíssima i, cosa més important, les organitzacions de tot el món estaven preparades per treure'n profit. És el primer cop en la història de la humanitat que ha aparegut un mercat de coneixements en què aquests, a més a més, es poden tractar en bona part com un producte i, per tant, poden ser empaquetats. Les possibilitats i conseqüències d'aquest fet són impossibles de predir.
L'èxit de les empreses i dels territoris és cada cop més dependent de la capacitat de gestionar els coneixements que produeixin i els que puguin incorporar, i aquesta capacitat té molt a veure amb la seva organització com a col.lectiu. Aquest fet emfatitza la importància de l'esquema de la ciutat com a lloc on el coneixement es pugui captar i processar i convertir en fets. Però la ciutat no és una organització jeràrquica, sinó la suma d'agents i interrelacions i de connexió amb l'exterior al seu àmbit territorial. L'element de cohesió i de coordinació d'aquesta capacitat de gestionar amb profit el coneixement que és alhora local i global pot ser la ciutat. Aquesta dimensió de la ciutat, aquesta nova habilitat que se li demana, no és fàcil de descriure i impossible d'organitzar des de l'autoritat. És per això que en les ciutats eficaces, que viuen al dia de la societat del coneixement, sota l'aparença d'ordre, hi ha un espai de complexitat notable.
La gestió de la dimensió ciutat-coneixement ja no és solament un tema de formació-recerca, sinó un tema d'administració de la complexitat i de les externalitats possibles.
Em sap greu en aquest punt de l'article haver-me deixat dur per la temptació de la solemnitat acadèmica. Potser sí que els professors Bertuglia, G. Bianchi i A. Mela tenien raó quan més amunt ens deien que "la ciutat és un agent altament complex que es caracteritza per un creixent nombre d'interaccions no lineals entre nombrosos actors urbans que generen dinàmiques espai-temps sempre irreversibles, sovint discontínues i sempre caòtiques", definició que jo reproduïa amb una certa ironia.
El cinquè possible enfocament d'anàlisi està servit. Sota el punt de vista del coneixement i de la nova economia hauríem de parlar no solament -com fèiem en el tercer enfocament- de la informació i de les externalitats creades com a fruit de la interrelació, sinó del conjunt. És a dir, de la ciutat com a agent que competeix com a administrador i productor de coneixement al servei dels seus ciutadans. Aquest enfocament és el del medi innovador ampliat i, per tant, no és dissociable de com aquesta producció i administració s'han de gestionar i administrar amb la necessària governance.
En aquest punt de la reflexió queda clar que les transformacions de la ciutat com a resultat de l'aparició d'un fet incontrovertible que anomenem societat del coneixement, en la seva versió modesta, i la nova economia, com a versió completa del present, s'han d'estudiar en termes de model complex i que els enfocaments parcials només ens donaran visions parcials del futur. De tota manera, no tenim gaire cosa més.

"La ciutat tradicional ha perdut les seves anteriors funcions per a una part de la població i un element tan modest com el transport ha contribuït a aquest canvi. Aquest és el cas, per exemple, dels hàbits de compra".


En les ciutats eficaces hi ha un espai notable de complexitat sota l'aparença d'ordre. El contrast entre les diferents dinàmiques coexistents en una ciutat es fa patent en aquesta imatge de les torres de la Vila Olímpica, presa des del carrer Pujades.
© Eva Guillamet  

CONCLUSIONS
Amb una certa ingenuïtat, cada generació ha tingut els seus cinc minuts de glòria pensant que el canvi que estava vivint era històric i digne de ser analitzat. Aquesta és avui la nostra situació. Estem ficats en l'espai d'aquests cinc minuts pensant que hi ha un nou motor del canvi que s'anomena nova economia o, si es vol, en la seva versió restringida, societat del coneixement. Pensem que la ciutat no s'escaparà de la seva influència. De models albirats del canvi, no ens en falten.
En aquest article hem proposat cinc enfocaments per reflexionar sobre les conseqüències de la nova economia, és a dir, de la innovació i el coneixement, entre d'altres coses, en el fet ciutat.
Primer enfocament: conseqüències de la nova economia sobre la ciutat considerada com un espai on es manifesten els problemes que cal resoldre en relació amb les persones. De problemes, no en falten: canvis en la composició social, un nou balanç d'emigració d'una major diversitat cultural amb els problemes de formació i marginació afegits, problemes per la dispersió física de les activitats de les persones, etc. De fet, la ciutat tradicional ha perdut les seves anteriors funcionalitats per a una part de la població i un element tan modest com el transport ha contribuït a aquest canvi. Aquest és el cas, per exemple, dels hàbits de compra. També s'ha obert una nova possibilitat a l'aparició de guetos de nous problemes de pobresa i marginalitat i de noves formes de delinqüència.
Certament, la xarxa pot contribuir a resoldre molts problemes; per exemple, pot millorar moltes situacions d'aïllament social i de benestar. Les NTIC poden mantenir la població dels països més pobres sobre el terreny, fent innecessària l'emigració gràcies a les subcontractacions de serveis, com és el cas dels call services. Enfront dels problemes econòmics, dels lligats al finançament en relació amb els àmbits geogràfics i, fins i tot, enfront dels problemes del govern, les noves tecnologies poden, certament, ajudar gràcies al creixement de les capacitats d'empaquetar les coordinacions possibles i millorar les representacions democràtiques. L'escenari, però, si les coses no canvien, és més pessimista que no pas optimista.
Segon enfocament: la ciutat considerada com un lloc de relació entre el capital humà. Aquest segon enfocament ens feia preguntar-nos com la nova societat del coneixement i les NTIC canviarien la localització de la relació "capital humà-informació utilitzable" i la "naturalesa de les decisions de localització". De fet, aquí és on podríem centrar la reflexió sobre l'espai econòmic de la ciutat un cop desdibuixada l'economia local en el nou escenari de globalització i parlar de com afectarà a la ciutat l'emergència del comerç electrònic, del teletreball, de les empreses en xarxa. És veritat que la deslocalització del capital humà gràcies a les NTIC, és a dir, la possibilitat d'obtenir informació i coneixement de tot el planeta sense moure's de la cadira, posa en perill la ciutat com a lloc de sinergies informatives, com a productora d'externalitats.

L'economia basada en la societat del coneixement pot generar nous problemes de pobresa i marginalitat. Panells informatius a la seu del Parc Científic, una de les grans apostes de futur de Barcelona.
© Eva Guillamet

Tanmateix, les xarxes s'han de construir i les xarxes tenen nodes. Aquesta és una realitat que reforçarà la tendència centrífuga dels nuclis (core), però no sembla per a demà l'alliberament de l'home de l'espai físic, és a dir, la constitució d'un espai del coneixement aïllat de "l'espai de relació" física. En aquest moment, el coneixement requereix organització i laboratoris on aplicar-lo i organitzacions on bastir-lo i, per tant, el més probable és el reforçament de la dimensió relacional global però arrelada en l'organització que la fa possible i útil.
Tercer enfocament: la ciutat com a lloc de materialització del fet econòmic i, per tant, de creació de la riquesa. Com assegurar la continuïtat de la prosperitat de les nostres ciutats pel posicionament correcte en aquestes noves realitats? Aquest és un enfocament més prosaic; tanmateix, és el més real. Una reflexió superficial sobre el territori i la naturalesa de les demandes que es fan sobre ell ens fa adonar de la gran importància de la seva gestió. De la transcendència d'endreçar-lo de manera que l'activitat econòmica i humana sigui tan fàcil com sigui possible i la més sinèrgica. No aprofundirem en el tema, però només cal observar les zones més actives en el camp del coneixement per descobrir una disposició física determinada.
Quart enfocament: aquest enfocament, segons dèiem, és una mica naïf en la línia de la ciència-ficció de primer nivell. Es tracta de fer-se una imatge de la transformació de la ciutat fruit dels invents. Hi ha una part de prospectiva i una bona part d'utopia. Tanmateix, les utopies són l'expressió de problemes que cal resoldre i les utopies tecnològiques no en són l'excepció, amb l'afegit de la sorpresa de les tecnologies emergents. Aquest és el cas de les ciutats eco-media de Kisho Kurosawa, preocupat per la biodiversitat i pel medi ambient (no tant per la salut mental dels seus habitants), o les propostes d'Alberto Magnaghi, entossudit a fer el camí invers del poble a la ciutat i fer-nos passar de la ciutat al poble. Utopia, aquesta darrera, amb la bona intenció de retornar al seny de les relacions humanes convencionals malmeses per la globalitat. La utopia de debò és fer-ho possible per a 6.000 milions de persones. Les fàbriques (i els seus productes) biodegradables de William Mc Donough són una altra proposta per posar pedaços als espais industrials degradats, etc.
Si dels projectes autocontinguts (com és propi de tota utopia) passem a les aplicacions de l'estoc tecnològic disponible, trobem novetats més o menys conegudes com els transports pneumàtics, la videoconferència com a substitut de la presència, etc. Tot plegat són propostes d'encaixar un impossible. Els problemes de les ciutats, com hem dit en començar l'article, no són tècnics, o almenys no solament tècnics, sinó de model.

AGENT PRODUCTOR DE CONEIXEMENT
Cinquè possible enfocament: la ciutat com a agent que competeix amb altres territoris com a administrador i productor de coneixement al servei dels seus ciutadans. En aquest enfocament, la ciutat es converteix en un agent. Passa a actuar com un tot. La ciutat es converteix en una organització que competeix. Una organització on es produeix coneixement i, alhora, on es gestiona el que hi ha distribuït pel món en funció de la pròpia capacitat d'organització. La ciutat és la que competeix, i les empreses, les universitats, els instituts de recerca i fins i tot les institucions culturals estan compromesos en el projecte en una xarxa complexa governada per l'interès mutual. La producció d'externalitats, aquestes com més importants millor, és la funció de tot ciutadà i de tota organització ciutadana. Els serveis, l'administració de la ciutat, són el seu complement necessari, però la primera obligació del seu govern és endreçar la producció i la materialització del coneixement. La innovació és el producte i el coneixement és el seu motor; la resta, són els mitjans.


Una imatge característica de marginació.
© Eva Guillamet  

Com que les regles són les del mercat i la gestió del coneixement global requereix la integració completa en el joc, la cosa no és senzilla i s'ha de menester la complicitat de tots els ciutadans sols o organitzats; d'aquí la governance i la participació com a principi. El mercat no ho pot governar tot i la ciutat és l'excepció en termes de presa de decisions, però l'objectiu, el finançament del benestar creixent dels ciutadans, es mou per les seves normes. És el resultat de la nova economia. És el resultat de la combinació explosiva de l'extensió del sistema globalment (desregulació, privatització, etc.), de la possibilitat que promouen les NTIC de fer possible la interrelació, d'anys d'abaixar les barreres institucionals, de la uniformització del llenguatge MBA, dels creixements sostinguts de la riquesa, etc.
Finalment, la combinació dels cinc enfocaments ens donen una imatge precisa, i no precisament simple, del futur del govern de la ciutat. Complexitat, permanència del nucli de base econòmica, riscos socials i ambientals creixents i necessitat d'una governance eficaç imaginativa són els condicionants a la distribució de la relació.