english







portada de BMM
correu
arxiu

 

Més enllà del bricolatge

La metròpoli del cable: to dig or not to dig

Ciutat, innovació i economia del coneixement


La re-informació de la ciutat

L'Ajuntament en la ciutat digital


Participació ciutadana i Internet


 
 
La re-informació de la ciutat



TEXT Vicente Guallart
Arquitecte

©Anna Portnoy

 

 

 

La societat de la informació permet potencialment el desenvolupament dels diferents models d'espai públic, en funció de la cultura i de la tradició urbana de les societats en les quals es desenvolupa.
Per exemple, als Estats Units, lloc en què s'ha produït la majoria de desenvolupaments tecnològics i comercials vinculats a aquesta nova situació, l'espai públic no existeix tal com l'entenem a Europa. Els espais de trobada públics són gairebé sempre privats, en lobbies de gratacels, o en centres comercials. La tecnologia no està orientada a l'espai, sinó a l'objecte, que és industrialitzable i comercialitzable. Les tecnologies de la informació difícilment transformaran l'espai comú, ja sigui de l'habitatge o de la ciutat, perquè no el coneixen.
Europa té una altra versió dels fets? I, en especial, Barcelona pot impulsar un model de definició dels entorns públics propis d'aquesta nova situació tecnològica i cultural? Crec que sí. La primera aproximació a la relació entre la informació i l'espai públic ha estat de caràcter infraestructural, mitjançant l'inici del cablejat de la ciutat. Un cable que ha d'arribar als habitatges, travessant els carrers, amb la finalitat de procurar nous serveis.
El que sorprèn és que sembla que els carrers no ho notaran. Quan l'electricitat va arribar a les ciutats, l'electrificació dels edificis i dels carrers mitjançant l'enllumenat públic va tenir lloc gairebé de manera simultània. En el cas del desenvolupament de la xarxa de cable, que s'afegirà a les xarxes de coure que ja hi ha, sembla evident que es requereix una estratègia d'emergència cap a l'estrat superior amb la finalitat que es manifesti públicament una nova condició informacional de la ciutat. Que en els espais públics interactuïn el que és físic i el que és digital, la funció i el contingut, és una de les apostes necessàries a les ciutats que vulguin liderar ideològicament i estratègicament el disseny urbà dels pròxims anys. Durant els anys vuitanta, Barcelona va definir una nova activitat urbana -el disseny de l'espai públic- que ara necessita nous continguts.

Quina relació hi ha a les ciutats entre contenidor i contingut, entre espai i objecte? En un món on les corporacions multinacionals globals són capaces de crear corrents de consum, els objectes que produeixen són cada vegada més sofisticats. Els xips i les connexions d'ordinadors, automòbils, videojocs, etc., els transfereixen propietats espacials i funcionals amb relació a l'oci, al comerç o a la feina que tradicionalment tenia únicament l'espai comú de la plaça, el parc, l'oficina, etc. Els objectes generen el seu propi espai funcional i vital.
Com que l'espai de la xarxa existeix (manifestat mitjançant una interfície plana de pàgines, o mitjançant entorns tridimensionals), l'espai físic se sol menystenir.


© Dani Codina
  ©Sygma
Un espai públic de Nova York i una imatge de la nova zona de desenvolupament urbà de Diagonal Mar.

ESTRATÈGIES PÚBLIQUES
Hi ha alguna estratègia possible en aquesta situació des de l'acció pública? Evidentment, sí. La resposta a aquesta situació és la hibridació entre el físic i el digital, entre el públic i el privat. Fer que la millor interfície per relacionar-nos amb el món digital sigui el món físic mateix. Que l'arquitectura i els espais substitueixin les pantalles i els ratolins. Que la interacció es produeixi a l'escala de l'habitatge, de l'edifici i de la ciutat. Cal integrar totalment l'arquitectura, que és inert, amb els continguts, amb el coneixement.
Són els llocs públics consumidors d'informació? La clau del nostre temps està a convertir la informació, que és quantitativa, en coneixement, que és qualitatiu. Els llocs generen i consumeixen coneixement. Un espai públic en el qual se superposen fluxos de trànsit, en el qual interaccionen persones, en un entorn construït mitjançant arquitectura (que en el millor dels casos serà culturalment propositiva), on es produeix el comerç, és un lloc que potencialment genera coneixement. Si es disposa dels dispositius adequats, podrem interactuar-hi. De la mateixa manera que crec que l'energia que es consumeix en un lloc s'hauria de produir en aquest, la informació que es produeix en un lloc també hauria d'actuar sobre aquest (a més de projectar-se a entorns digitals, on pot interactuar amb altres entorns digitals, o amb altres entorns físics). Fins ara, mitjançant l'arquitectura, s'han construït instruments. Ara cal crear música amb ella.
Podem pensar en una ciutat on els cotxes són intel.ligents, que es connecten amb el món exterior, però que ella mateixa, que els conté, no ho és? Un cotxe pot conèixer una ciutat i la ciutat no conèixer els cotxes que l'habiten? Un exemple senzill: si tots els cotxes diuen a la ciutat on van, la ciutat hauria de ser capaç de transformar el sentit dels seus carrers amb la finalitat d'adaptar-se als fluxos d'aquest moviment de manera integral i comunicar-ho als cotxes i als seus conductors. D'aquesta manera es podria aconseguir més eficàcia en la gestió del trànsit.
En efecte, la reversibilitat, la flexibilitat (no només pel que fa al trànsit), és un dels nous paradigmes per a la ciutat. Tal com ha indicat Willy Muller, la ciutat hauria de ser com els xips, que cada vegada fan més coses en menys espai. I per a això cal definir sistemes flexibles, definir els espais en funció més de processos que d'esdeveniments fixos i aïllats.
La intel.ligència o la capacitat computacional hauria d'arribar a espais, objectes i persones i fomentar que la interacció entre aquestes tres entitats creés una nova relació entre el que és local (el món físic) i el que és global (els processos informacionals), fent de l'home el centre d'aquest procés.
Qui ha de liderar aquesta nova estratègia en l'entorn urbà? Hi ha R+D del projecte de la ciutat? La política és massa vegades una activitat molt allunyada del risc de la innovació. Però si una ciutat vol ser la ciutat del coneixement, no haurien de ser la innovació i la investigació un dels seus mètodes de treball fonamentals?
Quin pressupost s'ha de destinar a R+D urbà? Els grans avenços tecnològics o econòmics d'avui dia es basen en idees senzilles que requereixen una certa solució tecnològico-informacional per dur-se a terme. Però quan sorgeix aquesta nova idea, hi ha moltes altres subidees o esdeveniments que s'hi relacionen. Per tant, és molt difícil separar una idea de les seves conseqüències, tret que s'assumeixi el risc de perdre possibles potencials de qualitat i d'excel.lència. No es pot especular amb la innovació. No és una cosa que es quantifiqui amb tants per cents.

"No solament s'han de construir carrers cablejats que portin informació a alta velocitat als habitatges limítrofs, sinó que també s'ha d'aconseguir que la informació flueixi per l'espai públic".


 
Pàgina web de Telecat.org, una de les entitats sorgides per promoure i organitzar l'autoocupació mitjançant el
teletreball.
© Enrique Marco  

INNOVAR ÉS EL PAPER DELS LÍDERS
Les ciutats més innovadores, com Barcelona, són conscients d'aquesta necessitat de canvi i estan en procés d'assumir la necessitat de provar en situacions reals la re-informació de l'espai urbà. Innovar és sempre el paper dels líders. I Barcelona té avui, en el mercat global, l'arquitectura i el projecte de l'espai urbà com un dels seus millors productes.
En quines qüestions es pot concretar aquesta re-informació dels edificis i de l'espai urbà? Davant un món on la feina, l'oci i el comerç es poden realitzar a través d'ordinadors que ocupen espais que no necessiten una qualificació espacial, la funció no hauria de ser un paràmetre fonamental per definir una porció de sòl de la ciutat.
Admetent que el nombre d'altures d'un terreny (és a dir, quantes vegades es pot multiplicar una porció de sòl sobre si mateix) és un paràmetre a definir, la re-informació dels edificis hauria d'incidir a organitzar el seu funcionament en secció més que en planta. Amb el subsòl dedicat a funcions d'emmagatzemament (automòbils, béns), la planta baixa i el seu entorn a funcions de comerç i atenció al públic, les plantes de l'edifici a usos mixtos (habitatges, treball de la informació), la coberta seria el nou espai a descobrir, que permetria activitats d'oci i esbargiment en l'àmbit públic o semipúblic. L'organització de les plantes hauria d'afavorir una flexibilitat total que permetés variar l'ús dels espais al llarg del dia i al llarg de la vida de l'edifici.
Com transforma l'arribada massiva d'informació l'entorn de l'habitatge? El cable hauria de produir una transformació en l'edifici similar a l'arribada d'aigua corrent o d'electricitat fa més de cent anys.
El teletreball (realitzat a l'habitatge o en un apartament o local proper) necessitarà espais específics en entorns domèstics per evitar "la síndrome del treball permanent".
L'augment del temps de l'oci domèstic farà que es gaudeixi d'espectacles en gran format des de l'habitatge, des de sales audiovisuals.
L'habitatge, ja informacional, formarà part de la xarxa de llocs on passa la vida de les persones (que inclou l'automòbil, el lloc de feina o els llocs d'oci), segons el procés al qual assistim de desaparició dels ordinadors i la creació d'un entorn connectat.
Així mateix, la re-informació dels edificis suposa que l'edifici és sensible al medi que l'envolta i, per tant, organitza la seva interacció amb l'ecosistema urbà de manera sostenible. Per això, l'edifici produeix la major part de l'energia que consumeix mitjançant superfícies fotovoltaiques instal.lades a la façana de l'edifici mateix o mitjançant arbres fotovoltaics emplaçats a la coberta. A més, l'edifici hauria de ser capaç d'acumular aigua, o extreure-la del subsòl pròxim, amb la finalitat de disminuir el consum extern.
Pel que fa a l'espai públic, la re-informació suposa que cada nou carrer a urbanitzar ha d'estar preparat per reflectir i reflectir-se en el món virtual. No solament s'han de construir carrers cablejats que portin informació a alta velocitat als habitatges limítrofs, sinó que també s'ha d'aconseguir que la informació flueixi per l'espai públic. Que aquest sigui sensible a les persones que l'habiten de manera contínua (des del sòl) i a través de noves icones urbanes que interactuen amb els habitants d'entorns propers i llunyans. Que permeti l'expansió activa mitjançant l'esport i el lleure de les persones concentrades digitalment als habitatges propers. Que permeti regular el trànsit de vehicles i persones de manera flexible al llarg del dia, de la setmana i de l'any (i en permanent interacció amb els vehicles mateixos que també gestionen la seva informació).

NOVES RELACIONS ENTRE ELS ELEMENTS ORGÀNICS

Un espai públic que permeti, d'altra banda, noves relaciones entre els elements orgànics (els arbres, les plantes...), no sols per respondre a una lògica urbana (alineació, perspectiva, repetició), sinó d'acord amb una lògica pròpia. Que assimili de manera activa els fenòmens climàtics i atmosfèrics del seu entorn, produint l'energia que es consumeix. En aquest context sorgeixen nous elements urbans propis de la cultura digital com ara l'arbre fotovoltaic, l'avatar urbà, el paviment reactiu, les sport-rocks, l'agricultura urbana i els minitelecentres.
La societat industrial va produir la transformació encaminada a aconseguir una qualitat mínima per al màxim nombre de persones, a la ciutat i a l'habitatge. La societat de la informació ha de buscar una qualitat màxima per a tots aquells llocs que transforma.

La re-informació dels edificis permet:
1. Regulació funcional en secció.
2. Flexibilitat funcional en planta amb l'aparició de nous espais.
3. Utilització de la coberta amb finalitat d'esbargiment.
4. Arribada massiva d'informació a través del cable per a la feina,
el lleure i el comerç.
5. Interacció entre l'habitatge i la resta d'objectes i llocs dels individus.
6. Interacció sostenible amb el mitjà.

La re-informació de l'espai públic permet:
1. Disseny d'espais reactius i sensibles als individus amb accés als entorns telemàtics.
2. Producció de noves icones urbanes que interactuïn amb els
individus.
3. Zones d'esbargiment i lleure continu.
4. Flexibilitat en els fluxos de trànsit i en la relació vianant - vehicles.
5. Producció d'energia al carrer i interacció intel.ligent amb el mitjà.
6. Nous tipus de plantacions.

El carrer digital: elements urbans

Cristóbal de Moura és un carrer de l'Eixample barceloní, a la zona de Poblenou, que va des del riu Besòs fins al parc central del Poblenou. L'Ajuntament va encarregar l'any 1998 un projecte bàsic per a la construcció de la seva part final, entre la Diagonal, Bac de Roda i Selva de Mar. Aquest projecte va permetre pensar com serien els carrers de la Ciutat del Coneixement. El carrer es construeix a partir d'una trama edificada predefinida.


© Enrique Marco

Zona on s'ha de construir
la prolongació del carrer Cristóbal de Moura.

S'hi defineix un pentagrama de banda de moviments diferents (vianants, cotxes, bicis, esport) que travessa una massa boscosa amorfa definida amb arbres fruiters. D'aquesta manera el carrer ja no sorgeix de la repetició d'una secció com als carrers tradicionals, que crea situacions repetitives unidireccionals, sinó que es produeixen visions i relacions multidireccionals.
El pentagrama inicial es construeix amb un terra estructurat per canals de dades, que li permet capturar i emetre llum, aigües i dades en qualsevol lloc. La base d'aquest terra és la vorera digital.
La vorera digital és una peça fabricada en foneria que permet posar al seu interior conduccions per al flux de la llum, l'aire i l'aigua i per a la transmissió de dades, així com sensors capaços d'interactuar de manera intel.ligent amb l'espai urbà.
Amb aquest sistema es poden capturar dades del funcionament de la ciutat per organitzar de manera més eficaç el seu funcionament; desenvolupar un sistema de control ambiental en climes càlids i freds; accedir a la informació de la xarxa a alta velocitat des de l'espai urbà; organitzar de manera flexible els fluxos del trànsit; emetre missatges en l'espai urbà, i convertir el carrer en un lloc per a la trobada i la festa.
La vorera digital és la base estructural per desenvolupar submalles en diferents llocs de l'espai públic, que creïn condicions específiques per desenvolupar activitats a l'interior de la ciutat.


Atapeïment de cotxes en una via pública, que la digitalizació de la vida urbana hauria de poder evitar.
© Arxiu Impremta Municipal  

La fibra òptica, com a vehicle de transmissió lluminosa, permet emetre llum a nivell del terra, que varia el seu color en funció del filtre que porta la seva font d'emissió. Gràcies a això es pot organitzar de manera flexible el pas de vianants i vehicles (automòbils, autobusos, bicicletes). Com a vehicle de transmissió de dades, permet accedir des de determinats llocs de l'espai urbà a les xarxes d'informació a una determinada velocitat.
L'aigua espot utilitzar per regular la temperatura ambient, mitjançant l'emissió d'aigua polvoritzada (el carrer produeix un lleu so d'emissió previ a l'expulsió). I també amb finalitat comunicativa, a fi i efecte de crear cortines damunt les quals es projecten imatges.
L'aigua que es consumeix en un lloc s'ha de produir en aquell mateix lloc, provingui del cel o del subsòl. En el cas de Cristóbal de Moura, el nivell freàtic se situa a tres metres per sota del nivell del carrer, la qual cosa comença a ser problemàtica per als edificis. La proximitat del mar i l'abandonament de gran quantitat d'indústries del Poblenou, que amb anterioritat extreien els recursos hídrics del subsòl per al seu funcionament, fan fins i tot aconsellable un ús en massa dels recursos hídrics del subsòl. Per això hi ha prevista la instal.lació de bombes per capturar els recursos hídrics subterranis i acumular-los en un dipòsit per al seu ús posterior al carrer.

"És un carrer productiu. Que fomenta l'intercanvi i la trobada. Que canvia amb les estacions. Que emet olors, sons, llum. Que és sensible a l'entorn i als seus habitants. Un carrer de nova generació, en una paraula".

Creacions virtuals del projecte per a la construcció de la part final del carrer Cristóbal de Moura, entre la Diagonal, Bac de Roda i Selva de Mar, que va permetre pensar com
serien els carrers de la Ciutat del Coneixement.

© Vicente Guallart

Però aquest ha de ser un procés cíclic. És a dir, s'extreu l'aigua, s'utilitza al carrer amb finalitats tèrmiques i ambientals i, posteriorment, es retorna al carrer.
El sòl és una superfície modelada amb conglomerats asfàltics, delimitada mitjançant la vorera digital, i té una superfície del 35%, amb un paviment que permet incorporar gespa, permeable a l'aigua. El carrer incorpora arbres fotovoltaics, que capturen l'energia solar i l'envien a la xarxa elèctrica. A la nit, la llum del carrer es genera a partir d'aquesta energia produïda al mateix lloc en què es consumeix.
D'altra banda, el carrer incorpora arbres avatars, una nova generació d'elements urbans que són representacions físiques d'altres tipus d'objectes. Per exemple, un avatar d'un piano amb forma d'arbre. O d'una gàbia d'ocells. O d'un tros de natura... Així mateix, un conjunt de roques potencia el carrer com un lloc per fer esport, creant circuits estudiats per a diferents edats i complexitats. Pel que fa als arbres, tots són fruiters, en principi tarongers.
És, per tant, un carrer productiu. Que fomenta l'intercanvi i la trobada. Que canvia amb les estacions. Que emet olors, sons, llum. Que és sensible al seu entorn i als seus habitants. Un carrer de nova generació, en una paraula. V. G.

Creacions virtuals del projecte per a la construcció de la part final del carrer Cristóbal de Moura, entre la Diagonal, Bac de Roda i Selva de Mar, que va permetre pensar com serien els carrers de la Ciutat del Coneixement.

© Vicente Guallart