english







portada de BMM
correu
arxiu

 

Més enllà del bricolatge

La metròpoli del cable: to dig or not to dig

Ciutat, innovació i economia del coneixement


La re-informació de la ciutat


L'Ajuntament en la ciutat digital


Participació ciutadana i Internet


 
 
Participació ciutadana i Internet



TEXT Fèlix Manito
Historiador i periodista

©Anna Portnoy

 

 

 

Internet ofereix una nova via per a la participació democràtica dels ciutadans. Internet és un mitjà de comunicació, però també és un nou punt de trobada per a diferents col.lectius i per a la societat en general on resulten possibles el debat i la participació. A partir d'aquesta premissa analitzarem tres àmbits on aquesta participació ja és present: l'Administració, l'activitat política i la societat civil. Cal dir que les aplicacions són molt limitades i, a més, Internet encara és un fenomen amb un baix nivell de coneixement, però totes les tendències apunten que el desenvolupament de la societat de la informació tindrà cada vegada més influència sobre la pràctica de la participació ciutadana.
Tant les aplicacions internes com les externes de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) en el sector públic es denominen cada vegada més sovint com "govern electrònic". Les TIC estan canviant ràpidament la manera de treballar dels organismes del sector públic. La seva utilització no tan sols facilita les operacions internes de l'Administració pública, sinó que també dóna un fort impuls a la comunicació entre diverses administracions, així com a la interacció amb ciutadans i empreses. Aquesta interacció és un dels elements clau del "govern electrònic", ja que fa més accessibles els organismes del sector públic i millora la gestió dels serveis.
Les noves tecnologies també permetran aconseguir informació i serveis de manera més integrada. Aquesta integració és particularment interessant quan una gestió requereix posar-se en contacte amb molts organismes administratius diferents. Aquest objectiu es coneix amb el nom de "finestreta única".
Les tres funcions principals que compleixen els serveis del govern electrònic, segons el Llibre Verd de la Comissió Europea sobre la informació del sector públic a la societat de la informació (1), són:

  • Serveis d'informació per recollir la informació ordenada i classificada que se sol.liciti.

  • Serveis de comunicació per a la interacció entre individus (particulars o empreses) o grups de persones (com el correu electrònic o els fòrums de discussió).

  • Serveis de transacció per adquirir productes o serveis en línia o per presentar dades (com formularis públics o escrutinis).
    L'aplicació d'aquestes tres funcions en els àmbits de vida quotidiana, administració a distància i participació política dóna lloc a una tipologia bàsica dels serveis del govern electrònic tal com es detalla al quadre adjunt. Un ampli ventall que s'ha desenvolupat sobretot en serveis d'informació sobre la vida quotidiana i que té en els serveis de transacció en l'àmbit de la participació política l'objectiu més difícil.
    Ara bé, les administracions com a organitzacions que basen els seus processos en informació viuran dues revolucions extraordinàries: els sistemes de gestió de la informació i l'accés i seguiment electrònic de la gestió per part dels usuaris. Elements com la signatura electrònica significaran canvis extraordinaris en els processos de producció. Es demanarà al ciutadà-usuari que s'incorpori al procés i aporti moltes dades directament bolcades al procés de gestió de la informació; a canvi, hauria de ser alliberat de tots els tràmits interadministratius.
    El desenvolupament d'aquests serveis ha deixat de ser una simple opció de millora per esdevenir una opció estratègica de l'Administració. A Catalunya, Localret i el Govern de la Generalitat van impulsar el Pla Estratègic "Catalunya en Xarxa" i ara Localret impulsa una dotzena de plans directors de la societat de la informació en l'àmbit local. Diverses ciutats de Catalunya han creat els seus plans directors o bé es troben en fase de producció. És el cas, per exemple, de Sant Cugat, Vic, Olot, Manresa, Figueres, Pla de l'Estany o la Seu d'Urgell, així com també de Mataró i Terrassa, que ja han acabat els seus plans estratègics per posar les noves tecnologies a l'abast de tothom i per posicionar-se en la societat de la informació.

LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA
Internet té una relació directa amb l'activitat política organitzada, tant pel que fa a partits com a governs de diferents característiques. "En principi -tal com afirma el sociòleg Manuel Castells-, Internet podria ser un instrument de participació ciutadana extraordinari, podria ser un instrument d'informació de la classe política, dels governs i dels partits als ciutadans en el seu conjunt i de relació interactiva. Ara bé, en general, s'observa que els governs, les administracions, els partits polítics han confós Internet amb un tauler d'anuncis." (2).

En l'àmbit de la participació política els usos més desenvolupats a l'Administració catalana estan majoritàriament relacionats amb els serveis d'informació. En general hi ha pocs exemples de pràctica interactiva quotidiana del sistema polític amb els ciutadans, tot i que la presència a Internet de l'Administració catalana està assolint uns nivells de normalització elevats. Segons la Secretaria per a la Societat de la Informació, un 74,4% dels ajuntaments de Catalunya disposen de lloc web propi i tots els ajuntaments de més de 50.000 habitants i totes les conselleries de la Generalitat són presents a Internet.
Les webs municipals són el millor exemple per veure l'ús i els límits de la participació dins l'Administració a Internet. En la fase inicial, informaven del consistori i sobretot en alguns casos incorporaven el programa d'actuació municipal. Posteriorment, s'ha anat incorporant informació relativa als acords dels òrgans del govern. Actualment, es va estenent l'hàbit de penjar la informació prèvia als processos de decisió, com són els ordres del dia dels òrgans de govern. El desplegament de serveis de comunicació ha estat més aviat limitat i, quan s'ha donat, la pràctica de la interacció ha estat reduïda a una sola proposta: correu electrònic amb polítics. Inicialment, la iniciativa va estar restringida només als alcaldes i després s'ha estès a tots els regidors.
A hores d'ara no hi ha dades per conèixer l'impacte real d'aquestes mesures en les accions de govern. El que sí que tenim són valoracions dels destinataris: els alcaldes. "És una experiència molt interessant -afirmava l'alcalde de Barcelona, Joan Clos-, ja que la participació és excepcional; això ens permet tenir una idea de les preocupacions immediates dels ciutadans. En els seus missatges ens revelen problemes que, des de l'Administració, de vegades ens semblen menors i que quan s'escolten directament del ciutadà ens fan adonar del seu pes real. És el cas, per exemple, del disseny urbà, de la qualitat de la neteja o de l'aspecte de l'espai públic (...). Crec que aquesta via directa és una gran conquesta de tots i s'ha de continuar amb ella" (3).

"A mesura que s'ampliïn els mecanismes de participació a Internet, les relacions polítiques administració-ciutadà es modificaran, a la vegada que apareixeran nous sistemes d'afegir opinions i reivindicacions a través de xarxes ciutadanes".

L'informatiu electrònic VilaWeb.

© Enrique Marco  

Més enllà del correu electrònic als electes, les iniciatives de serveis de comunicació s'han anat ampliant amb la iniciativa de debats. Una vegada més hem de recórrer a la web de l'Ajuntament de Barcelona. Amb el correu electrònic, els barcelonins, a més d'escriure directament a l'alcalde, poden enviar les seves propostes a la bústia de suggeriments i queixes i rebre una resposta per part de l'Ajuntament. A més, a la web s'hi organitzen xats, trobades on-line amb regidors o responsables municipals o els fòrums de debat. Però l'espai participatiu més interessant de la web de Barcelona és el "Llibre de visites". És un espai obert a la participació lliure de ciutadans de tot el món, però alhora ha esdevingut tribuna d'opinió i debat sobre la ciutat.
La pràctica de Barcelona s'ha estès a altres ajuntaments. La gran novetat de Canal-h.net, la web impulsada per l'Ajuntament de l'Hospitalet, és la creació del club L'H, una eina que permet la creació d'una intranet ciutadana on es poden inscriure tots els ciutadans i ciutadanes del municipi que ho desitgin. A més de rebre tot tipus d'informació, els socis poden penjar la seva pròpia web i participar en xats.
En l'àmbit municipal, les iniciatives de participació més avançades són les que vinculen la possibilitat d'opinar a processos de decisió. L'Ajuntament de Sant Joan Despí (www.sjdespi.com) ha posat en marxa una idea pionera pel que fa a l'economia municipal. Consisteix a posar a disposició dels ciutadans els pressupostos del municipi per al 2001 a través de la web municipal per tal que aquests puguin donar la seva opinió. Una proposta semblant ha fet l'Ajuntament de Terrassa (www.ajterrassa.es) amb la redacció del Pla General d'Ordenació Urbana. Més enllà de Barcelona, Terrassa lidera les iniciatives municipals en el terreny de les noves tecnologies i en aquesta línia comença a experimentar processos de participació més ambiciosos com aquest del Pla General.
Els partits polítics també s'han incorporat a la xarxa. Les organitzacions pioneres van ser Convergència Democràtica (http://www.convergencia.org) i Esquerra Republicana de Catalunya (http://www.esquerr.-org). Les eleccions de 1995 al Parlament de Catalunya van ser les primeres de tot l'Estat que van tenir un seguiment des de la xarxa a través de VilaWeb (http://www.vilaweb.com).


La web de Tinet, la primera xarxa ciutadana creada a Espanya.
© Enrique Marco  

DÈFICITS PARTICIPATIUS
Totes les formacions polítiques catalanes tenen presència a la xarxa, però també totes pateixen dels mateixos dèficits participatius de l'Administració: molta informació, poca comunicació i cap transacció. "Un fet rellevant -com afirma el politòleg Jordi Sánchez- és que cap formació no ha elaborat una oferta comunicativa que potenciï el protagonisme del ciutadà i que trenqui la unidireccionalitat a la qual els mitjans de comunicació de masses ens tenen acostumats. En gairebé totes les pàgines web de les formacions polítiques catalanes el visitant està condemnat a ser poc més que un convidat de pedra (...)" (4). Alguna enquesta, bústia de suggeriments o correu electrònic amb els dirigents polítics han estat les iniciatives més agosarades. Les campanyes electorals de 1999, especialment la del Parlament de Catalunya, van tenir més presència a la xarxa. Aquest ús intensiu després va quedar alentit. Ara, tot apunta que els processos participatius tindran una major dimensió. A començaments d'aquest any, el PSC (http://www.psc.es) ha posat en marxa una nova web on serà possible la comunicació interna entre afiliats i amb els dirigents a través de la xarxa, així com debats i xats externs.
Sens dubte, l'experiència més reeixida de participació política a Catalunya és Democràcia.web. Una experiència de democràcia electrònica que té com a centre el Parlament de Catalunya. Des de fa més de dos anys (juny de 1998), aquest projecte persegueix posar a l'abast del ciutadà tota la informació sobre l'activitat parlamentària i facilitar al màxim la comunicació entre la societat i la classe política, amb l'objectiu últim d'incrementar la participació ciutadana. El projecte Democràcia.web pretén explorar noves vies de participació ciutadana en l'activitat política a través d'Internet, especialment en una de les àrees que tradicionalment han estat més opaques a la participació, com és el treball legislatiu. A tall d'exemple, es poden comentar dues de les possibilitats que aquest projecte ofereix. La primera és la de comunicar-se via e-mail amb els grups o amb qualsevol diputat per fer arribar les preocupacions o els suggeriments que cadascú pugui tenir.

La secció del lloc de l'Ajuntament de Barcelona destinada a la realització de tràmits administratius..

© Antonio Lajusticia

Una lectura a través de la pàgina Democràcia.web d'aquestes cartes electròniques i de les respostes que els diversos grups hi van donant demostra que, ja avui i a casa nostra, Internet és un bon instrument en la comunicació polític-ciutadà. La segona possibilitat que s'ofereix és encara més espectacular. Qualsevol ciutadà o grups de ciutadans poden, a hores d'ara, fer arribar les seves esmenes als projectes o proposicions de llei que s'estiguin tramitant al Parlament. Certament, aquestes esmenes tenen només un valor informatiu i només en cas que algun grup les adopti com a pròpies tenen possibilitats de ser presentades.
A mesura que s'amplien els mecanismes de participació a Internet, les relacions polítiques administració-ciutadà es modificaran, alhora que apareixeran nous sistemes d'agregar opinions, reivindicacions a través de xarxes ciutadanes. També es modificaran les funcions dels intermediaris (món associatiu) entre el ciutadà i l'Administració, ja que les possibilitats de l'Administració d'interactuar amb els ciutadans 1x1 creixeran al mateix ritme amb què les empreses personalitzaran les seves relacions amb els clients. Els intermediaris hauran d'aportar un clar valor d'interlocució o de representació. Però el gran repte per a la governabilitat de les ciutats digitals és, en paraules del director general de Localret Xavier Marcet, "assolir un sistema de participació en el qual els ciutadans, a més de transferència d'opinió, aportin transferència de coneixement a la comunitat i als afers col.lectius" (5).

POTENCIALITATS I LÍMITS DE LA TELEDEMOCRÀCIA
S'entén per teledemocràcia aquell sistema polític que utilitza tots els avenços tecnològics de comunicació existents per obrir noves formes de participació democràtica, principalment de manera descentralitzada i asincrònicament. Davant d'aquesta opció de teledemocràcia, la pregunta és: de quina manera Internet pot permetre la desburocratització de la política i superar la crisi de legitimitat dels governs que es produeix en tot el món, a partir d'una major participació ciutadana permanent, interactiva i una informació constant de doble via?
Sobre aquest tema problemàtic i discutit, ja es poden començar a assenyalar uns punts d'acord, acords sobre les potencialitats i acords sobre les limitacions (6). A grans trets, els punts d'acord sobre les possibilitats i potencialitats són:
1. Des del punt de vista tècnic, deixarà de ser físicament impossible la participació directa i continuada dels ciutadans en la presa de decisions. En una societat adequadament interconnectada, que permeti a tota la població accedir de manera global a les xarxes, es pot pensar en la possibilitat del referèndum electrònic permanent.
2. El televot és un mètode ja provat que ha demostrat el seu valor i la seva viabilitat, l'abast quantitatiu i qualitatiu del qual, amb la tecnologia actual, podria incrementar-se enormement. En un futur proper Internet esdevindrà el mitjà més indicat per realitzar consultes populars i sondejar quina és l'opinió pública.
3. Els avantatges que ofereix el vot electrònic són: reducció de costos per al processament (recollida i recompte) de cada vot, desaparició de la necessitat de desplaçaments a un determinat col.legi electoral per part dels votants, recompte de vots molt més ràpid i possible increment de l'índex de participació, gràcies a una major conveniència del sistema de votació i a la facilitat per votar que es dóna als votants que es troben fora de la seva jurisdicció electoral.
4. Fins ara, per fer política es necessitaven molts diners i una organització rígida. Internet ofereix la possibilitat de prescindir una mica d'ambdues limitacions. És possible que faci baixar els costos de fer política formal en permetre crear campanyes virtuals en el ciberespai, que substitueixin les cotilles d'una organització tradicional i eviti tants congressos previsibles.
Ningú no dubta dels potencials tècnics d'Internet ni de la seva implantació universal, però sí que es dubta si aquestes possibilitats aplicades a la presa de decisions polítiques donaran un resultat qualitativament millor que l'actual. Tampoc no es creu que Internet, en ell mateix i en la seva aplicació en l'activitat política, arribi a ser la solució a tots els mals que els sistemes democràtics tenen. Per tant, la confiança en Internet ha de ser, en aquest sentit, limitada. Quins són aquests límits?
1. En un futur previsible, el vot a través d'Internet no substituirà els mètodes convencionals de votació (vot presencial i vot per correu), sinó que s'hi afegirà. El vot electrònic ha de ser, doncs, una evolució i no pas una revolució en el procés electoral actual.
2. Per garantir el respecte a la llibertat de tots els ciutadans, és primordial que aquests tinguin un accés equitatiu a la infraestructura i als serveis per exercir el televot.
3. Només un reduït nombre de votacions realitzades a través d'Internet ofereixen un nivell de seguretat acceptable. La majoria d'aplicacions actuals de votació no presenten en absolut les característiques de seguretat que un sistema de votació hauria de garantir.
Per cloure aquest apartat, cal tornar una altra vegada a Manuel Castells quan formula la idea que la societat modela Internet i no a la inversa. Cal canviar la política per canviar Internet i llavors l'ús polític d'Internet pot revertir en un canvi de la política en si mateixa (7).


Portada de Democràcia.web, l'experiència de participació política més reeixida a Catalunya.
© Enrique Marco  

LES XARXES CIUTADANES
La societat civil sí que està utilitzant Internet com una forma privilegiada de participació, acció i organització. El fenomen de les xarxes ciutadanes és el més rellevant dins d'aquest àmbit. Què són les xarxes ciutadanes? En paraules de Manuel Sanromà, director de Tinet (xarxa ciutadana de Tarragona): "Les xarxes ciutadanes són un entorn telemàtic que promou la comunicació, cooperació i desenvolupament de serveis entre ciutadans, associacions, empreses i administracions d'una comunitat local (en sentit ampli)" (8).
La primera constatació que cal fer davant el tema de les xarxes ciutadanes és que no hi ha dos models iguals. Aquesta hiperdiversitat ja ens dóna una idea de les característiques d'aquest fenomen en el qual Internet ha desenvolupat al màxim les seves potencialitats participatives. No obstant això, la millor manera d'entendre les xarxes ciutadanes és fer un breu repàs a la seva història (9).
Les xarxes (freenets) neixen als Estats Units i el Canadà abans del boom d'Internet. La primera experiència va ser el projecte Community Memory impulsada a Berkeley (Califòrnia) el 1972, una experiència efímera que només va durar dos anys. Estava basada en terminals públics (biblioteques, bugaderies...) que funcionaven amb monedes que permetien l'anonimat i a través dels quals s'establien fòrums de discussió. Posteriorment, a finals dels setanta, van venir les BBS's (acrònim de Bulletin Board System), sistemes d'informació basats en un ordinador accessible a través de línies telefòniques convencionals. L'objectiu inicial de les BBS's era l'intercanvi de software, però a Califòrnia (CommuniTree a Santa Cruz) i Colorado (Old Colorado City a Colorado Springs) van servir per tractar temes comuns d'una ciutat o una comunitat. D'aquestes BBS's naixerien les primeres Free-Net, literalment xarxes lliures, la base del concepte del que s'entén per xarxa ciutadana i que amb anglès s'expressa com freenet, civic network o community network. La primera xarxa ciutadana que es pot considerar com a tal va ser la Cleeveland Free-Net, establerta el 1986 a Cleveland (Ohio) amb el suport de la universitat.

Canal-h.net, web impulsada per l'Ajuntament de l'Hospitalet..

© Antonio Lajusticia

Quinze anys després, la Cleeveland Free-Net, encara activa, ha donat pas actualment a centenars de xarxes (sovint relacionades amb universitats) als Estats Units i el Canadà: Otawa, Seattle, Blacksburg, Victoria…
A Europa també les primeres xarxes neixen vinculades a les universitats. La d'Hèlsinki el 1991 és la primera, però és el 1994, en ple desenvolupament d'Internet, quan les xarxes es difonen a Europa. Les tres més rellevants són les d'Amsterdam (Digitale Stad), Milà (Rete Civica de Milano: http://wcrn.usr.dsi.unim.it/) i Bolonya (Iperbole-Bologna: htpp://www.comune.bologna.it/). Els impulsors d'aquestes xarxes ja són diversos: la universitat a Milà, un centre cultural i una fundació privada a Amsterdam i l'Ajuntament a Bolonya. A Gran Bretanya destaca UKCommunities Online (http://www.communities.org.uk) i a França, dins les Villes Numerisées, la d'un ajuntament proper a París, Partheny (http://www.district-parthenay.fr).
La primera xarxa d'Espanya és Tinet (www.tinet.org). Sorgida el 1995 de la Universitat Rovira i Virgili, el projecte després ha estat assumit per la Fundació Municipal Ciutat de Tarragona. L'objectiu inicial de Tinet era estendre la cultura telemàtica facilitant accés gratuït a Internet a entitats i informació i formació ciutadana. A finals de l'any passat havia aconseguit 12.500 usuaris. Després han vingut BCNet (www.bcnet.upc.es/), impulsada des de la Universitat Politècnica; Callús (www.pangea.org/callus/), CornellàNet (www.cornella.net); VallèsNet (www.vallesnet.org); etc. A Barcelona, associades a BCNet han sorgit RavalNet, GràciaNet, Sant AndreuNet, Nou BarrisNet o Xarxa3 (Sants-Montjuïc). Finalment, cal destacar que Barcelona va acollir al novembre de 2000 el primer Congrés Mundial de Xarxes Ciutadanes (www.cnglobal2000.org) CN 2000 i serà la seu del Consorci de Xarxes Ciutadanes, el Global Congress Network Partnership, un organisme de caràcter internacional que acollirà comunitats virtuals de tot el món.
Com deia a l'inici d'aquest apartat, la principal característica de les xarxes ciutadanes és que no n'hi ha cap d'igual. Així i tot, es poden identificar uns denominadors comuns a través de declaracions sobre objectius i avaluacions. Un any després de la posada en marxa de Tinet, Manuel Sanromà feia la següent valoració: "Potser l'aspecte més positiu és l'associació de l'espai virtual amb l'espai territorial, físic. La gent no vol connectar-se amb l'altre part del món, sinó que li agrada -i gaudeix fent-ho- comunicar-se amb els veïns del seu espai territorial pròxim, de la seva ciutat"(10).

"La principal característica de les xarxes ciutadanes és que no n'hi ha cap d'igual. Així i tot, es poden identificar uns denominadors comuns a través de declaracions sobre objectius i avaluacions".


Web de l'Ajuntament de Terrassa on es posa a discussió pública la revisió del Pla General d'Ordenació..
© Enriqe Marco  

Els objectius de futur ajuden encara més a entendre les xarxes ciutadanes. El juny de 2000 es reunien a Tarragona representants de les xarxes ciutadanes de Catalunya i creaven l'Associació Catalana de Xarxes Ciutadanes i aprovaven el manifest de Tarragona ("Internet és dels ciutadans") en la línia del manifest de Seattle. Les línies bàsiques del manifest són: Internet és molt més que negoci i oci; l'accés i ús de la xarxa és un nou dret ciutadà; en el món global els ciutadans corren el perill de convertir-se en usuaris/clients; les administracions no poden ometre la seva responsabilitat, han d'actuar coordinades i cal actuar bottom-up (xarxes) i no top-down (centralisme), i les xarxes ciutadanes, actuant de manera coordinada amb l'Administració i la iniciativa privada, poden abordar aquests reptes.
El desenvolupament i el creixement de les xarxes obren alhora nous interrogants: Quin estatus tenen aquestes xarxes ciutadanes en relació amb les ciutats territorials existents? Són un nou tipus de ciutat? Algú pot ser propietari de la xarxa ciutadana? Qui decideix les normes de participació i l'ús de la xarxa? Com es resolen els conflictes?

[notes]

1 El text del llibre és accessible a: http://www.echo.lu/info2000/fr/publicsector/.
2 MANUEL CASTELLS. Internet y la sociedad real. Lliçó inaugural (octubre de 2000) del programa de doctorat sobre la informació i el coneixement de la Universitat Oberta de Catalunya. http://campus.uoc.es/web/cat/articles/castells/castellsmain.html.
3 La Vanguardia, especial "Barcelona ciudad digital", 11 maig de 1999, p. 9.
4 JORDI SÁNCHEZ. "Comunicació política i noves tecnologies". A: Informe de la comunicació a Catalunya 2000. Bellaterra: Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2000, p. 371-378.
5 XAVIER MARCET. La agenda local de la Sociedad de la Información. Universitat d'Estiu de Terrassa (juliol de 2000). http://www.localret.es/docs/alsi.ppt.
6 Les reflexions han estat fetes a partir de l'espai de documentació (fragments d'articles
de Bernat López, Jordi Serra, Jordi Sánchez i Andreu Riera Jorba) de democràciaweb. http://democraciaweb.org/demoa.htm.
7 Vegeu també la lliçó inaugural a la Universitat Oberta.
8 MANUEL SANROMÀ. "Les webs municipals i la comunitat local: les xarxes ciutadanes", dins la jornada sobre Pàgines web i administració local. Sant Boi de Llobregat, octubre de 2000. http://localret.es/docs/msanroma.ppt.
9 Ponència d'Artur Serra al Primer Congrés Global sobre Xarxes Ciutadanes (novembre de 2000) a Barcelona. http://www.cnglobal2000.org/doc/arturpaper.doc.
10 MANUEL SANROMÀ. "Las redes ciudadanas". La factoria, núm. 8, febrer de 1999.
http://www.lafactoriaweb.com/artículos/sanroma.htm