El 1970, una mena de terratrèmol va sacsejar els mitjans literaris espanyols: Josep Maria Castellet publicava Nueve novísimos poetas españoles. Els nueve novísimos eren Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión, José María Álvarez, Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Ana María Moix i Leopoldo María Panero. Ara ens arriba la primera reedició (Península) d'aquella antologia polèmica. És un dels actes d'homenatge que el Grup 62 dedica a Castellet, el seu president, que fa 75 anys al desembre. Al juny, el Grup 62 també recuperarà un dels assajos més importants de l'escriptor i ex crític literari, La hora del lector (1957), on propugnava el paper actiu del lector en la creació del text literari. L'obra es publica amb un estudi crític de Laureà Bonet.

Com ha rebut aquesta primera reedició de Nueve novísimos poetas españoles?
Amb una mica de sorpresa, la sorpresa de veure que ha despertat curiositat en els mitjans. Una de les justificacions per reeditar el llibre és que els noms triats a l'antologia han esdevingut gent més o menys important al camp literari. Els uns l'han fet acadèmicament, els altres a través de la premsa.

Per quina raó un llibre mític com aquest no s'ha reeditat abans?
Barral Editores, responsable de la primera edició, ja volia reeditar-lo cap al 1972. Però en plantejar-ho als autors presents a l'antologia, cadascú hi volia introduir poemes nous, retocar les seves poéticas. Aquest era el problema: no es podien anar fent reedicions i que cadascú anés modificant els textos. Més tard, Barral Editores va desaparèixer i va quedar l'antologia, que havia acabat al mercat de llibres de vell.

I no s'ha tornat a publicar fins ara, trenta anys després. No es va plantejar revisar el text?
Quan en Joaquim Palau, director editorial d'aquesta casa (Grup 62), va començar a empaitar-me amb aquesta idea fa tres anys, jo vaig dir -és el que crec- que aquesta antologia, tant o més que a mi, pertany als autors que hi apareixen i que havien de ser ells qui diguessin el què. Però el meu criteri era que l'obra només es podia reproduir exactament igual com va sortir, perquè han passat trenta anys i si es modifica es desvirtua el que va ser en aquells moments. L'única novetat és que s'ha afegit un apèndix amb les crítiques de la recepció de l'obra.

El 1970, el llibre va ser rebut com una provocació. S'esperava tant enrenou?
No. El vaig escriure perquè, a la meva antologia anterior -Veinte años de poesía española, després Un cuarto de siglo de poesía española- havia defensat el realisme històric dels anys cinquanta. Aquests postulats estètics van anar caient als seixanta, i hi havia un grup de gent jove al qual la proposta de Veinte años... ja no els interessava. Jo tenia la curiositat de saber què havia passat i per què. Em semblava que havia d'aixecar acta notarial que en comptes del que jo mateix potser pensava les coses anaven per un altre cantó, i havien anat per un altre cantó, efectivament.

Per què creu que va ser tan polèmic?
Les coses canvien inevitablement, i això devia sobtar. Devien sobtar els plantejaments que feien aquests joves. Potser també va sobtar el fet que jo havia defensat un altre tipus de poesia i escrivia una antologia que no tenia res a veure amb aquella. O també, com que era una tria de només nou noms, va haver-hi gent que es va sentir exclosa. Però no m'esperava ni la polèmica amb què va ser rebut ni encara menys que en parlessin trenta anys després.

"Amiguisme", "centralisme", "ensalada a lo divino", "interpretació abusiva"... Acostumats al to de la crítica literària d'avui, sorprèn la virulència de les opinions vessades sobre l'obra en aquell moment.
Aquesta antologia, com les altres que he escrit, no era una antologia acadèmica. No hi havia una investigació a fons i únicament literària. Hi havia també una recerca sociològica, molt ficada en el món ja europeu i distant de l'espanyol, perquè aquesta era una de les característiques de les quals aquests escriptors estaven farts: de l'España, una, grande y libre i de l'espanyolisme de llavors. Per tant, l'acadèmia -i amb acadèmia vull dir la universitat- no podia acceptar aquesta mena de coses. Penso que algunes crítiques van estar bastant encertades, i que cadascú haurà quedat retratat en el punt de vista en què es va posicionar, de la mateixa manera que jo em vaig retratar en fer el llibre.

I com veu ara aquests Nueve novísimos?
Amb la gràcia de la perspectiva històrica. El llibre dóna una imatge del que estava passant en aquella època. Un dels seus encerts és que se'n podia fer la conclusió -que no s'hi esmenta perquè passava per censura, com tots els llibres llavors- que, literàriament parlant, el franquisme s'havia mort. Ja no comptava el fet d'haver d'estar lluitant. La lluita era una altra cosa, una lluita col.lectiva, però no una lluita literària.

Què van aportar a la poesia espanyola?
Un trencament, simplement. Van trencar amb aquella visió, que jo vaig contribuir a crear, d'una poesia una mica tancada en el realisme històric. Vázquez Montalbán, a Reflexiones ante el neocapitalismo, recull unes paraules d'Antonio Machado per al seu discurs d'ingrés a l'Academia: "Cuando una pesadilla estética se hace insoportable, es señal inequívoca de que se anuncia un cambio". Crec que havíem arribat sense saber-ho al moment de la pesadilla estética. Hi havia el realisme socialista, de fer de la poesia una arma de combat. Doncs bé, a aquesta gent, si més no, se'ls havia convertit en una pesadilla estética. Aquesta és la cultura que penso que es va produir arran de l'antologia.

Quin lloc pensa que ocupa actualment la poesia escrita en castellà feta a Catalunya?
Seguir avui dia la poesia, en castellà i fins i tot en català, que és un àmbit més reduït, és molt difícil. De publicacions de poesia n'hi ha moltes, però estan molt disperses i no arriben al circuit comercial. Només els crítics que estan en actiu, que són reconeguts i als quals la gent envia llibres, saben exactament, si volen saber-ho, el que està passant ara a la poesia espanyola.

Pensa que encara són vigents les tesis que exposava a La hora del lector?
Jo pensava que era un llibre mort i enterrat. És cert que va haver-hi aquest comentari d'Umberto Eco que deia que havia estat un llibre profètic (en un cicle de conferències a la Universitat de Cambridge, el 1990). El vaig escriure el 1957, i no considero que sigui una obra totalment vigent perquè les teories que hi exposava han anat avançant. Però si m'han demanat de reeditar-lo, ara el públic o els estudiosos ja en diran el que vulguin.