"Hi ha moments en la vida d'un investigador que som cridats a fer coses per a les quals no estem preparats", explica el doctor Guinovart amb un excés de modèstia quan se li pregunta per la seva feina al capdavant del Parc Científic de Barcelona. Després de demostrar la seva capacitat com a investigador "de bata blanca" en la recerca sobre diabetis, Joan Josep Guinovart està confirmant totes les expectatives en un projecte que pretén posar Barcelona en primera línia mundial en recerca biomèdica. Moltes hores de treball i moltes il·lusions en joc, "però l'aposta val la pena".

El mes de març es va inaugurar oficialment la primera fase del Parc Científic de Barcelona (PCB). No hem fet massa tard a posar en marxa aquest tipus d'instal·lació? Encara som a temps d'agafar el tren dels grans centres de recerca, que en altres països ja fa temps que existeixen?
Encara hi som a temps. Segur que sí. A més, en l'àmbit espanyol som els primers. El Parc Científic de Barcelona és el primer d'aquest tipus que es posa en marxa a l'Estat i crec que arriba en el moment oportú per poder treure el màxim de benefici d'aquesta atmosfera que es respira en el país respecte a la investigació.

Potser també tindrà el benefici de l'experiència acumulada en altres països...
Sí, hem pogut aprendre d'altres, però el nostre parc científic no és una còpia de cap altre centre de l'estranger, sinó que té una personalitat pròpia, resultat de l'entorn en què es mou la Universitat de Barcelona, resultat de l'entorn en què viu la indústria catalana i de les circumstàncies científiques actuals. Això ha fet que l'èmfasi de la recerca experimental al PCB sigui la recerca biomèdica. El nucli central de les indústries que s'han apuntat al projecte pertany, també, a l'àrea de la biotecnologia, biofarmàcia, biomedicina.

La biotecnologia és una especialitat que s'ha fet gran fa molt poc temps. El PCB ja havia previst la importància d'aquest camp o ha estat una adaptació recent?
El Parc tenia aquest objectiu, però també en tenia d'altres. Finalment, la vida, la realitat quotidiana, ha demostrat que on hi havia més interès i més potencials era a la biomedicina. Això ha fet que en aquesta primera fase ens concentrem en els aspectes de la biomedicina i la biotecnologia, i altres apartats es deixin per a més endavant. Hem fet un estudi prospectiu i hem vist que, de cara al futur, per a la segona fase del PCB, haurem de treballar més a fons en temes de bioenginyeria, bioelectrònica i nanotecnologia. De moment, la major part dels centres i les spin-off que s'han posat en marxa estan relacionades amb la biomedicina.

Análisis d'immunocroscòpia fluorescent de mostres de fetge al laboratori de Cromatologia del Parc Científic.

Les spin-off són empreses d'iniciativa conjunta entre grups o centres públics i empreses o iniciatives privades.
Sí, són iniciatives dels investigadors, amb el suport de les institucions, és a dir, la Fundació Bosch i Gimpera i la Universitat de Barcelona, i finançades amb capital risc.

El PCB pot no ser una còpia de ningú; però, quins podien haver estat els models? Els Estats Units, Japó, Alemanya...
Hem tractat d'agafar el millor de cada lloc i adaptar-ho a les nostres característiques.

Quines diferències hi ha entre un parc científic i un gran centre de recerca?
Un centre de recerca només acull investigadors d'una institució. Un parc científic acull investigadors bàsics, però també està obert a investigadors d'empreses i d'institucions privades. A més, en el nostre cas, hi ha espai per a les spin-off; això no es troba en altres centres o universitats. Sota el paraigua del PCB, a més, també s'hi acullen altres institucions com els Serveis Científico-Tècnics de la Universitat de Barcelona. És a dir, que anem molt més enllà del que és un centre de recerca clàssic. Dins del Parc, el centre de recerca -a l'estil clàssic de l'expressió- és l'Institut de Recerca Biomèdica: aquest sí que és comparable a grans centres com l'Sloan Kettering Center de Nova York. Nosaltres tindrem l'avantatge que l'Institut de Recerca Biomèdica estarà dins del PCB. Així, a més de fer la seva feina de recerca fonamental, l'Institut de Recerca Biomèdica es beneficia d'una atmosfera, d'un entorn, en què conviuen molts altres investigadors i diverses empreses que li donen l'oportunitat d'intercanviar idees i permeten la transferència de tecnologia. Pel fet d'estar dins del PCB, l'Institut de Recerca Biomèdica és encara molt millor.

De fet, aquest és un dels objectius del Parc: servir d'atracció i concentrar diferents iniciatives...
Exacte. Facilitar la permeabilitat entre totes elles. La ciència, en aquest sentit, funciona per osmosi: com més a prop estan els centres i els investigadors, hi ha més possibilitats de difusió i intercanvi creuat, tant des del punt de vista de les idees com de les persones.

Tenen possibilitats reals de fer alguna cosa important en el camp de la biomedicina internacional? Recordi que hi ha molta competència i grups molt potents treballant-hi...
Si no fem alguna cosa important, estarem fracassant. L'Institut de Recerca Biomèdica neix amb la intenció i amb l'objectiu de ser un dels centres que estiguin entre els millors del món. Ha de ser un centre d'excel·lència, un centre d'alta qualitat comparable als millors centres d'Europa i dels Estats Units. Aquesta és la nostra fita i estic segur que podem aconseguir-ho.

Les empreses estaran al Parc com a convidades de pedra o realment tenen un paper destacat a fer?
El Parc té un doble joc. Som un paraigua aglutinador d'institucions o centres, públics i privats. Tots es beneficien de la integració. Les empreses tindran plena llibertat per fer la seva feina i les seves línies de recerca; però, a més, trauran el profit de viure en un ambient en què hi ha desenes d'equips treballant, noves idees que es poden convertir en negoci o joves investigadors que poden passar a treballar al sector privat.

"El Parc Científic de Barcelona és el primer d'aquest tipus que es posa en marxa a l'Estat. Arriba en el moment oportú per treure el màxim de benefici d'aquesta atmosfera que es respira en el país respecte a la investigació".

El director del Parc Científic de Barcelona, en els seus laboratoris, on des de fa anys s'investiga la diabetis.

Quantes empreses s'han incorporat al Parc?
Han firmat el contracte set empreses i unes quantes més es troben en fase d'estudi.

En quin moment es troben les infraestructures del PCB i què falta per fer?
El que hem inaugurat aquesta primavera és la fase 1 del PCB. Són uns 22.000 metres quadrats edificats. A partir de maig han començat a instal·lar-s'hi les empreses i els grups de recerca vindran a partir del juliol. L'Institut de Recerca Biomèdica ocupa 6.000 metres quadrats d'aquesta primera fase. Els Serveis Científico-Tècnics ja hi són des del novembre de l'any passat, i també s'hi han instal·lat els grups de recerca no experimental. Passat l'estiu tindrem funcionant tota aquesta fase 1. Ara estem treballant en la fase 2, que representarà passar a 60.000 metres quadrats. Per completar aquesta segona fase cal que, primer, les facultats de Geografia i Història i la de Filosofia es traslladin al nou campus que s'està construint a la Casa de la Caritat, a Ciutat Vella, prop del Museu d'Art Modern. Tan aviat com es traslladin aquestes facultats, quedarà lliure l'espai que es convertirà en la segona fase del PCB.

I pel que fa als equips humans?
A banda dels grups interdisciplinaris que ja estan treballant, tenim, per exemple, els equips de l'Institut de Recerca Biomèdica, la primera promoció dels quals ja estarà decidida al juliol. Primer, s'establiran els grups locals, és a dir, els que ja existeixen a la Universitat de Barcelona i d'altres institucions de Catalunya que s'incorporen a l'Institut de Recerca Biomèdica. Segon, estem atraient investigadors de la resta de l'Estat i de l'estranger, o d'investigadors catalans que treballen fora i que fins ara no han tingut l'oportunitat de tornar. Aquest primer any podrem recuperar entre vuit i deu investigadors catalans a l'estranger; això vol dir vuit o deu caps de grup, amb la resta del seu equip. Per això, tenim l'ajut del programa Icrea, de la Generalitat de Catalunya, i el programa Ramón y Cajal, del Ministeri de Ciència i Tecnologia, específicament dissenyats per ajudar a recuperar investigadors a l'estranger. A més, esperem ser prou bons per atreure investigadors bons de qualsevol altra nacionalitat. L'èxit de l'Institut de Recerca Biomèdica quedarà palès en el moment que aquí tinguem senyors que es diguin Sorensen, Clark o Chiu Li...

Quins són els camps en què podran treballar aquests experts?
L'Institut de Recerca Biomèdica té quatre programes o àrees de recerca prioritàries, en aquesta primera fase. Es tracta de la biologia cel·lular i del desenvolupament, biologia estructural i bioinformàtica, química i farmacologia molecular i medicina molecular. El primer d'aquests programes serà dirigit pel professor Juan Carlos Izpisúa Belmonte. El programa de biologia estructural i bioinformàtica ha nascut de manera natural aprofitant que la unitat de Ressonància Magnètica Nuclear (RMN) compta, entre d'altres aparells, amb el primer espectròmetre de molt alt camp del sud d'Europa, i un dels més potents del món. Aquesta primavera ha vingut un científic de la Universitat de Texas a treballar amb aquesta RMN. Per primera vegada, un expert nord-americà ve a Barcelona a fer un experiment que allà no pot fer.

Pel que fa als altres dos programes...
El tercer és de química i farmacologia molecular. La química s'ha convertit en un instrument poderós en la recerca biomèdica. Hi ha químics que dissenyen molècules especialment pensades per interaccionar amb molècules biològiques o que poden actuar amb dianes terapèutiques... I el quart programa, el de medicina molecular, és el que ens permet establir un lligam amb l'altre centre participat per la Universitat de Barcelona, que és l'Institut d'Investiga-
cions Biomèdiques Agustí Pi Sunyer, Idibaps, que es troba en l'àmbit de la facultat de Medicina i l'Hospital Clínic. L'Institut de Recerca Biomèdica del PCB i l'Idibaps són com dos germans, però el primer fa la feina més bàsica i el segon la part més clínica o aplicada; però tots dos es complementen i fan un conjunt encara millor. Així, la UB es consolida com una gran universitat de recerca en biomedicina, amb grups de recerca al PCB, a l'Idibaps i els que estan al campus mateix de la UB.


Però, a més, hi ha altres centres similars en altres universitats catalanes...
Sí, hi ha centres similars a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb tot això, Barcelona serà el gran centre de biomedicina del sud d'Europa, i això serà fantàstic. No volem ser una flor en un desert, volem ser una flor en un jardí. Ens convé que hi hagi altres flors biomèdiques a Barcelona. Tots els grans instituts de biomedicina es troben en nuclis on hi ha més d'un centre i d'una universitat; són aquesta mena de coalicions les que fan créixer la qualitat dels centres. La competència és fantàstica. La gent vol venir a viure a Barcelona i si, ara, oferim als científics un lloc de treball de primera categoria com el que poden trobar a Göttingen [Baixa Saxònia, Alemanya], jo crec que no hi ha color. Estem a Barcelona en un moment molt oportú: si sabem jugar les cartes, podem convertir la ciutat en una capital del coneixement.

"No volem ser una flor en un desert, volem ser una 'flor' en un jardí (...). Estem a Barcelona en un moment molt oportú. Si sabem jugar les cartes, podem convertir la ciutat en una capital del coneixement".

Joan Josep Guinovart afirma que Barcelona té una gran ocasió per situar-se en primera línia mundial en investigació biomèdica.

Per competir amb Europa cal molta inversió. Quant costa el Parc Científic de Barcelona?
La construcció de la primera fase del PCB ha costat uns 9.000 milions de pessetes. La part més important ha estat finançada amb un crèdit del Ministeri de Ciència i Tecnologia. També hem comptat amb ajuts de la Generalitat, del mateix ministeri i del Fons Europeu de Desenvolupament Regional, de la Unió Europea. Això pel que fa a la construcció. Les empreses que s'instal·len al Parc lloguen l'espai que ocupen i així contribueixen al finançament. L'Institut de Recerca Biomèdica, a través del seu patronat, format bàsicament per la Generalitat i també pel Ministeri, lloga al PCB les seves instal·lacions. La participació de la Generalitat serà clau en el finançament del dia a dia del PCB.

Això pel que fa a la primera fase. I la segona?
Sí, això era construcció i equipament de la primera fase. De la segona fase tenim els plànols, però encara no sabem el pressupost exacte. Construirem uns 60.000 metres quadrats, alguns d'edificis completament nous i d'altres de reconstrucció d'edificis actuals. Hem considerat oportú mantenir els edificis de les conegudes cúpules actuals i construir els nous edificis modulars baixets; en conjunt, tindrà un impacte arquitectònic important.

Quan estarà acabat el Parc Científic de Barcelona?
Possiblement el 2006, encara que la segona fase es posarà en marxa progressivament a partir del 2003.

En qualsevol cas, una inversió necessària...
Si volem que Espanya despunti en ciència i tecnologia, fan falta més diners, però no n'hi ha prou amb tenir més diners. Els diners són una condició necessària, però no suficient.

Cal tenir un marc legal diferent?
Exactament, cal canviar la legislació. Cal liberalitzar la legislació de la ciència.

Per exemple?
El mercat dels científics s'ha d'obrir. Si volem tenir aquí els millors científics no és possible que estiguem obligats a oferir un sou tancat que, en el millor dels casos, és menys de la meitat del que poden oferir a l'estranger a un bon catedràtic. Però també hem de millorar la legislació en el tema de permisos o la situació dels professors que volen crear les seves pròpies empreses, les seves spin-off. Ara per ara, encara que el Ministeri intenti fer el contrari, no és possible que un investigador amb dedicació exclusiva a la universitat pugui muntar una empresa. Hauria d'haver-hi un mecanisme perquè els investigadors puguin, per exemple, demanar una excedència per crear la seva empresa i després, si ho volen, tornar a la universitat sense haver de tornar a fer oposicions. D'altra banda, cal que la universitat prengui consciència que el treball dels seus investigadors és una font de riquesa, que poden guanyar diners amb les patents dels seus investigadors; això serà una revolució per a la universitat.

Un altre dels problemes ha estat l'excessiva separació entre ciència i empresa. És un problema en vies de solució?
Estem canviant-ho. Aquí, una vegada més, la Universitat de Barcelona ha estat capdavantera en aquesta matèria, a través de la Fundació Bosch i Gimpera, específicament adreçada a establir bones relacions entre l'empresa i el món acadèmic. Abans, alguns científics estaven en contra de contaminar-se amb l'empresa; ara han après que la bona ciència no està renyida amb la utilització industrial i comercial d'aquesta ciència. Els científics han de perdre la por a les patents. Una patent no mata un descobriment, és l'única acció que garanteix l'avenç d'un descobriment. Cap empresa vol apostar per un descobriment que no està patentat. Aquí hem d'aprendre dels Estats Units, que el 1980 va aprovar una llei que permet patentar descobriments amb diners públics, del Centre Nacional de Salut; aquesta va ser la base del boom biomèdic dels Estats Units, un camp que ha creat 200.000 llocs de treball.

Això es pot fer aquí sense que les empreses s'aprofitin incorrectament dels diners públics?
La recerca feta amb diners públics ha de permetre que se n'aprofitin les empreses però pagant el preu corresponent a la institució pública responsable.

La torre D del Parc Científic, on es troben el centre d'innovació, l'auditori i les sales de reunions.

"Ara per ara, no és possible que un investigador amb dedicació exclusiva a la universitat munti una empresa (...). D'altra banda, cal que la universitat prengui consciència que el treball dels seus investigadors és una font de riquesa".

Vostè deia que un dels objectius del PCB és recuperar bons científics que treballen fora. La diàspora de "cervells" segueix dificultant l'avenç de la ciència a casa nostra?
Ha estat un problema dramàtic durant els últims vuit anys. Primer cal que digui que estic completament a favor que els joves investigadors surtin a l'estranger. És bo que surtin, que coneguin les grans cultures científiques nord-americana, alemanya o anglesa. El drama no és que hi vagin; és bo i és necessari. El problema és que no tornin.

Que no puguin tornar, perquè molts volen tornar i no troben un lloc de treball en condicions...

En els últims anys, el problema s'ha agreujat perquè la universitat s'ha col·lapsat. La universitat no creix, les plantilles estan plenes i la natalitat no creix. Realment, la universitat, ara, no necessita més professors docents. Però no pot ser que les plantilles siguin sempre les mateixes, només que amb professors més vells. Per això, ara crec que hi ha esperança per a la gent que vol incorporar-se a la recerca a l'Estat espanyol. Hi ha els programes Ramón y Cajal i Icrea, que facilitaran la incorporació d'investigadors basada en les necessitats de recerca.

Però aquests programes no són un "pegat" temporal que acabaran creant els mateixos problemes de contractació temporal d'anys enrere?
Sobretot cal que Barcelona sigui la capital de Catalunya i que així ho entengui el govern de Aquests programes són més seriosos.

"La gent hauria d'estar orgullosa de poder tenir una institució com el Parc Científic. Hem de sortir al carrer i explicar que allò que estem fent avui als centres de recerca demà serà útil i important per a les seves vides".

Quan aquests joves investigadors que tornen de l'estranger acabin els contractes de cinc anys, es trobaran un altre cop al carrer...
La recerca comporta aquesta realitat. Sempre ens hem estat queixant dels científics funcionaris. Doncs ara oferim contractes. Crec que per a un investigador jove és pitjor guanyar una plaça per sempre. Honestament, crec que a una persona de 30 o 32 anys que ve de formar-se dels Estats Units, Alemanya o Anglaterra, fer-lo professor en una plaça fixa fins que tingui setanta anys és arriscat. El que hem de fer és oferir-li un programa de futur. Oferir-li un contracte de cinc anys i la possibilitat, si ho fa bé, de pujar-li el sou i oferir-li un nou contracte de llarga durada. Després d'uns anys de bona feina, llavors sí que cal oferir-li un contracte fix.

Aquest model, estil americà, és difícil de fer realitat en una comunitat científica que, ara per ara, està plena de persones amb contractes fixos que no sempre han demostrat la seva competència professional...
Per això deia que és important liberalitzar.

"Avui dia, la ciència es fa sumant molts esforços i amb la col·laboració de molts equips. No sé si resoldrem el problema de la diabetis, però estem fent la nostra petita contribució en aquest i molts altres temes de gran importància científica i social".

Liberalitzar i posar fi a l'endogàmia. A les universitats espanyoles hi ha grups tan tancats en si mateixos que fan impossible l'entrada de bons científics d'altres centres o de joves formats a l'estranger...
Aquest ha estat un dels nostres pecats capitals. La universitat ha d'entonar un mea culpa grandiós per l'endogàmia.

Com se soluciona això?
És difícil. De moment, el que hem de fer és no empitjorar-ho. En bona part és el que dèiem abans, és un problema de funcionariat; ara és difícil canviar el que ja està fet.

Per què ha passat això?
El problema principal és que hi ha hagut impunitat. El sistema de selecció del professor universitari permet l'absoluta impunitat del tribunal: ningú no és responsable davant ningú. L'única solució és que les persones que trien el professorat siguin responsables del que pot passar; si trien la persona inadequada, han de pagar per l'error. Que els membres del tribunal de selecció sàpiguen que si ho fan malament hauran de respondre per la seva decisió. Una vegada més hem de canviar la legislació, no n'hi ha prou amb posar més diners...

Ara que torna a parlar de diners: hem tocat fons pel que fa a la davallada d'inversions en recerca científica?
La inversió en matèria de ciència i tecnologia va créixer molt a l'Estat espanyol des de l'any 1982-83 fins al 1991-92. A l'última fase del govern socialista ja va haver-hi una forta reducció de les inversions en ciència. El primer govern del Partit Popular també va ser fatal, i la qüestió només ha començat a millorar ara, quan a Catalunya ens trobem amb la conjunció màgica del conseller Andreu Mas-Colell i a Madrid amb la creació del Ministeri de Ciència i Tecnologia.

És real l'increment de les inversions que anuncia la ministra Birulés?
Com a mínim hi ha esperança.

No hi ha trampa amb la suma de recerca, desenvolupament i innovació tecnològica, quan afegeix a la innovació totes les inversions en el camp militar?
Una mica de trampa, ja els en deixem fer. Mentre hi hagi un increment real per a investigació bàsica, deixarem que diguin que la suma total és més alta del que és en realitat. L'important és que la inversió creixi i tinc fe que hi haurà un increment significatiu. Per primera vegada després de vuit o nou anys de foscor, ara, si no estem fora del túnel, com a mínim veiem una llum al final del túnel.

Qui ha fet possible aquest canvi?
Potser va ser que el president del govern central es va adonar que estàvem fent el ridícul. Els científics han contribuït a destapar aquest problema. També vostès, els mitjans de comunicació, han posat la seva part en aquest canvi. La ciència, cada cop més, preocupa i interessa els mitjans de comunicació.

Això vol dir que la societat en el seu conjunt reconeix la importància de la ciència?
No estic tan segur que el conjunt de la societat sigui conscient d'això. Aquest és un altre dels nostres pecats: els científics no hem tingut prou capacitat per comunicar, no hem sabut transmetre la importància social de la ciència. La gent hauria de saber que ha d'estar contenta i orgullosa de poder tenir una institució com el Parc Científic de Barcelona. Hem de sortir al carrer i explicar que allò que estem fent avui als centres de recerca demà serà útil i important per a les seves vides.

La ciència pot ser important per combatre malalties tan esteses com la diabetis, per exemple. Per cert, vostè, amb la dedicació que li requereix el PCB, no es veurà obligat de deixar de banda la seva important feina en l'estudi de la diabetis?
Hi hauré de dedicar més hores, però he de fer-ho compatible. El meu laboratori continuarà treballant. Seria una mala jugada per part meva deixar la investigació. El procés de posar en marxa el PCB potser trigarà un o dos anys més i, en aquest període, la meva recerca es ressentirà una mica; però, afortunadament, tinc un equip bastant sènior i això permetrà tirar endavant.

Quines línies de recerca tenen en marxa al seu equip?
El meu laboratori sempre ha estat interessat en el problema de la utilització del sucre. Com el sucre es guarda i s'emmagatzema després de les ingestes d'aliments i com aquest procés, quan és defectiu, causa la diabetis. Si el sucre no s'elimina després de menjar, es queda a la sang i això causa la diabetis. Intentem esbrinar quins són els mecanismes que fallen quan apareix la diabetis. Recordem que la diabetis és la malaltia més abundant a hores d'ara arreu del món. Ara, el 6% de la població mundial és diabètica i d'aquí a 25 anys aquest percentatge pujarà fins al 8%. És la malaltia més cara per al sistema sanitari en costos directes. Tot i que els diabètics ara no es moren com fa uns anys, cal fer un esforç per millorar la seva qualitat de vida. Per això cal continuar investigant, per curar la diabetis i per trobar millors alternatives de tractament. La part bàsica de la meva recerca és entendre quin és el problema i la part aplicada és trobar remeis per a aquesta malaltia.

Una recerca que ha aconseguit aplicacions pràctiques molt importants: un producte a base de tungstat sòdic.
Quan estava estudiant-ho, mai no havia pensat que estava fent transferència de tecnologia, però vam acabar descobrint un producte que podia ser un substitut de la insulina actiu per via oral. Això seria una millora molt important en la qualitat de vida i el tractament dels diabètics, amb l'avantatge que no provoca hipoglucèmia. La insulina és un magnífic tractament; però, a banda d'haver-se d'injectar, el gran problema és que si te'n poses poca no fa l'efecte i si te'n poses massa elimines massa glucosa i perds el coneixement, fas un xoc hipoglucèmic. El producte que hem descobert té l'avantatge que baixa la concentració de glucosa si el nivell està molt alt, però si la concentració és baixa, no provoca cap efecte.

En quina fase es troba aquest descobriment?
Això va sorgir d'una investigació bàsica. La Universitat de Barcelona va fer una patent, va ser la primera patent que va vendre la Universitat de Barcelona. La patent la va comprar Química Farmacèutica Bayer i ara estem col·laborant a desenvolupar la idea en un producte, una cosa que no pot fer cap institució pública: és un procés llarg que costa desenes de milions. S'ha completat la fase d'investigació preclínica, s'han fet tots els estudis de toxicologia i d'acció in vitro. S'han fet els estudis amb animals d'experimentació, s'ha completat el dossier i s'està presentant aquesta documentació per poder iniciar les fases d'investigació en humans. Han hagut de passar quatre o cinc anys d'experimentació in vitro i amb animals i ara tenim un acord amb l'Hospital Clínic per començar la fase d'experimentació en voluntaris humans. Les proves han estat fins ara molt positives, la toxicitat d'aquest producte és baixa, el seu efecte és bo...

Unes pastilles que substituiran la insulina amb patent de la Universitat de Barcelona...
Sí, si aquest producte arriba a les farmàcies serà una font d'ingressos important per a la Universitat de Barcelona. Ja es van recuperar part dels diners que es van invertir en la recerca bàsica i, d'acord amb les clàusules del conveni firmat, si el producte es comercialitza la UB tindrà un percentatge del preu de venda. En aquest cas, el retorn a la universitat pot ser milions de vegades la inversió inicial.

Sobretot perquè, dissortadament, la diabetis és una malaltia en augment. Se sap per què està creixent el nombre de casos?
Hi ha alguns factors genètics, però és molt clar que l'increment de la incidència de la diabetis està relacionada amb els estils de vida. El cos humà està més preparat per passar gana que per tenir sobrealimentació. Per primera vegada, ara hi ha grans quantitats de població que tenen quantitats il·limitades de menjar. L'altra causa de l'increment de la diabetis és que cada cop hi ha més gent que es guanya la vida sense fer exercici. L'excés de consum d'aliments, sobretot greixos i dolços, i el sedentarisme són els dos principals factors que, sumats a la predisposició genètica, fan augmentar la incidència de la diabetis. Això passa especialment als grups humans que han canviat sobtadament de dieta, com els aborígens australians, on hi ha una veritable plaga de diabetis.

Quina és la importància dels gens en l'aparició de la diabetis?
El component genètic és especialment important en la diabetis tipus II, la diabetis de l'adult, la que moltes vegades està associada a l'obesitat. La tipus I, la dels joves, no té un component hereditari, hi ha una predisposició genètica molt petita. El que és clar és que la diabetis no està relacionada amb un sol gen, no és monogènica. Possiblement hi ha dotzenes de gens que poden predisposar a la diabetis i probablement la diabetis es presenta en persones que tenen diversos d'aquests gens, però encara passaran molts anys abans que es pugui completar aquesta recerca.

Amb tota seguretat, des del Parc Científic de Barcelona i l'Institut de Recerca Biomèdica contribuiran a posar remei a aquest i alguns altres problemes que afecten directament la salut i la qualitat de vida de les persones...
Avui dia, la ciència es fa sumant molts esforços i amb la col·laboració de molts equips. No sé si resoldrem el problema de la diabetis, però segur que estem treballant i fent la nostra petita contribució en aquest i molts altres temes de gran importància científica i social.