Elvira Farreras i Valentí (88 anys)
Quasi tota una vida al Putget

	"Ara, vídua i operada del cor, aquesta dona inquieta ja no reconeix el Putget ni la gent que hi viu. La seva casa, la casa on es va començar a gestar el Museu Picasso, està mig buida".
© Eva Guillamet

El Putget és un d'aquests barris que, tot i la proximitat d'una ronda, el soroll i els cotxes, et sorprenen per la pau que s'hi respira. Les flors, els ocells i els veïns que es desplacen amb bicicleta amb aire distès dibuixen un paisatge barceloní infreqüent.
L'Elvira Farreras és, possiblement, la veïna més antiga del barri. Aquesta dona inquieta fa 87 anys que viu al Putget. El 1914, quan sols tenia 1 any, la seva família va tancar el pis del carrer Petritxol i es va traslladar a la torre d'estiueig. Com tantes altres famílies burgeses, fugien dels aires impurs que es respiraven en la Barcelona antiga en el moment que la ciutat edificava el seu Eixample.
L'Elvira va tenir una infantesa feliç. Els seus primers records al barri són del jardiner que cuidava les plantes, dels jocs i dels tres únics cotxes que el 1925 hi havia: el del productor Monegal, el de l'empresari Cros i el de l'enginyer Reyes. Era un barri amb pocs comerços, també. El pa i la llet es venien a la porta de casa i les cuineres baixaven fins a la Boqueria cada dia per fer les compres familiars.
Descendent d'indians de Vilanova i de metges del Masnou, la noia va estudiar a l'Escola Alemanya, a l'Institut Francès, a l'Escola Suïssa... Podria haver fet una carrera, però es va decantar pels idiomes.
I va arribar la guerra. Amb 22 anys, va començar a fer d'intèrpret d'un coronel rus i va entrar a la Conselleria d'Indústries de Guerra de la Generalitat. La feina que més recorda va ser, però, els vuit mesos en què va fer de secretària d'André Malraux, que rodava L'Espoir a Barcelona. Així va conèixer l'escriptor Max Aub, que arribaria a ser bon amic seu. Nòvia del galerista Joan Gaspar, va començar a conèixer pintors, entre els quals figurarien noms tan il·lustres com Miró o Picasso.
L'única desgràcia aparent que la guerra va deixar a la llar familiar va ser una paret feta miques. L'Elvira i una amiga es van oferir al consolat alemany per fer d'intèrprets entre els soldats ferits i els metges. Republicana per convicció, al consolat va fer una traducció que mai oblidarà. Va ser l'1 de setembre del 39, i deia així: "Aquesta matinada les tropes alemanyes han creuat la frontera de Danzig". "Em vaig quedar de pedra!: era la declaració de guerra a Europa", diu l'Elvira.
L'any 1940 es va casar i poc temps després s'acomiadava del consolat per tenir el seu primer fill. Va deixar la feina remunerada, però no de treballar, perquè com ella mateixa diu, "en aquesta vida, menys feines deshonestes, he fet de tot": intèrpret per a clients nord-americans del seu marit, acompanyar Gaspar en els seus innombrables viatges a la recerca de peces d'art, pintar gravats...
La dona no va renunciar a fer les seves pròpies activitats. Després de cinquanta anys de recopilar informació, va escriure un llibre sobre Gal·la Placídia, una gran dona del temps dels visigots que avui la majoria sols identifiquem amb una plaça de Gràcia.
Però una de les obres de les quals se sent més satisfeta és el llibre que va escriure sobre el Putget, o Putxet com ella i la gramàtica aconsellen escriure. I per què del Putget? Doncs perquè és el seu barri, que coneix bé, perquè se l'estima i perquè, com ella diu, "sóc l'última que queda d'aquella època". L'Elvira va fer la crònica d'un entorn que desapareixia tal com ella l'havia conegut, amb les seves torres enjardinades i personatges pintorescos com la fulana que tancava el fill al balcó quan tenia visites.
Ara, vídua i operada del cor recentment, aquesta dona inquieta a qui segons afirma mai li ha agradat estar ociosa, ja no reconeix el Putget ni la gent que hi viu. La seva casa, la casa que va visitar Miró i on es va començar a gestar el Museu Picasso, està mig buida. Els temps en què vivien disset persones queden llunyans, i els conductors d'ambulàncies s'empipen quan truquen a la porta i descobreixen que aquella torre tan gran no és la Clínica Sant Josep.

Custodia Moreno Rivero (58 anys)
Mitja vida entregada al Carmel

	"Si hagués de tornar a viure no canviaria res del que he fet. Ho dic amb cert orgull. Hem col·laborat a millorar el Carmel, a aconseguir el que ens pertanyia. Teníem dret a tenir una vida i un barri dignes".
© Eva Guillamet

Fa 54 anys que la Custodia viu al Carmel, i no té ganes de canviar. Els seus pares van arribar a Barcelona el 1947, procedents d'Andalusia. Ella sols tenia quatre anys. La família va ser víctima d'una de les típiques estafes de l'època: els van vendre un pis que no existia. Van allotjar-se a la barraca d'uns familiars fins que es van poder construir la seva. Ho van fer de la manera que es feien les coses, i moltes cases, a la postguerra: a mà i de nit, coent totxos a casa, bastint les parets i aplicant una capa de calç abans de la sortida del sol. Així, quan la policia demanava explicacions sempre podien dir que s'havien limitat a donar una capa de pintura a la barraca.
La infantesa de la Custodia no va ser tan dramàtica com les circumstàncies podrien fer suposar. A casa no hi havia aigua, llum ni desguassos. La seva habitació al matí es convertia en cuina quan desmuntaven el llit plegable i posaven la taula amb un gerro amb flors. La Custodia va estudiar el batxillerat sota la llum d'una espelma, quan la resta de la família dormia i quedava un racó per plantar una cadira i els llibres. Però els pares l'estimaven i a casa hi havia un bon ambient.
Però la realitat és que al Carmel hi faltaven moltes coses. La vida no es limitava a la típica foto a la Plaça de Catalunya envoltada de coloms. La Custodia va començar a prendre consciència que el món està mal repartit. Els pares van fer l'esforç immens que la nena seguís estudiant, i ella de seguida va destacar com una líder de les aules. Va fer batxillerat en una acadèmia de Gràcia, compatibilitzant estudis amb un treball diürn com a grum a la clínica Barraquer, i, en acabar, en lloc de fer secretariat o comptabilitat, va decantar-se per la carrera d'Infermeria.
Als anys seixanta, el Carmel havia crescut de manera desmesurada. Hi havia 2.500 barraques i cap equipament i els carrers estaven sense asfaltar. Alguns veïns van pensar que calia fer alguna cosa. I què es podia fer, en ple franquisme? Amb 25 anys, la Custodia es va presentar a comissaria, vestida d'infermera, en companyia d'una monja, i amb aquesta presentació tan virginal va explicar, amb molt bones paraules, per què ella i els seus amics sol.licitaven permís per constituir una comissió de veïns.
Els pares patien per les activitats extraacadèmiques de la filla, però la Custodia tenia clar el sentit de justícia i el seu rebuig al sistema polític que encarnava la dictadura. Tot i això, sempre es van mantenir al marge de la política. Tenien clar que el primer havia de ser el barri. Van defugir els enfrontaments amb la policia, però els urbanos de la plaça Sant Jaume els coneixien bé. "Què veniu a reivindicar, avui?", els preguntaven. I ells, que sempre eren els mateixos, els ensenyaven la pancarta del dia, on demanaven escoles, un parvulari o un ambulatori.
Amb la democràcia, les relacions amb l'Administració van canviar. A millor, és clar, però no tant com ells esperaven. "Els nostres", els seus, els van fallar. No van atendre els barris amb l'atenció que creien que es mereixien. "La prioritat era fer la gran Barcelona", recorda ara.
La Custodia ha estat al front de l'Associació de Veïns del Carmel durant 23 anys. Es va retirar el 1991 per deixar pas a noves generacions i per deixar de ser "l'eterna presidenta". Tot i això, aquesta dona de mirada penetrant segueix vinculada al barri a dedicació exclusiva. Ara ho fa des de l'Ajuntament, perquè, tal com va defensar durant anys, s'ha de ser a prop del poder per influir. I per a ella, hi ha dos problemes greus a resoldre: el barraquisme vertical -les llars construïdes en garatges subterranis aprofitant els pendents de la muntanya- i l'excessiu protagonisme dels cotxes.
- Satisfeta, de la feina realitzada?
- Sí! -respon automàticament-; mai arribo a casa abans de les onze de la nit, però si hagués de tornar a viure no canviaria res del que he fet. Ho dic amb cert orgull. Hem col.laborat a millorar aquest barri, a aconseguir el que ens pertanyia. Teníem dret a tenir una vida i un barri dignes.

 

Joan B. Isart López (63 anys)
33 anys a l'Associació de Veïns de Sant Antoni

	"Va assistir a una de les primeres reunions de l'Associació de Veïns de Sant Antoni, i li va agradar això de l''entre tots ho farem tot'. Tant, que va arribar a presidir l'entitat durant setze anys".
© Eva Guillamet

La trajectòria de Joan Isart va transcórrer lluny de Barcelona durant molts anys. Va néixer a Barcelona, però la mort dels pares el va dur a Esparreguera, a casa d'uns oncles. Ell, que tenia 3 anys i tot just parlava la llengua materna, el castellà, es va trobar que no l'entenien. "Però aquest nen què diu, no l'entenem!", deia la seva tia cada cop que el marrec obria la boca.
El nen de ciutat es va adaptar a mitges al seu nou entorn. Va aprendre totes les feines del camp, però les seves inquietuds el portaven per altres camins. Volia estudiar, i va fer-ho. Al matí, a partir de les set, treballava de torner a Manufacturas Sedó, a les dues tornava a casa i fins a les set es dedicava a fer feines com cuidar l'hortet. I de set a quarts de deu del vespre estudiava a una escola d'arts i oficis.
El 1959, el Joan es va examinar de mestre industrial a Barcelona i, ja amb el títol, l'any següent se'n va tornar a la ciutat. Un amic de la nova feina li va insistir tant que havia de seguir estudiant, que es va matricular en una acadèmia per fer peritatge industrial mecànic. Estudiava quan podia, sobretot a les nits, i el 1969 es va treure el títol de pèrit industrial.
Uns mesos després de casar-se, es va trobar un vell amic que, casualment, vivia al mateix barri al qual s'acabava de traslladar. L'intercanvi de "què fas", "què és de la teva vida" va acabar amb una invitació a assistir a una de les primeres reunions de l'associació de veïns. El Joan ni tan sols sabia què era això de l'associació de veïns, i l'altre li va respondre: "Tu vine, ja veuràs com t'interessa".
I tant si li va interessar! No coneixia pràcticament res de Sant Antoni, però el fet de trobar gent que pensava com ell, el somni impossible d'"entre tots canviarem les coses", l'atreia amb una intensitat irresistible. Perquè hi havia moltes coses a reivindicar, al final dels seixanta: guarderies, activitats culturals, control dels preus... Va sortir de la reunió com a membre de l'associació.
L'Associació de Veïns de Sant Antoni va ser de les primeres que van existir a Catalunya i va mantenir contactes estrets amb l'Assemblea de Catalunya. També es va esforçar a tenir relació amb les barriades menys afavorides i, juntament amb una vintena llarga d'associacions, van crear la coordinadora d'entitats de veïns de Barcelona. Ells van assumir la representativitat dels barris. La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) representava més els comerciants que els veïns. Una de les seves ocupacions principals era cuidar-se de la il·luminació nadalenca. Per aquesta raó, els de la coordinadora els coneixien com els bombillaires.
La FAVB tenia el reconeixement oficial; la coordinadora, la força social i política. Així que totes dues entitats es van fusionar, o, per ser més exactes, els membres de la coordinadora es van incorporar en massa a la federació.
Actualment, el Joan segueix força ocupat. Fa temps que va deixar la presidència de l'associació de veïns, càrrec que va ocupar durant setze anys. Però la política, l'associació de veïns, la vicepresidència de la FAVB que ocupa des de fa deu anys, el càrrec a la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya, els consells socials de l'Ajuntament dels quals forma part i plataformes que es fan i es desfan el tenen ocupat gairebé cada tarda i vespre de la setmana.
Tot i això, no s'oblida del barri, del Sant Antoni al qual va anar a viure fa més de tres dècades. Diu que "és com un poble", que els venedors de les parades del mercat pregunten per la seva salut si algun dissabte les seves innombrables ocupacions li han impedit fer la compra setmanal. I, és clar, a ell li agrada, aquest contacte estret amb la gent. Ara bé, que com a moment emocionant, les passades festes del barri. En plena desfilada de gegants per la ronda... va descobrir un capgròs que reproduïa la seva cara!