english


portada

REPORTATGE 2



portada de BMM
correu
arxiu

Academia Marshall,
cent anys d'estudis de piano
a Barcelona

TEXT FELICIA ESQUINAS
FOTOS ENRIQUE MARCO

 

L'Acadèmia Marshall, l'escola de piano més important de Barcelona, celebra aquest any el seu centenari. Rere seu queda un cap'tol imprescindible de la història musical de la nostra ciutat i l'empremta de les tres persones que l'han fet possible: el compositor Enric Granados, fundador de l'acadèmia, i els seus deixebles i continuadors, Frank Marshall i la pianista Alícia de Larrocha.

Alícia de Larrocha i Xavier Montsalvatge.
   

Al pis senyorial del carrer Comte de Salvatierra s'amunteguen els records. És com passejar per l'interior d'un enorme àlbum de fotos familiar, folrat de cortinatges de vellut, aranyes de cristall i mobles isabelins. I de la lluentor negra dels pianos de cua que hi ha a les aules, habitacions plenes a vessar de fotografies dedicades, dels mestres i dels alumnes, de les grans figures (Arthur Rubinstein, Emil von Sauer...) i també dels aprenents. A les vitrines de la sala que fa de petit museu, es poden contemplar els manuscrits de la Sinfonía Sevillana, de Joaquín Turina, o del Concierto Breve, de Xavier Montsalvatge. En una de les habitacions, hi ha un clavicèmbal que va tocar Manuel de Falla. Qualsevol racó de l'Acadèmia Marshall guarda la nota silenciosa d'una història que seria millor escoltar que llegir.
Al llarg de cent anys, l'Acadèmia Marshall ha estat un important focus de difusió musical, bressol de grans pianistes i punt de trobada de compositors, intèrprets i deixebles. Són moltes les personalitats que han estat lligades a aquesta escola, des del musicòleg Felip Pedrell fins als compositors Isaac Albéniz, Manuel de Falla, Joaquim NinóCulmell o Xavier Montsalvatge; els pianistes Ricard Viñes i Joaquim Malats; el viol.loncelista i compositor Pau Casals; llegendes del piano del segle XIX com ara Emil von Sauer i Édouard Risler; la soprano Victòria de los Angeles... Però l'acadèmia no hauria estat possible sense el concurs de tres figures bàsiques: Enric Granados, Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Ells la van convertir en un centre de referència, tant pel que fa a escola de sonoritat com a interpretació i divulgació de la música espanyola.


Frank Marshall amb els germans Corma.
Robert Gerhard i Conxita Badia, el 1935, durant un recital a la Llotja de Mar.


Enric Granados en va ser el fundador. Feia temps que el gran compositor i pianista lleidatà
compaginava l'activitat musical amb les classes. Eren un mitjà per guanyaróse la vida, però també responien a una clara vocació per l'ensenyament. El 1901, amb l'ajut de Felip Pedrell, va crear l'Acadèmia Granados, al primer pis del número 14 del carrer Fontanella. Durant els primers anys, el sotsdirector va ser l'organista i compositor Domènech Mas i Serracant. L'acadèmia es traslladaria després al carrer Girona, on va tenir dues seus, primer al número 89 i més tard al 20. Allà hi va viure el mestre amb la seva família.
En aquella primera època, es posen les bases d'allò que serà l'acadèmia al llarg de la seva trajectòria. La personalitat carismàtica de Granados i el seu coneixement de l'ambient musical de principi de segle fan que l'escola sigui un centre molt actiu, freqüentat pels amics del compositor. S'organitzen concerts per a la presentació dels alumnes, conferències, sessions especials de música, concursos. Nombroses figures art'stiques participen en aquestes activitats. El mateix Felip Pedrell, per exemple, o el cèlebre pianista ƒdouard Risler, que va presidir el concurs de piano organitzat el curs del 1911. El 1912, amb la inauguració de la Sala Granados a l'avinguda Tibidabo, les activitats musicals de l'acadèmia s'amplien a aquest nou espai, regal del doctor Andreu al compositor. A la sala actuaven els alumnes dels cursos superiors, s'estrenaven obres de Granados i s'impartien classes magistrals. Va romandre oberta fins a finals dels anys vint.
Entre els deixebles d'Enric Granados, Frank Marshall n'era el més destacat. Professor de l'Acadèmia des dels disset anys, als vint anys Granados el va nomenar sotsdirector dels estudis de piano. Marshall era la mà dreta del compositor, i qui el substituoa durant les seves absències. En morir, tràgicament, Granados, el 1916, Marshall esdevé el nou director i continuador de l'escola.

 
   


El 1920, i amb Marshall com a únic propietari i responsable, l'Acadèmia Granados substitueix el nom pel d'Acadèmia Marshall i es trasllada al número 106 de la Rambla de Catalunya. Tornarà a canviar de domicili el 1941, any en què s'instal.larà al número 10 de Comte de Salvatierra, la seva seu fins a l'actualitat.
Igual que va succeir amb Granados, Marshall està plenament integrat a la vida cultural barcelonina i consolida el prestigi de la institució. La seva esposa, Teresa Cabarrús, colálabora en aquesta tasca i introdueix a l'Acadèmia cursos de literatura, declamació i sessions d'allò que anomenava "teatre de cambra", per completar els estudis de música.
Als anys vint, va impartiróhi cursos magistrals un dels pianistes europeus més prestigiosos, Emil von Sauer. Gràcies al cercle d'amistats de Marshall, en anys successius tindran relació amb l'acadèmia celebritats com ara Manuel de Falla, Alfred Cortot, Arthur Rubinstein, el director Igor Markevitch, Andrés Segovia o Pau Casals. També colálaboren en els concerts i les activitats reconeguts compositors, entre ells Xavier Montsalvatge óque més tard impartiria classes d'harmonia i de teoria de la músicaó, Joaquim Nin-Culmell i Frederic Mompou. Una jove Victòria de los Angeles va cantar per primer cop en públic a l'Acadèmia Marshall, als anys cinquanta.
Frank Marshall va morir el 1959. De nou, seria una deixebla qui es posaria al capdavant de l'Acadèmia. Es tractava de la pianista més brillant sorgida d'aquesta escola, Alícia de Larrocha, que en aquell moment era ja una intèrpret amb forta projecció internacional: el 1954 havia debutat als Estats Units amb la Filharmònica de Los Angeles. Alícia de Larrocha va començar a estudiar a l'acadèmia el 1926, amb només tres anys. Avui, fa 41 anys que també n'és la directora. I continua compaginant els seus compromisos amb les classes magistrals que ofereix a l'escola, quatre cops l'any, dins d'un màster de música espanyola.

lA l'acadèmia s'han format quatre generacions de pianistes i músics. Molts d'ells van arribar a ser figures reconegudes.
   

"Alícia de Larrocha va començar a estudiar a l'acadèmia amb només 3 anys. Avui, fa 41 anys que també n'és la directora. I compagina els compromisos amb les classes magistrals".


Un mètode pioner

Pedagògicament, la importància de l'Acadèmia Marshall es deu a la particularitat del seu mètode, destinat a potenciar al màxim la sonoritat expressiva del piano. Es considera Enric Granados un dels creadors, juntament amb Albéniz, de l'escola catalana moderna de piano. El compositor lleidatà va ser l'autor del Método práctico para el uso de los pedales del piano (1912), el primer mètode sobre la mecànica del pedal publicat a Espanya. Fins a aquell moment, l'ús d'aquesta palanca, que regula la vibració del so que emet el piano, era purament intuotiva. Però per a Granados era la columna que sostenia la tècnica pian'stica, i va ser pioner a aplicarólo a l'ensenyament. Marshall, que opinava que en la utilització dels pedals "s'amaga el més gran secret de l'art del piano", va aprofundir en el mètode, tot editant Estudio práctico sobre los pedales del piano (1919) i La sonoridad del piano (1940).
A l'Acadèmia Marshall s'han format quatre generacions de pianistes i músics. Molts dels alumnes d'aquesta escola van arribar a ser figures reconegudes, i en certs casos més enllà de les nostres fronteres. Al'cia de Larrocha n'és l'exemple més significatiu, però n'hi ha d'altres. Entre els deixebles destacats d'Enric Granados, hi figuren el compositor Robert Gerhard i la cantant Conxita Badia. Entre els de Frank Marshall, cal esmentar Mercè Roldós, Júlia Albareda que continuarien treballant a l'acadèmia, Alberto Attenelle i, molt especialment, Rosa Sabater, una de les millors pianistes formades a l'escola. Filla del director d'orquestra Josep Sabater, Rosa Sabater va debutar al Palau de la Música el 1942, amb tretze anys, i el 1948 es va presentar a París amb Eduard Toldrà. A partir d'aquell moment, va desenvolupar una important carrera internacional. En el moment de la seva mort, el 1983, era catedràtica de piano al Conservatori de Friburg.
El fet que Enric Granados fos compositor ha fet que l'Acadèmia Marshall sigui un centre de referència en la divulgació i l'aprenentatge de l'obra dels autors del nostre país, des del mateix Granados fins a Falla, Rodrigo o Turina. Aquest any, la celebració del centenari ha retut homenatge a la memòria del fundador. L'Editorial Boileau ha editat, sota la direcció d'Alícia de Larrocha, la integral de l'obra per a piano de Granados, incloent-hi partitures encara inèdites. També s'ha publicat un llibre commemoratiu (Acadèmia GranadosóMarshall: 100 anys d'escola pianística a Barcelona, de Mònica Pagès) i s'està catalogant i digitalitzant l'arxiu documental de l'escola, un fons molt valuós que recull aquest extens llegat artístic i que s'obrirà al públic el proper any. Són alguns dels punts destacats d'un programa d'actes que culminarà el proper 14 de desembre, amb el lliurament dels premis del Concurs Internacional de Piano Enric Granados al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Hi haurà un premi especial per a la millor interpretació de l'obra del gran compositor lleidatà i un concert públic amb els guanyadors el dia 15 de desembre, a l'Auditori Winterthur.

"El geni d'Enric Granados es respira encara a l'acadèmia. El principal llegat
pedagògic és la seva preocupació per la sonoritat".