english


portada

MISCEL.LÀNIA



portada de BMM
correu
arxiu

TALLER OBERT

TEXT JAUME VIDAL
FOTOS ANA PORTNOY

Hun Doek Lee



Hun Deok Lee va arribar a terres de Lleida l'any 1981, "tot just abans del Naranjito", diu. Tenia nou anys, era el petit de tres germans, i els seus pares, coreans de religió protestant, fugien del règim de dictadura que hi havia al seu país.

Al cap de tres anys, la seva família es va desplaçar a Barcelona, on, enmig de moltes herències culturals, va trobar en la combinació de la pràctica de l'skate, la pintura i la música el seu espai d'identificació individual. Ara té 29 anys i pertany a una de les primeres generacions de nois nascuts a l'Orient que han viscut de primera mà tot el corrent migratori que ha transformat la ciutat en una variada amanida de races i religions.

Com va ser la teva arribada a Catalunya?
Va ser molt fort; a Lleida no hi havia massa orientals, per això a l'escola tothom volia ser amic meu. Els meus pares van posar un restaurant de menjar coreà; però, potser perquè és una cuina molt forta, no va anar gaire bé. Després van posar una acadèmia d'arts marcials. A Corea, el taekwondo és l'esport nacional, com aquí el futbol.

Què és el que més et va sorprendre?

Veníem d'una dictadura. L'aire de llibertat em va satisfer molt. L'única pega era que no ens esperàvem que a més del castellà es parlés un altre idioma. La política sorprèn molts estrangers: d'entrada no entenen com hi ha tants nacionalismes per tot el país.

Com va anar el tema de l'idioma?
Vaig aprendre primer el català, però ara parlo més en castellà perquè en arribar a Barcelona ningú no sabia en què parlava. No se m'entenia el meu català de Lleida amb accent coreà.

I a casa?
A casa tots parlem coreà. Els meus nebots, que han nascut aquí, també l'aprenen.

Com ets vas integrar a Barcelona?
Per a mi va ser molt important l'skate, que és un esport amb el qual fas molts amics. No cal competir ni parlar la mateixa llengua per entendre's. Per això hi ha a Barcelona tants grups multiracials que patinen plegats. Va ser la meva vàlvula d'escapament. D'altra banda, penso que el factor d'integració bàsica en un país és l'idioma.

Per on et movies?

Pel Raval. Jo vaig ser testimoni de la transformació de la zona on es troba ara el Macba. Abans de construir-lo, era una zona on anaven els nens a jugar. També era ple de ionquis, però no ens feien res. Abans d'arribar els Jocs Olímpics, van desaparèixer tots.

L'skate té també per tu una dimensió plàstica?

Sí. A l'exposició que vaig fer el mes de març a la sala Box 23 presentava una instal·lació en la qual transformava les planxes de skate en elements artístics.

També utilitzaves violins en aquest muntatge. T'interessa la música?

Vinc d'una família protestant i el meu pastor em va ensenyar de petit a tocar el violí. Aquí vaig estar en un grup pop que es deia Minema. Va ser l'època on vaig viure l'inici de la cultura de club amb l'entrada de la música electrònica a les discoteques. Jo pertanyia a un col·lectiu de l'Hospitalet de Llobregat que es deia A Sac i que va ser capdavanter en aquest camp. Molts dels principals dj's que punxen ara a Barcelona van sortir d'aquest grup.

El dibuix també és una de les teves sortides artístiques.

Quan es va dissoldre el grup -que havia tingut moments bons, ja que havíem anat a Benicàssim, havíem tocat al BAM, a Ràdio 4 sonava molt una maqueta nostra i hi havia una discogràfica de Madrid que estava interessada en nosaltres-, em va agafar una depressió i els colors em van ajudar molt a superar el mal tràngol.

Quines influències tens?

De tot, des del misticisme oriental fins al pop, la psicodèlia o la pintura de carrer.

Vius de l'art?

La meva feina actual és portar una tenda de skate al carrer Floridablanca. Però estic treballant per a un projecte de cadena de televisió a Internet.

Tornaràs al teu país?

A viure, no ho crec. Vaig tornar-hi fa dos anys i no em va agradar el panorama de capitalisme revolucionat que s'hi veu. La gent només vol fer diners, tot i que això no fa que es visqui millor.
Com et consideres?
Em sento de molts llocs i alhora de cap. Em sento català, però també coreà, castellà i basc. Al País Basc vaig aprendre moltes coses de l'skate.

 


A
Sönke Lund

Sang alemanya, cor barceloní
© Joan Guerrero  

Sönke Lund (Hamburg, 1959) va acabar la carrera de dret a Alemanya. Tenia una bona perspectiva professional. Però això no l'encoratjava. El panorama d'una trajectòria lineal i previsible no era el que més el motivava. Per això va decidir veure món i trasplantar les seves arrels a un altre lloc. Fa deu anys que va arribar a Barcelona i potser la seva fugida d'un futur massa estable no ha estat assolida si tenim en compte que treballa en un despatx del Passeig de Gràcia. Però sí que ha fet un camí on ha pogut contrastar pensament i maneres de ser. "Treballo contínuament entre la cultura alemanya i l'espanyola i m'adono que una idea pot ser la mateixa, però la perspectiva pot canviar". Però no creu que aquesta circumstància es doni només entre cultures diferents. "Arreu passa que es parla d'una cosa i se n'entén una altra".
Quan va arribar a Barcelona hi va haver moltes coses que el van sobtar. "La gent tirava els papers al terra, semblava que a ningú no li importava l'excés de soroll i no entenia com la gent anava a treballar amb poques hores de son". Però Lund ha vist canviar les coses. "Ara hi ha un sentiment de col·lectivitat molt més intens".
La seva especialització són els drets d'autors. "No hi ha diferències pel que fa a la normativa, perquè existeixen unes directrius comunes per tots els països de la Comunitat Europea, però el que canvia és l'aplicació. A Alemanya, pel que fa a la forma, es demana poc i a Espanya, com és habitual als països mediterranis, els tràmits són molt més complexos". Sönke Lund, que viu amb l'artista Francesca Llopis amb la qual té una filla que es diu Djuna, opina que encara hi ha molt a fer en aquest camp. "No es respecta prou l'autoria de les creacions".
L'experiència li ha demostrat que quan un decideix emigrar no hauria de fer cap comparació, perquè cada país té les seves tradicions arrelades i el que cal és adaptar-te al lloc a la teva pròpia manera. No té intenció de tornar a Alemanya perquè cada cop li sembla més lluny. "Pot ser que la meva sang sigui alemanya, però el cor batega al ritme d'aquí".

 


B
Katsue Kusumi

En contra de la burocràcia
© Joan Guerrero  

Katsue Kusumi va néixer a Tòquio l'any 1976 i en fa tres que va arribar a Barcelona amb la intenció d'estudiar art. El motiu, a més d'econòmic, era l'impacte de la ciutat en un viatge anterior que havia fet a Europa. "Quan al meu país vaig voler estudiar Belles Arts em vaig adonar que pel preu que havia de pagar al Japó podia estudiar a l'estranger". Deixada de banda l'opció de París, Barcelona va ser la seva tria. "L'únic que em molesta aquí és la burocràcia. Trobo que n'hi ha massa", diu aquesta menuda i riallera noia que es desplaça pel Born, el seu barri, i per tot Ciutat Vella amb bicicleta. La Katsue viu actualment amb una noia japonesa. "Després de compartir pis amb gent d'aquí vaig sentir la necessitat de viure amb algú amb qui poder parlar japonès".
El camí que la Katsue ha traçat a la seva vida té molt a veure amb la creació. De petita tenia clar que volia fer alguna cosa amb les mans. L'artesania l'atreia, molt. El seu pare la va portar a estudiar al taller d'un pintor. "Crec que quan vaig explicar els meus desitjos no em va entendre gaire". El mestre la va enviar a França a conèixer l'art. "No vaig veure res més que art, art i art, la resta de coses les vaig obviar i penso que en vaig quedar una mica farta".
Coincidint amb una idea molt escampada entre els joves estrangers que viuen a Barcelona, el que més li fa por de la ciutat és el fet que sigui un lloc de vida massa fàcil. "Això és el que m'espanta i el que em podria fer marxar". No s'enyora del seu país perquè els pares entenen la seva vida i li donen suport. "La meva mare està molt contenta de poder viatjar per veure'm".
Exposa pels barris del Raval i ara estudia gravat a la Llotja. La seva obra pictòrica té molt a veure amb l'encontre entre la Mediterrània i el món oriental. Així es va poder veure a l'exposició Sen to Shimi, que va presentar al convent de Sant Agustí el febrer d'aquest any.



C
Jonathan Singleton

Un anglès del sol
© Joan Guerrero  

Conegut com a Sig, l'anglès Jonathan Singleton (Lincolnshire, 1969) va decidir abandonar la grisa ciutat de Manchester on havia realitzat els estudis d'arquitectura i marxar cap al Sud. Ho va fer amb bicicleta. Però la idea romàntica del viatge va trencar-se a meitat del camí. Els seus genolls no van poder aguantar un recorregut tan llarg. Finalment, però, va arribar a Barcelona.
No sabia castellà. I només tenia una adreça de contacte. Però, com reconeix, va tenir sort. Tenia un títol, que no li servia de res, i una mica de traça manual, ja que al seu país era aficionat a arreglar cotxes dels anys cinquanta, dels quals no es trobaven peces de recanvi, per poder passar la ITV. Així que el primer mes d'estada es va dedicar a recollir tot allò que trobava al carrer i es va posar a fer mobles. Primer en venia als nous amics que feia, després a les botigues i més tard es va adonar que hi havia un mercat. Va instal.lar al carrer Regomir la seva primera botiga, anomenada Zeta, on presentava els seus dissenys com ara el sofà Listen, totalment metàl.lic i una de les seves peces més emblemàtiques. Ara els seus mobles de ferro i fusta es venen a Nova York, Zuric i Londres.
Singleton va marxar de Manchester on vivia perquè no s'hi trobava prou bé. A Barcelona, el seu aspecte llatí el va ajudar a moure's i ara es considera part d'una nova manera de ser anglès, el que ell anomena "els anglesos del sol". És a dir, els britànics que han trobat al sud d'Europa una mena de caliu vital que els mancava. "Ara, quan torno a Anglaterra, em sento realment com un turista", diu.



Espais i artefactes

Cubren la Tierra, un espai singular al número 57 del carrer Atlàntida.
   

Hi ha una multiculturalitat que no només evoca la cruïlla i el contacte de diferents races. És la que fa referència a la comunicació de generacions i classes socials que viuen en un mateix indret. La barreja de tot això és la que dóna vida i raó a la cultura. Cubren la Tierra és un espai singular que es troba a la Barceloneta (Atlàntida, 57), al costat del mercat, al cor d'un barri d'una profunda cultura popular que a voltes s'ha volgut veure, des dels ulls d'una Barcelona selectiva i parcel·lada, com a marginal. Res de més lluny de la realitat: la saviesa i el caliu dels vells pescadors encara fan glatir l'emblemàtic indret costaner.
La parella formada per la italiana Guisi i Lucian Segura, un rodamón d'origen espanyol nascut a Alemanya (1958), cineasta i músic, que ha viscut a diferents parts del planeta, van decidir instal·lar-se a Barcelona, una ciutat que visitaven tot sovint i en la qual tenien força amics. Volien fer una activitat de divulgació cultural; però, a més, tenien un somni. La sort se'ls va posar de cara quan van anar a viure a un pis a la Barceloneta a sota del qual hi havia un vell magatzem de pintures en desús. Un vell cartell que anunciava Cubren la Tierra i que es referia a unes pintures per a vaixell va ser la pista per al nom. No es tractava de fer un bar de copes, sinó un lloc d'encontre. Però, a més, hi havia el somni, i per això van formar l'associació GAME ·B, és a dir, la Galeria d'Artefactes, Màquines i Escenografies de Barcelona, amb un objectiu d'entrada força quimèric.
El somni, la idea, el vehicle de la qual és el local Cubren la Tierra, és treure dels magatzems i aplegar tota mena de màquines que els artistes han fet servir en instal·lacions o espectacles teatrals. Un cas clar és el de les maquinàries utilitzades per la Fura dels Baus i Marcel.lí Antúnez. Amb tota aquesta moderna parafernàlia, Lucian Segura vol omplir un petrolier i fondejar-lo al port de Barcelona per convertir-lo en una mena de cruïlla de parc temàtic i atracció firaire. La idea sembla de somni, però Lucian la té força clara, i així ha començat a posar-se en contacte amb les autoritats. "Aquest és el problema, l'autorització per fer l'amarratge; un petrolier, el podem trobar en dos dies."
Mentre aquesta fantasia espera transformar-se en realitat, a Cubren la Tierra es barregen joves i grans, forasters i gent del barri. Sonen melodies de tango, o guitarres flamenques. Un dels projectes de la sala és organitzar un festival de flamenc que portaria el nom de Somorrostro per perpetuar el record del barri gitano d'on van sortir artistes com Carmen Amaya.