english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).

El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura


Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar


Principis fonamentals de la museologia científica moderna


Històries i museus


Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia


 
 
Els museus de Barcelona (1975-2000)
Notícia de 25 anys de programes

TEXT Ferran Mascarell
Regidor de Cultura i president de l'Institut de Cultura de Barcelona

  Š Maria Birulés
 

 


La política de museus de la ciutat de Barcelona en el període 1975-2000 ha estat estructurada per dos condicionants bàsics. El primer és específic de la realitat catalana: Barcelona és una gran metròpoli europea, capital d'una cultura, però no la capital d'un Estat. Aquest fet ha condicionat i condiciona fortament la definició dels contextos institucionals i la formulació de les polítiques públiques -entre les quals, la política cultural, i dins d'aquesta, la de museus. El segon té a veure amb el desenvolupament del paper que la cultura (i els museus) ha anat assolint en les nostres societats, en consonància amb les noves dinàmiques econòmiques i socials; aquest condicionant ha estat experimentat a Barcelona com en la majoria de països i ciutats del nostre entorn.
És necessari, abans de res, realitzar un breu recorregut per la història dels museus barcelonins des de principis del segle XX per comprendre la situació en els anys de la transició a la democràcia (1975-1979), punt de partida d'aquest article.
L'any 1907 es crea la Junta de Museus de la Ciutat de Barcelona. La Junta, integrada tant per representants de les administracions públiques com de les entitats artístiques i culturals, es concep com el principal òrgan gestor dels museus de la ciutat.
La configuració d'aquest òrgan no deixava de ser l'expressió d'un fet característic de l'origen, bàsicament durant la segona meitat del segle XIX, dels museus de Barcelona: el protagonisme de la societat civil. Era el reflex del paper imprescindible que havia tingut la iniciativa ciutadana i la figura del col·leccionista per a la conformació de les col·leccions i primers equipaments museístics, estudiat per Andrea Garcia (1). A diferència dels grans museus de les principals ciutats europees, creats a partir de les col·leccions reials o de les imperialistes polítiques d'espoliació d'obres d'art practicades en el període colonial, els museus catalans van sorgir, bàsicament, per la pràctica del col·leccionisme privat.

Postal de l'Exposició Internacional de 1929. Alguns edificis que actualment allotgen museus, com el Palau Nacional, tenen el seu origen en les exposicions
universals de 1888 i 1929.

 

Pel que fa als equipaments, la xarxa d'infraestructures museístiques de la ciutat ha estat directament vinculada a la celebració de grans esdeveniments internacionals que en la història contemporània de Barcelona dels dos últims segles han permès desenvolupar grans canvis i projectes urbanístics. Si bona part del contingut dels museus de la ciutat van tenir origen en la iniciativa ciutadana i la societat civil, bona part dels contenidors són l'externalitat de la política urbana i el creixement obligat de la ciutat (metròpoli, però capital sense Estat) a partir dels grans esdeveniments. Alguns edificis avui utilitzats com a museus provenien de les edificacions resultants de les Exposicions Universals de 1888 i de 1929, focalitzades al Parc de la Ciutadella i a la muntanya de Montjuïc (el Museu de Zoologia i el Museu Nacional d'Art de Catalunya en són els exemples més clars).
La Junta de Museus de Barcelona va ser, per tant, l'òrgan que va establir les línies bàsiques per a la conformació d'un sistema museístic en què convergien la necessitat d'expressar els trets identitaris propis de la cultura catalana i de concebre els museus com a element clau de coneixement i d'educació al servei dels ciutadans.
La tasca de la Junta de Museus, com tants altres projectes al nostre país, va quedar suspesa amb la Guerra Civil i la dictadura del general Franco. Tot i que no va desaparèixer, sí que va perdre bona part de la seva significació, ja que va quedar en mans, exclusivament, de representants de les administracions franquistes, i les seves funcions, limitades a tasques merament burocràtiques, oblidant les polítiques de planificació, gestió i adquisició coherents. De la mateixa manera, els equipaments van viure un procés de dispersió i involució pel que fa als seus projectes museològics. Malgrat aquests punts obscurs, en aquest període encara va augmentar el nombre de museus i es van incrementar les seves col·leccions. Així doncs, destaquen en aquests anys la inauguració del Museu Marès (1948) a partir de la donació del col·leccionista Frederic Marès i la construcció del Museu Etnològic (1949). A part, cal mencionar, per la seva importància cabdal per a l'actual sistema de museus de Barcelona, la inauguració del Museu Picasso (1963) i la constitució de la Fundació Miró (1975), ambdues a partir, bàsicament, de les donacions dels dos cèlebres artistes. Un cop més, era sobretot gràcies a l'actitud compromesa de ciutadans i artistes amb una forta vinculació amb la ciutat que s'ampliaven l'oferta i la qualitat del patrimoni museístic barceloní.

Accés al Museu Picasso
ŠEva Guillamet
 

El Llibre Blanc dels Museus de 1979
Els primers ajuntaments democràtics es constitueixen l'any 1979. Amb diferents matisos i accents, tots recullen les demandes socials i polítiques de recuperació de les llibertats, de reconstrucció de la cultura catalana i de desplegament de polítiques de democratització i socialització de la cultura. L'accent de la política cultural de la ciutat se situa en la recuperació dels espais de la llibertat (el carrer, les places), l'estructuració de la dimensió sociocultural (centres cívics, casals de barri) i la traducció en programes culturals de la importància de les tradicions tants anys desconsiderades, menystingudes o prohibides: el boom de la Mercè -amb correfocs i gegants-, la transgressió que suposava el Carnestoltes o el suport al teatre català que va significar la creació del festival d'estiu Grec en són els exemples més clars.
L'elaboració del Llibre Blanc dels Museus de la Ciutat de Barcelona el 1979 es planteja com (1) l'instrument per adequar els equipaments museístics de la ciutat als estàndards europeus (tan llunyans en aquells dies), (2) l'eix de les polítiques de preservació del patrimoni (que reposen, alhora, en la ingent tasca de lluita i sensibilització feta pels moviments ciutadans en tota la dècada dels setanta) i (3) uns equipaments bàsics de les activitats de difusió basades en l'accés a la cultura i la seva democratització.
En aquest sentit, el Llibre Blanc proposava una estructura que agrupés la gran quantitat de museus dispersos per la ciutat com a conseqüència de la manca de planificació del període franquista; l'estructura es basava en el Museu Nacional de Catalunya i el Museu de Barcelona. El Museu Nacional de Catalunya, de caràcter interdisciplinari i amb un abast més ampli del que finalment ha tingut l'actual Museu Nacional d'Art de Catalunya, havia d'esdevenir el referent nacional i internacional de la cultura catalana i configurar-se com el pol d'una futura xarxa bàsica de museus de Catalunya. En una altra escala més local, el Museu de Barcelona es concebia com a museu de la ciutat, que actuava com a eix central d'una xarxa de museus de barri (veiem com els museus no eren aliens als discursos de tipus sociocultural). Paral·lelament, es proposava l'agrupació de la resta de museus entorn de quatre grans àrees temàtiques: ciència i tècnica, natura, etnologia i arts aplicades. Finalment, es mantenien els denominats museus monogràfics: Museu Picasso i Casa-Museu Verdaguer (2).

Una sala de la Fundació Miró
© Archivo ICUB / Ferran Freixa
 


Mitjançant aquesta estructura, es pretenia aprofitar les potencialitats del patrimoni cultural català i barceloní no solament per a la promoció de la memòria històrica catalana en l'àmbit nacional, sinó també per desenvolupar un sector que començava a consolidar-se com un dels pilars bàsics de l'economia de la ciutat: el turisme.
El Llibre Blanc dels Museus naixia en un context de voluntat de canvis radicals, fins i tot d'eufòria, però també de manca d'instruments i de recursos humans i econòmics que fessin viables aquestes transformacions. Segurament van ser aquestes les raons per les quals bona part d'aquestes idees van servir més per guiar i oferir un marc general per a posteriors aplicacions que per començar, realment, a implantar la reforma del sistema museístic. A això s'hi afegia la incertesa davant les funcions i el paper que assumiria la Generalitat de Catalunya, que un cop aprovat l'Estatut d'Autonomia havia de rebre, i desplegar, les competències plenes en matèria de cultura.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, a partir de 1980, assumeix les competències sobre política cultural, tot i disposar d'un nombre reduït d'equipaments de gestió i titularitat pròpia. Es partia de zero, però amb l'avantatge considerable de poder iniciar un programa polític sense condicionants ni dinàmiques preexistents. Tot i així, els primers governs, en lloc d'apostar pel desplegament de polítiques d'ordenació i coordinació de les actuacions de les diferents administracions locals i d'assumir els traspassos dels equipaments de dimensió indubtablement nacional de manera consensuada i compartida, van optar per un acusat intervencionisme per tal d'aconseguir les infraestructures culturals en mans d'altres administracions. A més d'ajornar decisions, els primers governs no van desplegar una clara política de museus (la Llei de museus no fou aprovada fins al 1990, i la Llei de patrimoni cultural, el 1993) i es va aplicar un programa basat en un concepte de cultura estàtica i molt ideologitzada que amagava les autèntiques realitats ja existents als pobles i ciutats de Catalunya.
En el cas de Barcelona, on la majoria d'infraestructures estaven en mans de l'Ajuntament i de la Diputació, aquesta actitud va conduir a una veritable confrontació institucional. Les conseqüències directes d'aquesta actitud d'enfrontament van ser la confusió i la improvisació (el màxim exponent en va ser, el 1996, la concepció d'un Museu d'Història de Catalunya sense un projecte museològic clar i definit i al marge de la resta d'equipaments museístics de la ciutat i de la mateixa Llei de museus). Molts dels projectes que havien de potenciar els museus de la ciutat perquè Barcelona esdevingués capital d'una cultura catalana sense complexos i capital cultural europea i mediterrània, s'endarrerien o quedaven ajornats.
L'any 1985, amb Joan Rigol com a conseller de Cultura, trobem un breu parèntesi, estroncat al cap de pocs mesos. El Pacte Cultural era el marc d'entesa interinstitucional necessari, bàsic per desplegar polítiques de patrimoni i de museus, és a dir, per delimitar responsabilitats i desplegar programes de conservació, recerca i difusió en els diferents nivells de l'Administració. El Pacte Cultural, signat pel Departament de Cultura de la Generalitat, les diputacions (exceptuant-ne la de Tarragona) i els municipis (mitjançant la Federació i l'Associació), contenia aquests elements. A partir de la voluntat d'entesa que expressava aquest pacte i de les oportunitats que oferia la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics de 1992, es va crear un clima d'optimisme, que és on cal inserir l'elaboració del Pla de Museus de l'Ajuntament de Barcelona (1985).

Un dels renovats espais del Museu Marès.
ŠEva Guillamet
 

El Pla de Museus i els acords institucionals
El Pla de Museus de 1985 era el document mitjançant el qual s'establien les línies d'actuació municipal en l'àmbit patrimonial amb l'estructuració de cinc grans eixos museístics en la morfologia urbana. El primer, a la muntanya de Montjuïc, nou lloc de centralitat urbana amb la futura celebració dels Jocs Olímpics, on s'havia de realitzar la restauració del Palau Nacional per acollir el Museu Nacional d'Art de Catalunya i on es localitzaven el Museu Etnològic, el Museu d'Arqueologia i la Fundació Miró. El segon nucli, al cor del Raval, on s'edificaria el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i es rehabilitaria la Casa de la Caritat (tot i que llavors no fos clara la seva definició d'usos com a equipament museístic); aquest nucli formava part de l'eix proposat pel projecte urbà "Del Liceu al Seminari" per a la recuperació i renovació d'aquesta àrea central de la ciutat. El tercer nucli, a l'anomenat Barri Gòtic, es vinculava amb la història per aplegar el Museu d'Història de la Ciutat, l'Institut Municipal d'Història i l'Arxiu Històric, sense descartar la possibilitat d'incloure-hi l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El quart, al barri de la Ribera, amb el Museu Picasso i el Museu Tèxtil i de la Indumentària. I el cinquè i darrer a la Ciutadella, on es volia concentrar els museus de ciències naturals amb la intenció de vincular-los al Parc Zoològic. (3).
El Pla de Museus de 1985 també plantejava una actitud de suport a l'aparició de nous equipaments i noves propostes sorgides del compromís amb el patrimoni, la cultura i l'art de la societat civil i, més especialment, de les principals institucions financeres catalanes. Ja l'any 1980 s'inaugurava el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", al qual s'afegiria, anys després, el Centre Cultural de la mateixa fundació al Palau Macaya. Els anys noranta, la Caixa de Catalunya va adquirir la Pedrera i se'n va encarregar de la rehabilitació per convertir-la en Centre Cultural on desplegar les seves activitats.
A més de definir uns criteris d'ordenació urbana, el Pla de Museus de 1985 proposava un concepte de museu amb capacitat crítica i amb la voluntat de conservar, mostrar i produir cultura. També, pel que fa a la gestió, expressava una clara intenció per a l'establiment d'acords interinstitucionals. En van ser exemples paradigmàtics els acords amb la Diputació de Barcelona per a la rehabilitació i conversió en equipament museístic dels terrenys i l'edifici de la Casa de la Caritat (l'actual CCCB) i per a la creació del consorci encarregat del Museu Marítim (1992), en el qual participava també l'Autoritat Portuària de Barcelona.

 
Restes de la ciutat romana al subsòl de la zona de la Catedral, inclosos en el recorregut del Museu d'Història de la Ciutat.

Š Archivo ICUB  

En aquest marc s'inicia un període d'acords parcials amb el Govern de la Generalitat. En primer lloc, amb la creació del Consorci del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1988), en el patronat del qual s'integrava també la Fundació Museu d'Art Contemporani, conformada per membres de la societat civil. Immediatament, a principis de l'any 1990, l'entesa es desenvolupa amb la signatura de l'acord interinstitucional per al Museu Nacional d'Art de Catalunya i, posteriorment, per a la rehabilitació de la seva seu al Palau Nacional de Montjuïc, amb un laboriós acord de finançament, també, amb el Ministeri de Cultura.
El mateix 1990 el Parlament de Catalunya aprova la Llei de museus (4). La Llei estableix les funcions i la tutela dels equipaments museístics a càrrec de la Generalitat i preveu la creació de la Junta de Museus com a òrgan hereu de la desapareguda Junta de Museus de Barcelona. A més estableix en el seu article 19 una estratificació dels museus segons cinc grans categories a partir de la seva rellevància per al patrimoni cultural de Catalunya: els museus nacionals, els museus d'interès nacional, els museus comarcals, els museus monogràfics i els altres museus.
També el 1990 entra en funcionament el Centre Gestor de Museus i Patrimoni Cultural com a òrgan d'execució de la política de l'Ajuntament de Barcelona. Presidit per la voluntat de millorar les relacions entre museus i societat, el centre va representar una aposta sòlida per portar a terme algunes de les principals línies d'actuació previstes al Pla de Museus de 1985; per fer possible una eficaç i àgil participació en els museus consorciats amb altres institucions públiques o fundacions (com era el cas de la Fundació Miró i dels equipaments museístics del Raval); i per preparar-se per a les noves oportunitats que havia de plantejar l'aprovació de la Llei de patrocini i mecenatge al Parlament espanyol de cara a la captació de recursos i la participació del sector privat en el finançament d'equipaments culturals. Finalment, hauria de servir per aprofitar les oportunitats que els Jocs Olímpics oferien per al desenvolupament cultural i museístic de la ciutat.
Durant aquest any 1990 comença a construir-se el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i s'adequa el monestir de Pedralbes per acollir una part del llegat de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza. I trobem un exemple més del paper central de la societat civil en la configuració dels museus de la ciutat: la inauguració de la Fundació Tàpies.

 
Una de les sales del Monestir de Pedralbes, que es va adequar el 1990 per acollir part del llegat de la Col·lecció Thyssen Bornemisza.
Š Eva Guillamet
 


La gestació i la constitució de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) com a organisme autònom de gestió de la política cultural municipal coincideixen amb les darreres inauguracions dels grans equipaments patrimonials nous (el CCCB el 1994, el MACBA el 1995) i enfilen la darrera etapa en la conformació dels museus de Barcelona, tal com la coneixem actualment.
Aquest nou període es caracteritza per la successió dels canvis socials i econòmics que porten Barcelona a fer una aposta decidida per la cultura com a motor de la societat del coneixement. En el Pla Estratègic del Sector Cultural (1998), s'hi estableixen les línies estratègiques que havien de marcar la consolidació i adaptació del sistema de museus de la ciutat al nou paradigma econòmic i social. Amb l'objectiu central de "consolidar el trànsit entre un museu concebut com a contenidor de patrimoni vers un model d'equipament generador de cultura", el museu es concep com un equipament fonamental en la societat del coneixement. En tots tres eixos dels museus (conservació, recerca, difusió), els museus de Barcelona són concebuts com a factoria de continguts (és a dir, com a centre emissor de cultura de qualitat), com a espai de comunicació (que fa viure experiències úniques als seus diferents usuaris) i com a centre prestador d'uns serveis que reclama la ciutat.

Cinc grans línies d'intervenció
La política de museus que l'Institut de Cultura està desenvolupant per afrontar aquests reptes parteix de la rica heterogeneïtat de l'oferta (els cinquanta equipaments de l'actualitat) i s'articula a partir de cinc grans línies: la xarxa renovada d'equipaments i serveis, la millora de la gestió, l'incentiu de la producció i la difusió de coneixements, l'augment de les col·leccions i la concepció de la ciutat com a conjunt museable i canviant.
La renovació dels equipaments comporta la finalització de les obres del Museu Nacional d'Art de Catalunya (previstes per al 2003) i dels museus municipals (Museu Picasso, Museu d'Història de la Ciutat i Museu Marès, també en l'horitzó de l'any 2003). Cal esmentar a més la reinauguració del Museu de la Música en el marc de l'Auditori, amb un nou pla museogràfic. I, finalment, la renovació dels museus d'arts aplicades i la creació d'un espai específic dedicat a l'arquitectura i l'urbanisme.
La millora de la gestió implica redimensionar alguns museus municipals de cara a la seva agrupació entorn de quatre grans institucions relacionades amb:
- la història de la ciutat, amb la seu històrica de la Casa Padellàs i la plaça del Rei, el Museu Monestir de Pedralbes i el Museu-Casa Verdaguer;
- l'etnologia;
- les ciències naturals, embrió del futur Museu Nacional de Ciències Naturals, amb els actuals museus de Geologia i Zoologia de la Ciutadella, el nou Jardí Botànic de Montjuïc i el lligam amb l'Institut Botànic (centre mixt Ajuntament de Barcelona - CSIC, Consejo Superior de Investigaciones Científicas);
- les arts aplicades, amb la ceràmica, les arts decoratives i el tèxtil i la indumentària.
El procés de millora en la gestió també suposarà nous acords interinstitucionals. La decisió municipal d'endegar el procés de compactació constitueix un pas endavant per implicar el Govern de la Generalitat en l'ampliació del nombre d'institucions amb caràcter de capitalitat de la cultura catalana.
En aquest marc dels acords interinstitucionals pendents cal destacar igualment la reivindicació municipal perquè alguns dels seus museus obtinguin la consideració d'interès nacional, tal com estableix la mateixa Llei de museus (una categoria que no té ni tan sols el Picasso, que, paradoxalment, és el museu amb major nombre de visitants i de més gran repercussió mediàtica en l'àmbit internacional). Atorgar aquesta categoria als principals museus de la ciutat comportaria la necessària implicació del Departament de Cultura de la Generalitat en la preservació i difusió del seu patrimoni.
Finalment, dins de les millores en la gestió s'ha d'esmentar la Taula de Patrimoni (prevista en la Carta de Barcelona), que actuaria com a òrgan de diàleg interinstitucional pel que fa al sector del patrimoni de la ciutat.
Incentivar la producció i la difusió de coneixements és també una tasca fonamental. Els irrenunciables objectius de recerca científica i el lligam dels museus amb les universitats són un pilar fonamental d'aquest eix de programes. L'organització d'exposicions i mostres de qualitat (com els cicles Mediterraneum del Museu d'Història de la Ciutat, o Fars del Segle XX del CCCB) va acompanyada de la presència constant dels museus en la vida de tots els ciutadans: la nova agenda de museus de la ciutat, els cicles d'activitats Nadal als museus i Estiu als museus, les pàgines web, Internet i les noves tecnologies, i els nous serveis educatius o pedagògics potencien al màxim el concepte de "gaudir aprenent" i miren d'acostar nous públics als museus.

 
Al costat d'aquestes línies, la Fundació Godia. Institució exemple del paper central de la societat civil en la configuració dels museus de la ciutat.
Š Eva Guillamet
 

MUSEUS DE BARCELONA (Any 2001). Segons la seva titularitat


MUSEUS I CENTRES DE
L'AJUNTAMENT DE BARCELONA

Museu Picasso
Museu Frederic Marès
Museu de les Arts Decoratives
Museu Tèxtil i d'Indumentària
Museu de Carrosses Fúnebres
Museu d'Història de la Ciutat (MHCB)
Arxiu Històric de la Ciutat (MHCB)
Museu-Monestir de Pedralbes (MHCB)
Museu-Casa Verdaguer (MHCB)
Jardí Botànic de Barcelona
Museu de Geologia
Museu de Zoologia
Museu Etnològic
Museu de la Ceràmica
Museu de la Música

MUSEUS PARTICIPATS
PER DIVERSES INSTITUCIONS

Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)
Museu d'Art Modern (MNAC)
Gabinet Numismàtic de Catalunya (MNAC)
Museu Barbier Mueller d'Art Precolombí
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Fundació Joan Miró.
Fundació Antoni Tàpies
Col·lecció Thyssen Bornemisza
Museu Marítim
Museu Militar de Montjuïc


MUSEUS DE LA DIPUTACIÓ
DE BARCELONA

Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques

MUSEUS DE LA GENERALITAT
DE CATALUNYA

Museu d'Arqueologia de Catalunya
Museu i Centre d'Estudis de l'Esport
Dr. Melcior Colet
Museu d'Història de Catalunya

MUSEUS PRIVATS
Casa Museu-Gaudí
Museu del Calçat
Museu de Carruatges de Foment
Museu de Cera de Barcelona
Museu de la Ciència de la Fundació
"la Caixa"

Museu Egipci de Barcelona - Fundació Arqueològica Clos
Museu de l'Eròtica
Museu del Futbol Club Barcelona
Museu del Perfum
Museu Taurí
Museu del Temple Expiatori de la Sagrada Família
Fundació Francisco Godia
Museu del Còmic i de la Il·lustració
Museu de la Xocolata
Centre Cultural Caixa Catalunya-La Pedrera

MUSEUS DE L'ESGLÉSIA
Museu Etnogràfic Andinoamazònic dels Caputxins de Catalunya
Museu Diocesà de Barcelona
Museu de la Catedral
Museu Geològic del Seminari


La connectivitat a diferents escales és, també, un concepte clau de l'actual política de museus de l'Ajuntament de Barcelona. Els projectes esmentats permeten incentivar la cooperació entre els diversos equipaments de la ciutat. Aquesta connectivitat esdevé més visible en la realització de grans projectes culturals coordinats, els vigents -la biennal Primavera del Disseny i la triennal Barcelona Art Report 2001: Experiències- i els futurs -l'Any Gaudí 2002 o el Fòrum Universal de les Cultures 2004-. Aquesta coordinació s'articula també en programes menys visibles però també necessaris, com la taula de coordinació tècnica de museus de la ciutat o el pla de comunicació "Barcelona, ciutat de museus", que incorporen el conjunt de museus i col·leccions de la ciutat, ja siguin de titularitat pública, mixta o privada. El pla aposta per investigar les percepcions que els públics tenen sobre els museus per poder-hi incidir, organitzar les connexions entre els agents i desenvolupar un pla de comunicació específic per a cada museu, així com millorar-ne l'accessibilitat per a ciutadans i turistes.
En la dècada dels anys noranta, la ciutat ha esdevingut punt de referència en el turisme cultural europeu (constantment és una de les cinc ciutats preferides pels europeus per passar-hi unes vacances curtes o un cap de setmana llarg, allò que s'anomena city-break): la implantació d'un calendari anual d'exposicions i l'estratègia de promoció turística de Barcelona, amb la presència de la ciutat als principals catàlegs de majoristes de viatges culturals, també esdevenen aspectes importants d'aquest pla de comunicació. És molt significatiu per a la cultura de la ciutat que el pla de promoció turística de la ciutat 2000-2004 tingui com a lema "Barcelona és cultura".
Pel que fa a l'augment de les col·leccions, per primera vegada les inversions municipals compten, per al període 2000-2003, amb un pressupost de 200 milions de pessetes per a l'adquisició d'obra. Aquest fons, que s'incrementa amb aportacions privades i donacions, ha invertit l'any 2000 més de 150 milions en obra per als diferents museus municipals. En el mateix sentit cal considerar la creació, l'any 1997, del nou museu municipal Barbier Mueller, en què es recull una col·lecció única d'art precolombí, cedida per un dels més reconeguts col·leccionistes europeus.
Els museus de Barcelona van tenir més de set milions de visitants l'any 2000; aquesta xifra correspon als museus-equipaments. No podem oblidar, tanmateix, que ciutadans i turistes valoren el conjunt museable i canviant de la ciutat. Si entenem la cultura (i, en aquest cas, el patrimoni) en la seva accepció més àmplia i oberta, que l'acosta a civilització o manera de viure, Barcelona cristal·litza un concepte únic: el mestissatge de tradicions, referents i formes, la renovació del patrimoni (Barcelona posa't guapa acaba de fer quinze anys) i la construcció de nous edificis (els arquitectes més notables del món, com Nouvel, Rogers o Perrault, estan construint edificis a Barcelona); en definitiva, l'exaltació del nou i l'enamorament pel vell configuren Barcelona com una metròpoli sempre sorprenent i singular. La realització de la conferència de l'ICOM 2001 -International Council of Museums o Consell Internacional dels Museus, el congrés més important del món dels professionals d'aquest àmbit-, ha esdevingut un punt culminant i ha suposat alhora un reconeixement a la ciutat.

 
Una perspectiva general de l'interior de la Fundació Tàpies, inaugurada el 1990. Institució exemple del paper central de la societat civil en la configuració dels museus de la ciutat.
Š Fundació Tàpies / Ramon Ramis
 

Per un marc institucional normalitzat
El Pla Estratègic del Sector Cultural proposa a més un encaix definitiu per a la concertació de les diferents administracions en la gestió dels museus. Es planteja una readequació del paper que han de tenir cadascuna de les administracions segons les seves capacitats i competències, i l'obertura definitiva dels òrgans gestors dels principals equipaments a la participació del Ministeri de Cultura.
La reivindicació per aconseguir la implicació del Govern central en els museus de Barcelona es pot considerar com un pas més cap a la recerca d'un marc institucional normalitzat. No solament ha de servir per al reconeixement de Barcelona com a capital d'una cultura catalana que conforma un Estat espanyol plurinacional, sinó també perquè el Ministeri de Cultura endegui polítiques de reequilibri i redistribució del patrimoni i de les adquisicions d'obres d'art (5) (unes adquisicions que porta a terme el Ministeri mitjançant la compra directa d'obra d'art o a través de la donació, per part d'empreses o particulars, de béns artístics per a pagament d'impostos). En són exemples la voluntat de l'Institut de Cultura de Barcelona perquè el Ministeri de Cultura s'integri en els òrgans gestors del Museu Nacional d'Art de Catalunya o del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, i assumeixi el seu finançament com una inversió en equipaments culturals de capitalitat.
Si en els darrers paràgrafs hem pogut seguir els eixos de la política municipal, cal no oblidar que en aquest darrer període no han deixat d'incorporar-se a l'oferta museística noves propostes sorgides de la iniciativa privada, com el Museu Egipci o la Fundació Godia. Per a un futur immediat es preveu la inauguració de nous equipaments d'aquestes característiques: el CaixaForum a l'antiga factoria tèxtil Casaramona (reforçant alhora el pol de museus de Montjuïc i el fons d'art contemporani de la ciutat), la Fundació Vila-Casas al pol de l'Eixample, i l'espectacular Museu de la Biodiversitat de la Fundació "la Caixa" al Tibidabo.
Aquesta és la situació a hores d'ara. La cultura, però, és dinàmica. Sorgeixen nous reptes i oportunitats: el procés de globalització, la implantació d'un nou sistema econòmic basat en la producció de coneixement (on la centralitat a escala global es mesura per la capacitat de crear discurs i exportar continguts), la configuració de la cultura com a eix central de la política urbana, les noves transformacions socials i els temes interculturals, la importància de la cultura per al desenvolupament d'altres sectors econòmics, el desenvolupament de la societat del lleure, l'educació contínua, la demanda d'experiències per part de la ciutadania, el risc de la banalització…
En un moment ple de reptes i oportunitats en una escala que mai no s'havia conegut en la història de la ciutat (el món com a platea), els museus de Barcelona han de continuar en la primera línia.


Bibliografia
- Ajuntament de Barcelona, Delegació de Cultura. Llibre Blanc dels Museus, 1979.
- Ajuntament de Barcelona. Pla de Museus, 1985.
- Ajuntament de Barcelona, Àrea de Cultura. Proposta de creació del Centre Gestor de Museus i Patrimoni Cultural; mimeo, 1989.
- Ajuntament de Barcelona, Àrea de Cultura. Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona. Presentació d'Oriol Bohigas, 1993.
- Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura. Pla "Barcelona, ciutat de museus. Programes 2000-2003"; mimeo, 1999.
- Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura. Pla Director de Museus; mimeo, 1999.
- Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura. La cultura, motor de la ciutat del coneixement; Pla Estratègic del Sector Cultural, 1999.
- García Sastre, Andrea A. Els museus d'art de Barcelona: antecedents, gènesi i desenvolupament fins l'any 1915. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997.
- Mascarell, Ferran. "L'Ajuntament de Barcelona i l'administració de museus", conferència realitzada a Tortosa el 13 de març de 1999; mimeo, 1999.
- Mascarell, Ferran. "Els darrers 20 anys de cultura catalana. Balanç de clars i obscurs". La cultura i els ajuntaments de Catalunya (1979-1999), 1999.

1 Vegeu Garcia Sastre, Andrea; 1997.
2 Vegeu Ajuntament de Barcelona, Delegació de Cultura; 1979; p. 299-317.
3 Vegeu Ajuntament de Barcelona; 1985; p. 93-103
4 Llei de museus 17/1990, de 2 de novembre.
5 Durant el bienni 1999-2000 l'Estat espanyol va fer adquisicions d'obres d'art per un valor de 10.000 milions de pessetes destinades bàsicament a museus estatals i localitzats a Madrid.