english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).


El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura


Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar


Principis fonamentals de la museologia científica moderna


Històries i museus


Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia


 
 
El Museu Nacional d'Art de Catalunya


TEXT Eduard Carbonell Esteller
Director general del Museu Nacional d'Art de Catalunya
gràfics: Laura Quesada

ŠAntonio Lajusticia

 

 

 



El MNAC té el seu origen a finals del segle XIX, quan el 1879 es crea el Museu d'Antiguitats de Barcelona, en el marc de la renovació de la museologia europea -sobretot d'Anglaterra i França-, que d'alguna manera influiria en els corrents del Noucentisme en relació amb el seu afany ordenador de la cultura i l'ensenyament a Catalunya. Els fons inicials de les seves col·leccions procedeixen de la recuperació d'obres d'art afectades per la desamortització dels béns eclesiàstics, recollits per les institucions i la societat civil.

Aquesta voluntat de recuperació i salvaguarda del patrimoni artístic definirà també l'evolució posterior del museu i el seu caràcter diferenciat respecte d'altres institucions europees, els fons artístics de les quals procedeixen de col·leccions reials o d'Estat. Així, la recuperació de l'art de les esglésies dels Pirineus -de manera fonamental les pintures murals romàniques, però també l'art moble romànic i gòtic-, que a partir de 1907 van dur a terme l'Institut d'Estudis Catalans i la Junta de Museus, i sobretot, entre 1919 i 1924, l'Administració de la Mancomunitat, posarà de manifest aquest sentit de salvaguarda de l'art d'un territori, d'un país.
Després, durant la dictadura franquista, l'Ajuntament de Barcelona assumirà el paper que s'havia definit en el breu període de la República. I el museu tindrà un paper fonamental en el conjunt dels museus de Catalunya pel que fa a la recuperació del patrimoni moble. Els seus fons s'enriquiran amb les compres, com la col·lecció Plandiura, i les donacions, com les de M. Muntades, S. Espona, entre d'altres, i el llegat de F. Cambó.

Plànols de les plantes baixa i primera del MNAC segons el pla funcional del museu del 2003.




Gràcies al gran nombre de col·leccions de què disposa, integrades per més de cent mil obres, el museu pot, mitjançant totes les arts -escultura, pintura i arts de l'objecte-, explicar un discurs referit fonamentalment a l'art català, però sovint, quan les col·leccions ho permeten, de caràcter comparatiu amb l'internacional. Està dotat d'una certa especialització marcada per les seves col·leccions medievals, però allò que li confereix un caràcter excepcional és la col·lecció d'art romànic, sobretot pintura mural, i juntament amb això la rica col·lecció d'art gòtic.

El vestíbul del primer pis de l'escalinata posterior del Palau Nacional, amb frescos de F. Canyellas al fons, en una antiga imatge d'arxiu.
Arxiu MNAC
 

Més internacionals són les obres que conserva del Renaixement i del Barroc, amb obres dels grans pintors, Greco, Zurbarán, Velázquez, Cranach, Carracci, Rubens..., al costat de l'art català de l'època. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, el discurs es fa coherent explicant el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes, i el museu adquireix un altre moment d'especificitat.
La seva seu va ser a partir de 1924 l'edifici de l'antic Arsenal de la Ciutadella, i a partir de 1934, l'edifici del Palau Nacional de Montjuïc, obra realitzada per a l'Exposició Internacional de 1929. La fragmentació de les col·leccions després de la Guerra Civil, que va fer que l'art del Romànic al Barroc s'exposés a Montjuïc i l'art dels segles XIX i XX un altre cop a l'antic edifici de la Ciutadella, seu durant la República del Parlament de Catalunya, separava el discurs continu. La Llei de museus de finals de 1990 converteix el Museu d'Art de Catalunya en un museu nacional i reuneix una altra vegada les col·leccions a Montjuïc. Això ha portat a una reforma de l'edifici del Palau Nacional, que finalitzarà a la tardor de l'any 2003. El museu presentarà un discurs de la història de l'art des del Romànic fins a 1950 aproximadament i s'hi instal·larà de manera definitiva el Gabinet de Dibuixos i Gravats, el Gabinet Numismàtic i la Biblioteca de Museus i l'Arxiu.
Aquest edifici, renovat en una primera fase (sales del Romànic i del Gòtic i Sala Oval) per Gae Aulenti i Enric Steegmann, serà acabat per Gae Aulenti, Josep Benedito i Agustí Obiol (vegeu sobre aquestes línies el pla funcional del museu del 2003, plantes baixa i primera).
Sostingut per l'Ajuntament de Barcelona, fins a la Llei de 1990, la nova figura jurídica del museu és un consorci format per la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, que es governa per un Patronat en el qual també intervenen, d'acord amb els nous Estatuts aprovats el maig de 2001, el Ministeri de Cultura i les empreses patrocinadores. Aquests Estatuts també comporten el canvi de l'estructura de gestió del museu, que es converteix en un ens públic subjecte al dret privat. Els recursos per realitzar les obres de reforma del Palau Nacional procedeixen, a terços, de les tres administracions i el pressupost ordinari es nodreix de les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya i dels recursos propis, que van més enllà del 30% del seu pressupost.
El museu té un paper important a desenvolupar en el conjunt dels museus d'art de Catalunya. Definit el seu caràcter nacional per la Llei de 1990, s'ha de convertir d'alguna manera en l'eix vertebrador del discurs de la història de l'art català sobre el territori, a través de la relació que ha d'establir amb els altres museus d'art, de manera bàsica amb els museus secció. Així doncs, fins avui s'han establert protocols de col·laboració amb el museu Cau Ferrat de Sitges, a través de les seves col·leccions del Modernisme; amb el Museu d'Olot, en relació amb el paisatgisme català, i amb el Museu de Vilanova. S'estan tramitant altres col·laboracions, pendents de definir-se encara, amb el museu de Manresa (col·leccions d'art barroc) i amb el Museu de Reus, vinculat també al Modernisme. Tot això ens ha de permetre una lectura rica de la història de l'art català, en una visió que s'estén per tot el territori del país. Aquesta ordenació dels museus sobre el territori es fa, en conseqüència, a partir de les col·leccions que guarden, i la lectura del patrimoni s'enriqueix i es complementa.

"L'obligació que té un país d'explicar el seu art, comparant-lo, sempre que sigui possible, amb el de més enllà de les seves fronteres, es manifesta en el MNAC en un projecte globalitzador que ens permet entrar a Europa de manera coherent".

Absis central de l'església parroquial de Santa Maria de Taüll (1123, aproximadament).
Arxiu MNAC/Joan Sagristà, Jordi Calveras
 

COL.LABORACIÓ TÈCNICA
S'hauria de definir aquest mateix principi respecte dels museus d'art de la ciutat de Barcelona, molts d'ells monogràfics, tant d'autors com de tècniques artístiques. Però en aquest cas caldria afegir-hi, a més, la recuperació d'unes funcions que durant molt de temps, pràcticament des de la seva creació, el museu va desenvolupar: la col·laboració dels seus serveis tècnics amb els dels museus de la ciutat.
Pel que fa a Espanya, el museu col.labora amb el Museo del Prado i el Centro de Arte Reina Sofía, a través de convenis i producció d'exposicions, entre molts altres museus.
En aquest període de reconstrucció de l'edifici que reunirà totes les col.leccions i els serveis, en aquest moment de repensar el discurs museològic i de consolidar els serveis i l'actuació del museu tant portes endins com cap enfora, ens fem dues preguntes: quina és la nostra aportació a Europa?, i, què ens diferencia d'altres museus?
L'obligació que té un país d'explicar el seu art, comparant-lo sempre que es pugui amb l'art de fora (segons les col·leccions que guarda) es manifesta aquí, per tant, en un projecte globalitzador que, segons el nostre parer, ens permet entrar a Europa de manera coherent. És evident que en el panorama internacional s'hi pot entrar a partir de riques col·leccions d'individualitats, d'artistes, i aleshores el discurs és una suma de discursos. En canvi, d'aquesta manera, al marge de les fonamentals individualitats les obres de les quals conserva el museu, s'ofereix un discurs ampli, globalitzador, que explica una història de l'art i del patrimoni d'un indret d'Europa.
És una manera contextualitzada d'entrar-hi, a Europa. Pot considerar-se l'aportació al patrimoni artístic europeu de l'art d'un país, amb els seus períodes d'esplendor i de decadència, amb les seves individualitats, però amb un discurs coherent i real.
En el marc europeu i internacional, el Museu Nacional d'Art de Catalunya posseeix un prestigi en els museus europeus gràcies a les seves col·leccions. Però també gràcies a l'eficàcia en la seva gestió, a les seves activitats de recerca, de documentació, de restauració, de difusió, etc., el museu ha d'aconseguir el seu lloc dins el panorama internacional.
I aquest és el repte que té ara el Museu: arribar a executar la totalitat del projecte per configurar el MNAC i assolir el seu lloc entre els museus d'Europa.

Absis principal de l'església de Sant Pere, del grup episcopal de la Seu d'Urgell (1100, aproximadament).
Arxiu MNAC/Joan Sagristà, Jordi Calveras,Marta Mèrida