english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).


El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura

Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar


Principis fonamentals de la museologia científica moderna


Històries i museus


Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia


 
 
El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura



TEXT Manuel J. Borja-Villel
Director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona

©Antonio Lajusticia

 

 

 


La col·lecció del MACBA es constitueix a partir dels fons dipositats en el museu per les tres institucions que conformen el consorci: la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Museu d'Art Contemporani. Tot i que des que es van integrar en el consorci aquestes col·leccions s'articulen i es desenvolupen d'acord amb les línies directrius establertes pel museu, els seus orígens són diversos, i en la seva especificitat reflecteixen complexitats i fins contradiccions que caracteritzen la nostra història més recent, tant culturalment com políticament. La creació del MACBA, inaugurat oficialment el 1995, s'inscriu en una sèrie d'accions que es van dur a terme durant els anys vuitanta i la primera meitat dels noranta, l'objectiu de les quals era la reordenació urbana de la ciutat i la seva orientació cap a un tipus d'economia extravertida, fonamentalment basada en el sector terciari i, en especial, en el turisme.

Els canvis soferts per Barcelona durant aquests anys coincideixen amb moviments semblants en altres ciutats del món i formen part de les transformacions que la nostra ciutat ha sofert a partir de la mundialització del capital i de la globalització. Més que en cap altra època, els fluxos financers han adquirit una dimensió universal, determinant la nostra concepció del món i la nostra organització en ell. Sens dubte, no som davant d'un fenomen nou: la mundialització de finals del segle XX és, al capdavall, una continuació dels colonialismes del XIX. Avui, com fa cent anys, la voracitat del capital per conquerir llocs de producció i consum continua sense tenir límits. Això no obstant, ara els territoris aprehesos ja no són aquells llocs ignots descrits magistralment a les novel·les de Conrad o Kipling, sinó l'espai de la nostra pròpia intimitat, el nostre àmbit de llibertat i creació. Una vegada esgotats els horitzons geogràfics d'expansió, es va descobrir a la vida mateixa una mina per explotar. Extreure fórmules per produir i consumir experiències vitals en les seves diferents manifestacions ha estat en les últimes dècades un objectiu fonamental del capitalisme, i també la causa de la seva notable ambigüitat: es fomenten les maneres de subjectivació singulars, però solament per reproduir-les, segregant-les de la seva connexió amb la vida i transformant-les en mercaderies, en una mena d'identitats pret-à-porter, com diu Suely Rolnik.

Vista del MACBA en el seu entorn urbà.
© Arxiu MACBA
 

"La col·lecció del MACBA se centra en l'art produït els últims cinquanta anys, i s'articula des d'una perspectiva crítica que té en compte la seva realitat històrica i el context local. Aquesta premissa implica entendre la història de l'art com una construcció, no pas com una narració única".

EL RISC DEL PARC TEMÀTIC
En aquest context, el museu corre el risc de confondre's amb el parc temàtic, i la història que pot estar destinat a narrar se situa en un present continu, disfressat de falsa memòria, en el qual les relacions entre els individus es basen solament en el consum i el subjecte polític és substituït pel consumidor. Per tant, perquè el museu tingui sentit avui dia, cal redefinir la nostra noció de memòria, que ha de ser, més que la inscripció estricta del passat, l'obertura cap a l'esdevenidor, fent visible el que la societat oculta i exclou. Allò que defineix la memòria individual és la seva riquesa, la seva capacitat de mobilització, de permetre associacions sobtades i d'afavorir evocacions gairebé imprevistes. Es tracta d'una reserva immensa, polimòrfica i oberta, que suposa una autèntica font d'alliberació i crítica.
Al museu, però, tal com s'ha entès fins ara, no li interessa aquesta mobilitat d'imatges, sinó que tendeix a repetir les mateixes seqüències i a dictar les mateixes jerarquies. És una màquina per crear una memòria universal, la funció de la qual arriba a ser irònicament amnèsica i repressora.
Un museu de caràcter progressista no pot ser simplement acumulació, sinó un centre de creació que per definició li és hostil. Les exposicions temporals han de ser, en aquest sentit, molt importants, tot i que s'ha d'evitar caure en el fenomen de la cultura d'espectacle, és a dir, en la simple teatralització, que és una altra manera d'amnèsia. Si el museu vol trencar el seu caràcter monumental, ha de perdre els seus fins contínuament per assumir-ne d'altres. I això passa no solament en els museus d'art contemporani, sinó també en els històrics, perquè la història, el nostre passat col·lectiu, es reinterpreta contínuament. El museu no pot, per tant, deixar de construir-se, destruir-se i reconstruir-se contínuament, perquè es troba en una cruïlla.
Sens dubte, vivim un moment en què la pedagogia artística està cada vegada més institucionalitzada i en què l'art fet museu esdevé sobretot paradigma retòric contra el que es percep com a caos social. El museu i la ciutat es converteixen en una mena de república de les lletres, i l'artista, en un patriarca nacional. En un món en què el discurs dominant és el multiculturalisme i la política cultural la d'allò que és políticament correcte, ens veiem inclinats a imaginar-nos una construcció artística en la qual l'altre pot parlat amb nosaltres, quan en realitat no és així, i, al final, tendim a anul·lar qualsevol tipus de diferència i antagonisme.
La col·lecció del MACBA, amb la configuració actual, se centra en l'art produït en els últims cinquanta anys i s'articula des d'una perspectiva crítica que té en compte tant la seva realitat històrica com el context local. Aquesta premissa implica entendre la història de l'art com una construcció, no pas com una narració única. Així mateix, reconèixer la significació del punt de vista local implica que les narracions històriques es construeixen sobre conflictes entre posicions hegemòniques i subalternes.
La nostra identificació amb la nostra comunitat, societat, tradició política i, també, herència intel·lectual, s'intensifica quan aquesta història s'assumeix com a nostra i no com a pròpia de la natura, elaborada més que trobada, una entre les moltes que l'ésser humà ha creat. L'important és la nostra responsabilitat envers els altres éssers humans, units contra l'obscuritat, i no pas el nostre desig que les coses quedin bé. Això té com a conseqüència una estratègia estètica que recull moments fins ara inarticulats entre el que és públic i el que és privat, que reestructura el passat i el present i que, a través de l'acció de l'obra d'art, facilita relacions inexplorades entre esdeveniments històrics o biogràfics, innovacions artístiques i un sentit més ampli de comunitat cultural.


© Eva Guillamet
   © Arxiu MACBA/ Daniel Casanoves
Un aspecte de l'interior del museu i la instal·lació "Camps de forces", de Jesús Raphael Soto, presentada entre abril i juny del 2000.

CULTURA POPULAR ENFRONT DE CULTURA D'ÈLIT
Seria molt difícil trobar avui dia un museu que no busqui obrir completament les seves activitats al públic i que no insisteixi en la necessitat de crear programes per arribar a una àmplia audiència. Les pressions en aquest sentit són notables. Regularment, observem com diaris i revistes dediquen importants espais a la descripció i comparació del nombre de visitants que les diferents institucions culturals acullen. La il·lusió i esperança de qualsevol centre és assolir les màximes cotes de popularitat. Això pot ser, sens dubte, una garantia d'esponsorització i d'obtenció de subvencions públiques. De la mateixa manera, no pocs creadors d'opinió arremeten contra l'elitisme d'aquells museus que, segons el seu parer, manquen d'una quantitat suficient de visitants. Aquesta posició, disfressada de populisme, és en el fons conservadora i planteja un greu problema de base.
Sense voler discutir el fet que la noció excessivament economicista de la cultura delata l'origen neoliberal d'aquesta posició, és important remarcar que el públic no és un ens general i uniforme al qual es pot arribar amb un suposat llenguatge comú. La noció del públic, com la del museu, és una categoria ideològica construïda històricament. Quan el públic és entès com una cosa indiferenciada i no fragmentada per les divisions socials, el que es perpetua és la concepció idealista de la història i no la seva visió crítica. El problema del museu no consisteix a atraure indiscriminadament grans masses, sinó tantes persones com sigui possible per a aquelles coses en les quals vol ser present, dins de la seva pròpia identitat. Un enfocament populista no fa sinó perpetuar el tradicional allunyament del museu respecte del públic al qual pretén servir, oblidant que és fonamental que el museu es qüestioni contínuament el tipus d'audiència al qual es dirigeix.
En un país com el nostre en què la modernitat ha viscut segrestada durant gairebé quaranta anys, aquesta situació és especialment delicada. De la proverbial mancança de col·leccions d'art contemporani, de l'absència d'una estructura moderna de museus, s'ha passat a la seva construcció intensiva. Cada ciutat vol tenir un centre emblemàtic. En pocs anys hem assistit a la proliferació d'edificis destinats a allotjar unes col·leccions d'art modern i contemporani poc definides, així com a proposar una línia d'activitats no sempre precisa. Hem comprovat repetidament com els directors d'aquests centres, els seus patronats, presidents, etc., s'embranquen en abruptes discussions sobre els seus programes i objectius. Aquestes discussions sovint generen àmplies polèmiques de to periodístic en què sembla que els problemes s'ocultin i es confonguin en lloc d'analitzar-se.

El museu ha de saber atraure tanta gent com sigui possible a aquells àmbits d'activitat en què vulgui ser present.
Assistents a "Històries sense argument", de Pere Portabella (febrer-març de 2001). A la dreta, "Tecura", de Zush (desembre-març de 2001).

©Arxiu MACBA
A la dreta, "Tecura", de Zush (desembre-març de 2001).
© Enrique Marco
 

És imprescindible que es passi d'un discurs dels objectes del coneixement a un discurs dels subjectes del coneixement. També és important que les institucions no exerceixen el seu poder negativament -removent l'art de la pràctica de la vida-, sinó que treballin positivament produint una relació específica entre obra i espectador. És extremadament important que el museu passi de ser una arqueologia de la modernitat a ser una praxi postmoderna. La solució residirà en la introducció de mons externs a l'àmbit artístic, com ara els grups d'immigrants, feministes, ecologistes i associacions de barri.
Això és encara més important avui, perquè vivim un ordre mundial que busca perniciosament la normalització i banalització de l'individu. Es parla molt del retorn del feixisme, de l'integrisme religiós, dels nacionalismes, però possiblement aquests fenòmens no són més que malalties brutals i arcaiques, brots -tant de bo- passatgers de les nostres societats que la democràcia ha de reabsorbir. El perill de debò prové, com afirma Julia Kristeva, d'un sistema que tendeix a esquematitzar la singularitat, privant els individus de la seva especificitat psíquica. Sembla que avui dia totes les persones s'acomoden a la jerarquia estàndard de la imatge que s'espera d'elles... De manera simultània, els individus confronten cada vegada menys les seves pròpies responsabilitats.
La finalitat de la cultura resulta avui molt problemàtica. La cultura, com a rebel·lió crítica nascuda a la Grècia antiga i desenvolupada fins als anys seixanta, ha desaparegut. Els intel·lectuals han de tornar a crear una cultura de rebel·lió. Cal conservar la realitat psíquica, cultivant la memòria i la subjectivitat, com apunta la mateixa Julia Kristeva. I, en això, el museu pot i ha de tenir-hi un paper molt important.