english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).


El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura

Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar

Principis fonamentals de la museologia científica moderna

Històries i museus


Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia


 
 
Principis fonamentals de la museologia científica moderna



TEXT Jorge Wagensberg
Director general de LocalretDirector del Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa"

ŠMaria Birulés

 

 

 


El títol és deliberadament excessiu. De fet, no són més que tretze hipòtesis de treball extretes dels encerts i errors (molt més d'aquests últims, és clar) després de vint anys de "fer museu" al Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa" a Barcelona. Avui tenim l'oportunitat de començar de nou, de manera que, si tot va bé, el 2003 obrirem un nou museu amb una superfície que quintuplicarà l'actual. Per tant, les fins ara tàcites hipòtesis de treball esdevenen d'ara endavant i per al nou projecte explícits i deliberats principis museològics. Heus-los aquí per si poden ser útils a algú.

1. Un museu de ciència (MC) és un espai dedicat a crear, en el visitant, estímuls a favor del coneixement i del mètode científics (cosa que s'aconsegueix amb les exposicions) i a promoure l'opinió científica en el ciutadà (cosa que s'aconsegueix amb la credibilitat i el prestigi que les exposicions donen a la resta d'activitats que es fan al museu: conferències, debats, seminaris, congressos...).
Ensenyar, formar, informar, protegir el patrimoni, divulgar són altres vocacions del museu, tot i que cap no és prioritària. El que és prioritari és crear una diferència entre l'abans i el després de la visita que canviï l'actitud davant totes aquestes activitats i d'altres relacionades amb la ciència, com ara viatjar, passejar per una llibreria, preguntar a classe, seleccionar canals de televisió, etc. El museu proveeix més de preguntes que no pas de respostes. Una manera de mesurar els efectes d'una visita al museu consisteix a prendre nota de quantes preguntes més té el visitant en sortir-ne en relació amb les que tenia en entrar-hi.
D'altra banda, l'estímul a favor de la creació d'opinió pública científica és un requeriment del sistema democràtic que ens hem regalat a nosaltres mateixos. La ciència és la forma de coneixement que més influeix en la vida del ciutadà. Però en una democràcia tots els vots valen igual. Per tant, l'allunyament entre científic i ciutadà és una contradicció essencial de la democràcia moderna. Hi ha una dada nova: els científics ja no volen estar sols. Els museus moderns de ciència, un altre fenomen relativament nou, poden ajudar molt a aquesta realitat.
2. L'audiència de les exposicions d'un MC és universal, sense distinció d'edat a partir dels set anys, ni de formació, ni de nivell cultural, ni de cap altra mena. No hi ha visitants de "diferent classe" en un MC. Això és possible perquè les exposicions es basen en emocions i no en coneixements previs. La resta de les activitats, en canvi, sí que depenen de la història del ciutadà: poden tenir objectius especials i poden dirigir-se a sectors particulars atenent un nivell, interès o competència.
Un museu té l'obligació de conèixer la seva audiència i de preocupar-se pels seus buits.

3. L'element museològic i museogràfic prioritari és la realitat, és a dir, l'objecte real o el fenomen real. El text, la veu, la imatge, el joc, la simulació, l'escenografia o els models d'ordinador són elements prioritaris en altres mitjans, com les publicacions, la televisió, el cinema, el parc temàtic, les classes, les conferències, el teatre, etc.; però en museografia són només elements complementaris. Una exposició mai no s'ha de basar en aquests accessoris; és a dir, una exposició d'accessoris de la realitat pot ser moltes coses, però no una exposició.
Una bona exposició mai no és substituïble per un llibre, una pel·lícula o una conferència. Una bona exposició dóna set, set de llibres, pel·lícules, conferències... Una bona exposició canvia el visitant. Un bon museu de la ciència és, sobretot, un instrument de canvi social.
4. Els elements museogràfics s'empren, prioritàriament, per estimular les següents tres classes d'interactivitat amb el visitant:
1) Interactivitat manual o d'emoció provocadora (Hands On)
2) Interactivitat mental o d'emoció intel·ligible (Minds On)
3) Interactivitat cultural o d'emoció cultural (Heart On)
La tercera és molt recomanable, la primera és molt convenient, i la segona, senzillament imprescindible. Interactivitat significa conversa. Experimentar és conversar amb la natura. Reflexionar és conversar amb un mateix. Un bon racó de museu dispara també la conversa entre els visitants.
La genuïna interactivitat manual dóna l'oportunitat a aquesta conversa: una resposta de la natura (sense intermediaris) suggereix una nova manipulació, una provocació a la natura, una altra pregunta a escollir i decidir pel visitant. El visitant s'introdueix en la pell del científic. Prémer un botó per posar en marxa un procés preprogramat és solament una caricatura.
Interactivitat mental vol dir practicar la intel·ligibilitat de la ciència, distingir el que és essencial del que és accessori, veure què hi ha de comú entre el que és distint en aparença (la diferència sempre és evident, el que és comú és digne d'investigació). Interactivitat mental és allunyar-se d'un experiment del museu associant idees amb la vida quotidiana, amb altres casos que puguin respondre a la mateixa essència. El goig de cada una d'aquestes convergències és la base de l'emoció que s'experimenta en un museu de la ciència. Un bon museu de la ciència és una concentració d'emocions intel·ligibles garantides. Un bon museu de la ciència es fa despertant emocions, però no emocions de qualsevol mena, sinó emocions sobre la intel·ligibilitat del món. Podríem dir que és el mètode de l'emoció intel·ligible.
La ciència és universal, però no la realitat en què es manifesta. La interactivitat cultural dóna prioritat a les identitats col·lectives de l'entorn del museu. Això evita els museus clònics, proveeix d'emocions culturals els propietaris d'aquesta cultura i d'un valuós punt de vista el foraster.
5. Els millors estímuls perquè el ciutadà segueixi el científic s'inspiren en els mateixos estímuls que fan que el científic faci ciència.
Resulta que la ciència ja és prou emocionant i divertida; no cal recórrer a al·licients de cap altra mena d'espectacles (en general, és a la inversa). El museòleg ha de treure al científic els seus veritables estímuls (que, evidentment, mai no confessa en les seves publicacions).

"En un museu de ciència es tracta el visitant com un adult, en tots els sentits, com eventualment es tractaria un científic o futur científic. Un ciutadà és adult museològicament tan aviat com sap llegir i escriure. El visitant sempre té dret a refer la seva veritat per si mateix".

EL MÈTODE CIENTÍFIC APLICAT AL MUSEU
6. El millor mètode per imaginar, dissenyar i produir instal·lacions museogràfiques en un MC és el mètode científic mateix, basat en els principis d'objectivitat, intel·ligibilitat i dialèctica.
Es tracta que la museologia sigui científica. Es tracta de ser tan objectiu, intel·ligible i dialèctic com sigui possible. No s'ha d'oblidar la crítica sistemàtica de tot el que s'exposa. L'humor ajuda a desdramatitzar tant la veritat vigent com la seva eventual crítica. No solament s'han de mostrar els resultats de la ciència, sinó també el mètode emprat per obtenir-los.
La imatge que la ciència tot ho pot i que mai no s'equivoca domina en la comunitat. De fet, passa justament el contrari: la ciència no té per què tenir èxit amb qualsevol projecte imaginable i, si la ciència progressa, és justament gràcies als seus errors, que són molt més la regla que no pas l'excepció. Això ajudarà el visitant a valorar. El visitant és un ciutadà adult.
7. El contingut d'un MC pot ser qualsevol tros de la realitat, des del Quark fins a Shakespeare, sempre que els estímuls i el mètode emprats siguin científics. La prioritat correspon sempre a l'objecte o al fenomen real, per al coneixement del qual s'usa després la disciplina científica que calgui, perquè "la natura no té la culpa dels plans d'estudi previstos en escoles i universitats".
Tot pot ser mirat amb ull científic; però, a diferència d'altres formes de transmissió de coneixement (com un llibre), una exposició no té per què cobrir un tema o una qüestió intensivament o extensivament. Dit d'una altra manera, en un museu no té per què ser-hi tot. Mana la realitat disponible en cada cas.
8. El museu és un espai col·lectiu (tot i que se'n pugui gaudir individualment). Això defineix una jerarquia de valors en l'espai museogràfic respecte del nombre de visitants que poden accedir-hi simultàniament:
Nivell A: Hi accedeixen tots els visitants (és l'escenografia general: la il·luminació, els murals, els cossos centrals emblemàtics, audiovisuals, cinema, so generat, etc.).
Nivell B: Hi accedeix un grup de visitants entre els quals és possible una conversa, com ara un grup de cinc o sis persones, una família, etc. (un mòdul d'experiment, un objecte, un petit àmbit, etc.).
Nivell C: Hi accedeix un sol visitant en privat (textos, il·lustracions, ordinadors).
Els objectes reals il·lustren, els fenòmens reals demostren i les escenografies i emblemes situen. Els accessoris i menudeses museogràfics no han de poblar el nivell B, el nivell fonamental en un MC.
9. El concepte "fil conductor" és solament una de les opcions possibles. En cap cas no és obligatori.
Un museu es basa en la realitat, i hi ha realitats com una selva, per exemple, que es poden recórrer sense necessitat de seguir un fil conductor.
10. Hi ha temes especialment museogràfics i temes que es tracten millor amb altres mitjans. Per exemple, per mostrar la Simfonia concertant per a violí i viola de Mozart és millor un concert.


Recreació de l'hàbitat de les ratapinyades al Museu de Zoologia.
Š A.H.C.B.-Arxiu Fotogràfic  

11. Hi ha un rigor museogràfic i hi ha un rigor científic. El museu ha de ser museogràficament rigorós (no fer passar reproduccions per objectes reals, no sobrevalorar ni infravalorar la transcendència, la singularitat o el valor d'una peça, etc.) i científicament rigorós (no emprar metàfores falses, no presentar veritats que ja no estan vigents, no amagar el grau de dubte respecte del que s'hi exposa…). El rigor museogràfic es pacta entre el museòleg i els dissenyadors i el rigor científic es pacta entre el museòleg i els científics experts en el tema. No s'ha de confondre el rigor científic amb el rigor mortis!
12. En un MC es tracta el visitant com un adult, en tots els sentits, com eventualment es tractaria un científic o un futur científic. Un ciutadà és museològicament adult quan llegeix i escriu. El visitant sempre té dret a refer la seva veritat per ell mateix. No s'han d'enviar missatges especials garantits o blindats per la tradició o l'autoritat científica. No existeix la ciència per a províncies o per al Tercer Món. Tant és si són iguals (que ho són) o no. Senzillament, sempre cal actuar com si ho fossin (perquè ho acabin sent en el cas que no ho siguin).
13. El paper d'un MC en una societat organitzada democràticament és el d'escenari comú i creïble entre quatre sectors: 1) la societat mateixa entesa com el ciutadà del carrer que pateix la ciència i que se'n beneficia; 2) la comunitat científica on es crea el coneixement científic; 3) el sector productiu i de serveis on s'usa la ciència; i 4) l'administració on es gestiona la ciència.
I això només es guanya amb prestigi. És a dir, només es guanya amb anys. Un MC és un ésser viu que, com tots els éssers vius, s'obliga a ell mateix a durar en el temps, però que, a més, ha de lluitar per la seva credibilitat i el seu prestigi en tot el que fa.