english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).


El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura

Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar

Principis fonamentals de la museologia científica moderna

Històries i museus

Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia



 
 
Històries i museus



TEXT Montserrat Iniesta
Directora del Museu de Vilafranca / Museu del Vi

ŠEva Guillamet   

 

 

 


Tots els museus són museus d'història. Ens ho suggereix el fet que el concepte de patrimoni, producte de la modernitat, té un caràcter intrínsecament històric: com a materialització dels referents del present en el passat, el patrimoni respon a una determinada concepció del temps que imposa una concatenació lineal en l'ordenació del món. El Renaixement tria un passat per emmirallar-se, la Il·lustració generalitza aquesta concepció temporal a la natura i els estats-nació institueixen programes polítics i sistemes administratius especialitzats en la gestió del passat, on la història queda atrapada en el teixit de les representacions mediatitzades pels discursos polítics, en els quals el museu juga un paper central.

L'ideari cultural de la Revolució Francesa atorga al patrimoni un lloc central en la representació de la nació. La Revolució instaurarà un programa polític del record i de l'oblit que compagina dos impulsos complementaris, ambdós igualment imprescindibles per a la construcció del nou ordre social: la iconoclàstia aplicada als símbols de l'antic règim i la transmissió dels "béns nacionals". La República es dota d'un sistema administratiu encarregat d'identificar i de conservar els monuments històrics, és a dir, aquells elements commemoratius que, en il·lustrar la història nacional, són dignes d'ocupar el lleure i d'embellir el territori d'un poble lliure. El museu públic esdevé el monument per excel·lència, lloc de memòria on la nació es ret homenatge a ella mateixa. L'estat-nació burgès reclama així l'aparició de nous espais de sociabilitat erudita, d'institucions creadores de consens, on la nació és alhora objecte mostrat i subjecte que es mostra. L'empremta de l'ideari revolucionari serà profunda i duradora. Des dels països iberoamericans al XIX fins als nous estats africans fruit dels processos de descolonització de mitjan segle XX, el model és imitat sistemàticament per les nacions emergents en assolir la independència. En un procés aparentment paradoxal, les noves nacions adopten, per tal de reivindicar el seu dret a l'autonomia i a l'existència, els mateixos llenguatges i similars sistemes de representació de les nacions de les quals s'alliberen.
Encara que no es digui de manera explícita, el museu nacional de cada nació pot ser integrat en un programa polític de l'espai públic que ultrapassi l'estricte àmbit museístic. El contrast entre israelians i palestins en la manera d'abordar el tractament de la història en els museus és força significatiu. Així, en la conformació de l'Estat israelià, la preocupació per fixar el passat en un cert nombre de representacions inscrites en l'espai públic ha jugat un paper central en la legitimació de la sobirania sobre el territori: l'ocupació total del territori mitjançant assentaments de població, jaciments arqueològics, itineraris pedestres senyalitzats i l'establiment d'estructures públiques i de monuments. El paper dels museus d'història en la construcció d'una imatge judeocèntrica del passat ha resultat evident, ja que la majoria es troba ubicada en llocs històrics, o bé proclama la continuïtat de la presència cultural jueva sobre el territori (és el cas de molts museus de kibbutz).
Els palestins, per contra, es troben en la situació inversa: haver de convertir una comunitat identificada amb un territori en una comunitat basada en una memòria, que alhora justifiqui les seves reivindicacions territorials. L'única fórmula d'intervenció sobre l'espai públic que els és accessible són en realitat les intervencions efímeres -com el Dia de la Terra-, més orientades a marcar una presència en l'espai públic que a fixar-hi una versió àrab del passat palestí.

El Palau de les Belles Arts, que va acollir els actes inaugurals de l'Exposició Universal de 1888, en una imatge de l'època.

Š A.H.C.B. - Arxiu Fotogràfic

MUSEU I DISCIPLINA
El museu modern s'instaura sobre un joc d'hegemonies que separa els productors de coneixement dels espectadors del coneixement. El museu, espai públic ordenat per professionals, esdevé un espai de control social del coneixement. La tendència cap al positivisme consolidarà, des de mitjan segle XIX -en un procés paral·lel a la institucionalització acadèmica-, la divisió dels museus segons camps disciplinaris específics. El museu vuitcentista institueix un model dominant que es resisteix a quedar obsolet encara avui. Les escissions disciplinàries dels museus poden, però, estar carregades de sentit, com ens ho demostren dos exemples separats per trenta anys i mig continent.
El Museo Nacional de Antropología de Ciutat de Mèxic organitza el circuit en dos nivells alhora temàtics i físics. Les onze sales de la planta baixa es refereixen en clau arqueològica a les cultures precolombines presents en l'actual territori mexicà. La successió de peces grandioses, les reproduccions a escala natural, els efectes lumínics cerquen en tot moment una estetització de les col·leccions completament oposada a l'efecte aconseguit per la presentació de la cinquantena de cultures indígenes contemporànies, que són l'objecte de la museografia de la primera planta.
De la recreació realista d'escenes quotidianes en clau etnogràfica i de l'absència quasi sistemàtica de referències temporals, resulta una imatge ahistòrica i estàtica, deslligada tant de les civilitzacions de la planta baixa com del públic variat que omple el veí Bosc de Chapultepec. En aquesta oposició entre l'indi mort i l'indi viu conflueixen, perfectament articulats, el llenguatge arquitectònic, les tècniques museogràfiques i el discurs científic, per tal de representar el poble mexicà com un poble mestís, singularitzat pel prestigi de les civilitzacions prehispàniques i legitimat per un discurs que el vol identificar amb els seus hereus, els indis actuals. Significativament, la dimensió històrica es reserva per a la narració de la construcció de la nació mexicana, des de la independència fins al segle XX, que es mostra al Museo Nacional de Historia.
El Canadian Museum of Civilisation (Hull, a Ottawa) reprodueix igualment el discurs dominant sobre la identitat nacional, segons el qual el Canadà neix de la superposició de tres capes de població: els pobles autòctons, els descendents dels colonitzadors francesos i anglesos, i l'allau immigratòria d'orígens ètnics diversos arribat al llarg dels segles XIX i XX. El museu aborda el discurs multiculturalista oficial des d'una pluridisciplinarietat que paradoxalment nega la interdisciplinarietat.
El programa museogràfic distribueix en espais diferenciats cadascuna de les capes de població abans esmentades, presentades respectivament sota el codi conceptual i interpretatiu d'una determinada disciplina. La Galeria d'Història proposa una passejada de cronologia lineal per una escenografia hiperrealista que narra l'experiència de les comunitats que "van descobrir" el territori canadenc, mentre que la mirada antropològica regeix la presentació dels altres dos grups poblacionals, encara que escindida al seu torn en dues subdisciplines: etnologia (pobles autòctons) i arts populars (comunitats immigrades). Les anomenades "primeres nacions" semblen estar condemnades a ignorar la seva història anterior al segle XVI.

El Museu d´Història de Catalunya.

Š Eva Guillamet

LA MATERIALITZACIÓ DE LA HISTÒRIA
Dins del sistema d'institucions que componen el sector cultural en les societats modernes occidentals, el museu ha quedat associat específicament a la conservació de col·leccions de béns mobles. L'estatut dels objectes museístics ha experimentat, tanmateix, una deriva considerable al llarg del darrer mig segle. Tres debats il·lustren aquesta evolució. La primera deriva afecta l'especialització de les institucions culturals en un tipus concret de col·lecció: les publicacions, a la biblioteca; els documents escrits no enquadernats, a l'arxiu; els objectes, al museu. La vigència d'aquesta repartició no pot amagar la tendència a la transgressió suggerida per un cert nombre d'experiències, algunes d'elles associades als corrents de les anomenades noves museologies. Des de la diversificació dels suports admesos en una col·lecció museística al costat de la cultura material (imatge, so, memòria oral, tots ells integrants d'un patrimoni immaterial cada cop més reivindicat), passant per la conservació in situ promoguda pels ecomuseus, fins a la renúncia explícita a constituir col·leccions, les fórmules de tractament museístic del patrimoni s'han multiplicat significativament.
La segona deriva és aquella que substitueix la peça pel document i que tendeix a oposar, sovint de manera força simplista, els museus d'art i els museus dits "de societat". L'expressió d'èxit, encunyada en l'àmbit francòfon a mitjan anys vuitanta, designa aquells museus que posen l'accent sobre els homes i les dones, i que aborden els objectes com a testimonis de la vida social dels individus. D'aquesta manera, els museus es fan ressò d'aquella progressiva humanització de les ciències socials que va centrar els debats historiogràfics al llarg del segle XX. Prioritzar el valor documental sobre els valors merament estètics té tres conseqüències: elimina les barreres disciplinàries en la definició de les col·leccions; diversifica la naturalesa dels materials susceptibles de ser-hi integrats; i obre la possibilitat de multiplicar les col·leccions exponencialment. El debat es desplaça, ja que la necessitat de seleccionar obliga els professionals del museu a assumir la responsabilitat d'establir criteris de patrimonialització que justifiquin la conservació i la transmissió dels documents científicament significatius.
La tercera deriva té relació amb la desintegració del document sota el pes de la deconstrucció postmoderna, que ha influït profundament en les opcions i els llenguatges dels museus, tant de ciències socials com d'art. Negant tota capacitat del document per transmetre una informació unívoca, l'atac frontal al miratge de l'objectivitat científica ha condicionat l'estatut de les peces museístiques. El debat artístico-antropològic sobre el primitivisme i la relativitat de la percepció estètica; la crítica del concepte d'autenticitat; la crítica de les pràctiques museístiques des dels postulats radicals del relativisme cultural han modificat els llenguatges museogràfics, el paper dels professionals i les funcions de conservació i de recerca associades als museus: des dels poemes museogràfics d'Hainard al Musée de Neuchâtel -que reivindica aplicar a les exposicions el mateix estatut que a l'obra literària- fins a la polifonia de la política expositiva del National Museum of American Indian de Nova York, els museus s'han impregnat de relativisme, de postmodernisme i de correcció política.
Aquest darrer museu exemplifica la trampa de certs discursos relativistes: obert a totes les veus (des de la del científic fins a la de l'amerindi), tots els llenguatges (des dels artístics fins als autobiogràfics), el museu esdevé un gran calidoscopi on totes les possibilitats interpretatives conviuen sense jerarquia, la perspectiva crítica es difumina i la polifonia corre el risc d'esdevenir una olla de grills. En definitiva, la progressiva humanització de les ciències socials ha portat el museu de la col·lecció a l'home, de l'objecte a la idea, i de la idea al discurs.

Figures d'acròbats i un relleu maia al Museo Nacional de Antropología de Ciutat de Mèxic.

Š Conti Foto / Nik Wheeler Š Conti Foto / Nik Wheeler

MUSEUS, HISTÒRIES, AQUÍ, AVUI
Desenvolupats al llarg del segle XX en relació amb la recuperació de les institucions cíviques i polítiques, els museus catalans es troben avui enfrontats al repte d'ubicar-se al si d'unes polítiques culturals nacionals incertes. El sistema museístic català té dificultats per proposar fórmules equilibrades capaces d'omplir les llacunes derivades de l'absència històrica d'institucions públiques pròpies, i d'adaptar-se alhora a les dinàmiques culturals d'un país del tercer mil·lenni.
Presoner d'una divisió disciplinària desueta, el sistema de museus nacionals sembla haver estat concebut mirant enrere, sota aquella síndrome de la nació aspirant a estat tan pròpia dels estats-nació moderns. L'observador avesat sospita que la Llei de museus va substituir la xarxa de museus comarcals pels museus nacionals obeint criteris estrictament determinats per la necessitat d'administrar la relativa migradesa dels recursos i d'optimitzar la rendibilitat mediàtica d'uns grans equipaments concentrats al cap i casal. La lògica d'unes col·leccions preexistents pot haver justificat la identitat disciplinària d'alguns dels museus nacionals -és el cas dels museus d'art o d'arqueologia-, però evidentment és aliena a la creació del museu -apòcrifament nacional- d'història.
Per què necessita Catalunya museus d'història? El lloc que hagi d'ocupar la història en la construcció dels imaginaris col·lectius del país mereixeria un debat públic en profunditat. Un dels símptomes del fort predicament que sent la societat catalana pel passat és l'omnipresència de discursos historicistes i patrimonials: bigarrat mapa museístic, restauració de monuments, intervencions urbanístiques de rehabilitació, memorials, commemoracions, recreació i invenció de festes amb referents tradicionals... Les memòries històriques individuals i col·lectives es couen en aquest brou de manifestacions institucionals i ciutadanes, més o menys mediatitzades o espontànies, però sempre carregades de sentit. Que interpretar el passat sigui un acte polític -i justament perquè ho és- no hauria de legitimar cap sector a monopolitzar l'ús dels espais on es transmeten aquests discursos.

"El museu, nascut com a espai públic de representació d'un saber institucionalitzat, com a temple de la modernitat, només pot sobreviure si és capaç de convertir-se en un espai obert de diàleg i de confrontació".

ESPAI DE NEGOCIACIÓ SOBRE LA MEMÒRIA

Nascut com a espai públic de representació d'un saber institucionalitzat, com a temple de la modernitat, el museu només pot sobreviure enmig dels debats de la contemporaneïtat si és capaç de transformar-se en àgora, en un espai obert de diàleg i de confrontació. Això és especialment rellevant per als museus d'història, que ja no poden limitar-se a transmetre identitats o fets històrics unívocs, i que hauran d'obrir-se cada cop més a la representació dels passatges, dels oblits, de les alternatives avortades, dels conflictes que defineixen la manera com les societats s'emmirallen en el seu passat per renovar o bé per contestar un consens.
Des de la ciutadania i des de l'acadèmia -també des d'un sector polític que perdés la por a la pluralitat de discursos sobre el passat i la identitat- hauríem de reivindicar les potencialitats del museu com a espai cívic de negociació sobre les memòries, on pogués convergir la participació del major nombre possible de ciutadans en el debat i en la reflexió sobre els referents patrimonials que els podran permetre d'orientar-se en el present.
En les provatures per trobar noves narratives de la història que superin les limitacions del relat lineal, els científics socials han desaprofitat fins ara, almenys a Catalunya, l'interès dels llenguatges museogràfics i el repte de participar activament en la conformació dels records individuals i col·lectius a través de les noves formes de restitució de la recerca.

La restauració de monuments és una de les manifestacions del fort predicament que els discursos historicistes i patrimonials tenen entre la sociedad catalana.
Una intervenció restauradora al Monestir de Pedralbes.

Š Eva Guillamet

Referències bibliogràfiques
Ariella Azoulay (1994). With Open Doors: Museums and Historical Narratives in Israël's Public Space.
D. J. Sherman; I. Rogoff (eds.). Museum Culture. Histories, Discourses, Spectacles. Londres: Routledge, p. 85-109.
Tony Bennet (1995). The Birth of the Museum: History, Theory, Politics. Londres: Routledge.
Tony Bennet (1998). Culture. A Reformers Science. Londres/Thousand Oaks/New Delhi: SAGE Publications.
Josep Fontana (2000). La història dels homes. Barcelona: Crítica.
Néstor García Canclini (1990). Culturas híbridas. Estrategias para entrar y salir de la modernidad. Mèxic: Grijalbo.
Montserrat Iniesta (1994). Els gabinets del món. Lleida: Pagès Editors.
G. F. Macdonald; S. Alsford (1989). A Museum for the Global Village. The Canadian Museum of Civilisation. Hull: Canadian Museum Of Civilisation.