english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).


El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura

Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar

Principis fonamentals de la museologia científica moderna

Històries i museus

Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia


 
 
Entre la pedagogia i el tour operator


TEXT Jordi Pardo

©Antonio Lajusticia   

 

 

 


La ciutat de Barcelona, com qualsevol altre destí turístic urbà, retroba els seus recursos culturals per oferir-los als visitants. La cultura esdevé un element del consum turístic. Per altra banda, els escolars són un dels públics habituals dels museus. Però cal preguntar-se si el que es consumeix és una cultura inanimada però ben presentada per als visitants o bé el resultat d'una realitat cultural que ofereix el seu dinamisme tant als ciutadans com als visitants. Els nostres museus són només per a turistes i escolars?

Un article publicat recentment a The Economist amb el títol "Màrqueting dels museus: Quan els mercaders entren al temple" (1) planteja clarament la tendència que arrossega molts museus en un moment marcat per l'efecte de la franquícia Guggenheim i per la creació de centres que atrauen els seus públics per complexes operacions de gestió del prestigi.
Alguns museus evolucionen com a nous espais comercials en els quals es ven cultura i en els quals les lleis del mercat i l'obsessió pels resultats quantitatius determinen les estratègies de desenvolupament. No obstant això, en certs casos estan mancats d'allò que justifica l'existència i la presentació de les col·leccions: una voluntat d'aprofundir en el saber i en la reinterpretació de la realitat. És la diferència entre una col·lecció i un museu: en aquest darrer el que ha de moure l'activitat és la creació, sigui científica o artística. La qüestió és la següent: en quina mesura aquests museus plens de visitants -majoritàriament turistes i escolars- són també espais vius de creació i de recerca?
És necessari reflexionar sobre els dos grans extrems i qüestionar si els museus han de tendir a ser espais d'entreteniment i lleure, en els quals la mixtificació comercial i divulgativa pugui seduir el màxim nombre d'audiències, o bé si han d'evolucionar de l'estadi de contenidors de col·leccions i reductes aïllats per a especialistes per esdevenir veritables factories de coneixement i espais de transferència d'informació.
Què ha de determinar el desenvolupament dels projectes i serveis museístics i del patrimoni? Allò que és de consum fàcil per a una àmplia demanda immediata o bé allò que forma part dels objectius institucionals relacionats amb les col·leccions, els temes d'estudi i les àrees de coneixement al servei de l'interès general dels ciutadans? En quina mesura el conjunt de l'oferta patrimonial de Barcelona és coneguda pels barcelonins?

 
© Eva Guillamet  
Botiga del MACBA.
Accés als espais d'exposició del Monestir de Pedralbes.
© Eva Guillamet  

El binomi cultura i economia és tan bo com el de qualitat i divulgació. Però la viabilitat de la sinergia recíproca que aquesta relació pot produir està en la complementarietat i la diferència entre els dos pols que han de mantenir un equilibri.
La cultura és un factor de desenvolupament, un motor econòmic i un recurs estratègic per a la creació d'escenaris urbans i territorials atractius i competitius, de qualitat, i al servei d'una societat en trànsit cap a l'anomenada societat de la informació i el coneixement.
Els museus i el patrimoni es troben en una cruïlla de tendències. Un encreuament tan confús i dispers com el de les idees i els valors en el marc d'una única ideologia que aparentment sembla imposar-se a dreta i esquerra: la llei del mercat sense matisos ni equilibris. En la comercialització banal de la cultura poc sembla pesar el valor del treball i de l'esforç, la innovació i la creativitat, el coneixement i el rigor. Per això hi ha el perill que el nostre patrimoni acabi sent únicament per a turistes i escolars.
Talment, el que sembla comptar és la quantitat i la immediatesa. Però, i la qualitat? I els resultats que únicament poden desenvolupar-se a mitjà i llarg termini? Sembla que els museus estiguin en una tensió entre la pedagogia i els tour operator.

La sostenibilitat de l'èxit turístic i cultural de Barcelona està en relació amb l'atractiu d'una ciutat culturalment viva.
Turistes a la sortida del Museu d'Història de la Ciutat, al costat de la plaça del Rei.

© Eva Guillamet

CAL EVITAR MORIR D'ÈXIT
No hi ha cap mena de dubte que Barcelona s'ha convertit en un destí turístic important. L'efecte promocional dels Jocs Olímpics de 1992 va impulsar la descoberta internacional d'una capital mediterrània en la qual la capacitat i la innovació organitzativa, l'atractiu d'un escenari urbà renovat i l'encontre entre la creació contemporània i la tradició van ser contagiats per l'entusiasme col·lectiu i l'encant calidoscòpic de la ciutat.
A partir d'aquesta fita, Barcelona es va començar a omplir de visitants. Visitants que desitgen viure la ciutat i tots els seus atractius. Un d'ells és el descobriment dels museus i del patrimoni urbà.
La mirada local ha estat, sens dubte, atreta per l'efecte de la mirada forana. Els turistes i visitants han ajudat a constatar l'interès del que tenim. El repte, però, és evitar morir de l'èxit. Cal evitar que la massificació turística comporti una degradació de la qualitat.
La sostenibilitat i viabilitat de l'èxit turístic i cultural de Barcelona, i el factor clau de la seva continuïtat com a destí turístic, estan en relació amb l'atractiu d'una ciutat culturalment viva, amb el vigor, la innovació i el dinamisme de les seves institucions culturals, amb la conservació i la correcta difusió del patrimoni històric i arquitectònic, i amb la seva capacitat d'impulsar la creació artística i cultural contemporània per continuar permetent aquest encontre de la creació i la tradició, que tan bé representa una ciutat portuària com Barcelona.
Els museus i el patrimoni poden tenir, per tant, una oportunitat estratègica per desenvolupar la gestió dels seus potencials i fronts d'actuació. El patrimoni cultural és molt més que un llegat del passat que interessa als estudiosos i erudits. De fet, el patrimoni cultural és un préstec que ens han fet els nostres néts, especialment aquells que encara han de néixer. Ens l'han deixat perquè els el tornem a ells, de qui veritablement serà. Nosaltres, per tant, en som uns usufructuaris i gestors temporals, amb la responsabilitat de garantir la seva preservació i aprofitar l'enorme benefici públic que comporten la divulgació del seu coneixement i l'increment de la seva recerca científica i artística.
Aquest ús equilibrat dels tres fronts -la recerca, la conservació i la difusió- permet generar uns retorns socials d'un valor extrem, especialment per a una societat que es reconeix a ella mateixa en el trànsit cap a la societat de la informació i el coneixement. Vet aquí la importància de treballar en la sensibilització de noves audiències i de garantir que el patrimoni no sigui vist com un recurs únicament associat a les escoles i el turisme. Quin sentit tindria per als escolars estudiar alguna cosa que només és preuada pels turistes?
Molt més enllà de la producció de continguts, la creació de productes turístics o la utilització de la cultura com a element estètic per a projectes de desenvolupament urbanístic, la cultura, i especialment el patrimoni cultural, són els elements essencials en els quals les persones es reconeixen com a iguals però diferents respecte del temps i l'espai. El patrimoni cultural és el testimoni dels errors i encerts del nostre passat, de les contradiccions entre la felicitat i la penúria, del contrasentit de la història i del valor relatiu dels conceptes de progrés i evolució. En definitiva, els museus i el patrimoni són generadors de preguntes. Poden proporcionar-nos algunes respostes i informacions. Però són els dubtes, els interrogants i les incerteses els que ens fan pensar en els nostres interrogants personals i comunitaris i donar-hi resposta.

Botiga dela Fundació Joan Miró i sala del Museu d'Història de Catalunya.
.

© Eva Guillamet © Imatge Municipal

Desconeixem més del que sabem. I aquest és l'estímul intel·lectual que els museus i el patrimoni han de potenciar. El resultat serà l'impuls de la creació científica o artística i l'apropament al seu gaudi i delectació. Una experiència individual que no pot reduir-se a la freda i mercantilista comptabilització de visites. La mesura de l'èxit de l'oferta turística basada en la cultura ha de ser el resultat entre la viabilitat econòmica i l'avaluació de la qualitat. L'equilibri entre el risc i el rigor. Així es va crear el patrimoni, tangible o intangible. I és que tot el patrimoni va ser, en algun moment, creació contemporània.
Com diu Jeremy Riffkin al seu suggeridor treball La era del acceso (2), és fàcil que acabem comerciant amb els espais de relació social que han estat fonamentals per a la construcció de la nostra cultura. Si els shopping malls substitueixen les places i carrers de les ciutats, entesos com a plataformes de convivència, intercanvi i escenari vital, haurem substituït l'àgora per la gran superfície. El pas següent serà la comercialització de la paraula, el logos, que, de fet, com sempre diu en Josep Ramoneda, és l'únic que ens queda. Els museus no poden acabar sent espais comercials basats en la cultura.

"En la comercialització banal de la cultura no sembla tenir gaire pes el valor del treball i de l'esforç, de la innovació i la creativitat, del coneixement i el rigor. Per aquesta raó, és perillós que el nostre patrimoni acabi sent només per a turistes i escolars".

UNA PRIMERA MATÈRIA MOLT FRÀGIL
Cal reflexionar sobre les qüestions següents: són els museus i el patrimoni de Barcelona subjectes passius d'aquest procés d'eclosió de l'anomenat turisme cultural i del consum cultural massiu?
Té consciència el sector turístic que està emprant una primera matèria molt fràgil per a la construcció de la seva activitat comercial? Són tractats els museus i el patrimoni com a generadors d'oferta turística? En quina part reverteixen les plusvàlues i els beneficis que generen la cultura i el patrimoni com a producte de consum turístic?
Què farien els nostres turistes i visitants si d'un dia per l'altre desapareguessin la Fundació Miro, el CCCB, el Museu Picasso, l'Espai Gaudí, el barri gòtic, el MNAC, la Sagrada Família i la resta de museus i elements patrimonials de la ciutat? Amb què sostindrien tota l'oferta turística? Quin ha estat l'increment al conjunt de pressupostos de les administracions responsables del patrimoni que operen a Barcelona? Com s'ha premiat la bona gestió (o s'ha censurat la mala gestió) inherent a l'esforç per millorar, fer més amables i modernitzar els museus i monuments de la ciutat? Té consciència la ciutat, a través de les seves institucions i entitats, de la importància estratègica de la cultura en el seu desenvolupament futur?
Barcelona deu una part del seu PIB a l'impacte directe i indirecte del patrimoni i la cultura com a generador d'atractiu i d'oferta amb la qual s'ha construït aquest destí turístic, l'escenari econòmic per a fires i negocis i la ciutat culturalment activa a la qual ens estem acostant.
Però és necessari prendre consciència, especialment des dels altres sectors concurrents, que la cultura, a més del seu valor simbòlic, estètic i representatiu, no pot ser utilitzada de manera passiva i ha de continuar mereixent un impuls que vagi més enllà de la modernització de la seva presentació.

"No es pot planificar un nou salt en el creixement urbanístic de la ciutat fent servir la cultura com si fos el concepte per a un parc temàtic. Ens hi juguem molt més que l'èxit o el fracàs d'un gran esdeveniment".

Botiga del Museu Tèxtil i escolars visitant el Museu de Zoologia © Eva Guillamet

© Imatge Municipal

En la creació de nous edificis i pols d'atracció urbanística no es poden emprar les infraestructures museístiques com si fossin escultures per decorar un escenari. Aquestes decisions han de ser fruit del diàleg i l'argumentació basats en un mètode de treball professional. De la mateixa manera, no es pot planificar un nou salt en el creixement urbanístic de la ciutat emprant la cultura com si fos el concepte per a un parc temàtic. Ens hi juguem molt més que l'èxit o el fracàs d'un gran esdeveniment.
Un altre aspecte que està en joc, pel segrest noucentista al qual encara està sotmesa Barcelona, i Catalunya en general, és l'articulació territorial de les infraestructures museístiques ubicades a la ciutat. La concentració efectiva -i necessària- d'inversions en infraestructures museístiques només podrà ser compresa des de la perifèria més llunyana i des de l'entorn metropolità proper si es desenvolupa un model de gestió d'articulació territorial, en el qual els grans museus existents i futurs de Barcelona esdevinguin centres de servei i cooperació efectiva d'un sistema territorial i en el qual el conjunt de les principals infraestructures del territori s'integrin per cohesionar i equilibrar la demanda i l'oferta.
Els museus de Barcelona tenen les condicions necessàries per superar el binomi de la pedagogia i el turisme. Tan sols cal una empenta més perquè siguin les factories de coneixement que la societat contemporània necessita. Aconseguir-ho probablement mai no ha estat tan a prop.