english







portada de BMM
correu
arxiu

 


Els museus de Barcelona (1975-2000).


El Museu Nacional d'Art de Catalunya

El MACBA des d'una perspectiva crítica de la cultura

Els museus de ciències de Barcelona, un actiu a potenciar

Principis fonamentals de la museologia científica moderna

Històries i museus

Museus, patrimoni i territori

El col.lecionisme privat i els museus de Barcelona

El museu com a espectacle arquitectònic

Entre la pedagogia i el tour operator

Una ciutat de museus municipals

Cronologia


 
 
Una ciutat de museus municipals

TEXT Andrea A. García
Museòloga

ŠAntonio Lajusticia    

 

 

 


En el medi acadèmic i cultural de la ciutat és força reconeguda la labor efectuada per l'Ajuntament de Barcelona en la creació, l'organització i el manteniment de la majoria dels museus. Una Barcelona que, a l'inici del primer consistori democràtic després de la dictadura del general Franco, heretava un total de 24 museus municipals.

La història del compromís municipal en la formació dels museus de la ciutat, cal cercar-la en la voluntat del consistori de donar resposta a les demandes formulades per la ciutadania, ja sigui mitjançant col·lectius de pressió o personalitats de prestigi reconegut. El mèrit d'aquesta aventura va consistir a saber encaminar una idea tan cohesionadora com va ser dotar la ciutat de museus públics, una tasca gens fàcil que, a poc a poc, va dur-se a terme sense la intervenció del govern central.
Un altre aspecte que distingeix la ciutat d'altres models museològics del mateix Estat és la formació dels fons museístics. Mentre que els grans museus espanyols han estat creats a partir de col·leccions cedides per la Casa Reial, els museus barcelonins s'han dotat de patrimoni mitjançant l'estímul de les seves pròpies habilitats i el desenvolupament de les possibilitats reals. Així, als museus de la ciutat s'hi han incorporat part d'antigues col·leccions privades reunides per personalitats tan reconegudes com Lluís Desplà (1444-1524), Miquel Mai (?-1546) o la família Salvador (des dels inicis del XVI fins a finals del XVIII). També es mereixen una especial menció peces procedents de donacions o llegats més propers a nosaltres, que han facilitat la creació de nous museus municipals, com la magnífica i valuosa col·lecció d'indumentària de Manuel Rocamora (1965); una part molt significativa de l'obra del genial Picasso, donada a la ciutat per Jaume Sabartes (1960), o bé la sèrie de les Meninas y la vida, lliurada (1968) per l'artista mateix.
Una altra forma d'obtenció de patrimoni ha estat la recuperació de béns culturals procedents dels enderrocs o les excavacions arqueològiques a diferents punts de la ciutat i les remodelacions urbanístiques de la ciutat com ara: la Barceloneta, 1753; la Rambla, 1772; l'Esplanada 1789-97, o l'enderrocament de les muralles, 1854. També afavoreix l'obtenció de patrimoni moble i immoble l'aplicació de la legislació dictada en determinats períodes de la nostra història: la promoguda en temps de la Desamortització (1835) o el rescat de patrimoni davant la seva destrucció segura en moments de conflictes socials (crema de convents, 1820 i 1835). Aquestes formes d'obtenció van ser, pràcticament, les úniques fins al moment en què l'Ajuntament de Barcelona va posar les bases organitzatives i econòmiques que van permetre l'adquisició de patrimoni mitjançant un instrument oficial, la Junta Municipal de Museus i Belles Arts.

El Palau de Belles Arts va ser edificat per l'Ajuntament de Barcelona per acollir principalment les exposicions oficials de belles arts i indústries artístiques. En determinades etapes també va ser la seu del Museu de Belles Arts.
Š A.H.C.B. - Arxiu Fotogràfic  

PRIMERES PROPOSTES
D'aquesta llarga història recuperarem les seqüències que, pel fet de ser desconegudes, es fan més atractives, fins a arribar a la consolidació de la fórmula que va assegurar la creació i consolidació dels museus municipals de la ciutat. D'aquest llarg camí, no mancat de problemes, il·lusions i contradiccions, ens cal fer un especial esment de la labor duta a terme per organitzacions no governamentals, d'entre les quals cal destacar la Reial Acadèmia de Nobles Arts i la Reial Acadèmia de Bones Lletres. La seva tasca va ser un exemple a seguir per altres col·lectius, com ara, amb diferent grau d'incidència, la labor efectuada pels centres excursionistes, les associacions culturals i les recreatives, o la contribució de personalitats del món de la política, de la cultura i de l'art.
De les propostes efectuades per prohoms de la ciutat ens sembla adient recordar el suggeriment de Marià Oliveres i de Plana, un dels membres més actius de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquest reconegut acadèmic va llançar la idea (1790) de recollir làpides i altres vestigis històrics abandonats pels carrers i formar el que avui en diríem un museu a l'aire lliure. Aquestes peces serien exhibides, sobre pedestals, al nou passeig de l'Esplanada i guardades amb cura pels vigilants d'aquella zona.
També en aquesta direcció és alliçonador recordar el projecte que Josep Maria de Llinàs fa de recuperar el patrimoni historicoartístic que, en mans privades o oblidat per racons de la ciutat, es mantenia ocult al ciutadà o es deteriorava sense remissió. La seva idea en certa manera entroncava amb l'anterior, amb la diferència que Llinàs proposava habilitar una part d'un edifici municipal per complir la funció característica dels museus del segle XIX.
Entre aquestes dues voluntats hem d'incloure les gestions dutes a terme pels professors de l'Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç en la recopilació i salvaguarda del patrimoni artístic i la creació d'un museu amb clara voluntat didàctica. Una iniciativa que té com a promotor el pintor Josep Flaugier, que va ser director de l'Escola de Llotja en temps de la invasió del Francès. Va ser ell qui, seguint les ordres del govern invasor, va requisar patrimoni de l'Església i el va protegir dels mateixos governants en preservar-lo per formar la primera galeria d'art de la ciutat a la Casa Llotja. La seva intenció estava avalada pels propòsits i projectes aplicats als museus de la capital francesa. El projecte va ser continuat pels seus successors i va patir diverses modificacions segons les reformes polítiques i educatives de cada període. Finalment, una part important del seu fons va passar a formar part del Museu Provincial de Belles Arts (1902), el qual, quatre anys després, s'unificaria amb el Museu Municipal de Belles Arts.
Un altre tipus de museus va ser l'organitzat sota l'aixopluc de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. El Museu Lapidari i d'Antiguitats, sense fer-ne una referència expressa, seguia la voluntat manifestada per Marià Oliveres i Josep Maria de Llinàs, en defensar el salvament, la protecció i l'exposició del patrimoni historicoartístic de la ciutat. Aquest museu va viure distintes modificacions provocades per temes aliens a la seva voluntat científica, fins a arribar a ser veritablement públic (1862). Quan va passar a ser tutelat també per la Diputació Provincial de Barcelona, va passar a denominar-se Museu Provincial d'Antiguitats. Tots aquests museus, fins que l'Ajuntament de Barcelona va organitzar els seus propis museus per a la ciutat, van rebre l'ajut del consistori, el qual afavoria l'obtenció d'espais per a la conservació del patrimoni.

"Una característica dominant en la història dels museus municipals ha estat l'opció d'utilitzar edificis d'interès històric i artístic. Aquesta política també s'evidencia quan s'instal·len museus en zones urbanitzades per a activitats públiques".

El Palau de Belles Arts, obra d'August Font, va ser el marc dels actes inaugurals de l'Exposició Universal de 1888 després d'haver estat la seu de les exposicions temporals de la ciutat, una de les quals recull aquesta imatge.

Š A.H.C.B. - Arxiu Fotogràfic 

ELS MUSEUS MUNICIPALS
La primera acció museològica purament municipal va ser la creació de la Galeria de Catalans Il·lustres (1873), un projecte que obria noves expectatives, però que no arribaria a tenir el caràcter públic que havien d'assolir els museus municipals en ser instal·lat a l'edifici seu de l'Ajuntament. Tres anys després, l'arqueòleg i naturalista Francesc Martorell lliurava a l'Ajuntament de Barcelona, a més de la seva col·lecció, una quantitat de diners amb la condició que el consistori tingués cura de crear un museu per a la ciutat. Aquest encàrrec es va fer realitat amb la construcció d'un edifici de nova planta dissenyat per l'arquitecte municipal Antoni Rovira. El Museu Martorell, avui seu del Museu de Geologia, va ser inaugurat l'any 1882 i ha estat el primer museu de la ciutat que ha gaudit d'un edifici pensat per a aquesta funció.
Llevat d'aquest darrer cas i com es pot observar en la cronologia situada al final de l'article, una característica dominant en la història dels museus municipals, que ha marcat els criteris museològics i sobretot els museogràfics de la seva evolució, ha estat l'opció d'utilitzar, com a contenidors de museus, edificis d'interès històric i/o artístic. Aquesta política de reutilització dels béns immobles es fa evident, també, quan en zones urbanitzades per a determinades activitats públiques que conserven edificis emblemàtics per a la ciutat s'hi instal·len museus. El primer cas va ser la transformació de l'antiga Ciutadella en parc públic aprofitant l'organització de l'Exposició Universal de 1888. Va ser llavors que la Comissió Executiva de l'Exposició Universal va decidir el destí d'antigues edificacions com l'antic Arsenal de la Ciutadella; la nau central del Palau de la Indústria, obra dirigida per Elies Rogent, o el carismàtic Castell dels Tres Dragons o Cafè Restaurant de l'Exposició, de Lluís Domènech i Montaner.
L'assistència de públic al Museu Martorell i la necessitat d'ampliar l'oferta cultural per a la ciutat, sobretot en el camp de les manifestacions artístiques i artesanes, faria que l'Ajuntament decidís la construcció del Palau de Belles Arts. Aquest magnífic edifici, obra d'August Font, enderrocat l'any 1943, va ser el marc idoni per celebrar l'obertura de l'Exposició Universal, després d'haver complert la seva funció original, és a dir, ser la seu principal de les exposicions temporals de la ciutat.
El mes de gener de l'any 1890, l'alcalde de Barcelona crea la Comissió Especial per a la Conservació dels Edificis del Parc i Creació i Foment dels Museus Municipals, i, paral·lelament, encarrega un pla de museus a Pompeu Gener. Aquest agosarat projecte proposava crear un únic centre museístic on fossin representats l'home, la seva història, les distintes manifestacions culturals i la natura. El museu global o múltiple, segons es vulgui analitzar, preveia custodiar i exposar tot tipus de patrimoni: objectes, art, documents, etc. El fet que les col·leccions municipals fossin molt minses l'havia portat a proposar que, en una primera etapa i en el mateix recinte, es mostressin originals o reproduccions. Aquest projecte, poc estudiat pels membres de la Comissió, no va prosperar, tant per la seva complexitat com pel seu cost de creació i manteniment.
Mesos després, el nou alcalde desvincula el compromís de conservar els edificis del Parc de la Ciutadella de la tasca d'estudiar la creació de museus municipals i crea la Comissió Municipal de Museus (octubre, 1890). Aquest organisme es dota de comissions complementàries específiques per perfilar la línia museològica dels futurs museus públics de la ciutat. És d'aquest període l'organització inicial del Museu de Belles Arts, el Museu Arqueològic i el Museu de les Reproduccions Artístiques, tots inaugurats l'any 1891. Al mateix temps, s'obre al públic la Primera Exposició General de Belles Arts al palau del mateix nom. L'activitat dels museus i aquesta mostra d'art tan vindicada pels cercles artístics i esperada pels artistes, intel·lectuals i amants de l'art, van posar en evidència la necessitat de reordenar l'estructura organitzativa. El recanvi va arribar amb el següent batlle i el nou ens rector va passar a denominar-se Comissió Municipal de Biblioteques, Museus i Exposicions Artístiques (juny, 1891), òrgan gestor que repartiria les seves competències entre tres juntes.

LA LABOR DE LES JUNTES DE MUSEUS
Aquest sistema d'organització va millorar-se notablement amb la creació de la Junta Municipal de Museus i Belles Arts, coneguda com Junta Autònoma (1902), seguida per la Junta de Museus de Barcelona o Junta Mixta (1907), de la qual formava part també la Diputació de Barcelona. De la labor duta a terme per aquestes juntes, a més de l'organització i el manteniment dels museus, cal destacar la política d'adquisicions i/o admissions de patrimoni per nodrir els fons dels museus municipals. D'entre els museus esmentats ens deturem, molt breument, a observar la trajectòria dels que van ser la base real dels museus municipals, projecte de gran envergadura que va culminar amb la inauguració (5 de novembre de 1915) del complex museístic denominat Museus d'Art i Arqueologia.
El Museu de Belles Arts va ser instal·lat al Saló de la Reina Regent, l'espai més noble del Palau de Belles Arts, on el dia de la inauguració de l'edifici s'havia mostrat patrimoni de la Casa Reial. La col·lecció estava formada per obres d'art modern d'autors catalans, en la seva majoria procedents de les estances de la Casa Consistorial. A poc a poc aniria ampliant el seu fons amb donacions, llegats i l'ingrés de les obres d'art adquirides en les exposicions oficials
Des de la seva creació, el museu va anar sofrint modificacions constants, les unes per fer possible l'ampliació de les sales d'exposició permanent i les altres per problemes externs a la seva dinàmica, perquè havia de deixar espai de l'edifici per a l'organització de les exposicions bianuals de belles arts o d'indústries artístiques.
Cinc anys després de ser inaugurat, el Museu de Belles Arts passava a la nau central del Palau de la Indústria per retornar, en part, al seu lloc d'origen dos anys més tard (1901). L'any següent compartia la planta primera de l'edifici amb el Museu Provincial de Belles Arts. Aquest museu, en certa manera hereu del Museu de la Llotja, tenia un fons on l'art antic ocupava l'espai més important; per tant, era un complement magnífic per poder explicar l'evolució de l'art. El mateix dia que s'inaugurava aquest museu provincial a la planta baixa del palau s'obria l'Exposició d'Art Antic, una mostra de gran densitat expositiva que va servir per consolidar l'interès per la recuperació del patrimoni medieval català.
Aquests dos museus van ser unificats en un sol centre, gràcies a la cessió que la Diputació va fer dels seus fons a l'Ajuntament de Barcelona en qualitat de dipòsit (1906). De tota manera, els fons del nou museu van haver de repartir-se novament: l'art modern retornaria a la nau central i la instal·lació de l'art antic va millorar molt en ocupar part del recuperat Arsenal de la Ciutadella.
La inauguració del Museu de les Reproduccions Artístiques va ser molt ben acollida en tant que s'assolia una fita important reclamada per personalitats del món de les arts i la cultura. El museu ocupava part de la nau central del Palau de la Indústria i tenia com a objectiu principal ser un recurs per a l'educació formal dels estudiants i un estímul per al públic general. Els fons, en principi, estaven formats per reproduccions d'escultura i elements arquitectònics i molt aviat van incorporar una biblioteca en la qual no faltaven postals, gravats i fotografies.
Dins d'aquesta mateixa etapa, cal recordar l'organització del Museu de la Història (1892), un nou centre que ocuparia part de l'edifici que havia de ser el Cafè Restaurant de l'Exposició Universal. Per dissenyar el que avui definiríem com a projecte museològic, van participar-hi arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, i estudiosos com Miquel i Badia o Sanpere i Miquel, en el cas del Museu de les Reproduccions Artístiques. Els fons del museu estaven formats per peces de propietat municipal, patrimoni procedent del Museu Arqueològic Municipal, acabat de crear, i una àmplia gamma d'objectes cedits al municipi per col·leccionistes. Aquesta variada mostra ocupava la planta baixa i part del primer pis del Castell dels Tres Dragons, seu actual del Museu de Zoologia. Quatre anys després de la seva inauguració, el Museu de la Història va ser traslladat a la Nau Central del Palau de la Indústria.
A partir del moment en què la Junta Municipal de Museus i Belles Arts va iniciar la tasca de donar forma més concreta a la política museològica de la ciutat, es va insistir en la necessitat de recuperar l'edifici que havia estat Arsenal de la Ciutadella per ser seu dels museus municipals. Va ser en aquesta direcció que l'aleshores regidor Puig i Cadafalch, aprofitant l'organització d'una exposició en l'edifici esmentat, obria al públic el Museu d'Arts Decoratives (1902) com a complement cultural de les festes de la Mercè. La idea havia estat defensada repetides vegades per organitzacions d'aquella Barcelona que vivia un fort procés d'industrialització. El museu es va dotar de fons procedents del Museu de la Història i del de les Reproduccions i, un any després, va passar a denominar-se Museu d'Art Decoratiu i Arqueològic. A poc a poc, les reproduccions van ser substituïdes per peces originals i el centre va anar aconseguint un gran prestigi, part del qual li atribuïen les col·leccions de ceràmica i indumentària.

Secció d'art antic del Museu de Belles Arts. És la primera vegada que la instal·lació museogràfica utilitza un sistema escenogràfic per representar la funció d'un conjunt de peces litúrgiques de diverses procedències.

Š B.G.H.A., Fons Mata Ramis / Àngel Toldrà

UN OBJECTIU ACOMPLERT: EL PALAU DELS MUSEUS
Lentament, els museus municipals anaven reconvertint-se. A mesura que s'ampliaven els seus fons, necessitaven més espai expositiu i sales de reserves. A més, l'èxit d'assistència de determinats sectors va fer necessari ampliar la programació d'activitats complementàries a les exposicions temporals i ampliar la plantilla de personal. Aquest volgut dinamisme només podia ser possible si l'Ajuntament de la ciutat facilitava la concentració dels seus museus de ciències socials en un únic edifici. Per aquest motiu la Junta Autònoma va començar a defensar la construcció d'unes naus laterals destinades a ampliar l'antic Arsenal de la Ciutadella. L'any 1904 tenia lloc la cerimònia de col·locació de la primera pedra a l'antic edifici, obra assignada a l'arquitecte municipal Pere Falqués. Va ser, però, la nova Junta Mixta qui va recollir la labor desenvolupada per la seva antecessora: va inaugurar el complex museístic denominat Museus d'Art i Arqueologia (1915).
L'edifici, avui seu del Parlament de Catalunya, acollia els següents antics museus municipals: Museu d'Arqueologia, Museu de la Història, Museu de Belles Arts Antigues i Modernes, Museu de les Reproduccions Artístiques i Museu de les Arts Decoratives. El nou museu s'estructurava en seccions: la d'Arts Decoratives, la de Pintura i Escultura, la d'Escultura Comparada i la d'Arqueologia.
El nou centre museístic, conegut popularment com Palau dels Museus, presentava el patrimoni en gairebé tot l'edifici, llevat dels espais destinats a funcions internes o per a activitats públiques, com la biblioteca i la sala de conferències. Els projectes museològics i museogràfics de cada centre van ser estudiats per comissions específiques i el resultat va ser magnífic. Encara avui podem trobar solucions visibles en els museus del segle XXI.
Del nou muntatge destaca la idea d'ocupar els espais de nova construcció amb el patrimoni artístic, entre el qual es presenten peces cabdals del romànic català fins a arribar a mostrar obres pictòriques i escultòriques de l'art contemporani adquirides en les darreres exposicions. Al costat de les obres originals s'exposaven reproduccions artístiques que permetien veure l'evolució de la història de l'art, omplint buits molt importants.
L'arribada d'un bon nombre de peces procedents de les excavacions d'Empúries donen una nova dimensió a la secció arqueològica, la qual destina una sala especial per presentar el tresor de la costa empordanesa. Les arts decoratives s'enriqueixen notablement, sobretot la secció de teixits, la qual ocupa diverses sales d'exposició, i es presenten amb cura les col·leccions de ceràmica i de numismàtica. El patrimoni, classificat com a històric, passa a ser un magnífic complement del discurs museològic general del nou centre.
Amb la inauguració del Palau dels Museus, no només es consolidaven els models museològics de llarga tradició europea, molts encara avui vigents, sinó que, a més, s'aconseguia dotar la ciutat d'una eina indispensable per conèixer el seu passat i present i, a més, per facilitar la seva projecció vers el futur.

El Museu d'Art Modern, inaugurat a la Ciutadella el 1945.

Š A.H.C.B. - Arxiu Fotogràfic / J.Calafell-R.Feliu

ELS MUSUES MUNICIPALS A L'INICI DE LA DEMOCRÀCIA
De la llarga i variada història dels museus municipals, novament volem aturar-nos en les dues etapes que marquen la política o polítiques museològiques sorgides de la democràcia. D'aquesta manera retornem el discurs a l'inici de l'article i ens deturem a comentar les accions que anunciaven les modificacions dels museus de propietat i gestió municipals.
L'inici del canvi és a les mans de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament predemocràtic, la qual encarrega un estudi sobre la situació dels museus amb l'assessorament del Consell Internacional de Museus (ICOM).
La prospecció i la redacció del Llibre blanc dels museus de la ciutat de Barcelona van ser coordinades per l'economista Francesc Roca i les conclusions van ser presentades al Saló de les Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona (15 de març de 1979).
Dins aquest període destaquen també la requalificació dels funcionaris i la institucionalització dels departaments d'educació dels museus municipals, dues conquestes, repetidament vindicades, que facilitarien les relacions del futur consistori amb els professionals dels museus.
Seria el nou Ajuntament democràtic l'encarregat de fer públic el contingut complet de l'estudi esmentat. Del Llibre blanc destaca de manera especial el propòsit de crear un museu nacional català, així com la definició de dos nous tipus de centres: el museu urbà i el museu de barri. El nou equip de govern inicia un generós debat sobre el tema en el qual participen una àmplia gamma de col·lectius professionals. Però la proposta no va prosperar a causa del seu agosarament, i l'Àrea de Cultura va provocar el canvi a partir de la Ponència de reforma dels museus municipals, la qual va posar les bases per a la confecció d'un Pla Director de Museus i Activitats Complementàries. Aquesta línia de treball facilitaria la reordenació dels museus i la seva aproximació al conjunt de la societat, un col·lectiu humà que vivia d'esquena a aquestes institucions, i, a més, obriria camins de corresponsabilitat en implicar en el seu projecte els professionals del ram.
D'aquesta etapa vivificadora destaca la política d'exposicions temporals; l'edició de catàlegs, guies, cartells i publicacions de divulgació; la recuperació d'espais per a ús cultural com el Palau de la Virreina, la Casa Quadres, el Born, la Capella de l'Antic Hospital, etc., i, amb diferent grau d'implicació municipal, la recuperació de la Casa de Caritat, entre altres edificis emblemàtics de la ciutat. Una mostra de la qualitat i el dinamisme assolits és el programa de celebració del Centenari Picasso, en el qual participen diversos estudiosos que, a més de les grans exposicions del centre de la ciutat, tenia en compte altres models expositius especialment ideats per mostrar la figura de l'artista i la seva obra als districtes i a les escoles.
Els museus trenquen els seus murs amb accions com el Bus Cultural, la celebració a l'aire lliure del Dia Internacional de Museus, etc., i tot plegat permet una millora evident en la qualitat dels serveis que ofereixen. El públic augmenta: només les visites col·lectives s'incrementen en un 400%. Però, vist amb la perspectiva de la distància, la fita més important és, potser, aconseguir donar una mica més de llum sobre la manera de veure i viure els museus de la ciutat.