english


portada

REPORTATGE



portada de BMM
correu
arxiu

Els barcelonins tanquen l'aixeta

Text: ANTONIO CERRILLO
Gràfics: LAURA QUESADA


El Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de l'Ebre han posat d'actualitat la procedència i l'ús que diàriament fem de l'aigua. Un estudi preveu que, en el termini de vint anys, Catalunya tindrà un dèficit de 350 hectòmetres cúbics d'aigua. Aquest reportatge analitza el preu, la procedència, els plans d'estalvi i com gastem aquesta preciosa -i limitada- font de vida els barcelonins.

  Dani Codina  


L'any 2000 es va tornar a enregistrar un nou rècord en el descens del consum d'aigua per a usos domèstics en els 23 municipis que componen l'àrea metropolitana a la qual presta servei Aigües de Barcelona. La disminució de població en el nucli central de la metròpoli, l'èxode industrial a les zones més allunyades de la perifèria i l'elevat cost del subministrament són algunes de les causes que expliquen aquesta disminució. Una altra raó que sens dubte hi incideix són les campanyes d'estalvi organitzades per les administracions que solen acompanyar els episodis cíclics de sequera, l'últim dels quals es va enregistrar el 1999. L'èxit que suposa aquest estalvi -tinguem en compte que parlem d'un recurs natural- es veu deslluït, però, per l'augment dels consums d'aigua en el conjunt de la regió de Barcelona en el sentit més ampli (la que agrupa més d'un centenar de municipis que van des del Montseny fins al Garraf) i a tot Catalunya.
La disminució del consum d'aigua té l'origen a principis dels anys noranta en la primera campanya d'estalvi (organitzada arran de la forta sequera de l'any anterior) i en la introducció d'un nou rebut que va encarir el servei per penalitzar els consums elevats.
Això no obstant, la baixada del consum en l'any 2000 només va ser de l'1%, i hi ha clarament la convicció que els estalvis domèstics no es poden reduir gaire més, perquè les dotacions ja són justes i els efectes de les campanyes s'aniran fent cada vegada més reduïts. Mentre que en el nucli urbà central (Barcelona, Santa Coloma, Hospitalet) aquest fenomen és clar i pronunciat, en les localitats de la segona corona metropolitana (situada fora dels 23 municipis que abasta Aigües de Barcelona) la despesa s'està incrementant. La raó és l'expansió d'un urbanisme basat en cases unifamiliars o adossades amb jardí, en les quals s'utilitzen serveis que fan un ús molt intensiu d'aigua (jardí, electrodomèstics com ara rentadores i rentavaixelles, dutxes i fins i tot piscines).
A l'àrea de Barcelona, el servei d'aigua potable és proveït per cabals del Ter i el Llobregat, sotmesos a oscil.lacions en les èpoques d'estiatge. En el primer cas, l'aigua acumulada en els embassaments de Sau i Susqueda es transporta fins a la potabilitzadora de Cardedeu i arriba a Barcelona a través dels dipòsits de Trinitat. En el cas del Llobregat, l'aigua es capta a l'altura de Sant Joan Despí abans de ser distribuïda a la xarxa urbana. Una tercera aixeta són les reserves subterrànies del Llobregat, un recurs estratègic al qual es pot recórrer -tot i que de manera limitada per evitar la sobreexplotació- gràcies als pous d'Aigües de Barcelona. I fins i tot es pot recórrer -ara es fa en casos extrems- a la potabilitzadora d'Abrera, d'on neix una gran conducció que porta aigua a municipis de la vall del Llobregat.
El problema central de l'aigua a l'àrea de Barcelona són les sequeres periòdiques, que minven els recursos en el Ter o el Llobregat en determinats períodes de l'any fins a posar en perill el servei. L'existència d'una doble aixeta (Ter i Llobregat) permet a l'Administració hidràulica maniobrar i recórrer a l'un o a l'altre segons les reserves que hi hagi en els embassaments a cada moment, però de vegades s'ha estat a punt d'arribar a una situació límit. De fet, la Generalitat va posar en pràctica entre 1998 i 1999 un decret que incloïa mesures per lluitar contra la sequera que comportaven una reducció en el nivell dels desembassaments i mesures per estalviar aigua a la ciutat en el reg de jardins, la neteja de carrers o els usos ornamentals (fonts). Encara no hi ha hagut restriccions domèstiques, però aquest és un temor de l'administració hidràulica catalana.

"Una de les mancances del servei és la qualitat de l'aigua. Als barcelonins no els agrada el seu sabor. Sols el 53% dels barcelonins beu aigua de l'aixeta, mentre que un 44% prefereix comprar aigua envasada".


El Parc del Guinardó; el reaprofitament de l'aigua emmagatzemada a les capes freàtiques permet estalviar un bé limitat com és l'aigua.

 

La pitjor aigua, la del Llobregat
Una de les mancances del servei és la qualitat de l'aigua. Als barcelonins no els agrada el sabor de l'aigua de l'aixeta. Les enquestes d'Aigües de Barcelona (Agbar) assenyalen que només el 53% dels usuaris beuen aigua de l'aixeta, mentre que un 44% prefereix comprar aigua envasada. El sabor de l'aigua és el punt negre del proveïment domèstic, ja que els usuaris donen a aquest concepte un aprovat just: 5,3 punts sobre un màxim de 10.
La causa d'aquest problema és l'elevada presència de sals en el cabal del Llobregat (sodi i potassi) a causa de les explotacions salines de Súria, Cardona i Sallent. Per contra, els usuaris servits pel cabal del Ter -els situats al nord-est d'una línia imaginària que aproximadament correspon al passeig de Sant Joan- reben un servei millor des d'aquest punt de vista.
La normativa comunitària preveu la possibilitat que, en determinades condicions excepcionals, se superi el nivell de salinitat, ja que es considera que es tracta d'una situació donada per les característiques naturals. I a aquesta excepció s'acull el Departament de Sanitat per permetre que es consumeixi aigua més salada. La normativa situa el llistó en 50 mil.ligrams de sal per litre, mentre que la que estem bevent arriba als 300 i 400 mil.ligrams per litre.
Una de les possibilitats per millorar el sabor seria instal.lar una planta de dessalatge, com la planta pilot instal.lada per l'empresa pública de la Generalitat Aigües Ter-Llobregat en la potabilitzadora d'Abrera -que proveeix el Vallès, el Baix Llobregat, l'Anoia i el Penedès-Garraf, i, en part, Barcelona-, en la qual s'eliminen les sals mitjançant un tractament amb membranes (sistema d'osmosi inversa). "Aquesta seria l'única alternativa viable. Estem analitzant la viabilitat tant tècnica com econòmica d'implantar una línia addicional a les quals ja hi ha de tractament de l'aigua per eliminar els clorurs de sodi i de potassi", explica Antoni Sala, director de planejament i construcció de l'empresa pública a Aigües Ter-Llobregat (ATLL).
L'objectiu no seria dessalinitzar tota l'aigua de la planta d'Abrera, sinó un important volum, que permeti obtenir una mescla de cabals d'aigua dolça i salada que faci possible assolir una qualitat prou acceptable. Hi ha qui es consola, però, recordant que la qualitat de l'aigua del Llobregat encara era pitjor abans perquè no hi havia col.lector de salmorres que recollís els residus salins. El funcionament d'aquesta instal.lació, que porta aquests residus de sal a la mar, ha permès millorar la qualitat de l'aigua.
Tot i que a Barcelona ciutat el consum disminueix, el problema del proveïment d'aigua a Catalunya se situa sobretot a la regió metropolitana i en el conjunt de Catalunya, on el consum d'aigua en el 2000 es va incrementar un 2%, segons un estudi elaborat per l'Agrupació de Serveis d'Aigua de Catalunya (ASAC), que agrupa les empreses públiques i privades subministradores d'aquest servei. Basant-se en aquests increments de demanda, la Generalitat calcula que Catalunya tindrà d'aquí a vint anys un dèficit d'aigua d'uns 350 hectòmetres cúbics, que justifiquen la necessitat d'extremar les mesures per proveir nous recursos hídrics dins de les conques internes catalanes (dessaladores, interconnexió de xarxes de subministrament, etc.) i recórrer als recursos exteriors. En concret, el Pla Hidrològic Nacional preveu el transvasament des de l'Ebre fins a la regió de Barcelona de 180 hectòmetres cúbics, mentre que descarta una transferència des del Roine, com la que proposava la Generalitat.

"En principi, l'aigua de l'Ebre entrarà a Barcelona per una canonada de 2,4 metres de diàmetre i 22 quilòmetres de longitud, considerada des d'alguns sectors com una obra faraònica i sense gaire sentit".

L'entrada de l'Ebre a Barcelona
Però, per on arribaria l'aigua de l'Ebre a Barcelona? L'entrada d'aquest cabal es faria en principi a través d'una canonada ara poc utilitzada, el "tub de 2,40" d'Abrera. Si es porta a terme el transvasament, per fi es podria treure tot el partit a aquest aqüeducte subterrani, una impressionant canonada de 2,4 metres de diàmetre per 22 quilòmetres de longitud i l'elevat cost de la qual (16.840 milions de pessetes) ha fet que sigui considerada per alguns sectors com una obra faraònica i sense gaire sentit.
Aquesta conducció es va acabar de construir el 1994 i la seva missió era portar aigua de bona qualitat del Llobregat des de la potabilitzadora d'Abrera fins a la xarxa de distribució a Sant Joan Despí. La seva finalitat era, doncs, dotar Barcelona d'una nova garantia de subministrament. Això no obstant, el tub entre Abrera i Sant Joan Despí està infrautilitzat. Té una capacitat per transportar 6 metres cúbics per segon, però només de 0,3 metres cúbics de segon a 1 un metre cúbic a diversos municipis del Baix Llobregat.
La previsió concreta és que el transvasament de l'Ebre transporti l'aigua a la potabilitzadora d'Abrera (al Llobregat), que seria l'epicentre de distribució a la regió metropolitana de Barcelona. La porta d'entrada concreta a Barcelona seria la canonada de 2,40 metres de diàmetre, que ara només serveix a alguns municipis del Baix Llobregat (Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Corbera, Molins de Rei, Pallejà, el Papiol i Sant Vicenç dels Horts), abans de finalitzar en el dipòsit de la Fontsanta (Sant Joan Despí). Aquest tub, en canvi, a penes ha servit fins ara a la ciutat de Barcelona, que ha continuat usant preferentment aigua captada a Sant Joan Despí. El tub només proporciona aigua a Barcelona quan es paralitza la potabilitzadora de Sant Joan Despí, a causa d'episodis de contaminació del riu o males condicions de l'aigua, que obliguen a recórrer al cabal alternatiu d'Abrera.
El tub de 2,40 metres de diàmetre va ser ideat al seu dia com a possible punt d'entrada de l'Ebre a Barcelona -per això les seves dimensions- i també per obtenir una garantia de subministrament addicional al de la potabilitzadora de Sant Joan Despí, que subministra aigua a Barcelona.
Els experts, conscients de la fragilitat del sistema, recomanen fer un ús més acurat dels recursos disponibles. L'estalvi, la reutilització dels cabals o l'aprofitament de les reserves subterrànies ara desusades són algunes de les polítiques recomanades. En aquest capítol també té un paper important la reparació de les fugues. L'empresa Agbar calcula que entre un 6% i un 7% de l'aigua es perd a l'àrea de Barcelona per les fugues, si bé aquests percentatges són molt més importants en altres xarxes pitjor gestionades.

"Prop de la meitat del que acaba pagant l'usuari correspon a tributs i taxes".

Els preus més alts
Un instrument clau per fer una gestió adequada de l'aigua són les campanyes d'estalvi. I d'això els barcelonins en saben molt, com demostren les estadístiques. La població ja ha après a fer-ne un ús més racional. El consum global metropolità continua descendint (250 milions de metres cúbics l'any 2000). Això no obstant, la dotació per càpita es manté en 135 litres per persona i dia, davant dels 164 litres de la resta de Catalunya.
La població de Barcelona, mentrestant, paga el preu més car de tot Espanya pel rebut de l'aigua, segons recull el Pla Hidrològic Nacional (PHN). El preu mitjà a la capital catalana és de 211 pessetes el metre cúbic; és a dir, un 73% més que a Madrid (122 pessetes) i el doble que en altres grans ciutats com València, Sevilla o Bilbao.
L'anàlisi dels preus de l'aigua a les ciutats espanyoles mostra una enorme disparitat en les tarifes. Després de la capital catalana, els preus més alts corresponen a Las Palmas (204 pessetes el metre cúbic), Múrcia (191), Alacant (132) i Còrdova (127). Altres grans capitals espanyoles, com València, Sevilla o Bilbao, tenen preus que oscil.len entre 114 pessetes i 99 pessetes (vegeu el gràfic).
La clau que explica l'alt preu de l'aigua a Barcelona és el fet que els usuaris paguen un tribut amb el qual es financen obres hidràuliques que serveixen per sanejar i depurar els rius. Aproximadament la meitat del que acaba pagant l'usuari correspon a tributs i taxes. A més, el preu de l'aigua penalitza els consums excessius. En moltes ciutats d'Espanya no existeix el tribut i de vegades les plantes depuradores han estat costejades per l'Administració central i no per l'usuari a través del rebut. Un fet que encareix el preu de l'aigua a Barcelona és que el rebut incorpora una taxa aliena al cicle de l'aigua, com ara el tractament de les escombraries i el del clavegueram.
El fort encariment enregistrat a la dècada dels noranta va ser degut a la introducció del cànon d'infraestructures hidràuliques, que va motivar una llarga "guerra de l'aigua" per 70.000 famílies que van deixar de pagar el rebut. Un principi d'acord entre l'Agència Catalana de l'Aigua i les entitats veïnals va permetre moderar les pujades fins a ajustar el rebut de tal manera que les pujades per al període 1990-1999 han quedat igualades a l'increment de l'IPC anual.

"Un instrument clau per fer una gestió adequada de l'aigua són les campanyes d'estalvi. I d'això els barcelonins en saben molt.
La dotació per càpita és de 135 litres per persona i dia davant dels 164 litres de la resta de Catalunya".

El tresor del subsòl de Barcelona
L'Ajuntament de Barcelona ha descobert, a més, el fabulós tresor que representen els cabals subterranis de la ciutat de Barcelona per ser utilitzats en diversos usos (com ara el reg de parcs i jardins, el proveïment de fonts i la neteja de carrers). Aquests recursos permeten evitar haver de recórrer a recursos que cal potabilitzar -amb la qual cosa s'aconsegueix una notable reducció de costos econòmics-, ja que es destinaran a tasques que no necessiten un nivell de sanejament tan exigent. Històricament, la ciutat de Barcelona tenia pous que utilitzava per a diversos usos, cosa que feia que el nivell dels aqüífers estigués baix. El problema es va suscitar quan en els anys seixanta i setanta es van bastir edificacions amb diverses plantes subterrànies alhora que es va deixar d'extreure cabals perquè estaven salinitzats o contaminats. La conseqüència va ser una elevació del nivell d'aquests aqüífers i la inundació de pàrquings i plantes subterrànies.
El programa municipal per aprofitar l'aigua del freàtic pretén utilitzar un 25% del total dels recursos aprofitables en el subsòl urbà (2,5 hectòmetres cúbics sobre els 10 hectòmetres existents). Entre les diverses actuacions previstes, destaca el proveïment d'aigua per a la muntanya de Montjuïc -fonts, neteja, reg de jardins- a partir del cabal que hi ha en el subsòl del Liceu -set litres per segon- i dels voltants de l'estació de metro de Poble-Sec -vint litres per segon-). Per al període 2000-2003, s'espera servir d'aquesta manera la zona del Jardí Botànic, els Vivers de Tres Pins, l'entorn del Palauet Albéniz, el Teatre Grec, la zona del Palau Nacional i l'avinguda de l'Estadi. De la mateixa manera, està previst ampliar el reg de les zones verdes del front litoral del Poblenou i estendre'l cap a la zona del Parc de la Ciutadella a partir de l'aigua del subsòl a la zona de l'estació de metro d'Alfons el Magnànim.
Finalment, las diverses administracions tenen previst reutilitzar els cabals sanejats a la futura planta depuradora del Prat. En aquest cas, l'aigua tractada podria ser destinada a usos industrials, a regs o a realimentar la reserva subterrània del Delta. Una altra solució prevista és bombejar-la aigües amunt del Llobregat, cosa que permetria dotar el riu d'un major cabal ecològic en el seu tram final.
L'entrada en funcionament de la depuradora del Prat permetrà banyar-se en la fins ara contaminada platja. Un gran emissari submarí vertirà les aigües residuals mar endins, enlloc de fer-ho directament al riu o a poca distància de la costa. Així, la platja del Prat de Llobregat hauria de desaparèixer com punt negre l'estiu del 2002.

 


L'expansió d'un urbanisme basat en la caseta amb jardí està disparant els consums als municipis situats al voltant de Barcelona.