Glossar la figura de Joaquim Homs és una feina complexa. En primer lloc, per l'abundant producció del compositor: amb paciència s'ha aconseguit classificar més de 200 obres. En segon lloc, el fet que una gran part d'aquestes, en especial les simfòniques, no s'ha estrenat. En tercer lloc, el seu capteniment com a capdavanter i explorador de les formes musicals, ja que, avançat al seu temps, tant a l'oient com al comentarista els falta perspectiva per situar la seva obra.
Joaquim Homs va veure estroncada la difusió de la seva producció per la Guerra Civil. L'any 1939 la Societat Internacional de Música Contemporània li programava el seu Duo per a flauta i clarinet. Després d'un expedient intern de la companyia de petrolis on treballava d'enginyer, va ser traslladat tres anys a València, fet que el va allunyar del medi musical, on començava a ser reconegut. En ocasió dels seus noranta anys, els programadors del país van començar a fer-li cas. Ara, el 21 d'agost proper complirà 95 anys. Confiem que aquesta fita sigui el començament d'un autèntic "Any Homs".
Homs, que va fer la carrera de violoncel·lista, va començar a compondre amb total llibertat. Se'l podria qualificar com a músic atonal, o sigui, que no componia sobre un to musical prefixat. Deixeble de Gerhard -que a la vegada ho va ser de Schönberg, formulador del serialisme-, va acabar acceptant els postulats, adaptats a la seva manera personal, d'aquesta doctrina musical que ell va rebatejar com a "dodecatonisme", que basa la composició en una sèrie de dotze tons en una seqüència, lliure en el plantejament però rígida en la successió. Homs es va llançar de cap en aquesta autolimitació perquè, segons cita de Strawinsky el seu biògraf Josep Casanovas, "com més vigilat es troba l'art, més limitat i treballat, més lliure és" i com a sortida a l'angoixa del "tot m'és permès" abans de compondre.
Homs ha estat marcat per la desaparició el 1967 de la seva esposa, Pietat Fornesa, pintora exquisida, amb qui va bastir una mena de petit paradís sempre evocat en la seva obra fins a fer seu, amb els anys, un dels sentiments de Rabindranath Tagore que ha musicat: "La pena del meu cor ha esdevingut pau / com el capvespre entre els arbres silenciosos". També ha dedicat bona part del seu temps a biografiar i a difondre l'obra de Robert Gerhard, sens dubte el compositor català més important del segle XX. Cal esmentar el respecte amb què veuen l'obra d'Homs els altres compositors, que li reconeixen la coherència compositiva, el mestratge i el fet de ser una veu dialogant.
Ja en els anys setanta en un reportatge a Tot art, un dels primers espais culturals televisius, es parlava dels tres compositors catalans de més pes: Mompou, Montsalvatge i Homs. Un compositor variadíssim dins la seva homogeneïtat: hi ha peces de contingut dens i altres, com ell mateix explica, que són una simple successió de sons que troba plaents. El seu gran talent i la sinergia que li ha donat la seva carrera d'enginyer s'aprecien especialment en les adaptacions d'una obra original a d'altres instruments o formacions. Per sort, una sèrie d'intèrprets de qualitat ens l'han destriat i atansat. Ara cal trobar el director que se n'enamori i ens doni i gravi la seva obra simfònica.