Una vella passiˇ que es renova

El CongrÚs Internacional suposa una gran oportunitat per aprofundir en la hist˛ria de les prolongades relacions de Barcelona i de tot Catalunya amb el flamenc.

Retrat de maduresa de
Carmen Amaya.

Manuel Ortega  

Les primeres dades fidedignes de l'arribada d'artistes flamencs a Barcelona i de locals que oferien les seves actuacions són de la segona meitat del segle XIX, tot i que hi ha indicis d'activitat anterior. La relació històrica de Barcelona amb el flamenc és, doncs, ja llargament centenària, i ha estat, a més, contínua i fructífera.

En les dues últimes dècades del segle XIX les tres primeres del XX, Barcelona es converteix en un dels primers enclavaments flamencs de tot Espanya. És una de les ciutats que tenen més locals flamencs i que presenten més actuacions, i pràcticament tots els grans hi actuen: Don Antonio Chacón, Manuel Torre, Niña de los Peines, Macarrona, Malena, Ramón Montoya, Manuel Vallejo, Vicente Escudero, Sabicas, Pepe Marchena, Cepero, Escacena, Estampío, Pepe Pinto, Pastora Imperio...

La febre flamenquista que viu Barcelona també s'estén a la resta de Catalunya. Tarragona, Lleida, Sabadell, Sant Cugat, Girona, Cornellà, Santa Coloma de Queralt, Sant Adrià i Manlleu, entre d'altres poblacions, passen a formar part de l'itinerari vital del flamenc.

De manera paral.lela, un notable nombre d'escriptors, pintors, escultors i músics s'hi aficionen i el prenen com a font d'inspiració per a les seves obres i creacions. Sorgeixen també els primers artistes flamencs catalans, d'entre els quals sobresurt molt especialment la irrepetible i genial Carmen Amaya, i s'hi estableixen definitivament el guitarrista Miguel Borrull, figura destacada d'una impagable nissaga de guitarristes i bailaores, Juanito el Dorado, El Cojo de Málaga, Niña de Linares o Vicente Escudero. No podem oblidar, d'altra banda, que Catalunya compta amb els seus propis estils de rumba i de garrotín, el vell de Lleida.

Pastora Imperio,una de les artistesque va actuar a la Barcelona dels anys 30, quan la ciutates converteix en un dels primers enclavaments flamencs d'Espanya.

Manuel Ortega  

En les dècades dels quaranta i cinquanta seran els artistes de l'anomenada òpera flamenca els que mantindran encesa la flama flamenquista a Catalunya i nous creadors s'hi establiran: José Beltrán, Niño de Vélez, a Cornellà, i Manuel Ávila, a Badalona, creadors respectivament d'una malaguenya i d'una murciana. En els anys seixanta apareixen les primeres penyes flamenques, i els artistes de l'emigració (Jiménez Rejano, Manuel López, Andrés Márquez, José Miguel Cerro, Cumbreño, El Chano, Tío Remolino, Niño de la Rambla, José Ferrón, Antonio Peña, Ricardo Peñuela, La Cali...) vivifiquen novament el flamenc, alhora que dos excel.lents mestres, Flora Albaicín i José de la Vega, obren les seves escoles de ball, en les quals s'han anat formant gran part dels artistes catalans actuals: Mónica Fernández, J. Manuel Huerta, Rafael Martos, Susana Escoda, Rosana Romero, Toni Moñiz...

Catalunya ocupa avui dia un lloc molt destacat en el panorama del flamenc. Compta amb una magnífica generació d'artistes (Mayte Martín, Ginesa Ortega, J. M. Cañizares, Duquende, Miguel Poveda, Chicuelo, Manuel Calderón, Miguel de la Tolea...) i cada dia és més gran el nombre de joves que escullen el flamenc com a forma d'expressió artística personal, cosa que permet afrontar el futur amb esperança.


Interès creixent
El flamenc, a més, aixeca novament passions a Catalunya. Cada vegada interessa a més persones. Cada vegada són més els escenaris i més nombrosos els públics que s'hi reten. Ha sabut mantenir el seu públic clàssic i incorporar-ne un de nou que s'hi apropa amb esperit obert, considerant-lo un art molt especial i una de les músiques més originals de la cultura occidental. Comença a deixar de ser infreqüent que estudiants universitaris l'escullin com a tema de treball o anàlisi. Ha tornat, en fi, a ser motiu d'inspiració per als artistes plàstics, és inclòs en programacions culturals i forma part de l'oferta general d'espectacles.

No obstant això, l'estat actual dels coneixements sobre el binomi Catalunya - flamenc continua sent insuficient; no és tan satisfactori com voldríem, tot i que els últims anys s'ha avançat espectacularment en el seu estudi i han estat publicats aclaridors treballs sobre la qüestió molt documentats. És, doncs, convenient, fins i tot necessari, incentivar la investigació, la documentació, l'anàlisi i el debat d'aquesta relació, de la seva història, evolució, present i futur.
Amb aquest propòsit, l'Ajuntament de Barcelona, a proposta de la Federació d'Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC), va presentar la candidatura de Barcelona per organitzar aquest any 2000 la vint-i-vuitena edició del Congrés Internacional d'Art Flamenc, la reunió més important d'estudis i debats sobre aquest art que anualment acull una ciutat diferent i a la qual assisteixen estudiosos, crítics, artistes i aficionats, tant espanyols com estrangers.

Mayte Martín al Palau de Sant Jordi,el juliol de 1999.

Pere Virgili  

En el congrés celebrat el 1998 a Lucena (Còrdova), ja es va presentar la candidatura barcelonina, que va ser acollida molt favorablement, i l'aprovació definitiva de la qual va quedar supeditada a la presentació dels objectius, continguts i programació preliminar en l'edició següent. En aquesta, celebrada a San Fernando (Cadis), la candidatura va ser ratificada per aclamació. Així, doncs, Barcelona acull durant el mes de setembre l'esmentat congrés, que, sens dubte, impulsarà decididament els estudis i coneixements dels esdeveniments del flamenc a Catalunya.

No és sobrer fer ressaltar la notable participació de representants del món del flamenc en aquest tipus de fòrums, amb més pes específic i més significació cada nova edició celebrada. Actualment la delegació catalana és sempre una de les tres més nombroses. La puixança actual del flamenc a Catalunya troba així correspondència en el fòrum d'estudis flamencs més important.

No és la primera vegada que aquest esdeveniment se celebra a Catalunya. Anteriorment l'Hospitalet, el 1986, i Santa Coloma de Gramenet, el 1995, el van acollir amb resultats molt positius. Els congressistes que hi van assistir guarden de totes dues edicions un bon record, cosa que ha afavorit la candidatura de Barcelona. També ha estat afavoridor el suport exprés i entusiasmat de destacats artistes, periodistes i crítics de flamenc, els quals, de manera unànime, coincideixen a destacar tant la importància del congrés com la bondat de Barcelona, la seva vinculació amb el flamenc, el seu cosmopolitisme i les seves potencialitats innovadores.

Una sessió a l'escola de José de la Vega.

Enrique Marco  

Per a les persones vinculades al món del flamenc a Catalunya, la celebració del Congrés d'Art Flamenc suposa un repte i un fet d'importància capital. Per afrontar-lo, l'organització s'ha marcat uns objectius altament ambiciosos, que podem sintetitzar en un de general: investigar, documentar, analitzar i debatre la relació de Catalunya i el flamenc, la seva història, evolució, present i futur. Molt probablement, el congrés marcarà un abans i un després en el coneixement d'aquests temes.


Àmbits d'estudi
No són poques les facetes que requereixen més investigació i documentació, susceptibles d'anàlisi i de debat. Es poden esmentar, a títol merament enunciatiu, la determinació de les característiques expressives i els matisos particulars del flamenc a Catalunya; l'origen, l'evolució i les característiques de la rumba catalana i el garrotín lleidatà; les possibles interrelacions entre les havaneres i el flamenc -molt especialment pel que fa als tangos i els cantes flamencs d'anada i tornada-; la vida, l'obra i les aportacions dels artistes flamencs catalans; el paper desenvolupat per les discogràfiques en la seva primera època, i la influència que el flamenc ha tingut en l'obra d'artistes d'altres disciplines -pintura, escultura, música, literatura…-, com ara Rusiñol, Manolo Hugué, Pedrell, Robert Gerhard o Anglada Camarasa, per citar-ne solament uns quants.

Ginesa Ortega en una actuació al terrat de la Pedrera.

Enrique Marco  

Diversos estudiosos han elaborat comunicacions sobre algunes d'aquestes qüestions, les quals esperem amb interès. Tant de bo s'hi posin també més investigadors, i no exclusivament de Catalunya. Les sessions del congrés ofereixen, sens dubte, un marc excel.lent per a la presentació d'aquests treballs, de les seves anàlisis i conclusions, en línia amb el que ja ha succeït en el de Santa Coloma de Gramenet, on es van presentar diversos treballs sobre el tema ben documentats i interessants, molt especialment els dels professors Eloy Martín i Rafael Núñez.

Per la nostra banda, sense cap ànim de mediatitzar els debats congressuals, però sí d'animar-los, volem detenir-nos breument en alguns dels temes que considerem d'interès especial i susceptibles de discussió.


El garrotín de Lleida
Cabañas Guevara escriu: "A Tarragona, gitanos i flamencs; a Lleida, gitanos i flamenqueria nadiua, que es desbordava quan arribava carnestoltes, envaint l'envelat i ballant garrotins impúdics, que la ciutat presenciaria, sota la clandestinitat dels dominós i els antifaços, i a Girona, més gitanos que arribaven fins als carrerons lascius del Garrigal figuerenc".(1)
El tema del garrotín lleidatà ens planteja una sèrie d'atractius interrogants i demana un estudi urgent, rigorós i documentat, sobre el seu origen, evolució, característiques i possible influència en el que avui considerem flamenc. Diversos tractadistes i escriptors a més de Luis Cabañas, com Hipólito Rossy, Puig Claramunt i José Agustín Goytisolo, han opinat que el garrotín és una creació dels gitanos lleidatans. García Lorca va sentir-hi curiositat i va expressar públicament el seu interès per conèixer-lo. La periodista Irene Polo, en un article sobre Pastora Imperio, intercala el paràgraf següent:

Duquende

Colita  

"Aquí mateix a Catalunya, característicament antípoda de la resta d'Espanya, es feia flamenc. A Lleida, província agrícola, els pagesos tocaven la guitarra quan sortien a prendre la fresca, les nits d'estiu, i quan s'apropaven al foc durant les vetllades d'hivern, cantant aquells laments plens de tendresa i de madrigals. A la plaça, els gitanos ballaven el garrotín, la dansa flamenca més castissa, filla de Lleida i també d'aquest deliciós últim mig segle."(2)

Rossy escriu que "en els primers anys d'aquest segle, va fer furor el garrotín, un nou cant flamenc en mode major sobre un ritme binari que va passar del tablado al teatre i de tots dos al carrer, fins a arribar a cantar-lo les minyones mentre rentaven els plats". També afirma que "el ritme del garrotín té alguna cosa de sardana i poc de flamenc, i pel que fa al flamenc, recorda a la farruca. Però té certa gràcia, el garrotín, amb el seu fort aroma hispanoamericà". I en relació amb el tema del nostre interès diu que és, segons sembla, "creació gitana; més concretament, dels gitanos que vivien al barri del Cañaret de Lleida i la ciutat de Valls, de la província de Tarragona".(3)

Juan Manuel Cañizares

Colita  

Per la seva banda, Cabañas Guevara torna a insistir sobre el tema en una altra obra seva: "Cap a 1909, i en el Tívoli, va sorgir, morena i graciosa, La Gitana Dora, amb el garrotín, la dansa gitanesca, tant de l'Albaicín com de Lleida, adaptant al ball la lletra, que es va apoderar de la ciutat:

"Con el garrotín
con el garrotán
a la vera, vera,
a la vera, van."(4)

Els gitanos de Lleida es reclamen creadors del garrotín, i els més vells recorden encara que es cantava tot l'any. Evoquen també que per Sant Joan la festa prenia un aspecte especial: "A la plaça del Dipòsit es feia una foguera i els pagesos hi portaven coca de Sant Joan i garrafes de vi dolç i moscatell, que es repartien a tothom", recorda Antoni Salazar.(5)
Després, paios i gitanos baixaven pels carrers neuràlgics de Lleida fins a arribar a la plaça de Sant Joan, on es concentraven novament, entonant les lletres dels garrotins. "Els més agosarats -continua Salazar- encara anàvem al riu a banyar-nos i, just a trenc d'alba, pujàvem al castell per veure sortir el sol."(6)

El garrotín és considerat pels gitanos lleidatans el ball més important de la Lleida del començament del segle XX, tot i que el seu origen és molt anterior i la forma de ballar-lo tenia clares reminiscències de ball de guerrers. Aquells garrotins, que es ballaven a la Lleida carrinclona,(7) es cantaven en català:

Miguel Poveda

Antonio Narvaez  

 


"El garrotín és de Lleida
que volta per tot lo món,
i ha arribat a Barcelona,
i encara marca Colom."(8)

 


Després de la Guerra Civil, i per raons àmpliament conegudes, les festes dels garrotins van continuar de manera molt íntima i clandestina a les tavernes. Salazar recorda que "n'hi havia unes quantes, la Bodega del Rialto, la dels Joglars, la de la Sabaleta, el teatret de La Violeta; jo encara vaig tenir la sort, molt jove, de pujar a l'escenari a cantar garrotins".(9) Aquests garrotins primitius i els seus ritmes han pogut subsistir fins avui gràcies a la tasca de conservació i de recuperació, desenvolupada per Carles Juste, Beethoven, i pel Marqués de Pota.

Sigui com vulgui, queden pocs dubtes que el garrotín, com a cante i com a ball flamenc, ha gaudit d'una acceptació especial a Catalunya i ha tingut particularitats específiques. Carmen Amaya, inoblidable sempre, cantava amb gràcia inconfusible un garrotín de sabor sud-americà, afirma Hipólito Rossy, que és diferent del que es va prodigar a principis de segle en altres zones. Sí que hi ha coincidència que la màxima intèrpret del garrotín, pel que fa a ball, ha estat ella. I també que Vicente Escudero, tan vinculat a Catalunya, el va refinar al seu estil.

Sobre la rumba
Els gitanos lleidatans també reclamen la paternitat de la rumba catalana, segons la següent evolució seqüencial: a les últimes dècades del segle XIX cantaven un ritme arrumbat, sobre la base d'una espècie de vals. Les primeres dècades del segle XX constitueixen l'edat d'or dels balls populars lleidatans: sandó, garrotins, ball de la cabra, farruques... Els membres de la primera generació de carrinclons de Lleida ja treballaven donant caràcter de rumba a ritmes d'origen afrocubà, creant el repertori més antic de rumba catalana coneguda; els anys quaranta continuen cultivant la rumba i neix el costum de fer una rumba nova en cada casament gitano, ara ja en castellà, tot i que amb alguna excepció, com ara la Rumba del Tocineta:

Manuel Calderón

Carlos Arbelos  

"Los contaré una història,
història que va passar,
d'un gitano que va vindre,
d'un gitano català.
"Va vindre de Barcelona
i a Lleida es va quedar,
va demanar una gitana
que li deien la Pilar,
d'una família de Lleida,
la família Salazar." (10)

 

 



Amb una altra rumba vella i popular abans de la Guerra Civil, Soledad i Dolores Pubill reten un homenatge al seu pare, Enric el Parrano, al seu oncle Pepe i al seu padrí Manel, el vell Parrano,(11) a més d'afirmar la naixença lleidatana de la rumba:

El Farruquito al teatre Poliorama, el 1999.

Pere Virgili  

 

 

"La rumba va nàixer a Lleida,
descendenta del sandó,
la cantava el vell Parrano,
la ballava el Gafarró.
"I aquestes rumbes de Lleida
que volten per tot el món,
arriben a Barcelona
i ens donen la raó."(12)

 

 


Per part nostra, no entrem en la qüestió; la deixem oberta al debat i a posteriors investigacions.

Francisco Hidalgo Gómez


notes:
(1). Cabañas Guevara, Luis. Biografia del Paralelo, Ediciones Menphis, Barcelona, 1945, p. 30.
(2). A Mirador, 12/6/30.
(3). Rossy, Hipólito. Teoría del cante jondo, Credsa, Barcelona, 1996, p. 281.
(4). Cabañas Guevara, Luis. Cuarenta años de Barcelona, 1944, p. 236.
(5). És president de l'Associació Cultural Gitana de Lleida. Juntament amb
l'historiador i educador social Manel Ponsa ha iniciat una investigació sobre el tema, recuperant textos manuscrits i valent-se de la tradició oral. Un primer fruit d'aquest treball és el disc Rumbes velles i noves de Lleida. De la prerrumba del s. XIX fins ara -Rec Records- del grup La Violeta, que conté, a més d'alguns temes més moderns, el Garrotín Viejo de Lérida, el repertori més antic de rumba catalana del qual es té notícia, molt interessant, i un ritme arrumbat de la Lleida del segle XIX (arrumbament sobre una mena de vals), troballa sorprenent. Així mateix, conté un fullet amb les lletres i dades i fotografies de gran interès.
(6). Descobrir Catalunya, El bressol de la rumba catalana, núm. 13, setembre de 1998.
(7). A Lleida s'afirma que "carrincló" és un mot d'origen gitano que vol dir "boig", "bohemi". En alguns balls populars, els qui ballaven adoptaven postures grotesques, de "boig", amb l'objectiu de provocar el riure entre els espectadors. Els gitanos deien: "Éste hace el carrincló". La paraula va caure bé. Així expliquen alguns testimonis que va néixer, abans de la Guerra Civil, l'expressió "Lleida carrinclona".
(8). Estrofa del Garrotín Viejo de Lérida, enregistrat pel grup La Violeta.
(9). Descobrir Catalunya, art. cit.
(10). Inclosa en la gravació esmentada en la nota 5. Curiosament, les veus que l'han gravada són de nebots del Tocineta.
(11). El primer cantava, el segon era guitarrista i al tercer, que cantava i tocava la guitarra, popularment se li atribuïa la invenció del garrotín.
(12). Inclosa igualment en la gravació ja esmentada. Les dades i lletres figuren en la carpeta d'aquest disc compacte.