Vicente Escudero, testimoni d'una Ŕpoca

A la Plaša Reial hi va passar els seus ˙ltims anys una de les figures mÚs singulars de la hist˛ria del flamenc, que va delimitar amb precisiˇ les maneres de ballar de l'home i de la dona.

Escudero en un dibuix de
Van Dongen publicat a "Mirador" l'octubre de 1929.

AHCB  

Vicente Escudero Uribe, nascut a Valladolid el 1892 i mort a Barcelona el 1980, va ser testimoni i alhora protagonista d'una època clau de l'art flamenc, al qual va fer aportacions molt notables. Personatge intuïtiu, creador, polifacètic, avantguardista, sempre inquiet i inconforme, no es va limitar a ser una figura destacada del ball i de la dansa flamencs, sinó que també va teoritzar i defensar les seves opinions amb passió. El seu Decálogo del baile flamenco és una referència obligada per a qualsevol bailaor de debò.

Durant la seva primera etapa vital i artística, Escudero va ser un autèntic autodidacte que va assajar totes les maneres possibles de sufocar la seva passió pel flamenc i arribar a ser un bailaor de reconegut prestigi. Al seu llibre autobiogràfic Mi baile ens explica episodis, vivències i anècdotes que ho confirmen:

El "bailaor" i els gitanos de Granada, el 1935.

AHCB  

"Vaig començar a ballar a Valladolid, la meva ciutat natal (...). La meva infantesa va transcórrer entre gitanos. Els primers redobles produïts pels meus peus els vaig sentir en una boca de reg. Em va agradar tant que passava el dia corrent d'una a l'altra per comprovar els diferents sons. A la vora del riu Esgueva hi havia un arbre que un vendaval havia fet caure feia molts anys i que travessava el seu llit. Vaig continuar les meves experiències damunt seu."
Els primers passos artístics els fa en casaments, batejos, trens i festes familiars, fins a arribar a ballar amb guitarra tot i no estar enterao, però ja sap penetrar en el públic. Es trasllada a Granada per aprendre els balls dels gitanos del Sacromonte i als disset anys es fa un vestit de bailaor; després busca feina als cafès cantants. Entra en el Café de la Marina, on guanya quatre pessetes, però en tots els locals s'hi està poc temps per la seva falta de coneixement de l'estructura dels balls i la seva debilitat amb el compàs. Després del Café del Brillante de Santander arriba al Café de las Columnas de Bilbao, on té la sort de conèixer el qui serà el seu gran mestre i amic.


Un jove "enterao"
Antonio el de Bilbao domina les escoles d'El Jorobao de Linares i del sevillà Miracielos, a més dels balls creats per ell. Transmet tota la seva saviesa i tècnica a Vicente, fins que el jove es converteix en un enterao que troba en aquests balls la materialització dels seus somnis i il.lusions, el sentit de tots els seus esforços, l'eco d'aquells talonejos, redobles i puntejos que donava amb les xapes metàl.liques, i que tants esbroncs i multes li van costar. Amb la Farruca y tanguillo que li prepara el seu mestre recorre tot Espanya. Quan és cridat al servei militar, rebutja acudir-hi i s'exilia un any a Portugal. Després se'n va a París per començar una fructífera etapa artística i connectar amb la bohèmia i la intel.lectualitat d'aquells anys d'avantguardes.

El 1920 guanya el Concurs Internacional de Dansa que organitza el teatre de la Comèdia de París, debuta al teatre Olympia i presenta amb gran èxit el seu Recital de danzas españolas a la sala Gaveau, l'espai de concerts més distingit de la capital francesa. El 1926 Manuel de Falla li encarrega el muntatge d'El amor brujo per a l'emblemàtic Trianon-Lyrique de París. Torna a Espanya tres anys més tard, amb Carmita García com a parella artística, i actua a Madrid, Valladolid, Bilbao, Saragossa i Barcelona, on presenta els seus Bailes de vanguardia al teatre Novedades. Se'n va als Estats Units i l'Argentina, i a Nova York obté un clamorós èxit del qual es fa ressò la premsa europea. Tot seguit repeteix triomfs en diverses ciutats dels Estats Units, del Canadà i de Cuba.


El misteri de l'art flamenc
El Círculo Mercantil de Valladolid li ret un càlid homenatge amb l'assistència de les personalitats més distingides de la ciutat i paisans il.lustres. Després d'una gira per Amèrica, el 1934, estrena al teatre Español de Madrid una nova versió d'El amor brujo, actuant com a Carmelo, i La Argentina encarna Candela; Pastora Imperio, Lucía, i Miguel de Molina, l'Espectro. El mateix any fa dos concerts a Valladolid i, passada la Guerra Civil, actua amb Carmita al Palau de la Música de Barcelona. Al teatre Español de Madrid hi balla per primera vegada La Siguiriya, i el 1946 l'Institut Britànic de Madrid li ofereix un homenatge en el transcurs del qual imparteix una conferència il.lustrada, titulada El misterio del arte flamenco, que repeteix en el Casal del Metge de Barcelona.

Escudero i Carmita a Mont-real, el 1933.

AHCB  

Una altra conferència, realitzada en l'Ateneo de Madrid el 1949, té un gran ressò en el Madrid de la postguerra. Amb ell intervé Carmita, i tots dos canten i ballen acompanyats per la guitarra clàssica de Carlos Manuel Carrión i la flamenca de Vargas Araceli. Actua una altra vegada a París, a la sala Pleyel. Torna a la capital francesa el 1954 amb la seva inseparable Carmita, amb un nou espectacle en el qual també actuen Juan Varea, Pepe de la Matrona, Andrés Heredia, Perico del Lunar, Rosa Durán, Rafael Romero..., amb decorats de Capuletti. I continua alternant actuacions als Estats Units, Cuba, Espanya, Àfrica i diversos països europeus, fins que la mort de Carmita el sumeix en una forta depressió. Una vegada recuperat, fa algunes actuacions a Madrid i Barcelona amb María Márquez de parella, Jarrito com a cantant i Andrés Batista de guitarrista.

Escudero
amb el ballarí Ellis Gold
a Nova York, el 1935.

AHCB  

El 1965 reapareix a Madrid, fa una gira per Europa, i ja a Espanya cal destacar l'actuació al teatre Marquina de Madrid amb Chaleco, Andrés Batista, El Perlo de Triana i Andrés Vázquez, i el poeta González de Hervás com a presentador. Des d'aleshores s'espaien les gires i actuacions. L'última, amb María Márquez de parella, la fa a Madrid amb 81 anys. Després rep nombrosos homenatges, entre els quals destaca el de 1974 en el teatre Monumental de Madrid, amb la convocatòria formada per Vázquez Díaz, Rafael Zabaleta, Pancho Cossío, Juan Calleja, Rafael Pana, Saura, Miró, Manrique, Miralles, Capuletti, Tàpies i fins a 25 personalitats més, i la participació de Pilar López, Antonio Gades, Luisillo, Rosa Durán, Rosario, Mariemma, etc.

Els seus últims anys els passa a Barcelona, vivint a casa de María Márquez, a la Plaça Reial, on munta una acadèmia. I així, entre les xerrades de cafè sobre temes taurins i flamenc, envoltat d'amics i records, mor el 4 de desembre de 1980. Les seves restes descansen al Panteó d'Homes Il.lustres del cementiri de Valladolid.


Puresa, sobrietat i homenia
El polifacètic Vicente Escudero va repartir la seva obra entre diverses disciplines. En el ball no es va limitar a copiar o imitar, sinó que, amb "el sentío bien abierto", recollia, aprenia, modificava i creava, inspirant-se en la realitat i el seu entorn. Coreografiava i escenificava les veritats i els somnis d'una època situada entre guerres; per això ballava al compàs d'una màquina, imitant amb els seus talonejos aquell voraç maquinisme que lligava les persones a una cadena de producció. I tot i que l'acompanyament musical dels seus espectacles l'ofereixen les creacions de l'escola nacionalista espanyola, molt en boga en aquells anys, el seu ball s'aparta de tot colorisme escènic i abandona les escenografies d'artifici per proposar un canvi, una nova manera d'entendre la dansa espanyola i el ball flamenc, més règia, més sòbria, lineal, de geometria pura, sense concedir res a la galeria. El seu ball s'inspira en el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, corrents innovadors que van més enllà de les formalitzacions. Escudero recull la força esquemàtica de Juan Gris, Picasso o Miró, i transforma el traç viril i ferm d'aquell art nou en moviments, bracejos i talonejos, a més de recollir-lo en el seu Decálogo com a far i guia de "tot el qui vulgui ballar amb puresa, sobrietat i homenia".

El ballarí va viure els seus últims anys a la Plaça Reial de Barcelona, on va fundar una acadèmia.

Manuel Ortega  

Així concebia el seu ball, entre els ecos del poble, tamisats per l'escola nacionalista, i el soroll de les màquines. Entre els roncs dels canons i la nova saba dels pinzells d'aquella bohèmia que s'obria camí a través del perfum del vi, l'escassetat i la fantasia creadora. I en aquell ambient també es va aficionar a la pintura, afició i passió que ja no l'abandonaria mai. Ell mateix confeccionava els cartells i dissenyava els figurins dels seus espectacles, i va exposar la seva Pintura que baila, el 1948, a la llibreria Clan de Madrid, editada en llibre per Afrodisio Aguado.

Va ser pintor, coreògraf, ballarí-bailaor, conferenciant, dissenyador, escenògraf i també cantaor. La seva veu, el seu coneixement de la mesura del compàs i el seu domini de les formes i estils flamencs van quedar reflectits en el disc Escudero. Antología selecta de cante flamenco auténticament puro, en què interpreta Soleá de Triana, Malagueña, Toná pequeña y grande, El garrotín del Tito-Tito, Martinetes, La caña y el polo del Fillo, Tientos perdidos, La debla de cambio, El afilaor (Chufilla), Rondella de Manuel Torre (Taranto), Jabera i Siguiriya grande, acompanyat a la guitarra per Ramón Gómez.


La proposta d'un congrés

Però no va ser solament un testimoni del seu temps, sinó també, en alguns àmbits, un profeta avançat a la seva època. Avui, a l'avantsala del XXVIII Congrés d'Art Flamenc, convé recordar que ja l'any 1959 publica a El Paso un manifest en què proposa la celebració d'un esdeveniment d'aquestes característiques, que torna a demanar en la carpeta del seu disc, afirmant que "el que hauríem de fer tots els interessats a aconseguir que l'art flamenc tingui més valor és organitzar un congrés amb la finalitat d'acabar amb la confusió latent que hi ha en aquests temps, ja que solament han de quedar els valors rítmics, estètics i plàstics amb tota la grandiositat que aquest art conté". Fins al 1969 no s'organitzaria el primer congrés, a Benalmádena.

Dos moments coreogràfics d'Escudero, reproduïts a la revista "Mirador".

Manuel Ortega  

Vicente Escudero va participar en una pel.lícula rodada al Museu d'Escultura de Valladolid, Fuego en Castilla, de 1957. Hi mostra la fermesa castellana i com encaixa perfectament en la sobrietat del seu ball. Un molí de vent com a simfonia de fons configura el marc per a una harmoniosa trobada entre la verticalitat i nuesa de la seva dansa i la rotunda senzillesa d'un paisatge ple de majestat. Va gravar també diverses entrevistes i classes de ball, explicant el seu Decálogo, les seves experiències artístiques i els secrets del món de l'espectacle.
Com a escriptor, Vicente ens brinda un magnífic llibre, del qual ja hem parlat, obra de fàcil lectura per la seva fluïdesa i gràcia narrativa, que documenta tota l'època de la dansa espanyola i l'etapa d'or del ball flamenc.

Escudero va tenir poques parelles artístiques. De les més importants només viu Rosario Calleja, que va acompanyar el mestre en les seves últimes gires. A María Márquez, que el va acollir a casa seva durant la seva prolongada ancianitat, l'hem perduda recentment. Antonia Mercé, La Argentina, i Carmita García van ser les seves grans parelles, amb les quals va viure molts moments de felicitat i també els més dolorosos. Quan preparava la seva gira per Amèrica i Europa després dels grans èxits amb El amor brujo, Antonia mor de sobte a Baiona, i a Vicente, que aleshores és a Espanya, només li queda el consol de dur-li un ram de flors a la tomba, acompanyat de Carmita.

L'altre cop, el més terrible, arriba quan el 1964 mor Carmita, la parella amb qui ha compartit més temps i èxits, que ha estat la seva companya sentimental durant quasi quaranta anys i de qui estava profundament enamorat. Escudero ja no va superar la seva pèrdua.


Una manera de concebre el ball flamenc
En el seu famós Decálogo del baile flamenco, Vicente Escudero proposa una manera de concebre el ball flamenc, de ballar en hombre, més que els principis d'una escola. Els bailaores que més han participat d'aquesta filosofia són Antonio Gades, José de la Vega i José Manuel Huertas.

La Compañía de Danza Merche Esmeralda al teatre Victòria, el 1996.

Pere Virgili  

 

"Afirmo que aquest duende del qual tant parlen erudits i profans és un mite que desapareix ballant amb sobrietat i homenia, i que es tradueix aleshores en el misteri que porta tot art", estableix Escudero. Els deu punts "als quals s'ha d'ajustar irremissiblement tothom que vulgui ballar amb puresa" són els següents:

1. Ballar en hombre.
2. Sobrietat.
3. Girar el canell de dins a fora, amb els dits junts.
4. Els malucs quiets.
5. Ballar asentao i pastueño.
6. Harmonia de peus, braços i cap.
7. Estètica i plàstica sense mixtificacions.
8. Estil i accent.
9. Ballar amb indumentària tradicional.
10. Aconseguir varietat de sons amb el cor, sense xapes a les sabates ni cap altre accessori.

Rafael Morales Montes