El triangle d'or del "cante" i el ball

Entre la Rambla, el carrer de Sant Pau i el Paral.lel van florir als anys trenta nombrosos locals que van atraure turistes, literats i artistes d'arreu del mˇn.

El Villa Rosa.

AHCB  

Els locals flamencs barcelonins van estar concentrats pràcticament en una única zona geogràfica que constituïa el triangle d'or del flamenc barceloní. El vèrtex base l'hem de situar al Portal de la Pau. Pujant per la dreta tenim el primer costat: la Rambla de Santa Mònica i la Rambla dels Caputxins. El segon costat no neix exactament en la mateixa plaça, però hi està molt a prop: el Paral.lel. El tercer costat, que tanca el triangle, és el carrer de Sant Pau, que va precisament des de la Rambla dels Caputxins fins al Paral.lel. Com a bisectriu, l'avinguda antigament anomenada García Morato, actualment avinguda de les Drassanes. Pocs barris de la geografia espanyola deuen haver tingut al mateix temps tants locals dedicats al flamenc; potser cap.

Fem un volt per aquesta zona a principis dels anys trenta i aturem-nos, encara que sigui breument, en cada un dels seus locals per conèixer-los. Entrant per l'Arc del Teatre ens trobarem de seguida amb el ja conegut Villa Rosa. Continuem endavant. Al carrer Guàrdia, al costat d'un local de la CNT, trobarem el local de Juanito el Dorado, un dels millors i amb més sabor; segons Sebastià Gasch, "sens dubte el millor". Va ser primitivament un clos tronat, cru i nu, amb quatre cartells de toros i un tabladillo en un racó; després, en vista de les grans possibilitats del local i per complaure la nova clientela que hi anava -turistes, literats i artistes-, Juanito va introduir-hi una sèrie de reformes, intentant millorar-lo. Van ser atracció principal del local durant un temps La Ciega de Jerez i les germanes Chicharra. Els cambrers hi alternaven el cante amb el servei. De vegades calia esperar que despatxessin un client perquè el cambrer pugés al tablado a cantar un parell de coples. D'altres, s'inter-rompia el cante perquè el parroquià volia aprofitar l'avinentesa per fer l'orni i anar-se'n sense pagar.

Va tenir temporades d'apogeu a la segona meitat dels anys vint, amb actuacions de pràcticament tots els artistes que participaven en els espectacles flamencs organitzats pel mateix amo en el Circo Barcelonés, que, evidentment, era també enclavat en el districte V, al carrer Montserrat. Entre d'altres, hi van actuar Cepero, Varea, Marchena, Niño de las Moras, Vallejo, Chacón, La Ciega de Jerez, les germanes Chicharra, Niña de los Peines, Niño de los Marianas, El Sevillano, Caracol i Manuel Torre, amic personal del guitarrista i empresari Carbonerillo.


Espanyolada i andalusisme autèntic
Davant del local del mallorquí van obrir La Nueva Pastora per fer-li la competència, en paraules de Gasch, "usant i abusant de tots els tòpics de l'espanyolada que el Villa Rosa va iniciar i on el pintoresquisme cridaner ha estat elevat a l'enèsima potència".(1)
Aquest local es va anomenar posteriorment La Feria. Endinsem-nos ara en el carrer Montserrat, artèria d'autèntic flamenquisme.

Una moderna actuació al Tablao Cordobés.

Enrique Marco  

A mà esquerra hi ha El Cangrejo Flamenco, en el número 9. Inaugurat cap al 1902 per Manolo González, va resistir el pas del temps mantenint-se dempeus i fins i tot reflorint esporàdicament. Va ser el lloc i centre de contractació de bailaores i cantaores per actuar en tota mena de juergues, en els grans esdeveniments dels dimecres en el Barcelonés, en els pobles i ciutats de Catalunya i fins i tot de la resta de la Península, o en qualsevol indret que es presentés. S'hi va establir, per exemple, El Gran Fanegas, "que es dol amargament al so de la guitarra de José Montesinos, que inventa ritmes obsessionants, ritmes que llangueixen, que sembla que estan a punt de caure, i que s'aixequen de cop i volta vigorosament…".(2)

Davant d'El Cangrejo Flamenco, en el número 12, hi ha el Bar Cádiz, popularment conegut com Casa el Apañao, local de la Peña Marchena. "Aquí, tota la saborosa imagineria de l'andalusisme autèntic -les parets recobertes de fotos de toreros cèlebres, el plec de telegrames que ressenyen les faenes més famoses dels ídols del moment, el cantaor i el tocaor, el taulell presidit per quatre frisos d'ampolles amb etiquetes meravelloses- crea una atmosfera propícia a totes les evocacions líriques."

El Bar Brasileño, de la Barceloneta.

AHCB  

Durant l'obscura postguerra va continuar sent lloc de reunió i trobada dels flamencs. L'any 1973 deixava d'existir. Josep Maria Carandell escrivia: "Popularment s'anomenava Casa el Apañao, i estava decorat amb cartells de toreros, però des de fa bastants anys el seu major interès va ser en la sala de ball, folrada de canyes, amb una orquestra de sis músics que feien torns -dos pianistes, dos saxos, dos bateries- i que feia molts anys que tocaven a la casa rumbes, boleros, fox de la postguerra fins al dia del tancament. Dos cartells ordenaven: 'Por disponer de orquesta a disposición del público, queda prohibido cantar y bailar flamenco y hacer palmas' i 'En este local no se puede bailar sin pareja ni formar pareja del mismo sexo'. Un guardià corpulent vigilava que es complissin aquestes ordenances, ficant la mà entre les cames dels homes per pessigar les cuixes de les dones, amb la qual cosa matava dos pardals d'un tret".(3)


De La Taurina al Nuevo Mundo
Anem ara a La Taurina, en ple carrer del Cid número 8 i al costat de l'eternament brillant Criolla. A les parets hi ha uns meravellosos cartells de toros. "N'hi ha un, una manola d'un linealisme clàssic i de proporcions perfectes de la qual diu Joan Miró que és tan bona com les verges de Rafael." Si s'estava de sort, s'hi podia trobar una joveníssima Carmen Amaya actuant amb el seu pare, El Chino, i la seva tia, La Faraona.

La Taurina el 1931.

AHCB  

Al carrer Nou, ens podem aturar uns instants en el Nuevo Mundo, "botiga de queviures regentada pel 'zenó Manolo', un meridional molt castís, i on us serviran productes andalusos típics i autèntics, de primera qualitat. Aquest racó ignorat és un dels llocs on es menja més bé de Barcelona. Prenem unes olives aliñás i un xato de la mançanilla més bona que es despatxa en aquestes latituds". Al carrer Sant Oleguer hi ha Granada en Cataluña, "on unes ampolles dins d'uns ampollers de fusta -això calma l'afany de sorpresa i de l'inesperat de l'estimat Miró-, una bóta de vidre en forma de dofí, una pintura ingènua de l'Alhambra i uns xatos amb ametlles torrades col.laboren a crear una atmosfera especial".

Un altre local, Casa José María, del carrer Espalter, és un dels "racons més insubornablement castissos del barri andalús de Barcelona". Hi van actuar a principis dels anys trenta la cantaora Maruja de Sevilla i la bailaora Encarna la Malagueña. El músic Pous, el pintor Villà o Sebastià Gasch, els únics clients aquella nit, van ser espectadors emocionats d'una juerga organitzada pel famós Guerrita, "l'as del cante jondo. Una juerga sorda, que en diríem. Una juerga silenciosa. La cosa més trista i desgraciada que es pugui contemplar".

El Tablao Cordobés, a la Rambla.

Enrique Marco  

El nostre passeig encara no s'ha acabat. Gasch ens diu: "Si sou veritablement flamencs, no deixeu d'anar al Bar Triana, del carrer de la Gla, emocionant de tan normal; al Bar Candelas del carrer de Zurbano, amb el seu cap de toro impressionant, i sobretot al Bar Veloz (Casa León), taverna casticíssima situada allà on no us podríeu imaginar mai: a la plaça Arrieros, desolada i tràgica en la nit. En aquest racó del món, si goseu entrar-hi, veureu com Rafael el Moreno ('rei dels tocaores de guitarra'), una mena de mulat impassible i terriblement hermètic, extrau els ritmes més insòlits de la seva meravellosa guitarra".

El recorregut o passeig encara donava per a més. A l'entrada del carrer de l'Om hi havia el local Los Cotos. A la porta, un fanalet verd sembla fer l'ullet al transeünt. A l'interior, el taulell ocupa tota la testera, deixant pas a un eixamplament o saleta decorat amb cartells de toros, cadenetes i fanalets de revetlla. "Hi ballava El Pirri, i per això el públic es llançava a empentes per ser en el local saturat de fum, tuf de vi i olor d'humanitat apinyada. El Pirri era un gitano de metre i mig, amb els cabells negres i lluents i un mocador de seda lligat al coll. El Pirri era aclamat per la concurrència; 'ell ballava com ningú', segons la seva pròpia expressió".(4)

El Gran Kursaal
el 1936.

AHCB  

Aquest artista era un bon coneixedor del públic, en calibrava la qualitat i arrencava amb un cante o un cuplet aflamencat, segons el resultat de la seva calibració. "Les tarantes o els martinetes els guardava per al públic entès i que a més pagava bé. La gent allí bevia més que enlloc. I mentrestant, El Pirri picava al terra amb les seves botetes de taló, agitant el ble de cabells que queia sobre el seu front moreno i ple de suor…".

Hi havia altres locals que eren fora d'aquesta zona privilegiada, com el Bar Brasileño, en el passeig Nacional, del barri de la Barceloneta; El Patio de los Faroles; El Chiringuito de Portal de la Pau…
I, ja per acabar, fem cap al Bar del Manquet, a Porta de Santa Madrona número 18, amb la seva famosa gramola, en la qual solament s'escolten discos de cante jondo, "i a l'empara de la qual s'arraïma sempre una nombrosa plèiade d'aficionats". En ell, escoltant alguns dels seus discos, donem per acabat el nostre passeig pels locals flamencs d'un barri pel qual pul.lulava gent de totes les nacionalitats i de totes les races.

Francisco Hidalgo Gómez

notes:
(1). Mirador, 21/5/31. Gasch va ser sempre un decidit defensor del local de Juanito el Dorado i un crític contumaç del Villa Rosa, "tipus de cabaret organitzat turísticament i autèntic reducte de l'espanyolada més abjecta". Gasch quasi sempre es va mantenir fidel als postulats defensats pels animadors del concurs granadí del 1922. Vegeu Sebastià Gasch: el flamenco y Barcelona, de F. Hidalgo, Ediciones Carena, Barcelona, 1998.
(2). Ibídem. Tret que s'indiqui el contrari, totes les citacions són del mateix autor i article.
(3). Citat per Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino, Edicions La Campana, Barcelona, 1996, p. 208.
(4). Paquer, Augusto. Historia del Barrio Chino de Barcelona, Ediciones Rodegar, Barcelona, 1962, p. 113.
(5). Ibídem. Aquest artista, d'acord amb el que afirma l'autor, devia ser un autèntic portent.