Efectivament, Pep Montanyès es va formar a l'Escola Adrià Gual que dirigia Ricard Salvat i, sempre molt proper a Maria Aurèlia Capmany, va crear el 1964 el Grup d'Estudis Teatrals d'Horta, on es van estrenar alguns espectacles emblemàtics: Crist, misteri, Oratori per un home sobre la terra i La fira de la mort, de Jaume Vidal Alcover; L'ombra de l'escorpí, de Maria Aurèlia Capmany; Antígona, d'Espriu, i Sopa de pollastre amb ordi, de Wesker. El 1975, Montanyès, Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver van formar el Teatre de l'Escorpí, que va dur a l'escena Terra baixa, de Guimerà, i Quiriquibú, de Joan Brossa, un dels primers grans muntatges d'aquest autor després de l'Or i sal de l'ADB. Els dos grups es van unir en un moment determinat per estrenar Home amb blues (1977) i Onze de setembre (1977). El pas següent és el Teatre Lliure, on Montanyès ha fet de tot: actuar, dirigir, gestionar… Tant a les aventures teatrals prèvies al Lliure, com al Lliure mateix, ha mostrat les seves millors característiques: entrega sense reserves, apassionament, fredor analítica quan calia, pragmatisme i una sensibilitat estètica més que considerable.

Però el personatge de Josep Montanyès no s'exhaureix en aquestes facetes. Paral·lelament a tot això, encara hi ha el seu ingrés com a docent a l'Institut del Teatre, institució de la qual va ser director durant una etapa clau, des del 1980 fins al 1988, i on va dur a terme una feina ingent de millora de les infraestructures i de potenciació acadèmica dels estudis d'art dramàtic. Sense Hermann Bonnín i Josep Montanyès l'Institut no seria el que és avui, no seria un centre reconegut internacionalment i el planter on es forma el bo i millor dels actors i directors actuals.

Director de teatre, actor, gestor cultural, pedagog… Hi ha una constant en totes aquestes feines: allí on Montanyès s'atura per treballar-hi es produeix un creixement equilibrat, una actualització ponderada i una intensa potenciació de les persones. I, a més, hi ha una altra característica que el singularitza: quan vol una cosa, de la mena que sigui, l'aconsegueix a base de talent, d'habilitat, d'energia i d'entrega. És -així el definim els amics- una mena de tanqueta que avança entre les dificultats i, quan la majoria tira o tirem la tovallola, ell encara té forces per continuar i, a més, troba temps per fer d'actor. Perquè, segons diu, fer d'actor li agrada, el relaxa, el descansa… Tots els directors que han treballat amb ell coincideixen a dir que, com a actor, aquest home que sap manar, que està dotat per donar ordres i per decidir, esdevé absolutament disciplinat. És un bon senyal, ja que no hi ha res pitjor que confondre els rols.