Exposicions:
Picasso eròtic
L'obra de Picasso té un important component sexual. L'erotisme és una constant en tota la seva trajectòria, des dels primers dibuixos fins a l'etapa final de la seva vida. És el vessant que presenta aquesta mostra integrada per més de 300 obres, entre pintures, dibuixos, gravats, escultures i ceràmiques, totes de temàtica eròtica. L'exposició ha estat comissariada per Gérard Régnier, director del Museu Picasso de París; Guy Cogeval, director del Museu de Belles Arts de Montreal, i Maria Teresa Ocaña, directora del Museu Picasso de Barcelona. I ens condueix per l'actitud eròtica del mestre, a través de tres etapes. La primera recull els inicis a Barcelona i els primers anys a París (1901-1907), vivències que inspirarien les famoses Demoiselles d'Avignon, l'obra que marca el naixement del cubisme, basada en els records de Picasso dels ambients prostibularis barcelonins. La segona etapa està dedicada a la relació amb Marie-Térèse Walter i la trobada amb Dora Maar (1927-1937). La tercera correspon a la intensificació de l'activitat de gravat, a partir del 1960, quan Picasso, ja des del rol de voyeur, recrea la càrrega eròtica que s'estableix entre el pintor i la seva model.
Museu Picasso. Fins al 20 de gener del 2002.

Afganistan, una història mil.lenària
El passat mes de març, el règim talibà va destruir les gegantines estàtues de Buda de Bamiyan, a l'Afganistan. Aquest atemptat cultural, que va fer desaparèixer un patrimoni mil·lenari, és l'origen de l'exposició que presenta la Fundació "la Caixa", i que figura entre les més importants de la tardor. Sota el comissariat de Pierre Cambon, Afganistan, una història mil.lenària vol apropar al públic el ric llegat cultural afganès i, al mateix temps, ajudar a entendre la història recent d'a

quest país, situat a les muntanyes de l'Àsia central, cruïlla estratègica d'imperis que va formar part de la ruta de la seda i on s'han donat cita les més diverses religions, ètnies i cultures, des dels grecs i otomans fins als mongols, des del budisme fins a l'islam. El mosaic cultural afganès ha estat origen d'una expressió artística molt singular, recollida a la mostra a través de 230 peces provinents de diferents museus i col·leccions privades. L'exposició té dos grans apartats. Un d'ells revisa els antecedents històrics afganesos a través del seu patrimoni artístic i arqueològic, des de l'edat de bronze fins a l'actualitat, amb un espai dedicat a Bamiyan. L'altre ofereix informació sobre la situació sociopolítica actual, que té els seus origens a la caiguda de la monarquia i la invasió de l'antiga Unió Soviètica, i culmina amb l'arribada al poder dels talibans. Una selecció de fotoperiodisme, objectes etnològics i diferents materials de consulta (webs, llibres, música tradicional...) completen la mostra.
Centre Cultural de la Fundació "la Caixa". Fins al 23 de desembre.

Puig i Cadafalch i la recuperació de la pintura mural romànica catalana
Dins l'any Puig i Cadafalch, el Mnac ret homenatge a l'arquitecte, historiador de l'art i polític amb una exposició que recull la seva contribució cabdal en la recuperació de l'art romànic català. Josep Puig i Cadafalch va fundar la Junta de Museus, gràcies a la qual es va formar la col·lecció de pintura mural romànica que conserva el Mnac. La mostra està situada a la Sala de Romànic i exhibeix, juntament amb retrats de l'arquitecte fets per Clarà i Cases, una selecció de material documental (fotografies, llibres, obres seves inèdites, algunes de les còpies de pintures encarregades...) que reconstrueix els orígens de la col·lecció: les expedicions científiques d'estudi de principi del segle XX, com la Missió de l'Institut d'Estudis Catalans a la ratlla d'Aragó, dirigida pel mateix Puig i Cadafalch el 1907, o la campanya d'adquisició de les pintures feta per la Junta entre el 1919 i el 1923, que va permetre conservar aquest patrimoni a Catalunya.
Mnac. Fins al febrer del 2002.

Col·lecció Onnasch
Aquesta tardor, el Macba presenta, en primícia a Espanya, una selecció de la col·lecció privada alemanya Onnasch, un punt de referència del col·leccionisme en l'art actual. El seu creador, Reinhard Onnasch, va ser galerista durant els anys seixanta i setanta a Berlín, Colònia i Nova York. La seva col·lecció personal, iniciada a final dels seixanta, sintetitza les tendències estètiques més significatives de la segona meitat del segle XX. Carl André, George Brecht, Jim Dine, Dan Graham, Hans Haacke, Mike Kelley, Robert Motherwell, Claes Oldenburg, Dieter Roth, Richard Serra, Cy Twombly o Andy Warhol són alguns dels artistes presents als fons d'aquesta col·lecció.
Macba. Del 7 de novembre del 2001 al 13 de gener del 2002.

Ironia
El treball amb la ironia. És el que tenen en comú creadors amb discursos i temàtiques tan diferents com ara Ibon Aramberri, Joan Brossa, Maurizio Cattelan, Wim Delvoye, Jeff Koons, Javier Longobardo, Piero Manzoni, Bruce Nauman, Liliana Porter o Tere Recarens. Són alguns dels disset artistes inclosos en aquesta exposició produïda per la Fundació Joan Miró i comissariada per Ferran Barenblit, que reflexiona sobre l'ús de la ironia a les arts visuals contemporànies. Som davant d'un recurs que, tot i estar present al llarg de tota la història de les arts, es va consolidar als anys seixanta. Llavors, les teories postmodernes començaven a qüestionar els significats unívocs i estables, i la ironia revelava tot el seu potencial com a mecanisme crític. La ironia representa el dubte i la seva acceptació, per això intensifica el caràcter obert de l'obra, les seves múltiples lectures. I també per això té el públic com a aliat. La complicitat del receptor és el que fa possible el joc de significats, on sempre hi ha lloc per als malentesos. Ironia exhibeix una trentena d'obres, entre videoprojeccions, instal·lacions, fotografies i escultures, fetes als darrers dos anys, amb algunes peces de la dècada dels seixanta. La mostra està dividida en cinc seccions temàtiques: el sarcasme, la ironia política, la paròdia, l'humor negre i la ironia subjectiva que es refereix al creador mateix.
Fundació Joan Miró. Fins al 4 de novembre.

Arquitectures del discurs
Diversos arquitectes internacionals transformaran una sèrie de revistes en propostes arquitectòniques. És el projecte que es desenvolupa a la Fundació Antoni Tàpies sota el títol Arquitectures del discurs. Mitjançant la conversió de l'espai narratiu en model arquitectònic, el projecte reflexiona sobre com els discursos articulen la pràctica artística i la cultura contemporànies, i també els seus espais. Les publicacions per a aquesta experiència s'han seleccionat, a la seva major part, a la col·lecció de la Fundació.
Fundació Antoni Tàpies. Fins a l'11 de novembre.